"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

El mercader de tulipes:
«La ballarina cega de Sidi Bou Saïd»

Toni Arencón i Arias
El mercader de tulipes (Toni Arencón i Arias)
"El mercader de tulipes amava tant les seves flors que envoltava els peduncles amb pergamins lligats amb cintes blaves i descrivia en versos d'elogi les seves qualitats. Mai no va saber que no li compraven les tulipes per la seva bellesa, sinó per la bellesa dels seus versos, escrits en pergamins nuats amb cintes blaves, que envoltaven les tiges de les seves flors amades."

Doucement (Toni Arencón i Arias)

La ballarina cega de Sidi Bou Saïd


     La sala està sumida en la foscor, coberta d'un vel de silenci, trencat només pel so rovellós d'alguna tos inoportuna. El públic intueix —amb una esclaridora certesa absoluta de la realitat—, el moment d'iniciar-se la funció, un instant abans del propi fet consumat. Potser, el braç en alt del director d'orquestra, ha estat la circumstància delatora.

     Un focus de llum blanca il·lumina el centre de l'escenari. A escena, al bell mig, solitària, la ballarina cega. Khawala, la noia màgica, capaç de fer vibrar el públic més exigent amb la seva dansa. Capaç d'omplir les sales més selectes d'una gentada tendra, esperitada i incrèdula, que espera que es produeixi el miracle, tantes vegades comentat, de boca en boca i en confidències a cau d'orella.

     La dolça Khawala, aquesta nit, la nota més pura en una ciutat desmesurada, contaminada per cera de ciris i per flonges raneres de renúncia. Ella, petita, prima, de rostre ovalat i fi, de llavis molsuts i turgents pits adolescents. Encongida sobre si mateixa, estesa al terra, en postura gairebé fetal, les cames doblegades i creuades, concentrada.

     Imperceptible, per als ulls aliens, el lleuger tremolor de genolls abans d'iniciar el primer moviment... i el bateig del cor... i el control de la respiració... Figura d'alabastre, capaç de ratllar-se amb la carícia d'una ungla nacrada.

     Sona la música. Flota una llum crepuscular sobre la sala. La ballarina desperta el seu cos en un adagio, en una successió de moviments lents, de pliés, développés i dégagés, enllaçats i entrellaçats en un llaç de màgia colorista, immortalitzada pels pinzells impressionistes de Degas, oli sobre tela, aquarel·la transparent de pigments i goma aràbiga sobre paper de fumar. La ballarina està dansant, aliena a les mirades, imperceptible, nua davant d'ella mateixa.

     Potser recorda els seus primers passos perfumats, seguint els compassos de la música, en els abeuradors de te de Sidi Bou Saïd. Les mirades lascives i denses que sentia a sobre seu, les propines suades, olioses i escasses, els intents de grapejar-la...

     Gira el cos lleugerament, apropant-se al públic, per a després, sense perdre la inclinació d'un angle exacte traçat amb el compàs i la regla d'un arquitecte amb pols de cirurgià, apartar-se, i entrar en l'inici de l'allegro, enèrgic i animat, suau i lleuger, com la brisa sobre la mar, a l'alba. Amb moviments brillants i el gest dolorós i adolorit, trencant-se mil vegades les falanges dels dits dels peus contra el terra de fusta, en fragments de cristall cada vegada més petits, llisca sota els arcs blaus del sostre centenari del Gran Teatre. Entrechats, cabriolés, assemblés, jetés... Mou les mans, estén els dits. Són ocells que volen, escapats dels seus canells i dels seus braços. El públic exaltat, vibrant i emocionat, amb l'ànima al cor i el cor a la gola, amb el borrissol eriçat i l'epidermis granulada i granulosa, sentint el foc, embogit de la bogeria d'un boig remolí sense còlera. Els homes-fera commoguts, finalment, després de molt de temps. L'àvia, de cabells platejats, que evita la caiguda d'una llàgrima solitària, precursora d'altres llàgrimes que vindran després, i ella ho sap.

     La ballarina està dansant. Escolta el seu cor, bategant, precipitat, desbocat. Potser recorda les aromes de les nits blaves del desert. El cel gris dels seus pocs anys. Els homes savis. Els ulls penetrants. Els llavis callats. Tan lluny ja de l'ara i del demà. Concentrada en l'exactitud de la línia i del moviment. Un arabesc mantingut. El cos recolzat en una sola cama, l'altra, estirada, estesa endarrere, mentre els braços mantenen la línia de la cama aixecada. Bellesa i gràcia. Les sabatilles blanques, amb cintes rosades. El cabell negre, atzabegenc, recollit en un lligat tibant de forma arrodonida. Vibrant, sentint la seva pell estremir-se dedins el vestit de tul rosat de seda, de malla reixada, suspesa en l'aire, girant el cos. Tal com és i com ha estat sempre: esperit desventurat, gràcia talentosa, desinència i prodigi, incompresa quan encara per ningú no era estimada.

     Khawala, la garsa d'atzurita sobre l'escenari de fusta envernissat amb resines transparents. Reflectida, sense veure's, potser recorda el seu primer amor. El nen bru, intrigant, valerós, d'ulls ardents i clars, que la va conquerir en un segon, i va tenir la certesa que seria ell i no pas un altre, mai més fins el final dels temps, el seu veritable i únic amor. El nen que li va mostrar la música de les estrelles i va recitar-li a cau d'orella els versos d'amor dels antics poetes del desert... i que va marxar en una nit desgraciada i dolorosa, creuant la mar mediterrània, jugant-se l'atzar a la ruleta d'un destí incert. Harraga, perseguint una ventura que no li corresponia. Flaire de pèrdua sobre ones irisades. Humitat podrida de patera. El dolor més fort que la pròpia vida. Refugiada en la dansa, protegida, emparada per la música. Fouetté interminable, girant sobre una cama. L'altra, impulsant el gir sense tocar el terra. Khawala, la ballarina cega, s'allarga i s'encongeix, s'eleva i es contrau, salta embriagada, atapeïda, decidida, inspirada de vida, banyant l'aire de bellesa.

     La ballarina dansa, commovent l'auditori. Emocionat, l'ajudant del notari de la tercera fila, a la dreta, vendria la seva ànima al diable perquè no arribés el final. Per tal que el somni no acabés i no hi hagués de retrobar-se, de nou, l'endemà, amb la crua realitat d'un despatx de mobles de caoba i un destí gris de desencerts. Reclòs dins del laberint. Se sent vell, sol, perdut, buscant el desgreuge de l'amor en el cos gràcil d'una donzella que dansa. Guarda, a la boca de l'estómac, la bilis amarga de l'esclat covard. Decideix que farà aquella trucada tants anys evitada. Somriu, l'ajudant del notari, pintant a la mirada aigualida una esperança de conte de fades que cobreix el seu dolor de poeta anònim, i tanca els ulls i somia amb el Minotaure i amb Teseu alliberador... i amb el fil daurat d'Ariadna...

     Khawala dansa. Se sent un "oh!" exclamatiu.

     És l'instant cim, viscut en el continu, idèntic i diferent al que vindrà després, el moment d'inèrcia esperat en una nit d'auguris i presagis. La gent ho sap. La ballarina es manté sostinguda només per la puntera mil·limètrica de la seva sabatilla esquerra. Es produeix el miracle. Estremit, el públic contempla com se separa del terra de l'escenari, com flota en l'aire durant la fracció de temps indeterminada, efímera i eterna, concreta i inamovible, desafiant la força gravitatòria i totes les forces ra¬cionals de la consciència racional de les raons científiques. Levitació inconnexa. S'eleva, s'enlaira... sense trucs de màgics de barrets de copa... sense fils d'aranya amagats d'un espectacle de titelles a la Plaça de la Vila, l'últim vespre de la Fira Major... Sostinguda en l'aire, més lleugera que les plomes de les aus i que els núvols i que els estels i que la rosada i que les bombolles de sabó de mil colors de la nostra infantesa... Més lleugera que els somnis i les emocions, que els pensaments i que els avions de paper BH que llançàvem des del campanar de l'església a mitja tarda, i que jugaven amb el vent, donant voltes i voltes, sense caure...


     ...La música envelleix, s'atenua. L'última nota encara perdura, com un lament que no vol apaivagar-se encara. Els focus, candents, s'apaguen. La figura de la ballarina s'esvaeix entre la boira artificial i artificiosa de les emocions humanes contingudes, al punt de rebentar i de florir. L'auditori en peu, amb els ulls cecs, adaptant-se a la foscor, les flors per l'aire. Els aplaudiments ressonen, furiosos. Les veus, rotundes i unànimes, reclamen un bis, o dos o tres, o tota una nit de bisos inacabables repetint l'últim fragment d'una dansa interminable...


     ...A l'exterior, al carrer, sobre la vorera mullada, aliè a l'estrèpit entusiasta de la sala, a les ovacions i als crits de "la més bella entre les belles!"... Doblegat pel pes de la motxilla del top-manta, esperant la sortida del ramat humà... transparent, invisible, sense papers... amb el cor encongit pel fred, Abdel Sabûr, "servent del pacient" en llengua àrab, un xicot bru, d'ulls ardents i clars, capaç (quan era un nen) de mostrar la música de les estrelles i de xiuxiuejar els versos d'amor dels antics poetes del desert a cau d'orella d'una noia enamorada...

     ...Abdel Sabûr, ara, amb l'ànima perduda des d'una nit desgraciada i dolorosa, quan va marxar de la llar materna per creuar la mar mediterrània, jugant-se l'atzar perseguint la fortuna d'un destí incert, buscant una ventura que no li corresponia, amb olor de derro¬ta i amb el dolor més fort que la pròpia vida...

     ...Abdel Sabûr, la mirada trencada, ha reconegut Khawala, immortalment retratada en un cartell amb marc daurat a l'entrada del Gran Teatre, ballant sobre un escenari imaginari...

     ...La dolça Khawala, la dansarina cega de Sidi Bou Saïd, l'amor d'infantesa en el llunyà blau celestí de Tunísia, ballant sota la pèrdua irreparable del blau del temps, de l'atzur de la memòria i del blau ultramarí de la distància...


Toni Arencón i Arias
(El Prat de Llobregat, 1963)
«La ballarina cega de Sidi Bou Saïd»

Il·lustració:
Doucement (Toni Arencón i Arias)
"Doucement"
Toni Arencón i Arias


Referència:
Arencón i Arias, Toni.
«La ballarina cega de Sidi Bou Saïd»
A: El mercader de tulipes
Lo Càntich. N.1. Hivern, 2010.
Març, 2010.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
ISSN 2014-3036-N.01


Lo Càntich - Número 1 - Hivern, 2010
Lo Càntich - Número 1
Hivern, 2010

http://www.locantich.cat/2010/03/lo-cantich-numero-1-hivern-2010.html

Lo Càntich - Número 1 - Lectures
lectures

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]