"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Notes biogràfiques:
«Salvador Espriu»

Frederic Valcarce - Salvador Valcarce
Notes biogràfiques


Salvador Espriu

(Sta. Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985)

Salvador Espriu

Salvador Espriu


     Salvador Espriu i Castelló va néixer el 10 de juliol de 1913, a Santa Coloma de Farners, on el seu pare, en Francesc Espriu, era el notari de la localitat.

     Dos anys després la família es va traslladar a Canovelles, i la seva infantesa va transcórrer entre la seva vila natal, Barcelona i Arenys de Mar, d'on procedien les famílies dels seus pares i va passar llargues temporades. Aquesta última població tindria una importància cabdal dins del seu univers personal, mitificant-la amb el nom de Sinera (anagrama d'Arenys).

     L’any 1929, amb setze anys, va editar el seu primer llibre, "Israel", escrit en castellà, en una edició no venial de cent exemplars que va pagar el seu pare. Un any després, ingressava a la Universitat Autònoma de Barcelona, guanyant-se de seguida un gran prestigi en els cercles universitaris, gràcies a la seva activitat com a escriptor en català.

     El 1931 va publicar "El doctor Rip", i l'any següent, "Laia", novel·les que es van apartar de les formulacions teòriques de l'estètica del noucentisme.

     L'any 1933 va participar, amb un nombrós grup d'universitaris, en un creuer per la Mediterrània, on va conèixer la tradició mitològica clàssica que tanta influència hauria de tenir en la seva obra posterior.

     Dedicat essencialment als seus estudis i a la literatura, va publicar, abans d'esclatar la guerra civil, "Aspectes" (1934), "Ariadna al laberint grotesc" i "Miratge a Citerea" (1935), obres que el van acreditar com el narrador més original i prometedor de la seva generació.

     Va estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona, on es va llicenciar en Dret el 1935 i en Història el 1936. Durant la guerra civil va ser mobilitzat, però no el van enviar al front a causa del seu estat de salut, i va servir a l’auditoria de guerra.

     L’any 1937 va publicar "Letizia" i altres proses. L'any 1939, a la Barcelona ocupada i abans d'acabar-se el conflicte bèl·lic, va escriure una obra de teatre, "Antígona" (editada l'any 1955 i estrenada el 1958), sobre el tema de la guerra fratricida i la compassió per als vençuts.

     En finalitzar la guerra va optar per l'exili interior, decantant-se per la poesia, que el permetia superar millor els obstacles de la censura.

     En el seu primer llibre de poesia, "Cementiri de Sinera" (1946), va evocar els "dies i sols perduts" i el món destruït per la guerra, amb un regust amarg, simbòlic i hermètic, dominat per la meditació sobre la mort i el pas del temps i la guerra civil.

VI


Les aranyes filaven
palaus de rei,
estances que empresonen
passos d'hivern.
Les barques de Sinera
no surten més,
perquè els camins de l'aigua
són fets malbé.
El sol no pot estendre,
per als ulls cecs,
domassos de les festes
damunt el gel.
Als rials ja no sona
cap cascavell.
Avanço per rengleres
de xiprers.


Salvador Espriu
«VI»
(Cementiri de Sinera)

     En el següent llibre de poemes, "Les cançons d'Ariadna" (1949), va recuperar en versos satírics el món d'Arenys, contrastant la sàtira i l’esperpent amb l’elegia, la lírica i la mitologia, i va enllaçar la seva poesia amb la narrativa anterior a la guerra.

El meu poble i jo

-fragment-

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.


Salvador Espriu
«El meu poble i jo»
-fragment-
(Les cançons d'Ariadna)

     Un any abans, el 1948, en la seva obra teatral "Primera història d'Esther", cim de la literatura catalana de postguerra, havia entrecreuat el mite bíblic amb el món de Sinera, des d'una estètica grotesca.

     Els quatre llibres poètics posteriors, "Les hores" (1952), "Mrs. Death" (1952), "El caminant i el mur" (1954) i "Final del laberint" (1955), van compondre, juntament amb "Cementiri de Sinera", l’anomenat cicle líric determinat segons Josep M. Castellet per una unitat formal, d'estructura simètrica pel nom de poemes i pel rigorós desenvolupament d'un procés espiritual molt complex, que culmina, en el darrer llibre del cicle, en una experiència de tipus místic.

Memòria


Escolto sempre
el teu etern silenci
a la muntanya.
Altres temps, altres hores
fan el record difícil.


Salvador Espriu
«Memòria»
(Les Hores)

     Formant part d'"El Minotaure i Teseu", va escriure el seu poema més conegut:

Assaig de Càntic en el Temple


Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.


Salvador Espriu
«Assaig de Càntic en el Temple»
(El caminant i el mur)

     "La pell de brau" (1960) va significar la consagració popular d'Espriu.

     Definida per Víctor Martínez-Gil a partir de dos eixos, l'obra d'Espriu està marcada per la recerca de la diversitat (quotidianitat, pluralitat de gèneres i diversitat de tècniques) i l'aspiració a la unitat (amb un entramat temàtic, moral i filosòfic que determina les relacions entre les diferents obres).

     Membre fundador de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, va ser guardonat amb el Premi Montaige (1971), candidat al Premi Nobel de Literatura (1971 i el 1983), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972), Premi Ignasi Iglesias de la Generalitat (1978), Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980), Premi de la Ciutat de Barcelona (1982) i Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1982). Va ser investit doctor honoris causa per les Universitats de Tolosa i Barcelona. L'any 1982 va rebutjar la concessió de la Cruz de Alfonso X el Sabio.

     Va morir a Barcelona, el 22 de febrer de 1985. Poc abans de morir, va acabar una última revisió de la seva obra. Aquesta revisió suposava l'adaptació dels llibres ja publicats al conjunt de la seva obra posterior per tal d'aconseguir una coherència temàtica i estilística global.


Obres destacades:

Poesia
Cementiri de Sinera (1946)
Cançons d'Ariadna (1949)
Les hores (1952)
Mrs Death (1952)
El caminant i el mur (1954)
Final del laberint (1955)
La pell de brau (1960)
Llibre de Sinera (1963)
Per al llibre de Salms d'aquests vells cecs (1967)
Setmana Santa (1971)
Per a la bona gent (1984)

Novel·la, teatre i narrativa breu
El doctor Rip (1931)
Laia (1932)
Aspectes (1934)
Miratge a Citerea (1935)
Ariadna al laberint grotesc (1935)
Letízia i altres proses (1937)
Fedra (1938)
Antígona (1939)
Petites proses blanques (1938)
Primera història d'Esther (1948)
Mariàngela l'herbolària (1950)
Tres soreres (1950)
Anys d'aprenentatge (1952)
Sota la fredor parada d’aquests ulls (1960)
Ronda de mort a Sinera (1966)
Tarot per a algun titella del teatre d’Alfaranja (1969)
Una altra Fedra si us plau (1978)
D'una vella i encerclada terra (1980)
Les roques i el mar, el blau (1981)

--o0o--

Frederic Valcarce i Salvador Valcarce
Notes biogràfiques:
«Salvador Espriu»

Fonts bibliogràfiques:
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
lletrA La literatura catalana en Internet
corpus literari


Referència:
Valcarce, Frederic; Valcarce, Salvador.
«Notes biogràfiques: Salvador Espriu»
Lo Càntich. N.1. Hivern, 2010.
Març, 2010.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
ISSN 2014-3036-N.01


Lo Càntich - Número 1 - Hivern, 2010
Lo Càntich - Número 1
Hivern, 2010

http://www.locantich.cat/2010/03/lo-cantich-numero-1-hivern-2010.html

Lo Càntich - Número 1 - Lectures
lectures

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]