"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Notes biogràfiques: Joan Maragall
(Frederic Valcarce i Salvador Valcarce)


NOTES BIOGRÀFIQUES



JOAN MARAGALL

Joan Maragall i Gorina va néixer a Barcelona, el 10 d'octubre de 1860. Acabat el batxillerat, el seu pare va voler incorporar-lo a la indústria tèxtil familiar, però va topar amb la seva resistència. Va publicar a Lo Nunci el seus primers poemes:

Al veure't l'ànima entera

Al veure't l'ànima entera
se'm cobrí de tendre goig:
Goig seguit de pena fera!
De primê em vaig tornar roig,
i després groc com la cera.
En tos llavis mig oberts,
beguí amor moltes vegades.
Desacert de desacerts!...
Amb les teves humorades,
me vas fê veure els ulls verds.
Quan un menos pensa, cau,
prou raó té el ditxo, i massa,
jo, de ton amor esclau,
quan me vas donar carbassa
la vrîtat, vaig quedar blau.
I tant això em va entristir,
que res em feia estar alegre;
fins que un amic em va dir:
-A tu et pintava el blanc negre,
lo mateix em feia a mi.
Llavors finí mon enuig
que no crec torni mai més
a torbar ma ànima, puix
ara per mi l'amor és
de color de gos com fuig.


Joan Maragall
Al veure't l'ànima entera
Publicat a Lo Nunci, 12-IX-1878

Quant t'acostes on jo sóc

Quant t'acostes on jo sóc,
el meu cor venir-te sent;
que esbatega dins el pit
amb inusitat anhel,
i invadeix l'ànima tota
indefinible plaer,
com la presència d'un àngel,
com la presència de Déu.

Vas sortir de casa teva
cap a missa matinal:
i al mateix moment fou l'aire
més flairós, el cel més clar.
Els aucellets despertant-se
entonaven dolços cants,
i la lluna avergonyida
s'enfonsava dintre el mar.

Quan te deixes caure estesos
tos cabells de raig de sol,
i en ta cara rodoneta
van naixen-hi vius colors,
i tu em mires i jo et miro,
veig solament d'amor foll,
un poment de flors que neda
entremig d'onades d'or.

Vine amb mi: dins d'una barca
anirem endins del mar:
mentre encès d'amor esgitui
viurem ditxosos i amants.
Com en aquest món res dura,
quan l'amor amainarà,
foradarem la barqueta
i ens ofegarem plegats.


Joan Maragall
Quant t'acostes on jo sóc
Publicat a Lo Nunci, 12-I-1879

La literatura es convertia en la seva passió. L'any 1879, després d'una tensa discussió amb el pare, aquest li va permetre deixar el negoci familiar i ingressar a la Facultat de Dret. Es converteix en un apassionat dels autors alemanys com Goethe i guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Badalona amb la poesia Dins sa cambra (1881).

En acabar la carrera (1884) va patir una important crisi existèncial, a causa de la contradicció entre les seves aspiracions romàntiques i literàries, i la perspectiva d'integrar-se a la vida burgesa, marcada per l'entorn familiar.

L'any 1890 va començar a treballar al Diario de Barcelona com a secretari personal del director, Joan Mañé i Flaquer. La seva vocació literària s'anava consolidant i creixia la seva reputació intel·lectual. Un any després, es va casar amb Clara Noble i el seus condeixebles (Soler i Miquel, Oller, Sardà i Yxart, entre d'altres) li van publicar, com a pressent de noces, una selecció de poemes originals i de traduccions de Goethe. Aquesta circumstància marcaria el punt de partida de l'obra literària de Maragall.

En els anys immediatament posteriors, la feina de periodista s'imposa progressivament a la d'advocat. En aquest període, la seva tasca periodística és bàsica per al naixement del moviment modernista. Publica el poema La vaca cega, a L'Avenç.

A partir del 1892, esdevindrà el capdavanter dels nous aires de modernitat de Barcelona, destacant en L'Avenç, Luz i Catalònia; en les festes modernistes de Sitges, els Jocs Florals, i les diferents societats corals i tertúlies més significatives, com la de l'Ateneu Barcelonès i la de l'Avenç.

L'any 1894 guanya l'Englantina als Jocs Florals de Barcelona, amb La sardana.

La sardana

Ceres

I

La sardana és la dança més bella
de totes les dances que es fan i es desfan,
és la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant.
Ja es decanta a l'esquerra i vacil·la,
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se'n torna i retorna intranquil·la,
com mal orientada l'agulla d'imant.
Fixa's un punt i es detura com ella...
del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana és la dança més bella
de totes les dances que es fan i es desfan.

II

Els fadrins, com guerrers que fan via,
ardits la puntegen; les verges no tant;
mes, devots d'una santa harmonia,
tots van els compassos i els passos comptant.
Sacerdots els diríeu d'un culte
que en mística dansa se'n vénen i van
emportats per lo símbol oculte
de l'ampla rodona que els va agermanant.
Si el contrapunt el bell ritme li estrella,
para's, sospesa de tal meravella...
Lo ritme tornant,
la sardana és la dança més bella
de totes les dances que es fan i es desfan.

III

El botó d'eixa roda, quin era
que amb tal simetria l'anava centrant?
Quina mà venjativa i severa
buidava la nina d'aquest ull gegant?
Potsê un temps al bell mig s'hi apilaven
les garbes polsoses del blat rossejant,
i els suats segadors festejaven
la pròdiga Ceres saltant i ballant...
Del contrapunt la vagant cantarella
és estrafeta passada d'aucella
que canta volant:
la sardana és la dança més bella
de totes les dances que s fan i es desfan.

IV

No és la dança lasciva, la innoble,
els uns parells d'altres desaparellant:
és la dança sencera d'un poble
que estima i avança donant-se les mans.
La garlanda suaument se deslliga;
desfent-se, s'eixampla, esvaint-se al voltant;
cada mà, tot deixant a l'amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella!
Tota ma pàtria cabrà en eixa anella,
i els pobles diran:
la sardana és la dança més bella
de totes les dances que es fan i es desfan.

Joan Maragall
La sardana

L'any següent, publica el llibre Poesies, editat per L'Avenç. L'èxit continua amb l'obtenció de la Viola d'Or i Argent als Jocs Florals de Barcelona, el 1896, amb El mal caçador.

Maragall adquereix renom com a escriptor, traductor i periodista; amb articles al Diario de Barcelona i col·laboracions a La Renaixença, La Veu de Catalunya i d'altres publicacions. A la Biblioteca L'Avenç apareix la seva traducció d'Ifigènia a Tàurida de Goethe. Implicat en els esdeveniments socials i polítics de l'època, escriu el poema Oda a Espanya, referit al desastre colonial i la crisi que se'n deriva.

L'any 1900 apareix a la revista Catalònia el primer fragment d'El Comte Arnau i L'Avenç li publica Visions i Cants.

El Cant de la Senyera

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que volei! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assanyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.


Joan Maragall
El Cant de la Senyera

Musicat per Lluís Millet és l'himne de l'Orfeó Català.

Els primers anys del segle XX el nacionalisme es configura en un corrent concret de caire conservador, catòlic i tradicionalista. Maragall s'identifica, no sense una certa resistència íntima, amb aquesta línia ideològica dominant. Fidel a les seves idees i al seu ofici de periodista, publica, al Diario de Barcelona, La Patria Nueva, l'11 de setembre de 1902, article polèmic que li costa un processament. El 1903 deixa el Diario de Barcelona per discrepàncies polítiques amb la direcció:

El juliol és elegit president de l'Ateneu Barcelonès i, en el discurs de la sessió inaugural del curs, el setembre, llegeix l'Elogi de la paraula.

El 1904 en l'edició d'homenatge Artículos (1904), hi expressa sovint posicions acostades a les dels dirigents de la Lliga Regionalista, i acostuma de comentar els textos pastorals del bisbe Torras i Bages. Aquest mateix any guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona amb la poesia Glosa i és proclamat Mestre en Gai Saber. Publica el llibre Les Disperses, poesies originals i traduccions de Goethe. També s'editen l'Elogi de la paraula i traduccions de Goethe.

El 1905 reprén la col·laboració amb el Diario de Barcelona, tot i que un any més tard torna a tenir discrepàncies amb la direcció i deixa de treballar-hi. D'altra banda, continua elaborant les traduccions de Novalis. En l'àmbit polític, Maragall refusa l'oferta d'Enric Prat de la Riba i de Francesc Cambó de ser candidat a diputat a les corts, convençut que el seu camí no és la política.

El maig de l'any següent publica el recull de poemes Enllà.

Cofunda la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, i recerca diners per a la creació de la Biblioteca de Catalunya.

A partir de l'any 1907, torna a viure una forta crisi personal, agreujada pels fets de la Setmana Tràgica, el juliol de 1909. Hi reacciona escrivint un seguit d'articles, publicats a La Veu de Catalunya, dels quals cal esmentar per la seva transcendència La iglésia cremada i La ciutat del perdó, no publicat fins uns anys més tard per consell de Prat de la Riba.

Maragall, indignat pels fets, demana que la burgesia catalana assumeixi les responsabilitats que li pertoquen en l'assumpte. D'altra banda, apareix l'opuscle Elogi de la poesia. Tant aquest assaig, com el de 1903 (Elogi de la paraula), exposen la seva teoria de la "paraula viva", de tall romàntic, per la qual l'emoció pura, l'espontaneïtat i la sinceritat són elements indispensables de la poesia.

El 1910, guanya, amb el llibre Enllà (1906), el premi Fastenrath, als Jocs Florals de Barcelona; i termina la tragèdia en vers Nausica, única obra de teatre que escriu.

El darrer any de la seva vida, el 1911, publica Seqüències, que conté la tercera i darrera versió del mite del comte Arnau: la de la redempció a través de la renúncia. Del llibre destaquen també l'Oda nova a Barcelona i el Cant espiritual.

Dos dies abans de morir demana ser vestit amb l'hàbit de Sant Francesc. Mor a Barcelona, el 20 de desembre de 1911. Les seves últimes paraules van ser: "Amunt, amunt!...".

PREMIS:

Flor Natural als Jocs Florals de Badalona (1881): Dins la cambra.
Englantina als Jocs Florals de Barcelona (1894): La sardana.
Viola d'Or i Argent als Jocs Florals de Barcelona (1896): El mal caçador.
Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona (1904): Glosa.
Premi Fastenrath als Jocs Florals de Barcelona (1910): Enllà.

OBRES DESTACADES:

Poesia

Poesies. 1895
Visions & Cants. 1900
Les Disperses. 1904
Enllà. 1906
Tria. Llibre de lectures selectes, en prosa y vers, pera els nois i noyes de les escoles y col·legis de Catalunya. 1909
Seqüències. 1911

Teatre

Nausica

Crítica literària i assaig

Elogi de la poesia.
Elogi de la paraula.
Biografia de D. Joan Mañé y Flaquer.
El sentiment de pàtria.


--o0o--

Notes biogràfiques: Joan Maragall.
A cura de: Frederic Valcarce i Salvador Valcarce

Fonts bibliogràfiques:

corpus literari
L'Enciclopèdia
lletrA La literatura catalana en Internet
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Biblioteca de Catalunya


Referència:
Valcarce, Frederic; Valcarce, Salvador. Notes biogràfiques: Joan Maragall. Lo Càntich. N.2. Primavera, 2010. Maig, 2010.

Disponible en: http://cantich.blogspot.com/2010/05/lo-cantich-numero-2-primavera-2010.html


2 [ Comentar aquesta entrada ]:

Pere Abad i Sorribes ha dit...

Gràcies, Frederic i Salvador. Felicitats per l'article.

Pere.

Sandra D,Roig ha dit...

D'en Joan Maragall diré que sempre em va sobtar que escrivis sobre una vaca, vivint a Barcelona.
Però això també em duu a preguntarme perquè escric sobre l'amor.
Moltes gràcies per l'article, he descobert algunes coses que no sabia.
Gràcies de tot cor.

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]