"Amor sacre i amor profà"
Tiziano Vecellio
«Quant t'acostes on jo sóc»
Quant t'acostes on jo sóc,
el meu cor venir-te sent;
que esbatega dins el pit
amb inusitat anhel,
i invadeix l'ànima tota
indefinible plaer,
com la presència d'un àngel,
com la presència de Déu.
Vas sortir de casa teva
cap a missa matinal:
i al mateix moment fou l'aire
més flairós, el cel més clar.
Els aucellets despertant-se
entonaven dolços cants,
i la lluna avergonyida
s'enfonsava dintre el mar.
Quan te deixes caure estesos
tos cabells de raig de sol,
i en ta cara rodoneta
van naixen-hi vius colors,
i tu em mires i jo et miro,
veig solament d'amor foll,
un poment de flors que neda
entremig d'onades d'or.
Vine amb mi: dins d'una barca
anirem endins del mar:
mentre encès d'amor esgitui
viurem ditxosos i amants.
Com en aquest món res dura,
quan l'amor amainarà,
foradarem la barqueta
i ens ofegarem plegats.
Joan Maragall
(Barcelona, 1860-1911)
«Quant t'acostes on jo sóc»
"Amor sacre i amor profà"
Tiziano Vecellio di Gregorio
(Pieve di Cadore, Belluno, 1477/1490? - Venècia, 1576)
Referència:
Maragall, Joan.
«Quant t'acostes on jo sóc».
Lo Càntich. N.2. Primavera, 2010.
Abril - Maig de 2010.
ISSN 2014-3036

Maragall, Joan.
«Quant t'acostes on jo sóc».
Lo Càntich. N.2. Primavera, 2010.
Abril - Maig de 2010.
ISSN 2014-3036
Disponible en:
http://www.locantich.cat/2010/05/lo-cantich-numero-2-primavera-2010.html

Lo Càntich - Número 2
Primavera, 2010
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada