"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Notes biogràfiques: Víctor Balaguer
(Elvira Mestres i Cervera)

NOTES BIOGRÀFIQUES


Elvira Mestres i Cervera
VÍCTOR BALAGUER
(Barcelona, 1824 - Madrid, 1901)



VÍCTOR BALAGUER

D’en Víctor Balaguer i Cirera es diu que és una de les principals figures del renaixement de la llengua catalana (La Renaixença) i està considerat com un dels polítics i escriptors catalans més importants del segle XIX.

De vida agitada, va destacar com a periodista, literat i polític. Entenia que la construcció d’un país s’havia de fer simultàniament des de tots els terrenys. Les seves idees es troben expressades en textos de poesia, teatre, prosa, premsa i ens els seus discursos polítics.

Va néixer al carrer Sant Pau de Barcelona, l'11 de desembre de 1824. El seu pare (Joaquim Balaguer), metge d'idees liberals va morir quan ell comptava nou anys. La seva mare (Teresa Cirera) volia que fos metge o advocat.

Es va iniciar en la literatura escrivint drames històrics. L'any 1838 va veure representada la seva primera peça dramàtica Pepín el Jorobado o el hijo de Carlomagno al teatre de la societat Liceu Filomàtic de Barcelona. Completats els estudis canònics, va començar els estudis de Dret a la Universitat de Barcelona, sense abandonar en cap moment la literatura. Va iniciar la seva col·laboració a la premsa al diari El Constitucional i en diverses revistes, algunes de les quals, com El Laurel, El Genio i La Lira, van ser fundades per ell mateix.

En ple desacord amb la mare, va abandonar els estudis i l’any 1845 es va traslladar a Madrid, treballant com a traductor.

En tornar a Barcelona, va fundar el diari El Catalán (1849) i la revista La Violeta de Oro (1851) i va col·laborar en El Popular, en La Antorcha i el Diario de Barcelona.

l'any 1847 és proclamat "Poeta Oficial del Liceu", societat artística del Liceu Filharmònic de Barcelona, embrió del futur Teatre del Liceu.

L'any 1851 es va casar amb Manuela Carbonell i Català, amb el disgust inicial de la família d'ella.

La seva activitat política va començar el 1854, representant els interessos progressistes dels industrials catalans. Com a periodista va intervenir en la fundació de La Corona d’Aragó (1854) i El Conseller (1857).

Amb el pseudònim de Lo Trobador de Montserrat va publicar la seva primera poesia (1857). Assisteix com a corresponsal a les campanyes d’alliberament d’Itàlia (1859) i propaga la lluita per la llibertat del poble italià.

El 1863 va proposar la nova toponímia dels carrers de l’Eixample de Barcelona (que correspon als noms dels territoris, institucions i personalitats de la Corona d’Aragó que sempre va reivindicar com a paradigma d’organització política liberal i democràtica).

Exiliat a França, el 1866 (per participar en la conspiració per enderrocar els Borbons) va retornar com a diputat a les Constituents de 1869 per la ciutat de Vilanova i la Geltrú, essent governador, diverses vegades ministre i exercint les carteres d’Ultramar i Foment.

Va ser un dels principals impulsors i propagadors dels Jocs Florals i el primer mestre en Gay Saber. Com a poeta va cantar copiosament a la Pàtria, proclamant-se a si mateix «regionalista de pàtria, no de secta», a l’amor fogós i romàntic, i a la religió (es considera la seva Oda A la Verge de Montserrat una de les seves millors composicions).


A la Verge de Montserrat
Víctor Balaguer



A la Verge de Montserrat

Verge santa d’amor, patrona mia,
dels pobres i afligits guarda i consol,
més pura que la llum quan naix lo dia,
més hermosa que el cel quan surt lo sol:

tal com se veu a l’àliga orgullosa
en la roca més alta fer lo cau,
tu la serra més alta i més hermosa
vas escollir per fer-ne ton palau.

Reina dels Cels, Mare de Déu, perdona
si fins avui no et dediquí un record:
sols quan veu son vaixell presa de l’ona
busquen los ulls del navegant lo port;

sols quan se veu en la presó angustiosa
sa llibertat recorda lo catiu;
sols quan la tempestat brama furiosa
l’oreneta s’acull dintre son niu.

Jo vinc, com lo catiu entre cadenes,
un consol a buscar per mon dolor.
Los plors mon front han arrugat. Les penes
m’han, Mare meva!, rosegat lo cor.

Com soldat que, fugint a tota brida,
les armes va per lo camí llançant,
aixís jo pel camí d’aquesta vida
a trossos lo meu cor he anat deixant.

Verge de Montserrat, casta madona,
perla de les muntanyes i dels cels,
a qui els àngels per fer una corona
arrancaren del cel un puny d’estels;

ta grandesa, Senyora, no repare
si avui te parla en català ma veu,
que el català és la llengua en què ma mare
m’ensenyà un jorn a beneir a Déu.

Ta imatge en los palaus i en les cabanyes
se veu, voltada d’or com un joiell;
tothom vol visitar eixes muntanyes,
que són de tes espatlles lo mantell.

Ton nom invoca, oh santa Verge pura,
l’orfe ferit de pena i desconsol,
ton nom la mare ensenya a la criatura
quan l’adorm carinyosa en lo bressol.

Quant dolç és lo teu nom! Tota la terra
cants t’eleva ab accent adolorit,
que ton nom és, oh Verge de la serra,
dels estranys i dels propis beneït.

Ton nom recorden, quan lo vent estalla,
los qui perduts caminen per la mar;
ans d’afilar son ferro en la batalla,
invocava ton nom l’almogavar.

Ton nom, un jorn, fou l’estendard de glòria
que de la glòria nos mostrà el camí,
i fou ton nom lo crit de la victòria
que en Nàpols aixecà Vilamarí...

quan tu, Reina del pla i de les muntanyes,
de genolls prostrats veies als teus peus
los reis que, drets, a cent nacions estranyes
prostrades veien de genolls als seus!

I no és estrany que per la honra i glòria
unesca dos records ab llaç d’amor,
que unida està a la teva la sua història
i escrites són les dos en lletres d’or.

A fe que eren brillants los temps gloriosos
en què els Peres, los Jaumes, los Ramons,
dictaven lleis, monarques poderosos,
fins del remot Orient a les regions.

Mentre València i les Balears, salvades,
se veien lliures ja dels sarraïns,
lo pendó de les barres venerades
veien triomfar los més remots confins.

Senyors del mar los catalans, a ratlla
tenir sabien lo enemic pendó,
i ni els peixos passaven si en sa espatlla
no portaven les armes d’Aragó.

Dels soldats catalans les altes proeses
eren tan clares com del sol la llum:
desfeien les armades genoveses
com prest dissipa l’huracà lo fum.

Aterrada Venècia els contemplava,
Nàpols los dava sos jardins de flors,
la Calàbria als seus peus s’agenollava,
Sicília els proclamava sos senyors.

L’almogàver a foc, a sang i a ruïnes
entrà un dia en l’Orient abrasador:
contemplaren los turcs ses concubines
en los braços folgar del vencedor.

Caigué Constantinoble, caigué Atenes,
quan sentiren lo ferro despertar,
al grec i al turc cargaren de cadenes,
que era allí lo sol rei l’almogavar.

Per jaç a son cavall, moltes vegades
ell donà de grans prínceps los mantells,
dels rics palaus dels turcs féu ses morades,
i ses mesquites convertí en tinells.

Honor al català! Si ses galeres
recorrien del mar tot lo contorn,
sos aguerrits exèrcits, ses banderes
passejaven triomfants per tot lo món.

I tu llavors, oh Verge de victòria,
lo teu nom sempre veies invocat,
que els catalans anaren a la glòria
cantant lo Virolai de Montserrat.

La muntanya en què vius, també en son dia
fou lo baluard del poble català;
del sarraí la ferma valentia
jamai tes brenyes escalar gosà.

I en temps ja més cercans, pocs anys fa a penes,
quan lo crit de la pàtria independent
ensenyar al francés féu les cadenes
per contestar al toc de sometent,

los nostres s’amagaren en tes brenyes,
lo pendó de la pàtria enarborant,
i llavors foren, Montserrat, tes penyes
lo temple de la santa llibertat.

Mont de la Verge, en tos records jo miro
que unides van la llibertat, la creu,
dos símbols sants que jo el primer admiro:
l’amor dels pobles i l’amor a Déu.

La llibertat!, la creu!, símbols dels pobles,
l’una és l’esprit de Déu, l’altre és sa mort;
l’una és l’aspiració dels hòmens nobles,
i dels hòmens cristians l’altre és lo port.

La llibertat!, la creu!, sobre les tombes
dels cristians màrtirs jauen sos pendons;
de Roma en les obscures catacombes
confongueren per sempre sos blasons.

Castes verges d’amor, santes germanes,
iguals en tot, grandeses i poder,
són dos riques ponzelles que, galanes,
nodreix la branca d’un mateix roser.

Inspiren totes dos sentiments nobles,
inspiren totes dos glòries i amors,
que l’una és la religió dels pobles,
i l’altra és la religió dels cors.

Oh!, jo us conec, muntanyes regalades;
records de glòria, i per a mi d’amors,
que, sent jo tot petit, moltes vegades
vinguí a la Verge a coronar de flors.

Jo eixes serres conec, jo sé sa història,
jo recordo que un dia la he narrat;
si glòria me donà, tua és la glòria...
jo só lo trobador de Montserrat.

Quan naix del sol lo pavelló de grana,
com si volgués donar-te un bes d’amor,
ta muntanya vesteix i l’engalana
ab son ropatge de diamants i d’or.

I en los rocs van, contents de veure el dia,
a restregar son bec los pardalets,
i lais i serventesis d’alegria
cantar en cor tu sents als aucellets.

I quan la fosca cau sobre la plana,
de ton temple en la nau la Salve sents,
i al cel s’eleva l’oració cristiana
entre núvols d’aromes i d’encens.

Postrat me tens davant la glòria teva:
fugint lo món i ses misèries vinc:
contempla’m als teus peus, Mareta meva...
Me sento mal lo cor, ferit lo tinc!

Ja que tu saps donar, oh Verge pia,
cant als aucells, aromes a la flor,
¿no trobaràs, oh santa mare mia,
un bàlsam de consol per mon dolor?

Molt terrible és la pena que em destrossa:
un moment de repòs, mai l’he tingut:
¿serà precís que baixe jo a la fossa
per encontrar la pau i la quietud?

Són tan sols per la febre que em devora
brases de foc mos ulls de tant plorar.
Digues-me per pietat, Reina i Senyora,
lo repòs que desitjo em pots donar?

Jo sé que aquí han vingut reis i princeses,
i en canvi del consol que els dóna Déu,
de joies t’han cobert; l’or i riqueses
ells han fet ploure de ton trono al peu.

Mes jo ¿què et donaré, Verge adorada,
si no só més que un pobre trobador?
Mes joies són mos cants: pren, Mare amada,
de mos cantars lo que faré millor.

I quan arribe de la mort lo dia,
àngel de Catalunya i Montserrat,
lo dia del repòs pel desterrat,
a consolar-lo vine en sa agonia.

Víctor Balaguer
A la Verge de Montserrat

En la vessant literària cal destacar, a banda de les seves poesies i llegendes, la seva aportació com a autor dramàtic amb les Tragèdies (1876) i la trilogia Los Pirineus (1892).

El 1884 va fundar la Biblioteca Museu Víctor Balaguer i Cirera, fent donació a la ciutat de Vilanova i la Geltrú. Des de l'any de la seva fundació va rebre un important dipòsit d'obres del Museu del Prado, que es va renovant periòdicament.



L’edifici va ésser dissenyat pel mestre d’obres Jeroni Granell que el va concebre com un temple clàssic, coronat per una cúpula central i amb dues ales simètriques destinades respectivament a biblioteca i a pinacoteca.



Esgotat, física i econòmicament, es va instal·lar a Madrid, allunyant-se de la vida política i literària del Principat, tot i continuar escrivint en català i d'intentar fixar la seva posició davant les noves generacions amb el seu llibre El regionalismo y los juegos florales (1897). Dos anys abans de la seva mort, va publicar, encara, un volum titulat Añoranzas (1889).

Va morir a Madrid el 14 de gener de 1901. Les seves despulles i les cendres de la seva dona es van traslladar en tren des de Madrid a Vilanova, per expressa voluntat.

OBRES DESTACADES:

Poesia i teatre en català

Los trobadors moderns (1859)
Lo trobador de Montserrat (1861)
Esperances i records (1866)
Don Joan de Serrallonga (1868)
Los Pirineus (1893)

Estudis i assaigs en castellà

Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (1860-1863)
Las calles de Barcelona (1865)
Historia política y literaria de los trobadores (1878-79)
Instituciones y reyes de Aragón (1896)
La libertad constitucional (1857)
Memorias de un constituyente (1868)
El Regionalismo y los Juegos Florales (1897)

--o0o--

Notes biogràfiques: Víctor Balaguer.
A cura de: Elvira Mestres i Cervera

Fonts bibliogràfiques:

Biblioteca Museu Víctor Balaguer
Museu Nacional d’Art de Catalunya
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana Biografia
L'Enciclopèdia (Biblioteca Museu Víctor Balaguer)
L'Enciclopèdia (Víctor Balaguer i Cirera)


Referència:
Mestres i Cervera, Elvira. Notes biogràfiques: Víctor Balaguer. Lo Càntich. N.3. Estiu, 2010. Juliol, 2010.

Disponible en: http://cantich.blogspot.com/2010/07/lo-cantich-numero-3-estiu-2010.html


1 [ Comentar aquesta entrada ]:

Sandra D,Roig ha dit...

Bona nit Elvira, a aquestes hores em couen els ulls i encara no havia detectat la teva tasca amb NOTES BIOGRÀFIQUES.
Per mi, que no tinc estudis literaris i molt poca coneixença, aquests apunts son un pany per obrir.
Enhorabona, i Gràcies!
:)

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]