"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Lo Càntich - Número 3 - Estiu, 2010



Lo Càntich
- Revista Digital de Poesia, Art i Cultura -
(Retalls de poesia d'arreu del món)
ISSN: 2014-3036

Lo Càntich - Número 3 - Estiu, 2010

Lo Càntich
- Revista Digital de Poesia, Art i Cultura -
(Retalls de poesia d'arreu del món)
ISSN 2014-3036


Número 3
Estiu, 2010
Juliol, 2010



Direcció: Pere Abad i Sorribes
Edició: Toni Arencón i Arias
Equip Editorial: Dolors Garrido Martínez
Maria Rosa G. Zellweger
Toni Arencón i Arias
Laura Boadas i Galí
Paolo Santos
Col·laboradors: Pilar Campmany
Elvira Mestres i Cervera
Esmeralda Vallverdú
Daniel Ferré Teruel
Iolanda Balar Das
Marc Freixas i Morros
Francesc Arnau i Chinchilla
Empar Sáez
José A. Aguilera Moreno
Víctor Llavina "Llavinet"
Joan Asensi i Barberà
Joan Feliu i Blanes
Laura Ropero Ventosa
Pura Maria García
Laura Sanahuja i Ferrer
Núria Niubó i Cabau
Sandra Domínguez Roig
Lluís Servé Galan
Vanessa Mies Iborra
Pep Colomer Blanco
Carles Carmona i Grau
Ismael Tricio Cea
Josep Segura Ruiz
Alonso Campos Herrera
Rosa Monleón
Maria Costa i Salazar
Maquetació: Dolors Garrido Martínez
Maria Rosa G. Zellweger
Toni Arencón i Arias
Laura Boadas i Galí
Paolo Santos
Esmeralda Vallverdú
Il·lustracions: Álvaro Reja
Pilar Campmany
Albert Torrell
Esmeralda Vallverdú
Toni Arencón
Il·lustració de portada:Pilar Campmany

Edita:
Lo Càntich
- Revista digital de poesia, art i cultura -
(Retalls de poesia d'arreu del món)
ISSN 2014-3036
NR: 1003305878809
Número 3 - Estiu, 2010
Juliol, 2010
CC BY-NC-ND 3.0
Safe Creative


ÍnDeX

I. Editorial
     Estiu  -   Pere Abad i Sorribes
     Sang  -   Empar Sáez
     2 ‰ del món  -   Daniel Ferré Teruel
     La temença de la sospita  -   Sandra Domínguez Roig
     Pe curând  -   Lluís Servé Galan

II. Càntichs clàssics i contemporanis, de casa nostra i d'arreu del món

     Paraules de la nit   -   Màrius Torres
     Quant plau a Deu que la fusta peresqua  -   Ausiàs March
     Si parlo dels teus ulls  -   Miquel Martí i Pol
     La panera   -   Dolors Monserdà i Vidal
     A la perniciosa mentira   -   Miquel Ferrando de la Càrcer
     La Cançó dels Invadits "No passareu!"   -   Apel·les Mestres
     El nou encens   -   Santiago Rusiñol
     La de Ribes   -   Jacint Verdaguer
     Dels xiprers   -   Josep Sebastià Pons
     Els quatre pals de sang   -   Víctor Balaguer
     A l'inrevés   -   Gabriel Ferrater i Soler
     Ruïna   -   Federico García Lorca
     Estiu  -   César Vallejo
     Quan Jo no et tenia   -   Fernando Pessoa
     La sínia   -   Antonio Machado
     Podria estar-hi més sola   -   Emily Dickinson
     Sobre Du Fu   -   Li Bai (李白)
     L'artista   -   Amy Lowell
     En la pineda de fusta fosca...   -   James Joyce
     El vers vermell   -   Carlos Gutiérrez Cruz

III. Càntics d'avui, d'ara, d'ací, d'allà i de més enllà

     Sona la dolçaina   -   Elvira Mestres i Cervera
     iNcOnFoRmIsTa   -   Esmeralda Vallverdú
     Aquest nostre Pirineu   -   Daniel Ferré Teruel
     Sempre boscos   -   Daniel Ferré Teruel
     No pots comprar-me amb versos d’amor   -   Iolanda Balar Das
     fosc i silenci   -   Marc Freixas i Morros
     Cicle   -   Francesc Arnau i Chinchilla
     En un rodal   -   Empar Sáez
     L'escala de la vida   -   José A. Aguilera Moreno
     Molt més del que jo crec   -   Víctor Llavina "Llavinet"
     L'auca de les 6 copes   -   Joan Asensi i Barberà
     Perfum de roses   -   Pilar Campmany
     En la mort d'un nen   -   Joan Feliu i Blanes
     Agulles enverinades   -   Laura Ropero Ventosa
     Dóna'm   -   Pura Maria García
     Tallant   -   Laura Sanahuja i Ferrer
     El meu català   -   Marc Freixas i Morros
     Mínima distància   -   Pura Maria García

IV. Paraula de Núria
     Li tremolava la mà
     Paraules de: Núria Niubó i Cabau

V. L'art de la nit eterna
     Punts Cardinals
     Un romanç de: Sandra Domínguez Roig

VI. Poesia Transversal
     Pons i Maillol, art i prodigi al Rosselló
     Un article de: Empar Sáez
     Inclou:
     Poema que vola - Josep Sebastià Pons
     Tot és igual - Josep Sebastià Pons

VII. El mercader de tulipes
     La color de la teva carn
     El racó d'en: Toni Arencón i Arias

VIII. Sonetàlia (Novíssima lírica clàssica)
     Agònica
     Magnificència
     Catorze versos per poema d'en: Lluís Servé Galan

IX. Miscel·lània
     Palíndroms
     Un article d'en: Daniel Ferré Teruel

X. El racó de la poesia musical
     Que tinguem sort (Lluís Llach)
     Selecció de: Vanessa Mies Iborra

XI. El cremat que flameja entre havaneres
     La gavina (Frederic Sirés i Puig)
     Selecció de: Pep Colomer Blanco

XII. Salvem els mots
     Joan Maragall
     Selecció de: Laura Boadas i Galí

XIII. Rodolins de la Saviesa Popular
     Estiu
     Recollits per: Paolo Santos

XIV. Notes biogràfiques
     Víctor Balaguer
     A cura de: Elvira Mestres i Cervera
Inclou:
     A la Verge de Montserrat - Víctor Balaguer

XV. Univers de Poesia
     Recull de llibres de poesia en català
     Suggerits per: Maria Rosa G. Zellweger



EDITORIAL
Pere Abad i Sorribes
LO CÀNTICH
(Retalls de poesia d'arreu del món)
Número 3
Estiu, 2010


ESTIU



Benvinguts al número 3 de la Revista Digital LO CÀNTICH!

Un número farcit amb un reguitzell de càntichs d'arreu del món, que esperem que serveixen per apaivagar les calors dels mesos estivals, asserenar els esperits desbocats de les fogueres i els trons de Sant Joan, i que pugueu gaudir, a la vora del mar o en la suggerent nebulosa intransferible de la lectura subjectiva, tant en el seu format digital com imprès en tinta sobre paper.

Endarrerits en el temps, les circumstàncies manen. Canvi d'editorial d'última hora, d'últim moment, d'últim sospir. Espereu-vos maquetadors, que vull afegir-hi unes línies concretes! Atureu la màquina denotativa de fer poesia! Cal manifestar opinió. Mesurada o no, però cal. Més que pensades, opinions sentides. Encetem l'estiu amb retallada estatutària deliberada (i)racional, sota un sol de justícia acabat d'estrenar. Una estrebada jurídica, d'estirada de braç i torçada de dits. De les que fan mal. Hem quedat amb taula rasa, poetes i prosistes en llengua catalana. Independència de poders? No aquí. No ara.

Nosaltres, poetes d’arreu del món...

Nosaltres, poetes, que no creiem en les fronteres... i creiem en els pobles...

Nosaltres, poetes, rescatadors de mots, que no creiem en les imposicions... i creiem en les paraules...

Nosaltres, poetes, que respectem les opinions dels altres... i volem que se'ns respecti la nostra...

Nosaltres, poetes, oberts als càntichs de totes les llengües... i que regalem desinteressadament els nostres...

Nosaltres, poetes, defensem avui el respecte a la voluntat dels pobles i el dret a decidir.

Seny, poble català. Sintaxi neta. Paraula escrita, paraula parlada, paraula cantada.

Unitat. Independència d'opinió. Qui estigui lligat té un problema, essencial i uterí. Els nexes subordinats estan buits de continguts.

Seny, poble català. Seny, amb fermesa. És l'únic camí.

Ara, més que mai:

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

Salvador Espriu
El meu poble i jo (Les cançons d'Ariadna)


Transcendència... la nostra? Poca. Ja. Ho sabem, no som més que una modesta publicació digital, sense història concreta, encara i ara. Almenys, resta escrit, virtualment, en prosa humil.

Nosaltres, poetes, continuem (empassada la granota de la supèrbia jurídica curulla i llunyana). Sorpresos i satisfets, per la bona rebuda dels números anteriors. Lo Càntich creix. A poc a poc, sense presses. Creix. El mèrit és vostre, lectors i lectores, amigues i amics de la poesia. Gràcies!

En aquest número (calent, calent) la secció dels clàssics recull poemes d'en Màrius Torres, Ausiàs March, Miquel Martí i Pol, Dolors Monserdà i Vidal, Miquel Ferrando de la Càrcer, Apel·les Mestres, Santiago Rusiñol, Jacint Verdaguer, Josep Sebastià Pons, Víctor Balaguer, Gabriel Ferrater i Soler, Federico García Lorca, César Vallejo, Fernando Pessoa, Antonio Machado, Emily Dickinson, Li Bai, Amy Lowell, James Joyce i Carlos Gutiérrez Cruz.

Els càntics d'avui ens porten veus que ens acompanyen des de l'inici de la nostra singladura, i noves incorporacions i noves veus: Elvira Mestres i Cervera, Esmeralda Vallverdú, Daniel Ferré Teruel, Iolanda Balar Das, Marc Freixas i Morros, Francesc Arnau i Chinchilla, Empar Sáez, José A. Aguilera Moreno, Víctor Llavina "Llavinet", Joan Asensi i Barberà, Pilar Campmany, Joan Feliu i Blanes, Laura Ropero Ventosa, Pura Maria García, i Laura Sanahuja i Ferrer.

Noves seccions. Som animals de costums (encara no de tradicions, tot arribarà) i mantenim els costums amb una petita ressenya de benvinguda als articulistes debutants.

Nascuda a Pertuis (França), Empar Sàez debuta a la nostra revista amb la secció Poesia Transversal, i un primer article dedicat a les mans de l'escultor Arístides Maillol i a la poesia d'en Josep Sebastià Pons. No us ho perdeu, perquè l'Empar és capaç d'escriure, escoltant Summertime de la Janis Joplin, veritables exquisideses.

Des de Centelles, la veu amb compromís d'en Daniel Ferré; la veu de la natura guarnida de polèmica i divertiment, on la poesia es converteix en teràpia de l'ànima; la veu de la ingenuïtat, revestida de sinceritat... En Daniel serà el nostre cercador de cites, d’embarbussaments i de palíndroms. A Miscel·lània, com no? Benvingut a Lo Càntich, llamp d'Osona!

La més bella sonoritat, alentint els batecs del cor, el sentiment fet paraula, nascuda a Barcelona, cautiva els mots des de Vilafranca del Penedès, ella, la Sandra Domínguez Roig, eternitat dels versos, papallona que busca la llum en un univers de tenebres.

Catorze versos. Un sonet. El poeta que es cenyeix a un esquema. El ritme. Un mestre: en Lluís Servé Galan. En Sonetàlia, clar. Estrofes. Encavalcaments. Pauses. Repeticions. Experimentació. Paral·lelismes. Novíssima lírica clàssica.

(Nota: llegir en veu alta).

Sang
Empar Sáez

Un plor esgarrat sota la teulada de zenc
La pregària ronca d'una boca felina i un prec.
El salt d'un gat, lliure, sobre les cendres roents,
i el miol, llimós, rellisca per la teulada de zenc.

EL cant d'un gall desvetlla negres somriures.
Les campanes trepanen, a cops de badaine.
Es desfilen els fils de les venes quan claves
agulles de cap, descosint negres somriures.

Una illa, un roc, sura com un casc amb quilla,
a la deriva, en el vaivé del velam d'una cova.
Tanques els ulls i la brisa, ah! la suau brisa et bressa
mentre t'enfonses en la sal del teu mar de sang.

Empar Sáez
(Pertuis, 1963)
Sang


2 ‰ del món
Daniel Ferré Teruel

Passejant pel poble em veig representat
en cada cara i matís.

En cada català hi ha encís.
Ho dic jo, que em sento molt orgullós i precís.

Visc en uns PPCC amb fesomia de poble català
on cada veí s’assembla, de debò, a un 2 ‰ del món.

Cares amables, somrients o austeres són cares catalanes.
Són cares catalanes: les pàl·lides i les fosques,
les que tenen el cabell curt i les que tenen el cabell llarg.
I les que tenen les idees clares,
totes són cares catalanes.

Sense cap més incís, proclamo el meu poble:
2 ‰ del món, amb 14 milions de catalans
d’entre 7 mil milions de ciutadans.

Daniel Ferré Teruel
(Vic, 1973)
2 ‰ del món


La temença de la sospita
Sandra Domínguez Roig

Amb ulls de ferro roent
i amb la temença que t'esvaisis
com la sospita.
Poruga de l'esclat d'un experiment
vaig ser estany.

Es d'ençà que,
desganada
m'alimenta l'olor teva.

Sandra Domínguez Roig
(Barcelona, 1974)
La temença de la sospita


Pe curând
Lluís Servé Galan

Marxes com la brisa que porta la tempesta
De la teva absència,
Mentre sóc deixeble dels teus dits,
Reflex dels teus ulls de requesta.

Riu de carícies que no accepta la conquesta,
Periré per la teva innocència,
Mentre estens en les meves nits
El buit dels teus llavis, les dents de la congesta.

Fins quan hauré de témer els esculls
Si em deixes l’ànima, malalta pels teus ulls,
Varada en ells, envoltada de ginesta?

Flor del sol de la meva tardor,
Moro per morir per la teva claror
Si marxes com la brisa que porta la tempesta.

Lluís Servé Galan
(El Vendrell, Tarragona, 1978)
Pe curând

I encara més. Música i poesia. De la mà del jovent que s’enamora sentint cançons, els versos musicals que es volen compartir. Vanessa Mies Iborra recollirà poemes que s'han fet cançons inolvidables, sempre eternes. I un gironí virtuós de l’art del cremat, en Pep Colomer Blanco, ens portarà nits d’amor, havaneres sota la lluna i les estrelles, a la platja, a la vora del mar... Benvinguda Vanessa! Benvingut Pep!

I tancant número, les paraules de la Núria Niubó, els mots salvats per la Laura Boadas; els rodolins d'Estiu d'en Paolo Santos; els colors i la prosa màgica d'en Toni Arencón; les Notes biogràfiques amb debut de la vilanovina Elvira Mestres; i l'Univers de Poesia de la Rosa Maria G. Zellweger.

Trenta-cinc persones han (heu) fet possible aquest número. Amb les vostres obres, il·lustracions, traduccions i suggeriments. Gràcies per regalar-nos cultura! Gràcies per regalar-nos identitat!

Als lectors i lectores: gràcies per seguir-nos, però no ho oblideu: no som res sense vosaltres. Animeu-vos a col·laborar! Us hi esperem!
Lo Càntich: porta oberta, casa vostra.


Pere Abad i Sorribes
Juliol, 2010



Il·lustració de portada:
Pilar Campmany



CÀNTICHS CLÀSSICS DE CASA NOSTRA I D'ARREU DEL MÓN

Paraules de la nit
Màrius Torres



Paraules de la nit

Home, sigues prudent. Amb la teva mesura,
ni et pots mesurar tu, ni estrènyer l'Univers.
Fusta en la meva mar, ombra en el meu esmerç,
limita't a la llei de la teva natura.

Alça, si et plau, els ulls en la tenebra, vers
els estels que clivellen la meva carn obscura.
Compara't al seu frill, i pensa, criatura,
què val un ideal, una llàgrima, un vers.

Mes no et torbi l'esclat de la meva grandesa.
Cada flor té un perfum, i cada ànima pesa
en el fons del meu cor on l'etern és present.

Que la meva amplitud et doni confiança
en el braç que ens sosté, en la roda que avança
i en el Sol que veuries si jo fos transparent.

Màrius Torres
(Lleida, 1910 - Sant Quirze Safaja, 1942)
Paraules de la nit

Suggerit per: Alonso Campos Herrera

Il·lustració: "Nit estelada sobre el Roine"
Vincent van Gogh (1853-1890)



Quant plau a Deu que la fusta peresqua
Ausiàs March



Quant plau a Deu que la fusta peresqua

Quant plau a Deu que la fusta peresqua
en segur port romp ancores y ormeig
e de poch mal a molt hom morir veig
null hom es cert d’algun fet com fenesqua
l’ome sabent no te pus avantatge
sino que·l pech sol menys fets avenir
l’esperiment y ells juhis veig fallir
fortuna y cas los torben llur usatge.

Ausiàs March
(Gandia, 1397-1400 - València, 1459)
Quant plau a Deu que la fusta peresqua

Suggerit per: Joan Feliu i Blanes

Il·lustració: "Reproducció del manuscrit 210 de la Biblioteca Històrica de la Universitat de València"



Si parlo dels teus ulls
Miquel Martí i Pol



Si parlo dels teus ulls

Si parlo dels teus ulls em fan ressò
cadiretes de boga i un ponent de coloms.
Els teus ulls, tan intensos com un crit en la fosca.

Si parlo dels teus llavis em fan ressò
profundíssimes coves i ritmes de peresa.
Els teus llavis, tan pròxims com la nit.

Si parlo dels teus cabells em fan ressò
platges desconegudes i quietuds d'església.
Els teus cabells, com l'escuma del vent.

Si parlo de les teves mans em fan ressò
melicotons suavíssims i olor de roba antiga.
Les teves mans, tan lleus com un sospir.

Si parlo del teu cos,
del teu cos que he estimat,
només em fa ressò la meva veu,
i llavors tanco avarament els ulls
i em dic, per a mi sol, el secret dels camins
que he seguit lentament a través del teu cos
tan càlid com la llum,
tan dens com el silenci.

Miquel Martí i Pol
(Roda de Ter, 1929-2003)
Si parlo dels teus ulls

Suggerit per: Rosa Monleón

Il·lustració: "Dona pentinant-se el cabell"
Edgar Degas (1834-1917)



La panera
Dolors Monserdà i Vidal



La panera

Los infants no són a l'hort,
i en vaga estan les joguines;
tampoc a sa mare veig
que jamai los perd de vista.

Si no els oviro en cap lloc,
¡bé en sento la xerradissa
com d'un piulejar d'aucells,
que amb cap més la confondria!

Me'n pujo escales amunt
per allà on les veus me guien;
l'escamot dels desertors
l'he trobat tot de seguida.

Los brilladors raigs del sol
l'antiga cambra il·luminen,
i un ambient de santa pau
hi fa un oreig que captiva.

Blanca panera de joncs
al costat d'un bres s'ovira;
ma filla i los seus infants
l'omplenen de roba fina.

Lo més gran porta els bolquers,
l'altre, facets i camises;
la nena, amb gran mirament,
les gorretes i les cintes.

¡Pobrissons! semblen l'aplec
dels pastors, que ens diu la Bíblia,
portant sos presents humils
al portal de l'Establia.

Al veure'm han deixat prest
la panera que guarnien.
-Mireu, àvia, ¡és per l'infant
que el bon Jesús nos envia!

Lo portarà un angelet
davall ses ales polides.
¡Obriu bé tots els balcons
que no es fes mal amb los vidres!

La mare dolça somriu...
Jo al cel aixeco la vista...
¡Oh, la Verge del Bon Part
prou que mon prec endevina!

Dolors Monserdà i Vidal
(Barcelona, 1845-­1919)
La panera

Suggerit per: Maria Costa i Salazar

Il·lustració: "Mare i nen"
Pierre Auguste Renoir (1841-1919)



A la perniciosa mentira
Miquel Ferrando de la Càrcer



A la perniciosa mentira

Mentira, de maldats embustadora,
cruel, imaginativa, quimerista,
que mostres alcansar tenir conquista
de l'océano mar y de la aurora,

pretenint an el món ser gran señora,
mecànica, philòsopha, alquimista;
mira'd: veuràs-te vil, llinse sens vista
espantadissa, a mal enconedora.

Ab est Despartador te pots ben veure,
que és un spil de resplandent puresa,
del sol de Déu finestra cristil·lina.

Diu-nos la veritat, y tens de crure
que't trencarà lo cap ab sobtilesa,
que tot ho pot la veritat divina.

Miquel Ferrando de la Càrcer
(Palma, Mallorca, 1576-1652)
A la perniciosa mentira

Il·lustració: "Somni de la menira i la inconstància"
Francisco de Goya y Lucientes (1746–1828)



La Cançó dels Invadits
Apel·les Mestres



La Cançó dels Invadits

No passareu! I si passeu,
serà damunt d'un clap de cendra:
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l'heu de prendre.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! I si passeu
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s'abat un poble digne i lliure.
Mes, no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! Y si passeu
decidirà un cop més la història,
entre el sayó que clava en creu
y el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes, no serà! Per més que feu,
no passareu!

A sang i a foch avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però, què hi fa? si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa!
Per'xò cantem: ”Per mes que feu,
no passareu!”

Apel·les Mestres
(Barcelona, 1854-1936)
La Cançó dels Invadits (No passareu!)

Il·lustració: "Primera Guerra Mundial - Ieper (Bèlgica) - 1917"

N. de la R.: La Cançó dels Invadits va ser escrit en protesta per la invasió de Bèlgica durant la Primera Guerra Mundial.
Es va constituir en himne dels voluntaris catalans aliats i de la resistència francesa, assolint una gran popularitat.
Apel·les Mestres va ser distinguit com a cavaller de la Legió d’Honor i guardonat amb les Palmes Acadèmiques de França. A la plaça de la població rossellonenca d’Illa (Ylle sur Tet) hi ha un monument amb la inscripció “No Passareu”.
L'autor va morir el 19 de juliol de 1936. La resistència republicana va rescatar el poema "No Passareu", adoptant-lo com a himne.



El nou encens
Santiago Rusiñol



El nou encens

Els pics del Montserrat semblaven brases enceses, vibrant rosats pels darrers tocs de llum del sol que se n'anava.

El silenci del vespre era més ample, sentit d'aquelles altures; el cor n'abarcava més: era Catalunya entera que callava, planes enllà, extesa com un pessebre.

Era la quietud d'un poble per deixar sentir la salve que sortia del fondo del monestir, la pregaria mejestuosa, l'oració severa que'ls ecos d'aquells penyals se n'emportaven enllà, cantant-se-la d'un eco a l'altre, fins a les ultimes fites de les blavors disfumides.

Ja eren els nois els que cantaven, i aquelles veus de cristall semblaven un estol d'aucells o un vol d'angels que s'envolaven al niu; ja eren els monjos els que entonaven la fe, i les onades de veu recordaven majestuoses els cantics de la llegenda; ja era l'orgue que resava am sa queixa melangiosa; i allavores la montanya semblava'l mateix orgue, i a cada esplet d'harmonia, d'allà'l fondo dela plana, d'aquell pla de Catalunya, pujava una glopada de boires que, inflada de poesia, encesava'l monastir.

Aquesta impressió'm causava desde'l passeig dels xiprers la vaga remor de la salve, en aquella hora dolcissima; el cor me volava segles enllà de la vida, quan ai! va semblar que'm xiulessin els records o que xiulessin la pregaria.

Pujava'l funicular de les sis quaranta cinc, i el fum que pujava no era boira, ni era encens, ni'l tren era català.

Era un moble que pujava viatgers i se n'enduia poesia.

Santiago Rusiñol
(Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931)
El nou encens (Fulls d'Istiu)
Fulls de la Vida


Il·lustració: "Retrat de Santiago Rusiñol"
Ramon Casas i Carbó (1866-1932)



La de Ribes
Jacint Verdaguer



La de Ribes

Jo tinch una galeria
que va per dintre dels monts
des de la Cova de Ribes
fins al Forat de Santou.
Per un cap veig Coma-Armada
y'ls espadats de Montgrony,
per altre'l riu que anguileja
des de Queralbs a Ripoll.
Mon palau és dins un cingle
que'l Freser parteix en dos,
a cada banda de cingle
tinch finestres i balcons,
ab eureres per cortina,
lligaboscos per festó.
De riba a riba abraçant-se
vells roures me fan de pont,
los que passar-hi m’hi veuen
me prenen per un colom.
Filla d’Armand rei bagauda
encantada allí visch jo,
al valent que'm desencante
prometent-li grans tresors,
donar-li vida més dolça
i fer-lo franch de la mort.
Mentrestant, gentil parella,
Preneu ma corona d’or.

Chor de Goges

Montanyes regalades
són les de Canigó,
elles tot l’any floreixen,
primavera i tardor.

Jacint Verdaguer i Santaló
(Folgueroles, 1845 – Vallvidrera, 1902)
La de Ribes (Del Cant VI - Nuviatje)
Canigó: llegenda pirenayca del temps de la Reconquista


Il·lustració: "Canigó"
Toni Arencón i Arias



Dels xiprers
Josep Sebastià Pons



Dels xiprers

S'enlaira la filera austera dels xiprers
per emparar del vent el meu presseguer rosa,
que el regui dolçament l'aigua de la resclosa
i a fi que l'aire deixi en son brancam un bes.

Xiprers contemplatius i d'amarganta flaire,
que acolliu cap al tard el sol adolorit,
preserveu en tot temps la pau de l'esperit,
oh negríssims xiprers suspesos a mig aire.

Josep Sebastià Pons
(Illa de la Ribera, Rosselló, França, 1886 – 1962)
Dels xiprers (El bon pedrís, 1919)

Suggerit per: Empar Sáez

Il·lustració: "El passeig dels xiprers"
Vincent van Gogh (1853-1890)



Els quatre pals de sang
Víctor Balaguer



Els quatre pals de sang

Jo tenia en la muntanya
un castell emmerletat
que n'era el rei de la serra
i n'era el rei de la vall.

En ell mos pares guardaven,
de llurs avis heretat,
un panyo groc i vermell
i llistat per quatre pals.

Mes el drap era d'or fi
i los pals eren de sang,
de la sang d’un noble comte
el Pilós anomenat.

Ai, Castella castellana,
no t'hagués conegut mai!

«El gonfanó de les barres»,
deien els uns en passar;
altres deien: «El penó
de les quatre llibertats.»

Perquè los pals eren quatre
i eren quatre los senyals,
essent cada barra un símbol,
essent un nom cada pal.

Dret es deia lo primer,
i lo segon Llibertat;
Justícia era el nom del terç,
Indústria lo nom del quart.

Ai, Castella castellana,
no t'hagués conegut mai!

El pal del Dret trossejaren
aquells que a Casp congregats
a la llum quedaren cegos
per les prèdiques d'un sant.

La barra de la Justícia,
sota la llosa restà
d'una tomba on se llegeix:
«Carles de Viana aquí jau.»

I els canons de Felip Quint
deixaren la Llibertat
soterrada entre les runes
de Barcelona fumant.

Ai, Castella castellana,
no t'hagués conegut mai!

Si lo drap d'or de mos pares
n'és avui un esvoranc,
i en la torre del castell
n'hi tinc el penó arborat;

si al peu dels merlets en runa
sols ressonen entre planys
les llastimeres esparses
del trobador català;

si ja sols me'n queda un
de mos quatre pals de sang,
és per tu, la de les torres
i dels lleons afamats.

Ai, Castella castellana,
ai si em trenques el quart pal!

Víctor Balaguer
(Barcelona, 1824 – Madrid, 1901)
Els quatre pals de sang

Il·lustració: "Els quatre pals de sang"
Toni Arencón i Arias



A l'inrevés
Gabriel Ferrater i Soler



A l'inrevés

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
frenètica d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs a l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.

Gabriel Ferrater i Soler
(Reus, 1922 - Sant Cugat del Vallès, 1972)
A l'inrevés

Il·lustració: "Nu masculí"
Ignasi Pinazo i Camarlench (1849-1916)



Ruïna
Federico García Lorca



A Regino Sainz de la Maza

Ruïna

Sense trobar-se.
Viatger pel seu propi tors blanc.
Així anava l'aire.

Aviat es va veure que la lluna
era una calavera de cavall
i l'aire una poma fosca.

Darrere de la finestra,
amb fuets i llums, se sentia
la lluita de la sorra amb l'aigua.

Jo vaig veure arribar les herbes
i les vaig donar un xai que balaba
sota les seves dentetes i llancetes.

Volava dins d'una gota
la closca de ploma i cel·luloide
de la primera coloma.

Els núvols, en ramat,
es van quedar adormits contemplant
el duel de les roques amb l'albada.

Vénen les herbes, fill;
ja sonen les seves espases de saliva
pel cel buit.

La meva mà, amor. Les herbes!
Pels vidres trencats de la casa
la sang va deslligar les cabelleres.

Tu sol i jo quedem;
prepara el teu esquelet per a l'aire.
Jo només i tu quedem.

Prepara el teu esquelet;
cal buscar de pressa, amor, de pressa,
el nostre perfil sense son.

Federico García Lorca
(Fuente Vaqueros, Granada, 1898 — Entre Víznar i Alfacar, Granada, 1936)
Ruina -Introducción a la muerte-
(Poeta en Nueva York)


Traducció: Carles Carmona i Grau
Ruïna / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "Nova York"
Joaquin Sorolla i Bastida (1863-1923 )



Estiu
César Vallejo



Estiu

Estiu, ja me'n vaig. I em fan pena
les manetes submises de les teves tardes.
Arribes devotament; arribes vell;
i ja no trobaràs en la meva ànima a ningú.

Estiu! I passaràs pels meus balcons
amb gran rosari d’ametistes i ors,
com un bisbe trist que arribés
de lluny a buscar i beneir
els trencats anells d'uns morts nuvis.

Estiu, ja me'n vaig. Allà, al setembre
tinc una rosa que t’encarrego molt;
la regaràs d'aigua beneïda tots
els dies de pecat i de sepulcre.

Si a força de plorar el mausoleu,
amb llum de fe el seu marbre aleteja,
aixeca en alt la teva absolta, i demana
a Déu que segueixi per sempre morta.
Tot ha de ser ja tard;
i tu no trobaràs en la meva ànima a ningú.

Ja no ploris, Estiu! En aquell solc
mor una rosa que reneix molt...

César Vallejo
(Santiago de Chuco, Perú, 1892 - París, 1938)
Verano

Traducció de: Maria Rosa G. Zellweger
Estiu / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "Estiu"
Ovidio Murguía de Castro (1871-1900)



Quan Jo no et tenia
Fernando Pessoa



Quan Jo no et tenia

Quan jo no et tenia
amava la Natura com un monjo ascètic a Crist.
Ara amo la Natura
com un monjo ascètic a la Verge Maria,
religiosament, a la meva forma, com abans,
però d'una altra manera més commoguda i propera...
Veig millor els rius quan vaig amb tu
pels camps fins a la vora dels rius;
assegut al teu costat reparant en els núvols
reparo en ells millor.
Tu no em vas treure la Natura...
Tu vas mudar la Natura...
Em vas portar la Natura als peus,
perquè tu existeixes la veig millor, però la mateixa,
perquè tu m'ames, l'amo de la mateixa manera, però més,
perquè tu em vas escollir per tenir-te i amar-te,
els meus ulls la van mirar més demorada
sobre totes les coses.
No em penedeixo del que vaig ser en altre temps
perquè encara ho sóc.

Fernando Pessoa
(Amb l'heterònim Alberto Caeiro)
(Lisboa, 1888—1935)
Quando Eu não tinha

Traducció: Paolo Santos
Quan Jo no et tenia / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "La vora del Sena, l'illa de La Grande Jatte"
Claude Monet (1840-1926)



La sínia
Antonio Machado



La sínia

La tarda queia
trista i polsegosa.

L'aigua cantava
la cobla plebea
en els catúfols
de la sínia lenta.

Somiava la mula,
pobra mula vella!,
al compàs d'ombra
que en l'aigua sona.

La tarda queia
trista i polsegosa.

Jo no sé què noble,
diví poeta,
va unir a l'amargor
de l'eterna roda

la dolça harmonia
de l'aigua que somia,
i va embenar els teus ulls,
pobra mula vella!...

Però sé que va ser un noble,
diví poeta,
cor madur
d'ombra i de ciència.

Antonio Machado
(Sevilla, 1875 - Cotlliure, 1939)
La noria

Traducció: Ismael Tricio Cea
La sínia / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "Sínia, Xàbia"
Joaquin Sorolla i Bastida (1863-1923)



Podria estar-hi més sola
Emily Dickinson



Podria estar-hi més sola

Podria estar-hi més sola,
Sense la meva soledat,
Tan habituada estic al meu destí,
Potser l'altra pau,

Podria interrompre la foscor
I omplir el petit espai,
Massa exigu, en la seva mesura
Per contenir el sagrament d’ell.

No estic acostumada a esperar,
Podria interposar-se
En la seva dolça ostentació,
Violar el lloc ordenat pel sofriment.

Podria ser més fàcil
Morir amb la terra a la vista,
Que conquerir la meva blava península,
Per morir de delit.

Emily Dickinson
(Amherst, Massachusetts, Estats Units, 1830-1886)
It might be lonelier

Traducció: Toni Arencón i Arias
Podria estar-hi més sola / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "Solitud"
Toni Arencón i Arias



Sobre Du Fu
Li Bai (李白)



Sobre Du Fu

Vaig conèixer Du Fu al cim d'una muntanya
a l'agost, quan el sol estava calent.

Sota l'ombra del seu gran barret de palla
el seu rostre estava trist.

En els anys que vàrem romandre separats
van créixer el seu esgotament i la seva pal·lidesa.

Pobre i vell Du Fu -vaig pensar llavors-
per la poesia, de nou, ha d'estar-hi agonitzant.

Li Bai (李白)
(Suiye ?, Xina, 701 – Dangtu, Xina, 762)
Sobre Du Fu

Traducció: Pere Abad i Sorribes
Sobre Du Fu / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "Du Fu"
Toni Arencón i Arias

N. del T.:

Du Fu (杜甫), (712 - 770), va ser un destacat poeta xinès, contemporani i amic de Li Bai (李白). Està considerat un dels més grans escriptors de la història xinesa.

Li Bai (李白), segons la tradició, va morir ofegat intentant abraçar la imatge de la lluna, reflectida a les aigües d'un riu.



L'artista
Amy Lowell



L'artista

Per què et sotmets als ors i a les porpres?
Per què oripelles amb sedes doblegades?
No veus que puc comprar a la botiga de brocats qualsevol merceria,
i que estic ofegada en el crepuscle de tots aquests colors.
Què pàl·lida que seria, i sorprenent,
quina calma;
Però les teves corbes primaveregen cap amunt,
igual que un raig d’aigua clara, brollant,
tremoles com el tret d’un esprai d’aigua,
dubtes, i recaus, i tremoles.
I jo també tremolo,
observo.

Tints i oripells—
I, tanmateix, crec que podria suportar la teva bellesa sense ombra.

Amy Lowell
(Boston, 1874–1925)
The Artist

Traducció: Josep Segura Ruiz
L'artista / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "Petwort: L'artista i els seus admiradors"
Joseph Mallord William Turner (1775-1851)



En la pineda de fusta fosca...
James Joyce



En la pineda de fusta fosca...

En la pineda de fusta fosca
voldria jeure amb tu,
a l'ombra fresca i profunda
del migdia.

Que goig de jeure a terra,
el dolç besar,
on la floresta de pins
s'omple de passejades!

El teu bes descendiria
més dolç
amb la suau remor
dels teus cabells.

Oh, a la pineda
al migdia
vine amb mi ara,
dolç amor, lluny.

James Joyce
(Dublín, 1882 – Zuric, 1941)
In the dark pine-wood...
(Chamber Music)


Traducció: Josep Segura Ruiz
En la pineda de fusta fosca... / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "Bosc de Fontainebleau"
Narcisse-Virgile Díaz de la Peña(1807-1876)



El vers vermell
Carlos Gutiérrez Cruz



El vers vermell

El vers vermell que encengué la tarda,
consonà amb les grenyes del jacal.

La palla claudicà, vella i covarda,
i transformada en fogar començà a regalar.

Els arbres alçaren cabelleres enceses
i cremaren l'or del camp de blat.
És l'hora de foc, han d'estar dretes
les vides,
i enceses totes a l’igual:
el vers, la palla covard,
els arbres, la tarda
i el camp de blat.

Carlos Gutiérrez Cruz
(Guadalajara, Mèxic, 1897 - Mèxic, 1930)
El verso rojo

Traducció: Dolors Garrido Martínez
El vers vermell / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "Camp de blat"
Joaquin Sorolla i Bastida (1863-1923)



CÀNTICS D'AVUI, D'ARA, D'ACÍ, D'ALLÀ I DE MÉS ENLLÀ

Sona la dolçaina
Elvira Mestres i Cervera



Sona la dolçaina

Sona la dolçaina! Corren els xiquets!
Mocadors al coll! Esperit valent!

Ball de diables, variacions, mudances,
al so de violins, de tambors, de flautes
de timbals, de trons i panderetes,
de cascavells i sonalls.
Entre la pluja de foc i els crits de la gentada
lluiten el bé i el mal, l'avui i el demà,
paròdia, misteri, metàfora i lírica,
del cant sagrat i la cultura profana.

Sona la dolçaina! Corren els xiquets!
Mocadors al coll! Esperit valent!

L'arcàngel caigut, decadent caterva
en danses ancestrals
d’orgia escenogràfica i comèdia d'art.
Pecats capitals, pecadets quotidians,
de rondalla i cantarella,
de còmica gravetat i orgull de la terra.

Sona la dolçaina! Corren els xiquets!
Mocadors al coll! Esperit valent!

Elvira Mestres i Cervera
(Vilanova i la Geltrú, 1940)
Sona la dolçaina / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "Dimoni assegut"
Mikhaïl Aleksandrovitch Vrubel (1856-1910)



iNcOnFoRmIsTa
Esmeralda Vallverdú



Esmeralda Vallverdú
(Barcelona, 1985)
iNcOnFoRmIsTa / CC BY-NC-ND 3.0



Aquest nostre Pirineu
Daniel Ferré Teruel



Aquest nostre Pirineu

Muntanyes amuntanyades,
Envoltades de verd forestal,
Entre cims de color nival
I fauna per totes les contrades.

Rius i rierols coll avall,
Ocells piolen i nien, insectes vibren,
Els llacs s’estanquen,
L’aigua fa sorolls i degotalls.

Majestuoses valls,
D’emocions intrínseques,
Que amoroseixen els paisatges,
Atien el devessall.

Que n’és de feréstec i altívol,
Per alçar-se sobre les terres
Que un dia foren inabordables,
Aquest nostre Pirineu, senyorívol!

Daniel Ferré Teruel
(Vic, 1973)
Aquest nostre Pirineu / CC BY-NC-ND 3.0


Sempre boscos
Daniel Ferré Teruel

Boscos de cel plens d’aigua solcant les valls.
Valls coronant cims de vent aquiescent.
Dies de sol i canícula refrescada per la pluja.
Frescor vespertina donant senyals de dia esgotat.
Arbres que són fotos d’estats d’ànim passats.
Rius que estableixen la seva llei rústega i antiga.
Animals sempre presents en les reminiscències.
Núvols fent ombra i tenyint de translucidesa.
Bastó que retorna als boscos acompanyant excursionista.
Excursionistes a la recerca del Graal del boscatge.
Els boscos... aquells ecosistemes de tan gelosa gerdor i frondosa vegetació a la recerca d’ells mateixos, entre les fronteres, on és infinita l’ambició de conquerir per néixer, créixer i esdevenir sempre boscos, sempre boscos, sempre boscos...

Daniel Ferré Teruel
(Vic, 1973)
Sempre boscos / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració:
Ramon Navarro Bonet



No pots comprar-me amb versos d’amor
Iolanda Balar Das



No pots comprar-me amb versos d’amor

No pots comprar-me amb versos d’amor.
No pots obligar-me a ser el que no sóc.
No tinc llavis de maduixa, ni cabells d’or.
No sóc transcendental, ni vull morir de goig.
No tinc cos de sirena, ni so melodiós.
No pots fer-me'n musa del teu desamor.
No sóc destinatària de les teves cançons.
No estic destrossada per cap desviació.
No sóc pesadura de cap ratador.
No m'ofego en les aigües del sorral aigualós.
No sóc la pubilla d'un vent tremolós.
No amago les cendres de cap desig morbós.
No ostento malàcia, ni amagatall dubtós.
No sóc lluna plena, ni sol vigorós.
No vull denudar-me'n en un paperot.
No em ric de les gràcies del teu successor.
No sóc presonera de cap fermador.
No sóc suportable, ni emano tebior.
No em mereixo un tedèum, ni un sospir de dol.
No tens cap fermall per lligar el meu cos.
No vull estendre'm sobre un llit gravador.
No sóc verge pura, ni un platònic teagog.
No pots fer-me'n teva. Únicament sóc jo.
No. Mai no podràs comprar-me amb versos d’amor.

Iolanda Balar Das
(Sant Cugat del Vallès, 1990)
No pots comprar-me amb versos d’amor / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "nO !!!"
Esmeralda Vallverdú



fosc i silenci
Marc Freixas i Morros



fosc i silenci

fosc i silenci
engrunes de sang,
llàgrimes de foc
que es van cremant pels petits móns


somnis emboirats pel fum engendrat,
restes de cendra al vent,
puresa d'oblit i odi


fosc i silenci


records
que embruten el camí que porta al cor


tornes a sentir
el batec cruel d'un passat terrible

tornes a perdre l'esperança,
eixelebrat per un bell somni

t'amagues
rera l'últim cop que vas creure en tu

t'emportes pensaments
que et van venir mentre lluitaves


fosc i silenci


i ara
reposes en memòria de nosaltres,
t'allunyes
pels antics camins que porten pau,
rememores
la destresa lliure i plena dels valents

no et desdius,
però segueixes tot i així


fosc i silenci


per als nostres

que lluitaren
que patiren
que van morir per la terra

per als nostres

que varen escriure la història de nosaltres


Marc Freixas i Morros
(Sant Pere de Riudebitlles, 1975)
fosc i silenci / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "La mirada de les mil milles"
Esmeralda Vallverdú
Fotografia original: Membres del Batalló Lincoln de les Brigades Internacionals. Font: IBMT (International Brigadde Memorial Trust).



Cicle
Francesc Arnau i Chinchilla



Cicle

Ara que la pluja arruixa la mar
i la llum es fon amb el sol
és quan el vent agrana la boira
i la flama s’apaga al cor de la foguera.

Aleshores els crits fan callar els renills
i comença una nova jornada
amb l’enrenou dels motors al matí
i els fums que se’t claven a la gola
arrapant com els gats quan no poden fugir.

Fa unes hores, en la foscúria amarga de la nit,
el sexe esdevingué l’amor més pur;
canelobres d’argent damunt la tauleta
i l’ampolla de cava al cossi amb els glaçons,
(les bombolles desfilen com l’oxigen dels bussos)
i la roba interior escampada per terra
com les restes d’un naufragi al si de la catifa...

La vida a cada instant dóna pas a la Mort.

Francesc Arnau i Chinchilla
(Godella, l'Horta Nord -País Valencià-, 1953)
Cicle / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "Rolla"
Henri Gervex (1852-1929)



En un rodal
Empar Sáez



En un rodal

Hi ha records remollits dins el pot oblidat
de les neules, la tempesta en diumenge,
la plaça plovera, desèrtica, el vidre enllorat.
Hi ha solcs al terra, profundes gorges
de pedra i de fang, un rodal
per on passen els dies i de tant passar
es desgasten, un darrere l'altre,
mossegant-se la cua, erosionant
la vida, l'alegria de viure.
Voldria tornar a la fira i pujar
als cavallets de fusta que giravolten
mansuets i autòmats,
a les roderes que deixà la infantesa;
ser el roder madur que retorna
a les empremtes de goig, i voler
reprendre-ho tot —quan res no era estrany
i tot era nou— i al final del jorn
demanar amb candor, un altre viatge.

Empar Sáez
(Pertuis, França, 1963)
En un rodal / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "Tiovivo"
Álvaro Reja (Badajoz, 1964)

(N. de l'editor: amb autorització explícita per incloure la il·lustració a la Revista Lo Càntich. Agraïts, Álvaro!)



L'escala de la vida
José A. Aguilera Moreno



L'escala de la vida

Cansat ja de pujar i baixar
l'escala de la vida.
Els esglaons, són més grans cada dia.
I no trobo la sortida.

Cansat
     ja,
         de
             pujar
                 l'escala
                 de
             baixar
         l'escala,
     ja
cansat,
ja,
     de
         pujar
                 i baixar,
                   l'escala,
             cansat,
         de
     la
vida.

José A. Aguilera Moreno
(Granada, 1950)
L'escala de la vida / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "Stairs, Provincetown"
Charles Demuth (1883-1935)



Molt més del que jo crec
Víctor Llavina "Llavinet"



Molt més del que jo crec

De manera rotunda, molt més del que jo crec,
veig passar l’existència assegut en un cavall-balancí
(de respatller regulable i de fusta fet).

Amb resistència conservadora, estúpid i ridícul,
i recança d’una vida allunyada de mi mateix,
immers en la rutina d’una ciutat civilitzada,
prepotent, sense escarafalls, inefable,
que tanca les coves dels poetes
per construir vidrieres (i fàlics gratacels).

Sento (perdoneu-me) la irresistible curiositat
de preguntar, embaladit d'encants, en temps d’estiu,
per l’ombrívola cortina de xuclamel fagocitat.

Amb dèria d'escriure i d’expressar-me’n,
angoixat i tatuat (de tinta xinesa),
relato el meu trànsit, i el trànsit dels altres,
proscrit, molt més del que jo encara crec,
amb la diferència, que he perdut la por
de les paraules.

Víctor Llavina "Llavinet"
(Sabadell, 1943)
Molt més del que jo crec / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "El Tàmesi a Westminster"
Claude Monet (1840-1926)



L'auca de les 6 copes
Joan Asensi i Barberà



L'auca de les 6 copes

Dedicada a Pep Guardiola

Ets l'artífex de la glòria
un clavell de Santpedor
que el seu saber i l'eufòria
han fet un Barça millor.

És el màgic Pep Guardiola,
de soca-rel català
que ens ha muntat una escola
de jugadors per guanyar.

De Valdés fins a l'Henry,
tot l'equip s'ha superat,
ha fet com el millor vi
que amb el temps ha millorat.

Milito, Maxwell i Márquez
amb l'Alves i l'Abidal
tenen corda a les butxaques
de bon principi al final.

Per reforçar aquesta fila
En Pep volgué un ucraïnès.
En Txigrinski ja es perfila
com un bon defensa que és.

El bon fer de la pedrera
ha donat fins ara el fruit.
Sense afluixar la cartera,
el primer equip s’ha nodrit.

D'en Puyol, jo què en diria:
té un caràcter lluitador.
Sempre treu la valentia
que encisa l'espectador.

Un central de gran solvència!
Es diu Piqué i és un crac,
que resol amb eficiència
el perill d'un bon atac.

A la mitja hi ha l'Iniesta
i en Xavi a prop i ordenant.
El mig camp, una tempesta
que resulta apassionant.

No hi ha contrincant que pugui
driblar el jove Busquets.
No el veuràs mai que defugi
siguin fornits o fluixets.

Enganxat ben a la dreta
en Messi pilota d'or,
que llueix la camiseta
amb l'escut arran del cor.

Jugadors de casa nostra,
Pedro, Bojan, excel·lents,
són del club molt bona mostra
de com es fan els talents.

El Pedrito i l'Iniesta
amb dos gols providencials
l'un d’un xut, l'altre amb la testa
que van marcar en les finals.

Rutilant com les estrelles,
apareix Touré Yaya,
un reforç de meravelles
que en el Barça triomfarà.

Keita és home formidable!
Un portent físicament,
un bon jan, infatigable
i que dóna rendiment.

L'Ibrahimovic que enamora
per la qualitat que té.
Si no juga hom l’enyora
tot i no ser del planter.

En Pinto, Bojan, i el Jeffren,
quan escalfen per jugar,
amb delit tots ells esperen
saltar al camp, marcar i guanyar.

És l'equip que ara emmiralla
pel seu joc el món sencer.
Juga lent, però batalla
i és avui capdavanter.

Representa Catalunya
i sabem que és més que un club.
Del nostre cor mai s'allunya
i sentim dins el zub-zub.

Una festa incomparable,
amb les llàgrimes als ulls,
que es faria interminable
si no trobés tants esculls.

Orgullós està en Laporta,
de ser el seu president.
Condueix amb la mà forta
les pluges cap al torrent.

Si en Guardiola somniava
sis títols el dos mil nou,
els van celebrar amb bon cava
i deliri en el Camp Nou.

Després de tants sacrificis,
mostraran els sis guardons.
Per al Barça uns beneficis,
que és desig dels campions.

Al termini de les festes
tornaran a competir,
amb l'afany de noves gestes
que els culés hem d’agrair.

Joan Asensi i Barberà
(Pallejà, 1934)
L'auca de les 6 copes / CC BY-NC-ND 3.0
Molins de Rei, desembre de 2009

Il·lustració: "L'auca de les 6 copes"
Albert Torrell - Esmeralda Vallverdú

N. de l'editor: "L'auca de les 6 copes" forma part del sisè llibre d'en Joan Asensi i Barberà, Antologia Poètica, presentat el dia 9 d'abril de 2010 a la Sala d'Exposicions de la Caixa del Penedès de Molins de Rei.



Perfum de roses
Pilar Campmany



Perfum de roses

Com fulla roja de tardor,
recordo el verd distant...
rememoro flaire de roses
d’un passat fet present;
suau aroma de tendres flors,
d'un jardí desat pel temps.

M'aturo en aquells batecs
que ens uniren un instant,
i les roses em duen perfum
d'antics i formosos records,
perennes fragàncies...
que ens impregnaren el cor.

Pilar Campmany
(Barcelona)
Perfum de roses / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "Perfum de roses"
Pilar Campmany



En la mort d'un nen
Joan Feliu i Blanes



En la mort d'un nen

En la mort del nen.
Dormisquegen les estrelles
sota un cel d’estufa de llàgrimes perdudes.
El dia que s’acabin totes les guerres,
prometo, deixaré d’escriure. Un món de caramel
serà, però no serà avui. A la mort del nen.
Un somriure menys.
Una cançó menys.
Ja no buscarà joguines, ni dolços, ni carícies.
En la mort del nen, hi ha persones que se senten
alleujades. No ha estat el seu.
Poden mirar cap a un altre costat i oblidar la imatge
de la mort d’un nen
sota un cel llunyà.

Joan Feliu i Blanes
(Lleida, 1957)
En la mort d'un nen / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "Imatge de Tots Sants"
Wassily Kandinsky (1866-1944)



Agulles enverinades
Laura Ropero Ventosa



Agulles enverinades

Ell cremava ta pell a la nit freda,
llepava ferides, llevava llagues.

Entre la llei i el llindar de l'abisme
lliscaves de plaer mentre et lligava,
en els teus ulls lluïen mil estrelles
i l'ànima dels llençols et xuclava.

Tallaven l'aire les agulles llargues,
enfilades d'un líquid oníric:
pensament lliure, presó dels lligaments,
pressió alliberava el verí latent.

I et desvetllares en un llit de llàgrimes.

Laura Ropero Ventosa
(Vilafranca del Penedès, 1976)
Agulles enverinades / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "Verí"
Juan Botas (1958-1992)



Dóna'm
Pura Maria García



Dóna'm

Quan et rendisques l'alba,
caigudes les espases de la nit insolent,
recorre'm la pell que anhela l'empremta de les teues mans.
Espedaça els esquinçalls marcits,
les escates del passat oscil·lant,
la fusta desèrtica del bosc de la perpetuïtat
amb la que el temps sedentari va enlluernar
el sortilegi equivocat de l'ahir i el seu pretèrit imperfet.
Reclina les teues extraviades solituds
sobre aquest pubis rosaci que no és claredat
sense la llum mediadora del fluir de la teua llengua.
Succeïx, sense dubtar-ho.
Fes camí i senda
per entre les avingudes perennes del meu cos.
Sigues estrela que no enveja les brillantors
de les constel·lacions enfosquides per l'aura
de l'aparença i el foc precipitat
que les trastorna quan arriba l'hivern.
Transmuta la teua mirada en indiscreta libèl·lula,
tix una xarxa visiblement dolça al voltant
de la contornada dels meus sins,
humiteja'm la vida amb l'aigua elemental
del riu que naix, entre les valls esclaus dels teus cuixes.
Dóna'm la veu quan els núvols dibuixen el frontal
del demà previst pel cel.
Dóna'm el roig que tots desconeixen,
el fluir de l'ambre de la teua sang.
Fluïx en el meu sexe, roba el seu secret transparent,
el dens nom que no oculta.
Dóna'm la teua llengua i els seus colors.
Dóna'm la mirada aquesta alba,
ara que fins i tot els salzes es dobleguen per a amar-te...

Pura Maria García
(Benejúzar, Alacant, 1963)
Dóna'm / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "Dànae"
Gustav Klimt (1862-1918)



Tallant
Laura Sanahuja i Ferrer



Tallant

Disfressada de navalla
tallant
la suprema hilaritat d'aquest instant
s'assembla
a una troca de llana que pateix desamor
fugaç
i que busca consol en les paraules.

Tu ets, l'última bombolla d'una cançó
extenuada;
la litúrgia de la vanitat i la desesperació
cansada
de teixir somnis de coixins de colors
i albades
difícils i exigents, sagnades.

Laura Sanahuja i Ferrer
(Barcelona, 1966)
Tallant / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "Desesperació"
Jesús de Perceval (1915-1985)



El meu català
Marc Freixas i Morros



El meu català

Sóc aquí per dir-te que el meu català no està fet per anar a cap guerra...

perquè malauradament, ja la van patir a les seves carns tots els nostres antecessors, i encara ara, avui, podriem dir que la patim d'una manera psicològica diria jo.

Però deixeu-me que us digui el meu català amb tendresa;
deixeu-me que us apropi els mots d'una parla que em deixa ser qui sóc,
i que em deixa escriure plàcidament al meu aire, tot el què em vé de gust escriure...

i no penseu amb un futur massa negre,
on no hi ha cap llum encès que us il·lumini de ple a la cara;
penseu que vosaltres sóu els principals partícips d'una llengua encisadora,
i que l'esperança que ens pertoca, s'encarregarà conjuntament amb el nostre suport, de posar-la al lloc que es mereix.

Perquè el meu català camina ben ferm de Fraga a Mahó, i de Salses a Guardamar;
perquè quan arribis de lluny als Països Catalans,
recorda que tinc una parla que em deixa ser qui sóc...

però recorda sobretot:

que sóc aquí per dir-te que el meu català no està fet per anar a cap guerra.

Marc Freixas i Morros
(Sant Pere de Riudebitlles, 1975)
El meu català / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "El meu català"
Toni Arencón i Arias



Mínima distància
Pura Maria García



Mínima distància

A la mínima distància.
En la mínima distància.
A la distància que separa el meu alé càlid de la pell rosàcia dels teus llavis.
En eixe tram que ha de recórrer la respiració per a trobar la teua boca, s'estremix l'aire i s'incendia l'instant que necessita transcórrer per a ser acte i veritat, realitat certa. Els nostres rostres no es freguen per a no sentir-se sinó pressentir-se en eixa mínima separació que encara pot distanciar-los. Els ulls es troben amb la rapidesa amb què trobarien una llum minúscula titil·lant en un llençol de foscor profundament fonda.
La teua boca s'obri pas davant de la meua pell i s'alliberen les argolles del pudor que inexplicablement romanen amagades en la consciència de les hores que el temps ens imposa.
Els teus llavis es banyen amb xicotetes gotes d'aigua que l'aire deixa sobre ells abans d'abandonar-los i tornar al firmament del desig. La teua llengua humida emergix amb la suavitat amb què recorre la pell blanca del meu sexe en les nits de doble lluna i un sol astre: la teua luxúria. Els meus llavis s'oferixen als teus en íntim acte de rendició, sense importar-los ara l'idioma que porten sobrepost o l'últim replec carnal que han transitat abans d'arribar a mi.
La teua llengua mulla el perímetre dels meus llavis amb la teua saliva i el teu silenci. Calmadament, després, penetra el túnel inexistent del meu coll i el solca com faria una nau sobre la mar més breu... mentre deixes ondulades ones d'humitat en la meua pell i en el meu instint, que desperta a tu i s'aferra al teu desig reconegut.
Avança la teua llengua com un foc imparable que s'explica amb cada moviment en el paisatge del meu cos: el meu bescoll, els lòbuls de les meues oïdes, les parpelles vençudes i submises, entretancades, a l'espera dels teus rius...
Quan la meua boca anhela enardida la serp metafòrica i dolça de la teua llengua, espenta als meus llavis a separar-se, igual que fan les meues cuixes calentes, per a buscar-te, palpant els mil·límetres d'espai buit en què estàs, aguaitant per a trobar la teua presència.
Torna la teua llengua, riuada de bromera, premonició de l'essència blanca que emergirà del teu sexe quan faça seu l'estel íntim que mon pubis guarda.
Arribes fins a mi, fins a la meua boca, amb l'oceà renovat de la seua saliva i m'inundes l'ànima i la carn.
Embrancades les llengües, desitjoses de naufragar en l'aigua del desig, ens rendim a la voluntat de perdre la voluntat, l'un en l'altre...

Pura Maria García
(Benejúzar, Alacant, 1963)
Mínima distància / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "Dos amants en una barca"
Odilon Redon (1840-1916)



PARAULA DE NÚRIA


Núria Niubó i Cabau
"Paraules que regalen els sentits,
teràpia per a cors malmesos.

Paraules.

Provocadores de somnis,
renovadores d’il·lusions,
silencioses,
canviants,
de colors i formes,
amb vida pròpia,
amb força."

Li tremolava la mà
Núria Niubó i Cabau



Li tremolava la mà

Feia una estona que caminaven tots tres per l'andana, en silenci, mirant-se i fent-se petons.

La Maria li preguntà al pare:
—Per què tremoles, papa?
El pare la mirà i, fent-li una dissimulada rialla, li respongué...
—És el fred filla, és el fred.

La Maria s'estranyà, ella no sentia fred.

................................


Era un dia assolellat de primers d'octubre.
Havíem esperat dues llargues hores la mare i jo.
Després de sis anys, aquella tarda es va fer eterna.

Vaig créixer vivint l'exili del pare entre les històries divertides que s'inventava la mare i les seves llàgrimes furtives, mentre jo em feia l'adormida al seu costat, en aquell llit que se'm feia immens.
Jo també el plorava, al pare, de nit en silenci, mentre esperava que la mare vingués a dormir.
Ella cosia i cosia fins a les tantes de la nit.

—Mama, perquè no escriu més sovint el papa?
—No té temps filla, està molt enfeinat.
—Si treballa tant, per què no ens envia més diners?
—És que els hi confisquen filleta.
—Què vol dir confiscar, mama?
—Quan siguis més gran ho entendràs.

En la meva curta edat, dels tres als nou anys em vaig fer gran, tan gran que aquella tarda a l'estació vaig entendre què volia dir confiscar.

Asseguda al costat de la mare...

La mirava als ulls,
li espurnejaven,
li mirava les mans,
li tremolaven.

Estava radiant la mare.

Les dues portàvem vestit nou, la mare els havia acabat just la nit passada.

—No potinegis tant la foto, Maria.
—És que no em vull equivocar mama.
—El coneixeré, estic segura que el coneixeré, al papa!

Encara ara no entenc com el vaig conèixer, estava tan canviat, tan prim...

................................


—Papa, ja no tens fred, has parat de tremolar...
—Papa, em trobes bonica?

--o0o--

5 de maig, 2010

Li tremolava la mà
Paraules de: Núria Niubó i Cabau

Il·lustració:
Alfonso Sánchez Portela "Alfonso" (1902-1990)



L'ART DE LA NIT ETERNA


Sandra Domínguez Roig
"El meu romanç amb les lletres rau amb el meu primer poema sobre una pedra de riu, i vuit diaris secrets, però aquestes son altres històries.
L'única cosa que puc dir és que sóc un prisma polièdric, veurás una o una altra cara de mi, segons d'on vingui la llum. Sóc capaç de perdre'm en un detall simple i desconectar del món real.
El meu mon interior em permetria viure sense res més a fer que escriure i pensar."

Punts Cardinals
Sandra Domínguez Roig



Punts Cardinals

Nua, ingràvida, suro en aquesta massa inabastable de temps on s'aturen les busques magnetizades per un moment íntim.
Toquen les meves hores, on m'acarono, ferida dins el meu espai.

Només l'aigua tèbia s'escola per les oïdes en un mormol de mar. Chill-out de l'oceà.

Així, que s'esllavissin aquestes onades per cada bocí de pell mentre el vent se m'enduu al nord, més enllà de l'horitzó rere un sol de ponent on d'esquitllentes aflora l'anhel més íntim, i algun petit acompliment d'una vida efímera a les mans d'un destí cobejós.

Enrere, queda un sud de fites amoroses no assolides que es despengen del sostre i esbotzo malgrat inevitablement reverberen de glop.

Si dirigeixo l’esguard a l'est reposa la capsa de secrets inconfessables i les dedicatòries políticament correctes d'aniversaris infantils, postals la repetició de les frases et fa sentir insignificant, alguna invitació per algun acte de festa major, i punts de llibre, alguns confeccionats per veritables orfebres de cartró.

Suren l'oest, quimeres de concessió immediata. Aquells capricis que t'omplen un instant per sadollar l'amarg sabor de la pèrdua i per brindar el guany.

Així, suro, nua, ingràvida en un mar de temps mentre deixo que la inèrcia se m’endugui al nord.

Sandra Domínguez Roig
(Barcelona, 1974)
Punts Cardinals / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "Punts Cardinals"
Toni Arencón i Arias



POESIA TRANSVERSAL


Empar Sáez
"Una línea invisible uneix dos punts en l’espai. No hi ha prou distància entre dues obres d’art que no ens permeti la seva unió."

Pons i Maillol, art i prodigi al Rosselló
Empar Sáez



Arístides Maillol, Banyuls de Marenda, Rosselló, 1861-1944
Josep Sebastià Pons, Illa del Riberal, Rosselló, 1886-1962


"Maillol pensa amb les mans”, acostumava a dir Pons del seu entranyable amic, i ell ho ratificava amb aquestes paraules: “Les meves escultures són poemes de la vida. Enlloc d’expressar-me en vers, m’expresso per mitjà de l’escultura.”

Les escultures de Maillol i la poesia de Pons són obres independents dins de l'estat Francès, reprenen la tradició més arrelada a la terra, més llatina, més física i quotidiana. Les obres d’ambdós artistes neixen d’una tradició molt antiga, però tanmateix del no res, com un miracle en una època i en un país on la llengua agonitza, la influència i l'absorció per la cultura francesa són intenses i tant l'art com la literatura catalana no existeixen.

Les obres de l'escultor, les seves dones, són carnals, contundents i vigoroses, adscrites a la terra. Hom hi troba un paral·lelisme entre el seu entorn i les figures; no són pas deesses gregues, però s'apropa com ningú al concepte que tenien els clàssics de l'escultura. Tot en ell és mesura, equilibri i càlcul, bo i que no oculta pas l'apassionament.

De la mateixa manera, els poemes de Pons, tot i ser lírics, s'afermen al sòl, són gràvids, parlen del que abasta la vista, d'un paisatge i unes contrades properes, no pas divines. Hi ha una continuïtat del paisatge a l’home, una prolongació entre el món físic i la seva poesia. Aquest arrelament a la terra, palès en tots dos artistes, els hi confereix una profunditat i una qualitat perdurables.

Poema que vola

Que bo fa amb els amics de seure a taula,
i amb les donzelles blanques com la neu,
quan salta la conversa i la paraula
té el rajadís d'alguna deu,
quan el contentament tot ho neteja,
i deixa el mirar llis,
i que en el cor hi senyoreja
la gràcia del país!
Pel més enllà seguim la via,
font que s’ajunta a l'altra font.
Si adés la broma enterbolia
l'herba i la fulla d’aquest món,
tot rodolant a la serena,
trobarem la parada i la remor,
i aquell mirar que té la lluna plena
que deixa caure sa claror.

Josep Sebastià Pons
Poema que vola
(L’aire i la fulla, 1930)

L’obra poètica d’en Pons posseeix una gran unitat, es fon i evoluciona amb la seva vida. Trobem un detallisme paisatgístic precís en els primers llibres, "Roses i xiprers" (1911), "El bon pedrís" (1919), però aquesta característica desapareix a partir de "L'aire i la fulla" (1930).

D'aquesta evolució ens explica el mateix Pons: “L'obra de Maillol m'ajudà molt —hi la mar, que a Montpeller tenia tan veïna, l'enlluernament de les onades... Helena també m'ajudà molt, perquè la felicitat li sortia de les mans.”

Del llibre "Cantinela" (1937), recull il·lustrat per en Maillol i obra cabdal de Pons, en Carles Riba ens fa notar que no hi ha escenari: el paisatge es confon amb l'estat d'esperit del poeta.

Tot és igual

Tot és igual. La vida és satisfeta.
Hauré prou vist la fruita per collir.
L'amor m'ha prou donat dins l'herba neta
l'oblit dels braços per dormir.

Eixint del sol, la primavera,
diversa de colors en els brancs del jardí,
la primavera és feta pel qui espera.
Son ombra massa dolça és inútil per mi.

Així ho dic amb certitud. I encara,
si, destacat de l’aire, un ventijol
invisible remou la fulla clara,
la sang fresca s’anima amb el seu vol.

Josep Sebastià Pons
Tot és igual
(Cantinela, 1937)

Maillol i Pons, dos artistes catalans que arrelaren el seu art en una terra i en un paisatge. Un prodigi artístic en un país on la cultura pròpia era pràcticament absent. Les seves creacions, esculpides amb mots i pedres, les hi van ser ofertes, generoses, quan grataven dins els orígens.

--o0o--

Poesia Transversal: Pons i Maillol, art i prodigi al Rosselló
Un article de: Empar Sáez

Referències bibliogràfiques:

Josep Sebastià Pons. “Obra poètica (Introducció de Tomàs Garcés)”. Barcelona: edicions 62, 1976.
Josep Pla. “Homenots. Tercera sèrie” dins Obra completa de Josep Pla. Barcelona: Edicions Destino, 1992.
Josep Palau i Fabre. “Quaderns inèdits de l’alquimista”. Barcelona: edicions 62, 1991.

Il·lustració: "Debussy, de Maillol, en blau"
Basada en l'escultura: "Homenatge a Debussy", d'Arístides Maillol (1930).
Toni Arencón i Arias



EL MERCADER DE TULIPES


Toni Arencón i Arias
"El mercader de tulipes amava tant les seves flors que envoltava els peduncles amb pergamins lligats amb cintes blaves i descrivia en versos d'elogi les seves qualitats. Mai no va saber que no li compraven les tulipes per la seva bellesa, sinó per la bellesa dels seus versos, escrits en pergamins nuats amb cintes blaves, que envoltaven les tiges de les seves flors amades."

La color de la teva carn
Toni Arencón i Arias



La color de la teva carn

"Vull que un dia, un jove gravi en les roques de la Serra de Guadarrama el nom que ningú pugui esborrar de la nostra memòria: Tina Modotti. La nostra Maria"
Maria Teresa León

Tina, Tinita, Tinitísima...

«Mercader, volia parlar amb tu. M'han dit que vens tulipes...»

Sí, Tina, tulipes de color vermell intens, com el vermell dels teus llavis...

«No et vull parlar dels colors... Et vull parlar dels fantasmes. Fantasmes antics, groguencs, coberts de pols... Escolta’m, mercader. Em persegueix el fantasma d'una nena descalça. Una nena morena. Que juga sota el sol abrasador d'Udine...»

No hi ha fantasmes, Tina. Són els records... Ets tu, abans que els teus pits despuntessin i t’embarquessis en el viatge de la vida i de l’amor i del dolor i de la mort.

«Hi ha moltes llums... Que no les veus? Llums blanques, intenses, em ceguen... Els focus! No vull desfer-me’n, dissolta, en la llum dels focus de Califòrnia. Prefereixo despullar-me’n i posar nua per a l’home dels ulls vius. Quina mirada! Una mirada que et travessa i et fa tremolar. Vull que la seva mirada de fantasma em travessi. Vull que la lent de la seva càmera em deformi; i quedar plasmada en la placa eterna de l'òxid de plata. Em diu que sóc immortal, que els homes es tornen bojos per mi, que moren per gaudir del meu cos. I jo moro, perquè gaudeixin de mi. Estesa sobre el mosaic ardent de la terrassa. L’ombra d’Edward, allargada, em protegeix de la llum. Mercader, escolta’m... Qui són aquells? D’on surt aquesta parella de monstres de fira ambulant? Ell és un home amb cos d'elefant i ulls de granota, i ella una dona d’esquena destrossada, capaç de cavalcar sobre una cadira de rodes... Són fantasmes?»

Són records... Els teus millors amics. L'home elefant, amb el cor més gran que les ales del seu barret. La dona dels dolors cruels i dels amors intensos. Són ells. Són Diego y Frida. I ells també, al costat: Manuel, Charlie, Antonio... Són tu.

«Són fantasmes? La nena amb la bandera? Les mans del titellaire? Les copes transparents? Els homes llegint el diari?»

Són imatges. És la vida. La vida tal i com la vas viure i la vas sentir. Són les imatges de la teva càmera. Les teves imatges.

«Un tret! Ha sonat un tret! Tinc sang a les mans! Ell! Jeu! Jo! El meu amor, el meu únic i veritable amor. L'home més bell. L'home dels ideals. L'home fet poeta i música i cançó. Em difamen. Com poden dir que he estat jo? Com poden dir que he estat capaç d’arrencar-me el cor a mi mateixa? La seva màquina d'escriure destrossada, al terra, no tornarà a escriure. Ell. No tornarà a pressionar amb fúria les tecles. No pot estar-hi mort! No! No pot estar-hi mort! Digues que no és veritat! Digues que el meu cor no s'ha trencat per sempre! Que mai ja no podré tornar a amar. Digues que és un somni!»

No és un somni. És un malson. És un record. Julio Antonio és només un record, de mort i de dol.

«Calla, mercader, calla... Les bombes! Les sents? Punys tancats contra palmes obertes al sol. On estic? Els homes, la mirada perduda. Pasionaria, dóna’m la mà. Oi que no poden passar? Perquè si passen no hi haurà llibertat! Madrid resisteix! Els sèrums! No hi ha sèrums suficients! Maria! Pilar! Matilde! Dolores! Talleu-vos la roba! Farem benes! L’ensumeu? L'olor de la gangrena. Mira, José: ja ve Durruti. La columna. Ja arriba. Ja està ací. De tot arreu! Els brigadistes! Amb els càntics de totes les llengües! No saben utilitzar un arma, no vesteixen uniformes, però vénen. Oh, Miguel. Són poetes. Com tu, i com Antonio! Si és que només són poetes! I mira com canten, Octavio! Però... què passa? Perquè callen, Rafael? Perquè miren al terra? Perquè amaguen la mirada? Mercader! Que diuen que ha mort. També, ell també. Que diuen que s'ha matat sense voler matar-se’n. Perquè moren els homes? Perquè moren els poetes? On van els versos, quan els poetes moren?»

Els versos es queden...

«I ells? I tots ells? I la seva sang? Amb tota la seva sang vessada pintaria el vermell de les roses de cent generacions futures. Roses pures. Roses de sang i foc. Roses lliures. Com ho van ser ells. Els meus poetes. I ell. On és que ja no hi és. Que l'han portat fora de Granada i que ja no ha tornat més. I que no eren les cinc de la tarda, encara. Ja no hi és. El vaixell ja no és a la mar, ni el cavall és a la muntanya. Anem, germans, un esforç més. No veieu, enllà, els cims dels blancs Pirineus? A l'altre costat trobarem la pau i la llibertat, i podrem continuar resistint. Anem, germans. Doneu un altre pas. Si jo puc, amb aquest cos meu, ja tan petit, ja tan minvat, vosaltres també podeu...»

Són els teus, germana: els que avui diuen el teu nom,
els que de totes parts, de l'aigua i de la terra,
amb el teu nom altres noms callem i diem.
Perquè el foc no mor.
(1)


«Sents, mercader? Sents els versos? D’on surten? Digues la veritat, mercader... Han passat?»

Contra la llibertat. Contra els poetes. Sí, han passat...

«No puc més. Em fa mal el cor. Em dol el cor. Em dolen els meus fantasmes. No puc, mercader. Em dol. Deixa'm sola. Deixa'm amb els meus fantasmes. Ho sents? Ja torno a sentir els versos? Vénen a mi. Són ells. Són els versos de Pablo. Són els versos de Pablo per a mi».

Tina Modotti, germana, no dorms, no, no dorms:
potser el teu cor sent créixer la rosa
d'ahir, l'última rosa d'ahir, la nova rosa.
Descansa dolçament, germana.
(1)


«Me’n vaig, mercader. Però abans, promet-me’n... Em pintaràs en colors, oi? Em pintaràs amb els colors més intensos de la teva paleta. Nua, allà, on vaig estar-hi, on vaig viure-hi, estesa, sobre el mosaic ardent d'una terrassa de Mèxic, un capvespre abans de la nit del crepuscle. Ho faràs, oi?»

Sí, Assunta, Tina, Tinita, Tinitísima, la Nostra Maria, Tu... Et pintaré... amb la color de la carn (així, en femení, definida e intensa), amb la color de la teva carn eterna... Tu, Tina, el foc no mor, esdevé carn.

Toni Arencón i Arias
(El Prat de Llobregat, 1963)
La color de la teva carn / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "La color de la carn de Tina Modotti"
Toni Arencón i Arias
Colors sobre la fotografía original de Tina Modotti realitzada per Edward Weston.

(1) Del poema de Pablo Neruda: "Tina Modotti ha muerto".



SONETÀLIA (Novíssima Lírica Clàssica)


Lluís Servé Galan
"El sonet és l'estrofa per excel·lència de la poesia clàssica. Però, cal que ens cenyim a dos quartets i dos tercets, a una rima uniforme i immutable formalment, a un metre específic? Per què no escriure sonets i gaudir-ne lliurement? Això és el que intenta assolir Sonetàlia, barrejar indistintament el clàssic i el modern, sense cap altra aspiració que el gaudi de qui escriu i de qui llegeix..."

Agònica
Lluís Servé Galan



Agònica

Torno als vèrtexs del món,
A la cruïlla darrera de l'ignot
I em perdo per trobar-te.

En els ulls de la mar,
Entre els pous de la set,
On habiti el meu record.

I sé que la quietud
És una agonia que em suporta,
Arran de pell, presa als llavis,
Per no raure enlloc:

La caiguda als teus peus,
El reialme desitjat, la llum
Del vagareig que ha tornat.
I jo també torno, errant, als marges del teu cos.

Lluís Servé Galan
(El Vendrell, Tarragona, 1978)
Agònica / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "Noia, semi-nua, reclinada"
Egon Schiele (1890–1918)


Magnificència
Lluís Servé Galan



Magnificència

Esborrany de la mà balba,
Passen els anys i tornes al punt
D'origen, a la primigènia alba
Que ha vist la teva nuesa.

I et miro i sóc ombra clara,
Gessamí arrelat al jardí gerd
Dels teus llavis de bellesa ignara,
Mentre vius quan et sobrevisc.

Magnificència del teu esguard,
Nom collit entre la brava onada
Acollida per la més ampla mar.

Tinc cada gra de sorra en la sang
Per reconstruir la platja del retrobament,
Del perenne empar per al teu rostre blanc.

Lluís Servé Galan
(El Vendrell, Tarragona, 1978)
Magnificència / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "Hèctor i Andròmaca"
Giorgio de Chirico (1888–1978)



MISCEL·LÀNIA


Daniel Ferré Teruel
"Cites, dites, proverbis, refranys, frases fetes, embarbussaments, palíndroms, endevinalles, jocs de paraules, locucions i modismes."

Palíndroms
Daniel Ferré Teruel



PALÍNDROMS

“El bon català aporta la tropa a l'atac noble” i “Català a l'atac”

Són dos palíndroms dels molts que n’arriba a haver en llengua catalana. Per definició, un palíndrom és un mot o una frase llegible tant d’esquerra a dreta com de dreta a esquerra.

Tot seguit he ideat un escrit breu que té uns quants palíndroms, que distingiré entre cometes “” i subratllat:

El pare veia una pel·lícula de ciència ficció a la tele en què els protagonistes del film “tramaran anar a Mart”. Era una tarda plujosa, el cel es va tornar negre i nosaltres, tota la família estàvem a “recer” de la tempesta que se’ns venia a sobre. “Ara” es posarà a tronar deia la mare. Mentre el pare comentava que “la ruta natural” dels astronautes era la conquesta de l’espai, la mare se n’anava al dormitori marital a veure una pel·lícula diferent que anava d’”amor a Roma”, mentre comentava que el noi de la casa “no sap pas on” quedar-se a mirar la televisió, si amb el pare o amb la mare. “Poc a poc i cop a cop” va anar plovent més i més i queien molts llamps i tronava cada cop més. De cop, va marxar la llum de casa: “I ara rai!” exclamà el pare, “ara, ni amaina ni amainarà” es queixava la mare... Mentre jo em vaig dirigir a la caixa dels ploms per aixecar-los i demanava al pare: “Avisa si va” la llum.

De palíndroms n’hi ha en moltes, per no dir totes les llengües, he trobat en anglès un parell de palíndroms:

“Madam, I’m Adam” – “Senyora, sóc l’Adam”

O aquest, que és un palíndrom de paraules per paraules, no de lletra per lletra com els que he citat anteriorment. És molt bonic i diu:

“Fall leaves after leaves fall” – “La tardor marxa després de caure les fulles”

També existeixen les imatges palindròmiques, imatges en què segons el punt de vista poden semblar una cosa o una cosa ben diferent...

En castellà trobem, també, tota classe de palíndroms, aquí n’hi ha alguns:

“Amo la pacífica paloma” – “Estimo el pacífic colom”
“Eva usa vello, lo lleva suave” – “L’Eva usa pèl, el duu suau”
“Ni nicotina ni tocinín” – “Ni nicotina ni cansaladeta”
“Oír a Darío” – “Escoltar a Darío”
“Yo de lo mínimo le doy” – “Jo del mínim li dono”

En aquest enllaç trobareu molts palíndroms que ha recollit un tarragoní anomenat Ramón Giné Farré: Ailifilia. La Web dels palíndroms

Un article d'en: Daniel Ferré Teruel
Palíndroms / CC BY-NC-ND 3.0

Il·lustració: "Quadrat Sator"
Font: Wikipedia



EL RACÓ DE LA POESIA MUSICAL


Vanessa Mies Iborra
"La música és sens dubte un poema."

Que tinguem sort
Lluís Llach

Lluís Llach

Que tinguem sort

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat
amb mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren, i així pren
tot el fruit que et pugui donar
el camí que, poc a poc, escrius
per a demà.
Que demà, que demà
mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal
caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.

I així pren, i així pren
tot el fruit que et pugui donar
el camí que, poc a poc, escrius
per a demà.
Que demà, que demà
mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal
caminar.

Que tinguem sort
Autor de la lletra i de la música: Lluís Llach
Del disc: I si canto trist (1974)



Inclòs també a:
Camp del Barça, 6 de Juliol de 1985 (1985)
Verges 2007 (2007)

Web Oficial de Lluís Llach

Actualment se sent força la versió feta per Manu Guix i Dani Flaco, apropant el jovent a l'essència d'aquest gran tema.

Selecció de: Vanessa Mies Iborra



EL CREMAT QUE FLAMEJA ENTRE HAVANERES


Pep Colomer Blanco
"A clar de nit, amb escates de moll, entotsolat, encisaré les ones. Pere Patxei, prepara'ns un cremat; beguem-lo i canviem el curs dels astres. Sorres d'amor. Mar fluix. Palpo records. S'acosten de puntetes els meus morts."

Joan Vinyoli (El cremat)

La gavina

Oh, gavina voladora, que volteges sobre el mar,
i al pas del vent mar enfora vas volant fins a arribar
a la platja assolejada, platja de dolços records,
on dia i nit i fa estada la nina del meus amors.

Quan la vegis sola, prop la quieta onada,
dóna-li la besada que li envio més fervent
Digues-li que sento dolça melangia,
i que en ella penso en tot moment.

Oh, si igual que tu gavina, la mar pogués travessar,
fins a arribar a la platja, on tan dolç és recordar,
i veure la imatge bruna en el seu bell despertar,
de la nina que entre somnis és tan grat d'acariciar

Quan la vegis sola, prop la quieta onada,
dóna-li la besada que li envio més fervent
Digues-li que sento dolça melangia,
i que en ella penso en tot moment.

Frederic Sirés i Puig
(Begur, 1899 - Palafrugell, 1971)
La gavina

Selecció de: Pep Colomer Blanco



SALVEM EL MOTS


Laura Boadas i Galí
JOAN MARAGALL
(Elogi de la paraula)

SALVEM EL MOTS

BULL     POETA     CONTINGÈNCIA     BRANQUES     GÈNESI     RITME     ENCANTAMENT     BARBOTEJANT     INFANTADA     ENCÍS
ESCORREN     DIVINA     LLENGUATGE


     [...] ¿No heu sentit mai els enamorats com parlen? Semblen uns encantats que no saben el que es diuen. Fan un parlar tot trencat, entre la llum abundant de les mirades i la plenitud del pit bategant. I així les seves paraules són com flors. Perquè, abans l’amor no parla, quin bull de vida en totes les branques del sentit! quin voler dir els ulls!... i quan s’encreuen ardents les mirades, quin silenci! ¿No us haveu trobat mai en un bosc molt gran, amb aquella quietud plena de vida que sembla una adoració de tota la terra? Doncs, així adoren les ànimes dels enamorats en el brill silenciós de les mirades. I en brolla per fi una música animada, oh, meravella!, una paraula. Quina? Qualsevulla; però com que porta tota l’ànima del terrible silenci que l’ha infantada, sia quina sia, proveu de sotjar-ne el sentit; debades; no arribareu mai al fons, i us espantareu de l’infinit que porta en les entranyes.

     Així parlen també els poetes. Són els enamorats de tot el del món, i també miren i s’estremeixen molt abans de parlar. Tot ho miren encantats i després es posen febrosos i tanquen els ulls i parlen en la febre: llavors diuen alguna paraula creadora i, semblants a Déu en el primer dia de Gènesi, del caos en surt la llum.

     I així la paraula del poeta surt amb ritme de so i de llum, amb el ritme únic de la bellesa creadora: aquest és l’encís diví dels vers, veritable llenguatge de l’home.

     Diu Emerson: “No ha creat Déu les coses belles, sinó que la bellesa és la creadora de l’Univers”. I així sembla que Déu crea en la paraula inspirada del poeta.

     Mes, oblidats sovint de la divinitat del món, i per aparents necessitats de lo contingent, menyspreem el poeta xic o gros que hi ha en cadascú de nosaltres, i parlem interminablement sense inspiració, sense ritme, sense llum, sense música, i nostres paraules s’escorren insignificants i fatigoses, com planta que es dissipa en fulles innombrables, ignorant la meravella de les flors que porta inexpressades en el seu si.

     I vosaltres mateixos que sou anomenats sobre tots poetes, ¿quan serà que entrareu profundament en les vostres ànimes per a no sentir altra cosa que el ritme diví d’elles al vibrar en l’amor de les coses de la terra? ¿Quan serà que menyspreareu tot altre ritme i no parlareu sinó en paraules vives? Llavors sereu escoltats en l’encantament del sentit, i les vostres paraules misterioses crearan la vida veritable, i sereu uns màgics prodigiosos.

     Que jo he vist que quan parleu oblidats del ritme buit de vostra vanitat corruptora i en tota la humilitat de la vostra ànima inspirada, jo he vist la gent que abans distretament us escoltaven, il·luminar-se d’ulls, inflamar-se de galtes, alenar amb les boques més que usualment obertes i somriure beatament entre llàgrimes rendint el cos per a ésser son esperit transportat a la divina esfera. He vist mirar-se uns amb altres, meravellats i ditxosos de veure’s junts, redimits de tota contingència per l’encantament, que els era desconegut, de l’absoluta paraula; i repetir-se-la barbotejant amb veu trencada els uns als altres, i als de més enllà que no l’oïen; i de lluny u de més lluny tits els ulls anar-se girant il·luminats vers el poeta que parlava en la humilitat de la febre creadora; i en tots els ulls una gratitud amorosa com de criatura al seu creador. [...]

Elogi de la paraula
Joan Maragall

Selecció de: Laura Boadas i Galí



RODOLINS DE LA SAVIESA POPULAR


Paolo Santos
"On hi ha barretines, no hi campen mantellines"

RODOLINS DE LA SAVIESA POPULAR



ESTIU

Estiu calorós, hivern rigorós

Pel juliol, ni dona ni cargol

Pel juliol les garbes a l’era i els bous al sol

Qui no bat pel juliol, no bat quan vol

Poll de juliol, cap o cul sempre li dol

A l'estiu tota cuca viu

Per l'agost, bull el mar i bull el most

Per l'agost és madura; pel setembre, sepultura

Per la mare de Déu d'agost, a les set ja és fosc

No és pot dir oliva, si a l'agost no és eixida

Pluja d'estiu i plor de bagassa, aviat passa

Per setembre cull les pomes abans no vinguin les bromes

Setembre boirós, graner polsós

El setembre, s'enduu els ponts o aixuga les fonts


--o0o--

Recollits per: Paolo Santos

Il·lustració: "Estiu"
Giuseppe Arcimboldo (1527-1593)



NOTES BIOGRÀFIQUES


Elvira Mestres i Cervera
VÍCTOR BALAGUER
(Barcelona, 1824 - Madrid, 1901)



VÍCTOR BALAGUER

D’en Víctor Balaguer i Cirera es diu que és una de les principals figures del renaixement de la llengua catalana (La Renaixença) i està considerat com un dels polítics i escriptors catalans més importants del segle XIX.

De vida agitada, va destacar com a periodista, literat i polític. Entenia que la construcció d’un país s’havia de fer simultàniament des de tots els terrenys. Les seves idees es troben expressades en textos de poesia, teatre, prosa, premsa i ens els seus discursos polítics.

Va néixer al carrer Sant Pau de Barcelona, l'11 de desembre de 1824. El seu pare (Joaquim Balaguer), metge d'idees liberals va morir quan ell comptava nou anys. La seva mare (Teresa Cirera) volia que fos metge o advocat.

Es va iniciar en la literatura escrivint drames històrics. L'any 1838 va veure representada la seva primera peça dramàtica Pepín el Jorobado o el hijo de Carlomagno al teatre de la societat Liceu Filomàtic de Barcelona. Completats els estudis canònics, va començar els estudis de Dret a la Universitat de Barcelona, sense abandonar en cap moment la literatura. Va iniciar la seva col·laboració a la premsa al diari El Constitucional i en diverses revistes, algunes de les quals, com El Laurel, El Genio i La Lira, van ser fundades per ell mateix.

En ple desacord amb la mare, va abandonar els estudis i l’any 1845 es va traslladar a Madrid, treballant com a traductor.

En tornar a Barcelona, va fundar el diari El Catalán (1849) i la revista La Violeta de Oro (1851) i va col·laborar en El Popular, en La Antorcha i el Diario de Barcelona.

l'any 1847 és proclamat "Poeta Oficial del Liceu", societat artística del Liceu Filharmònic de Barcelona, embrió del futur Teatre del Liceu.

L'any 1851 es va casar amb Manuela Carbonell i Català, amb el disgust inicial de la família d'ella.

La seva activitat política va començar el 1854, representant els interessos progressistes dels industrials catalans. Com a periodista va intervenir en la fundació de La Corona d’Aragó (1854) i El Conseller (1857).

Amb el pseudònim de Lo Trobador de Montserrat va publicar la seva primera poesia (1857). Assisteix com a corresponsal a les campanyes d’alliberament d’Itàlia (1859) i propaga la lluita per la llibertat del poble italià.

El 1863 va proposar la nova toponímia dels carrers de l’Eixample de Barcelona (que correspon als noms dels territoris, institucions i personalitats de la Corona d’Aragó que sempre va reivindicar com a paradigma d’organització política liberal i democràtica).

Exiliat a França, el 1866 (per participar en la conspiració per enderrocar els Borbons) va retornar com a diputat a les Constituents de 1869 per la ciutat de Vilanova i la Geltrú, essent governador, diverses vegades ministre i exercint les carteres d’Ultramar i Foment.

Va ser un dels principals impulsors i propagadors dels Jocs Florals i el primer mestre en Gay Saber. Com a poeta va cantar copiosament a la Pàtria, proclamant-se a si mateix «regionalista de pàtria, no de secta», a l’amor fogós i romàntic, i a la religió (es considera la seva Oda A la Verge de Montserrat una de les seves millors composicions).


A la Verge de Montserrat
Víctor Balaguer



A la Verge de Montserrat

Verge santa d’amor, patrona mia,
dels pobres i afligits guarda i consol,
més pura que la llum quan naix lo dia,
més hermosa que el cel quan surt lo sol:

tal com se veu a l’àliga orgullosa
en la roca més alta fer lo cau,
tu la serra més alta i més hermosa
vas escollir per fer-ne ton palau.

Reina dels Cels, Mare de Déu, perdona
si fins avui no et dediquí un record:
sols quan veu son vaixell presa de l’ona
busquen los ulls del navegant lo port;

sols quan se veu en la presó angustiosa
sa llibertat recorda lo catiu;
sols quan la tempestat brama furiosa
l’oreneta s’acull dintre son niu.

Jo vinc, com lo catiu entre cadenes,
un consol a buscar per mon dolor.
Los plors mon front han arrugat. Les penes
m’han, Mare meva!, rosegat lo cor.

Com soldat que, fugint a tota brida,
les armes va per lo camí llançant,
aixís jo pel camí d’aquesta vida
a trossos lo meu cor he anat deixant.

Verge de Montserrat, casta madona,
perla de les muntanyes i dels cels,
a qui els àngels per fer una corona
arrancaren del cel un puny d’estels;

ta grandesa, Senyora, no repare
si avui te parla en català ma veu,
que el català és la llengua en què ma mare
m’ensenyà un jorn a beneir a Déu.

Ta imatge en los palaus i en les cabanyes
se veu, voltada d’or com un joiell;
tothom vol visitar eixes muntanyes,
que són de tes espatlles lo mantell.

Ton nom invoca, oh santa Verge pura,
l’orfe ferit de pena i desconsol,
ton nom la mare ensenya a la criatura
quan l’adorm carinyosa en lo bressol.

Quant dolç és lo teu nom! Tota la terra
cants t’eleva ab accent adolorit,
que ton nom és, oh Verge de la serra,
dels estranys i dels propis beneït.

Ton nom recorden, quan lo vent estalla,
los qui perduts caminen per la mar;
ans d’afilar son ferro en la batalla,
invocava ton nom l’almogavar.

Ton nom, un jorn, fou l’estendard de glòria
que de la glòria nos mostrà el camí,
i fou ton nom lo crit de la victòria
que en Nàpols aixecà Vilamarí...

quan tu, Reina del pla i de les muntanyes,
de genolls prostrats veies als teus peus
los reis que, drets, a cent nacions estranyes
prostrades veien de genolls als seus!

I no és estrany que per la honra i glòria
unesca dos records ab llaç d’amor,
que unida està a la teva la sua història
i escrites són les dos en lletres d’or.

A fe que eren brillants los temps gloriosos
en què els Peres, los Jaumes, los Ramons,
dictaven lleis, monarques poderosos,
fins del remot Orient a les regions.

Mentre València i les Balears, salvades,
se veien lliures ja dels sarraïns,
lo pendó de les barres venerades
veien triomfar los més remots confins.

Senyors del mar los catalans, a ratlla
tenir sabien lo enemic pendó,
i ni els peixos passaven si en sa espatlla
no portaven les armes d’Aragó.

Dels soldats catalans les altes proeses
eren tan clares com del sol la llum:
desfeien les armades genoveses
com prest dissipa l’huracà lo fum.

Aterrada Venècia els contemplava,
Nàpols los dava sos jardins de flors,
la Calàbria als seus peus s’agenollava,
Sicília els proclamava sos senyors.

L’almogàver a foc, a sang i a ruïnes
entrà un dia en l’Orient abrasador:
contemplaren los turcs ses concubines
en los braços folgar del vencedor.

Caigué Constantinoble, caigué Atenes,
quan sentiren lo ferro despertar,
al grec i al turc cargaren de cadenes,
que era allí lo sol rei l’almogavar.

Per jaç a son cavall, moltes vegades
ell donà de grans prínceps los mantells,
dels rics palaus dels turcs féu ses morades,
i ses mesquites convertí en tinells.

Honor al català! Si ses galeres
recorrien del mar tot lo contorn,
sos aguerrits exèrcits, ses banderes
passejaven triomfants per tot lo món.

I tu llavors, oh Verge de victòria,
lo teu nom sempre veies invocat,
que els catalans anaren a la glòria
cantant lo Virolai de Montserrat.

La muntanya en què vius, també en son dia
fou lo baluard del poble català;
del sarraí la ferma valentia
jamai tes brenyes escalar gosà.

I en temps ja més cercans, pocs anys fa a penes,
quan lo crit de la pàtria independent
ensenyar al francés féu les cadenes
per contestar al toc de sometent,

los nostres s’amagaren en tes brenyes,
lo pendó de la pàtria enarborant,
i llavors foren, Montserrat, tes penyes
lo temple de la santa llibertat.

Mont de la Verge, en tos records jo miro
que unides van la llibertat, la creu,
dos símbols sants que jo el primer admiro:
l’amor dels pobles i l’amor a Déu.

La llibertat!, la creu!, símbols dels pobles,
l’una és l’esprit de Déu, l’altre és sa mort;
l’una és l’aspiració dels hòmens nobles,
i dels hòmens cristians l’altre és lo port.

La llibertat!, la creu!, sobre les tombes
dels cristians màrtirs jauen sos pendons;
de Roma en les obscures catacombes
confongueren per sempre sos blasons.

Castes verges d’amor, santes germanes,
iguals en tot, grandeses i poder,
són dos riques ponzelles que, galanes,
nodreix la branca d’un mateix roser.

Inspiren totes dos sentiments nobles,
inspiren totes dos glòries i amors,
que l’una és la religió dels pobles,
i l’altra és la religió dels cors.

Oh!, jo us conec, muntanyes regalades;
records de glòria, i per a mi d’amors,
que, sent jo tot petit, moltes vegades
vinguí a la Verge a coronar de flors.

Jo eixes serres conec, jo sé sa història,
jo recordo que un dia la he narrat;
si glòria me donà, tua és la glòria...
jo só lo trobador de Montserrat.

Quan naix del sol lo pavelló de grana,
com si volgués donar-te un bes d’amor,
ta muntanya vesteix i l’engalana
ab son ropatge de diamants i d’or.

I en los rocs van, contents de veure el dia,
a restregar son bec los pardalets,
i lais i serventesis d’alegria
cantar en cor tu sents als aucellets.

I quan la fosca cau sobre la plana,
de ton temple en la nau la Salve sents,
i al cel s’eleva l’oració cristiana
entre núvols d’aromes i d’encens.

Postrat me tens davant la glòria teva:
fugint lo món i ses misèries vinc:
contempla’m als teus peus, Mareta meva...
Me sento mal lo cor, ferit lo tinc!

Ja que tu saps donar, oh Verge pia,
cant als aucells, aromes a la flor,
¿no trobaràs, oh santa mare mia,
un bàlsam de consol per mon dolor?

Molt terrible és la pena que em destrossa:
un moment de repòs, mai l’he tingut:
¿serà precís que baixe jo a la fossa
per encontrar la pau i la quietud?

Són tan sols per la febre que em devora
brases de foc mos ulls de tant plorar.
Digues-me per pietat, Reina i Senyora,
lo repòs que desitjo em pots donar?

Jo sé que aquí han vingut reis i princeses,
i en canvi del consol que els dóna Déu,
de joies t’han cobert; l’or i riqueses
ells han fet ploure de ton trono al peu.

Mes jo ¿què et donaré, Verge adorada,
si no só més que un pobre trobador?
Mes joies són mos cants: pren, Mare amada,
de mos cantars lo que faré millor.

I quan arribe de la mort lo dia,
àngel de Catalunya i Montserrat,
lo dia del repòs pel desterrat,
a consolar-lo vine en sa agonia.

Víctor Balaguer
A la Verge de Montserrat

En la vessant literària cal destacar, a banda de les seves poesies i llegendes, la seva aportació com a autor dramàtic amb les Tragèdies (1876) i la trilogia Los Pirineus (1892).

El 1884 va fundar la Biblioteca Museu Víctor Balaguer i Cirera, fent donació a la ciutat de Vilanova i la Geltrú. Des de l'any de la seva fundació va rebre un important dipòsit d'obres del Museu del Prado, que es va renovant periòdicament.



L’edifici va ésser dissenyat pel mestre d’obres Jeroni Granell que el va concebre com un temple clàssic, coronat per una cúpula central i amb dues ales simètriques destinades respectivament a biblioteca i a pinacoteca.



Esgotat, física i econòmicament, es va instal·lar a Madrid, allunyant-se de la vida política i literària del Principat, tot i continuar escrivint en català i d'intentar fixar la seva posició davant les noves generacions amb el seu llibre El regionalismo y los juegos florales (1897). Dos anys abans de la seva mort, va publicar, encara, un volum titulat Añoranzas (1889).

Va morir a Madrid el 14 de gener de 1901. Les seves despulles i les cendres de la seva dona es van traslladar en tren des de Madrid a Vilanova, per expressa voluntat.

OBRES DESTACADES:

Poesia i teatre en català

Los trobadors moderns (1859)
Lo trobador de Montserrat (1861)
Esperances i records (1866)
Don Joan de Serrallonga (1868)
Los Pirineus (1893)

Estudis i assaigs en castellà

Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (1860-1863)
Las calles de Barcelona (1865)
Historia política y literaria de los trobadores (1878-79)
Instituciones y reyes de Aragón (1896)
La libertad constitucional (1857)
Memorias de un constituyente (1868)
El Regionalismo y los Juegos Florales (1897)

--o0o--

Notes biogràfiques: Víctor Balaguer.
A cura de: Elvira Mestres i Cervera

Fonts bibliogràfiques:

Biblioteca Museu Víctor Balaguer
Museu Nacional d’Art de Catalunya
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana Biografia
L'Enciclopèdia (Biblioteca Museu Víctor Balaguer)
L'Enciclopèdia (Víctor Balaguer i Cirera)



UNIVERS DE POESIA


Maria Rosa G. Zellweger
"Recull de llibres de poesia en català."

La pell de brau
Salvador Espriu
COLUMNA EDICIONS
Obra poètica
Felícia Fuster
PROA EDICIONS
Arrelats a la brisa
Francesc Pasqual Moster
EL CEP I LA NANSA
EDICIONS
Un bon cop de falç
Poesía i Cançons
Patriòtiques Catalanes

Joel Joan
STYRIA
(Blanc)
Josep Lluís Badal
EUMO EDITORIAL
Costures
Mireia Calafell
VIENA EDICIONS

--o0o--

Suggerits per: Maria Rosa G. Zellweger



La Redacció solament es fa solidària dels treballs que no porten signatura.
Dels articles signats en són responsables llurs autors.




LECTURES D'AQUEST NÚMERO

comptador de lectures




Creative Commons License
Lo Càntich - Retalls de poesia d'arreu del món
està subjecte a una llicència de
Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0
de Creative Commons.
NR: 1003305878809

CC BY-NC-ND 3.0
Safe Creative #1007116795867
Qualsevol mena de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra resta sotmesa a les característiques específiques d'aquesta llicència.

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]