«Càntich d'amors» Pere Serafí Il·lustració: Wassily Kandinsky

"Parella a cavall"
Wassily Kandinsky

Càntich d'amors

Tots quants d’Amor seguexen la carrera,
fújan sa lei cruel, falsa enemiga
que dins l’ivern sentir fa primavera
y, en mig l’estiu fredor y greu fatiga.
No esper jamés ningú, per fe sencera
tenir, que a tot perfet amant obliga,
trobar jamay pietat, que per estrena
dón amargor, torment, dolor y pena.

Axí com vol en qualque pas Fortuna,
pereix algú per ferro o mort soptada,
mas charitat universal, comuna,
fa dar al cos la terra, y de passada,
los viandants, ab pedres, d’una en una,
de poch en poch fan sepultura alçada.
Y jo morint per la senyora mia,
mai no em tirà piadosa pedra un dia.

Lo peregrí que nit y jorn camina
spera en l’alberch trobar repòs un hora.
Lo navegant, si la gran mar s’inpina,
cessa lo vent y del perill surt fora.
Lo fer soldat que en batallar s’inclina
spera campar perquè algun sanct honora.
Y en mi tostemps creix la dolor superna,
que ingratitud ma trista sort governa.

Premi sperant, treballa tot lo dia
lo laurador y lo seu cos molesta,
y un capità, que és dels soldats la guia,
per lo semblant, no tem fret ni tempesta,
y un vil pastor d’ovelles fent sa via
treballa, y pren descanç per la floresta.
Yo treballant, mai lo meu cos reposa
ni esper de ben servir ninguna cosa.

Mou-se lo vent molt fort de tramontana
ab lamps y trons y pluja tempestosa,
trenca los tronchs dels monts y terra plana,
desfà los camps ab l’aygua furiosa;
fent molt gran so de les campanes, sana
y mostra el sol la fas molt luminosa.
Mas en mi, trist, per ma desaventura
la tempestat creix sempre més escura.

Baix en l’infern, ab so de dolça lira,
Orfeu trobà pietat en sa tristura;
del gran Plutó, cantant, placà la ira,
havent d’aquell una ànima segura.
Yo, trist, que nit y jorn mon cor sospira,
blanir no puch un cor, ans més s’endura;
no bàstan prechs ni plants ni fe sencera,
ans quant més va creix més cruel y fera.

L’hom desterrat luny de sa dolça terra
spera ab lo temps tornar al ser que estava,
y hu saltejat d’una molt cruda guerra,
per temps ha pau o treva que esperava;
qui està en presó i la cadena el ferra,
libert se veu per temps, com desijava.
Yo, perseguit de tanta desventura,
no sé què esper sinó la sepultura.

Lo cervo que és nafrat cerca aygua clara
per refrescar; tenint mortal ferida,
si troba font o riu, prest se declara
de ben curar y renovar sa vida.
Tal só nafrat, mas sent que és molt avara
qui em pot donar la sanitat cumplida,
que té per bé de pura set matar-me
primer que may no vulla remediar-me.

Tot reverdeix la fèrtil primavera,
quan és passat l’ivern que el món despulla:
floreix los prats i els aucellets prospera;
a l’arbre nu fa recobrar la fulla;
dins l’aygua el peix, y al bosch tota altra fera,
tròban descans i amant qui bé els reculla.
Y en mi lo temps jamés no fa mudança,
ans sent del tot secar-se la sperança.

Pere Serafí "Lo Grec"
(1505? - Barcelona, 1567)
«Càntich d'amors»

Il·lustració:
"Parella a cavall"
Wassily Kandinsky
(Moscou, 1866 - Neuilly-sur-Seine, 1944)

Referència:

Serafí, Pere.
«Càntich d'amors»
Lo Càntich. N.1. Hivern, 2010.
Març, 2010.
DL B.42943-2011
ISSN 2014-3036

Lo Càntich - Número 1
Hivern, 2010

http://www.locantich.cat/2010/03/lo-cantich-numero-1-hivern-2010.html

lectures