Desig de l'ànima
Ja que de cor per l'infinit sospiro,
jo vull davant de mi
que ni al cel ni la terra a on jo miro
mai se li vegi el fi.
Jo vull sentir de nit les brises soltes
passar pel meu costat,
i aquell brunzir del mar que tantes voltes
m’ha omplert de soledat.
Les mil estrelles que els meus ulls albiren
d'ençà que visc al món,
les aguaito de lluny i elles em miren,
i vull saber què són.
Vull desertar d’aquestes platges mudes
on tot és tan petit;
vull seguir les regions desconegudes
on s’amaga la nit.
No vull que l'ombra dels meus ulls m’amagui
l'eterna veritat;
jo vull que el mateix Déu amb sa mà apagui
la set que m’ha donat.
En l'ambició de tot lo gran que alento,
en lo foc del cervell
i en la febre del cor que em bull, hi sento
que só guspira d’Ell.
Francesc Camprodon i Lafont
(Vic, 1816 - L'Havana, 1870)
Desig de l'ànima
Il·lustració: Annibale Carracci (1560-1609)
Referència:
Camprodon i Lafont, Francesc.
«Desig de l'ànima».
Lo Càntich. N.2. Primavera, 2010.
Abril - Maig de 2010.
ISSN 2014-3036

Camprodon i Lafont, Francesc.
«Desig de l'ànima».
Lo Càntich. N.2. Primavera, 2010.
Abril - Maig de 2010.
ISSN 2014-3036
Disponible en:
http://www.locantich.cat/2010/05/lo-cantich-numero-2-primavera-2010.html

Lo Càntich - Número 2
Primavera, 2010
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada