![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
PARAULA DE NÚRIA
 Núria Niubó i Cabau | "Paraules que regalen els sentits, teràpia per a cors malmesos. Paraules. Provocadores de somnis, renovadores d’il·lusions, silencioses, canviants, de colors i formes, amb vida pròpia, amb força." |
Li tremolava la mà
Feia una estona que caminaven tots tres per l'andana, en silenci, mirant-se i fent-se petons.
La Maria li preguntà al pare:
—Per què tremoles, papa?
El pare la mirà i, fent-li una dissimulada rialla, li respongué...
—És el fred filla, és el fred.
La Maria s'estranyà, ella no sentia fred.
................................
Era un dia assolellat de primers d'octubre.
Havíem esperat dues llargues hores la mare i jo.
Després de sis anys, aquella tarda es va fer eterna.
Vaig créixer vivint l'exili del pare entre les històries divertides que s'inventava la mare i les seves llàgrimes furtives, mentre jo em feia l'adormida al seu costat, en aquell llit que se'm feia immens.
Jo també el plorava, al pare, de nit en silenci, mentre esperava que la mare vingués a dormir.
Ella cosia i cosia fins a les tantes de la nit.
—Mama, perquè no escriu més sovint el papa?
—No té temps filla, està molt enfeinat.
—Si treballa tant, per què no ens envia més diners?
—És que els hi confisquen filleta.
—Què vol dir confiscar, mama?
—Quan siguis més gran ho entendràs.
En la meva curta edat, dels tres als nou anys em vaig fer gran, tan gran que aquella tarda a l'estació vaig entendre què volia dir confiscar.
Asseguda al costat de la mare...
La mirava als ulls,
li espurnejaven,
li mirava les mans,
li tremolaven.
Estava radiant la mare.
Les dues portàvem vestit nou, la mare els havia acabat just la nit passada.
—No potinegis tant la foto, Maria.
—És que no em vull equivocar mama.
—El coneixeré, estic segura que el coneixeré, al papa!
Encara ara no entenc com el vaig conèixer, estava tan canviat, tan prim...
................................
—Papa, ja no tens fred, has parat de tremolar...
—Papa, em trobes bonica?
La Maria li preguntà al pare:
—Per què tremoles, papa?
El pare la mirà i, fent-li una dissimulada rialla, li respongué...
—És el fred filla, és el fred.
La Maria s'estranyà, ella no sentia fred.
Era un dia assolellat de primers d'octubre.
Havíem esperat dues llargues hores la mare i jo.
Després de sis anys, aquella tarda es va fer eterna.
Vaig créixer vivint l'exili del pare entre les històries divertides que s'inventava la mare i les seves llàgrimes furtives, mentre jo em feia l'adormida al seu costat, en aquell llit que se'm feia immens.
Jo també el plorava, al pare, de nit en silenci, mentre esperava que la mare vingués a dormir.
Ella cosia i cosia fins a les tantes de la nit.
—Mama, perquè no escriu més sovint el papa?
—No té temps filla, està molt enfeinat.
—Si treballa tant, per què no ens envia més diners?
—És que els hi confisquen filleta.
—Què vol dir confiscar, mama?
—Quan siguis més gran ho entendràs.
En la meva curta edat, dels tres als nou anys em vaig fer gran, tan gran que aquella tarda a l'estació vaig entendre què volia dir confiscar.
Asseguda al costat de la mare...
La mirava als ulls,
li espurnejaven,
li mirava les mans,
li tremolaven.
Estava radiant la mare.
Les dues portàvem vestit nou, la mare els havia acabat just la nit passada.
—No potinegis tant la foto, Maria.
—És que no em vull equivocar mama.
—El coneixeré, estic segura que el coneixeré, al papa!
Encara ara no entenc com el vaig conèixer, estava tan canviat, tan prim...
—Papa, ja no tens fred, has parat de tremolar...
—Papa, em trobes bonica?
--o0o--
5 de maig, 2010
Li tremolava la mà / CC BY-NC-ND 3.0
Paraules de: Núria Niubó i Cabau
(Lleida, 1946)
Il·lustració:
Alfonso Sánchez Portela "Alfonso" (1902-1990)
Referència:
Niubó i Cabau, Núria. Li tremolava la mà. Lo Càntich. N.3. Estiu, 2010. Juliol, 2010.
Disponible en: http://cantich.blogspot.com/2010/07/lo-cantich-numero-3-estiu-2010.html
A La dansa de la vida: "Desde Argentina - CórdobaLo sencill esdevé en art, per explicar el naixement d´una criatura, el retrat d´una dona, la summa perfecció de tote la creaciò.
*Resúm
Una síntesis que llega al alma del artista. Me siento conmovido!"
A La dansa de la vida: "És la dansa de la vida i dels cicles de la vida, des de l'alba fins al crepuscle, dels dies, els anys i les persones. Un poema preciós, Núria, amb la dificultat afegida de cenyir-te'n a la mètrica haikú.Enhorabona."
A La dansa de la vida: "Haikús encadenats senzills, amables i optimistes. M'han agradat molt."
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada