![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Mínima distància
Pura Maria García
"Dos amants en una barca"
Odilon Redon
Mínima distància
A la mínima distància.
En la mínima distància.
A la distància que separa el meu alé càlid de la pell rosàcia dels teus llavis.
En eixe tram que ha de recórrer la respiració per a trobar la teua boca, s'estremix l'aire i s'incendia l'instant que necessita transcórrer per a ser acte i veritat, realitat certa. Els nostres rostres no es freguen per a no sentir-se sinó pressentir-se en eixa mínima separació que encara pot distanciar-los. Els ulls es troben amb la rapidesa amb què trobarien una llum minúscula titil·lant en un llençol de foscor profundament fonda.
La teua boca s'obri pas davant de la meua pell i s'alliberen les argolles del pudor que inexplicablement romanen amagades en la consciència de les hores que el temps ens imposa.
Els teus llavis es banyen amb xicotetes gotes d'aigua que l'aire deixa sobre ells abans d'abandonar-los i tornar al firmament del desig. La teua llengua humida emergix amb la suavitat amb què recorre la pell blanca del meu sexe en les nits de doble lluna i un sol astre: la teua luxúria. Els meus llavis s'oferixen als teus en íntim acte de rendició, sense importar-los ara l'idioma que porten sobrepost o l'últim replec carnal que han transitat abans d'arribar a mi.
La teua llengua mulla el perímetre dels meus llavis amb la teua saliva i el teu silenci. Calmadament, després, penetra el túnel inexistent del meu coll i el solca com faria una nau sobre la mar més breu... mentre deixes ondulades ones d'humitat en la meua pell i en el meu instint, que desperta a tu i s'aferra al teu desig reconegut.
Avança la teua llengua com un foc imparable que s'explica amb cada moviment en el paisatge del meu cos: el meu bescoll, els lòbuls de les meues oïdes, les parpelles vençudes i submises, entretancades, a l'espera dels teus rius...
Quan la meua boca anhela enardida la serp metafòrica i dolça de la teua llengua, espenta als meus llavis a separar-se, igual que fan les meues cuixes calentes, per a buscar-te, palpant els mil·límetres d'espai buit en què estàs, aguaitant per a trobar la teua presència.
Torna la teua llengua, riuada de bromera, premonició de l'essència blanca que emergirà del teu sexe quan faça seu l'estel íntim que mon pubis guarda.
Arribes fins a mi, fins a la meua boca, amb l'oceà renovat de la seua saliva i m'inundes l'ànima i la carn.
Embrancades les llengües, desitjoses de naufragar en l'aigua del desig, ens rendim a la voluntat de perdre la voluntat, l'un en l'altre...
En la mínima distància.
A la distància que separa el meu alé càlid de la pell rosàcia dels teus llavis.
En eixe tram que ha de recórrer la respiració per a trobar la teua boca, s'estremix l'aire i s'incendia l'instant que necessita transcórrer per a ser acte i veritat, realitat certa. Els nostres rostres no es freguen per a no sentir-se sinó pressentir-se en eixa mínima separació que encara pot distanciar-los. Els ulls es troben amb la rapidesa amb què trobarien una llum minúscula titil·lant en un llençol de foscor profundament fonda.
La teua boca s'obri pas davant de la meua pell i s'alliberen les argolles del pudor que inexplicablement romanen amagades en la consciència de les hores que el temps ens imposa.
Els teus llavis es banyen amb xicotetes gotes d'aigua que l'aire deixa sobre ells abans d'abandonar-los i tornar al firmament del desig. La teua llengua humida emergix amb la suavitat amb què recorre la pell blanca del meu sexe en les nits de doble lluna i un sol astre: la teua luxúria. Els meus llavis s'oferixen als teus en íntim acte de rendició, sense importar-los ara l'idioma que porten sobrepost o l'últim replec carnal que han transitat abans d'arribar a mi.
La teua llengua mulla el perímetre dels meus llavis amb la teua saliva i el teu silenci. Calmadament, després, penetra el túnel inexistent del meu coll i el solca com faria una nau sobre la mar més breu... mentre deixes ondulades ones d'humitat en la meua pell i en el meu instint, que desperta a tu i s'aferra al teu desig reconegut.
Avança la teua llengua com un foc imparable que s'explica amb cada moviment en el paisatge del meu cos: el meu bescoll, els lòbuls de les meues oïdes, les parpelles vençudes i submises, entretancades, a l'espera dels teus rius...
Quan la meua boca anhela enardida la serp metafòrica i dolça de la teua llengua, espenta als meus llavis a separar-se, igual que fan les meues cuixes calentes, per a buscar-te, palpant els mil·límetres d'espai buit en què estàs, aguaitant per a trobar la teua presència.
Torna la teua llengua, riuada de bromera, premonició de l'essència blanca que emergirà del teu sexe quan faça seu l'estel íntim que mon pubis guarda.
Arribes fins a mi, fins a la meua boca, amb l'oceà renovat de la seua saliva i m'inundes l'ànima i la carn.
Embrancades les llengües, desitjoses de naufragar en l'aigua del desig, ens rendim a la voluntat de perdre la voluntat, l'un en l'altre...
Pura Maria García
(Benejúzar, Alacant, 1963)
Mínima distància
"Dos amants en una barca"
Odilon Redon
(Bordeus, 1840 - Paris, 1916)
Referència:
García, Pura Maria.
"Mínima distància".
Lo Càntich. N.3. Estiu, 2010.
Juliol, 2010.
García, Pura Maria.
"Mínima distància".
Lo Càntich. N.3. Estiu, 2010.
Juliol, 2010.
Disponible en: http://cantich.blogspot.com/2010/07/lo-cantich-numero-3-estiu-2010.html
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada