"Retrat de Santiago Rusiñol"
Ramon Casas i Carbó
El nou encens
Els pics del Montserrat semblaven brases enceses, vibrant rosats pels darrers tocs de llum del sol que se n'anava.
El silenci del vespre era més ample, sentit d'aquelles altures; el cor n'abarcava més: era Catalunya entera que callava, planes enllà, extesa com un pessebre.
Era la quietud d'un poble per deixar sentir la salve que sortia del fondo del monestir, la pregaria mejestuosa, l'oració severa que'ls ecos d'aquells penyals se n'emportaven enllà, cantant-se-la d'un eco a l'altre, fins a les ultimes fites de les blavors disfumides.
Ja eren els nois els que cantaven, i aquelles veus de cristall semblaven un estol d'aucells o un vol d'angels que s'envolaven al niu; ja eren els monjos els que entonaven la fe, i les onades de veu recordaven majestuoses els cantics de la llegenda; ja era l'orgue que resava am sa queixa melangiosa; i allavores la montanya semblava'l mateix orgue, i a cada esplet d'harmonia, d'allà'l fondo dela plana, d'aquell pla de Catalunya, pujava una glopada de boires que, inflada de poesia, encesava'l monastir.
Aquesta impressió'm causava desde'l passeig dels xiprers la vaga remor de la salve, en aquella hora dolcissima; el cor me volava segles enllà de la vida, quan ai! va semblar que'm xiulessin els records o que xiulessin la pregaria.
Pujava'l funicular de les sis quaranta cinc, i el fum que pujava no era boira, ni era encens, ni'l tren era català.
Era un moble que pujava viatgers i se n'enduia poesia.
El silenci del vespre era més ample, sentit d'aquelles altures; el cor n'abarcava més: era Catalunya entera que callava, planes enllà, extesa com un pessebre.
Era la quietud d'un poble per deixar sentir la salve que sortia del fondo del monestir, la pregaria mejestuosa, l'oració severa que'ls ecos d'aquells penyals se n'emportaven enllà, cantant-se-la d'un eco a l'altre, fins a les ultimes fites de les blavors disfumides.
Ja eren els nois els que cantaven, i aquelles veus de cristall semblaven un estol d'aucells o un vol d'angels que s'envolaven al niu; ja eren els monjos els que entonaven la fe, i les onades de veu recordaven majestuoses els cantics de la llegenda; ja era l'orgue que resava am sa queixa melangiosa; i allavores la montanya semblava'l mateix orgue, i a cada esplet d'harmonia, d'allà'l fondo dela plana, d'aquell pla de Catalunya, pujava una glopada de boires que, inflada de poesia, encesava'l monastir.
Aquesta impressió'm causava desde'l passeig dels xiprers la vaga remor de la salve, en aquella hora dolcissima; el cor me volava segles enllà de la vida, quan ai! va semblar que'm xiulessin els records o que xiulessin la pregaria.
Pujava'l funicular de les sis quaranta cinc, i el fum que pujava no era boira, ni era encens, ni'l tren era català.
Era un moble que pujava viatgers i se n'enduia poesia.
Santiago Rusiñol
(Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931)
El nou encens (Fulls d'Istiu)
Fulls de la Vida
Il·lustració: "Retrat de Santiago Rusiñol"
Ramon Casas i Carbó
(Barcelona, 1866-1932)
Referència:
Rusiñol i Prats, Santiago. El nou encens (Fulls d'Istiu). Lo Càntich. N.3. Estiu, 2010. Juliol, 2010.
Disponible en: http://cantich.blogspot.com/2010/07/lo-cantich-numero-3-estiu-2010.html
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada