"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora, 2016
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole, 2016
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui, 2016
Març de 2016
Lo Càntich - Número 29 - Al·literació, 2015
Número 29 - Al·literació, 2015
Desembre de 2015
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«Al vol»

Guerau de Liost

Il·lustració: Vincent Van Gogh

Passeig a la llum de la lluna (Vincent Van Gogh)

Al vol


La lluna s'enfila
pel cel estrellat
besant les teulades
d'immensa ciutat.

Un savi l'albira
de dalt d'un terrat
i es queda mirant-la
suaument encantat.

La lluna travessa
pel cel estrellat;
quan veu que la miren
de por s'ha entelat.

I el savi, inclinant-se,
anota admirat
en un planisferi
el canvi observat.


Guerau de Liost
(Jaume Bofill i Mates)

(Olot, 1878 - Barcelona, 1933)
«Al vol»

Il·lustració:
'Passeig a la llum de la lluna (Vincent Van Gogh)'
"Passeig a la llum de la lluna"
Vincent Van Gogh
(Zundert, 1853 – Auvers-sur-Oise, 1890)


Referència:
De Liost, Guerau.
(Bofill i Mates, Jaume)

«Al vol».
Lo Càntich. N.33. Ironia, 2017.
Gener - Abril, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 33>
EAN: 9772014303002 33>
ISSN 2014-3036-N.33

«Ombra misteriosa»

Maria Rosa Corretgé Olivart

Il·lustració: Walter I. Cox

A l'ombra (Walter I. Cox)

Ombra misteriosa


Cada dia m’acompanyes
en el meu camí,
amb moltes ganes
de seguir amb mi.

Ets a ma vora,
sempre compartint,
tots els consells
que em vas repartint.

A vegades, em mires
i tens pensaments,
però em dónes ànims
en els temps dolents.

Oh, ombra misteriosa!
No et separis mai,
totes juntes
formem un esglai.


Maria Rosa Corretgé Olivart
(Alcarràs, 1978)
«Ombra misteriosa»

Il·lustració:
'A l'ombra (Walter I. Cox)'
"A l'ombra"
Walter I. Cox
(Broxwood Cort, Hereford, Anglaterra, 1868 - Alexandria, Virgínia, Estats Units d'Amèrica, 1930)


Referència:
Corretgé Olivart, Maria Rosa.
«Ombra misteriosa».
Lo Càntich. N.33. Ironia, 2017.
Gener - Abril, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 33>
EAN: 9772014303002 33>
ISSN 2014-3036-N.33

«Des de la infantesa»

Gemma Matas Gustems

ARC
Col·lecció Camí del Sorral / 30

Des de la infantesa (Gemma Matas Gustems)

Des de la infantesa

Gemma Matas Gustems

Col·lecció Camí del Sorral - Número 30
Lo Càntich - ARC
Març, 2017

Pàgines: 108 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN en paper: 9772014303903 30>
ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303309 30>

Obra artística de la coberta:
Itziar De la Rosa Camarero

Fotografia de la biografia:
Miquel De la Rosa i Bages

Il·lustracions del llibre:
Itziar De la Rosa Camarero
Oriol Casas De la Rosa


Comprar llibre Comprar ebook-pdf

Adquirir 'Des de la infantesa'


Tast


L'avi va ser fanaler

     En Joan mirava com jugaven els seus néts a ferse llum amb llanternes i tot somrient recordava les històries que de petit li explicava el seu avi.

     Li encantava seure al seu costat i escoltar records de quan treballava, que llavors a ell li semblaven contes meravellosos!

     Era fanaler. Aquest va ser el seu ofici i en Joan es delectava sentint les anècdotes i el dia a dia d’aquella feina tan peculiar.

     Així i tot, l’avi sempre havia sigut una persona activa i amb inquietud per ampliar els seus coneixements. Li agradava molt llegir i sobretot assabentar-se de tot el que feia referència a la seva professió.

     Quan parlava amb el seu nét de quina havia sigut la seva feina, hi afegia pinzellades del que llegia, així feia que fos una xerrada amena i al mateix temps, molt instructiva.

     Li explicava que, quan era fanaler, era l’encarregat d’encendre cada vespre els fanals de gas d'un barri de la ciutat on vivia i d’apagar-los a trenc d’alba.

     En Joan sempre es feia repetir més d’un cop el fet que, per poder encendre el llum, necessités un pal molt llarg..., li donava la sensació que l’avi feia màgia amb aquell pal, que amb una flama a la punta, aconseguia il·luminar el carrer perquè tothom s’hi pogués veure.

     I quan ja es feia de dia, tornava a passar per tocar una palanqueta que hi havia a cada fanal i així s’apagava; inaudit!

     L’avi li seguia el joc i, a mesura que es feia més gran, hi afegia altres temes, també fent servir l’enginy perquè el nen ho seguís trobant interessant.

     Li va explicar que els humans, quan van descobrir el foc, una de les primeres utilitats que li van donar, va ser poder il·luminar la foscor, no solament de la nit, també la de coves i els llocs on no entrava gens de claror.

     Per poder-ho aconseguir, van idear les torxes, encara que avui ens pugui semblar increïble que fos un “descobriment” important, hem de pensar que, gràcies a això, ha evolucionat l’energia fins als nostres dies.

     I sembla màgic poder encendre la llum de qualsevol lloc, sigui de casa o sigui d’una ciutat sencera, si es disposa dels medis adequats.

     Li va explicar que, a partir de les torxes, es van inventar els llums d’oli, que s’encenien amb metxes, molt més còmodes i de més llarga durada i que fins i tot s’han trobat restes de llums de terracota en països com Mesopotàmia, o d’altres més perfeccionades, de coure i bronze, en llocs com Egipte i Pèrsica!

     Li va dir que les primeres ordenances conegudes sobre l’enllumenat públic, provenien de França. Els veïns es van veure obligats, durant 35 anys, a penjar un llum a la porta de casa seva, des del 1524 fins al 1558, quan es van començar a col·locar els fanals nocturns. I que la llum del gas, cosa que avui ens sembla tan antiga, en veure ja desapareguts els fanalers, no es va començar a posar fins a l’any 1818!

     Entusiasmat, li seguia dient que a partir de moltes proves i estudis, hem aconseguit tenir l’electricitat com la cosa més normal del món. Tot i que ja havia estat estudiada des de l’antiguitat, no va ser fins a finals del segle XIX quan l’enginyeria elèctrica va aconseguir utilitzar l’electricitat en aplicacions industrials i residencials.

     A en Joan li va interessar tant, tot aquell tema, que no va tenir el més petit dubte en voler enfocar els seus estudis cap aquest sector i poder conèixer tot el que es referís a l’energia elèctrica dels països desenvolupats, on s’utilitza a les llars i a la indústria l’electricitat produïda a partir de diferents fonts d’energia, sigui hidràulica, tèrmica o nuclear.

     L’avi fa molts anys que els va deixar i, malauradament, no va poder tenir el plaer de veure recollir el títol universitari que va aconseguir el seu nét, amb una nota brillantíssima.

     En Joan té el seu record ben viu a la memòria. Voldria poder tenir l’avi al seu costat i explicar-li com havia canviat tot avui en dia, a causa de les diverses formes i tecnologies.

     Com gaudiria aquell fanaler, de poder viure la immensitat de la tecnologia!

     Però ell, el seu nét, com enyora aquells contes del pal llarg amb la llum màgica a la punta, amb què l’avi, a la seva voluntat, il·luminava la ciutat, i quan arribava el trenc d’alba, girant la maneta l’enfosquia, mentre començava a rebre la llum del Sol.

oo0O0oo


'Des de la infantesa (Gemma Matas Gustems)'
Des de la infantesa
Gemma Matas Gustems



Culturàlia


Referència:
Culturàlia.
«Des de la infantesa»
Gemma Matas Gustems
Lo Càntich. N.33. Ironia, 2017.
Gener - Abril, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 33>
EAN: 9772014303002 33>
ISSN 2014-3036-N.33

«Pensaments i vivències»

Gemma Matas Gustems

ARC
Col·lecció Camí del Sorral / 29

Pensaments i vivències (Gemma Matas Gustems)

Pensaments i vivències

Gemma Matas Gustems

Col·lecció Camí del Sorral - Número 29
Lo Càntich - ARC
Març, 2017

Pàgines: 82 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN en paper: 9772014303903 29>
ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303293 29>

Pròleg:
Ferran Planell i Clofent

Il·lustració de coberta:
Gemma Matas Gustems

Fotografia de la biografia:
Miquel De la Rosa i Bages


Comprar llibre Comprar ebook-pdf

Adquirir 'Pensaments i vivències'


Pensaments i vivències

Pròleg

     Com la trama i l’ordit s’entrellacen al teler, els pensaments evoquen vivències que filen idees teixint-ne de noves. No hi ha ou sense gallina, ni gallina sense ou.

     Pensaments i vivències. Un títol potent i valent alhora. A l’amable lector que tot just ara ressegueix amb la mirada aquestes lletres, li he de dir que està a punt d’endinsar-se en un món que vessa generositat. Els qui tenim la sort de conèixer la Gemma, ja sabem que d’aquesta virtut en va sobrada. Si pel contrari teniu aquest llibre a les mans i no en sabeu res d’ella, sempre podeu anar a fer un volt per les últimes pàgines, on trobareu una breu biografia.

     Tot i que quan m’he expressat dient que estàveu a punt d’endinsarvos en un món a vessar de generositat, no m’estava pas referint a aquella generositat pròpia del seu tarannà, sinó a la que ha tingut en escriure el que esteu a punt de llegir.

     La Gemma, amb un maridatge que estic segur us deixarà una agradosa sensació en boca, no tan sols s’ha limitat a combinar prosa i vers, sinó que ho ha fet a base de pinzellades amb diversitat de colors i textures. I no s’ha conformat simplement a mostrar-nos aquella part d’ella mateixa amb retrats i paisatges propis de les seves vivències, sinó que ha aprofundit, semitò a semitò, com aquell qui executa una escala cromàtica a les tecles d’un piano, en la música dels pensaments.

     És a aquesta generositat a què feia esment, a la que hom demostra quan, com en aquest llibre fa la Gemma, comparteix de forma oberta i planera, allò que viu, allò que pensa.

     Amb aquells lleus tocs de ficció que la literatura comporta, us convido a passejar per entre aquestes pàgines farcides de pensaments i vivències.

Ferran Planell i Clofent


Tast


Records

Encara que no hi vaig néixer
la infantesa hi vaig passar
i aquella terra on vaig créixer
de ben cert el cor em va captivar.

Tal com diu en Maragall:
salut, noble Empordà
salut, Palau del Vent,
que n’és de bonic aquell retall
que quan el veu tot cor vivent
s’encisa només veient
tot el que allà s’hi pot trobar.

Els Pirineus el fermen al fons,
el mar li fa costat neguitós,
és un contrast molt formós...
però l’Empordà no atén a raons.

Tot ho ha de donar,
així són ses entranyes;
per a tot bon català
quina terra més estranya...

Estàs com a casa teva
estàs al Palau del Vent
Catalunya noble i ferma
sents trepitjar de valent.

I aquella terra estimada
on ma infantesa vaig passar
serà per tota la vida
el meu gran i noble Empordà.

oo0O0oo


'Pensaments i vivències (Gemma Matas Gustems)'
Pensaments i vivències
Gemma Matas Gustems



Culturàlia


Referència:
Culturàlia.
«Pensaments i vivències»
Gemma Matas Gustems
Lo Càntich. N.33. Ironia, 2017.
Gener - Abril, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 33>
EAN: 9772014303002 33>
ISSN 2014-3036-N.33

«Tu em vols blanca»
(Tú me quieres blanca)

Alfonsina Storni

Traducció:  Dolors Garrido Martínez
Il·lustració:  Egon Schiele

Noia nua amb els cabells negres (Egon Schiele)

Tu em vols blanca


Tu em vols alba,
Em vols d'escumes,
Em vols de nacre.
Que sigui lliri
Sobre totes, casta.
De perfum tènue.
Corol·la tancada.

Ni un raig de lluna
Filtrat m'hi hagi.
Ni una margarida
Se'n digui germana.
Tu em vols nívia,
Tu em vols blanca,
Tu em vols alba.

Tu que hagueres totes
Les copes a mà,
De fruits i de mels
Els llavis morats.
Tu que al banquet
Cobert de pàmpols
Vas deixar les carns
Tot festejant Bacus.
Tu que als jardins
Negres de l'Engany
Vestit de vermell
Vas córrer a l'Estrall.
Tu que l'esquelet
Conserves intacte
No sé encara
Per quins miracles,
Em pretens blanca
(Déu t'ho perdoni),
Em pretens casta
(Déu t'ho perdoni),
Em pretens alba!

Fuig cap als boscos,
Vés a la muntanya;
Renta't la boca;
Viu a les cabanes;
Toca amb les mans
La terra mullada;
Alimenta el cos
Amb arrel amarga;
Beu de les roques;
Dorm sobre el gebre;
renova teixits
Amb salnitre i aigua;
Parla amb els ocells
I lleva't a l'alba.
I quan les carns
Et siguin tornades,
I quan hagis posat
En elles l'ànima
Que per les alcoves
Va quedar enredada,
Llavors, bon home,
Pretén-me blanca,
Pretén-me nívia,
Pretén-me casta.


Alfonsina Storni
(Sala Capriasca, Suiza 1892 - Mar del Plata, Argentina 1938)
«Tu em vols blanca»
(Tú me quieres blanca)
De: La inquietud del roser (La inquietud del rosal)

Il·lustració:
'Noia nua amb els cabells negres (Egon Schiele)'
"Noia nua amb els cabells negres"
Egon Schiele
(Tulln an der Donau, Àustria-Hongria, 1890 - Viena, Àustria-Hongria, 1918)

Traducció:
Dolors Garrido Martínez
«Tu em vols blanca»
de l'obra:

«Tú me quieres blanca»

Alfonsina Storni

Tú me quieres blanca
Tú me quieres alba,
Me quieres de espumas,
Me quieres de nácar.
Que sea azucena
Sobre todas, casta.
De perfume tenue.
Corola cerrada.

Ni un rayo de luna
Filtrado me haya.
Ni una margarita
Se diga mi hermana.
Tú me quieres nívea,
Tú me quieres blanca,
Tú me quieres alba.

Tú que hubiste todas
Las copas a mano,
De frutos y mieles
Los labios morados.
Tú que en el banquete
Cubierto de pámpanos
Dejaste las carnes
Festejando a Baco.
Tú que en los jardines
Negros del Engaño
Vestido de rojo
Corriste al Estrago.
Tú que el esqueleto
Conservas intacto
No sé todavía
Por cuáles milagros,
Me pretendes blanca
(Dios te lo perdone),
Me pretendes casta
(Dios te lo perdone),
¡Me pretendes alba!

Huye hacia los bosques,
Vete a la montaña;
Límpiate la boca;
Vive en las cabañas;
Toca con las manos
La tierra mojada;
Alimenta el cuerpo
Con raíz amarga;
Bebe de las rocas;
Duerme sobre escarcha;
Renueva tejidos
Con salitre y agua;
Habla con los pájaros
Y lévate al alba.
Y cuando las carnes
Te sean tornadas,
Y cuando hayas puesto
En ellas el alma
Que por las alcobas
Se quedó enredada,
Entonces, buen hombre,
Preténdeme blanca,
Preténdeme nívea,
Preténdeme casta.

ooO0Ooo


Referència:
Storni, Alfonsina.
«Tu em vols blanca»
(Tú me quieres blanca)
Traducció: Garrido Martínez, Dolors.
Lo Càntich. N.33. Ironia, 2017.
Gener - Abril, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 33>
EAN: 9772014303002 33>
ISSN 2014-3036-N.33

«Invisible»

Roser Blàzquez Gómez

Il·lustració: D-Phhertmant

Canyissar (D-Phhertmant)

Invisible


     No recorda quin nom li van posar quan la van batejar, al batey tothom li ha dit sempre la Negra. S'ha aixecat a l'alba, com cada dia. Ara ja no treballa al cañaveral, és vella i té el cos encorbat com les branques d'un flamboyán. Però encara li queden forces de fer un parell de viatges a la font amb la garrafa de plàstic. Tota la vida ho ha fet, ja hi està avesada. Mentre la garrafa s'omple, mira per sobre el mar de canya de sucre. Enllà, a la capital, amb la prima Yomaris hi té la néta ara, que ja ha començat a estudiar al Liceo. No ho diu, però la troba molt a faltar. L'ha criada des de menuda, d'ençà que sa mare va fugir a Nueva Yol amb aquell home. Fa anys que no sap res de la Niña i una ombra li enfosqueix la mirada, pateix per ella. Però, al menys, tants anys netejant canya i preparant guarapo li ha permès fer un raconet per pagar el viatge de la néta a la capital. Ara se sent molt sola, però no vol que la nena visqui la mateixa vida que ella al batey. Carrega la garrafa amb les mans calloses i, arrossegant els peus descalços sobre el terra polsós, s'encamina cap a casa. Com cada matí farà foc a terra, colarà café de maní amb una llauna buida i en durà al pobre Pocho que ha agafat les febres de tant treballar. Després seurà a l'ombra del mango veient els homes tornant de la zafra i deixarà escórrer la poca vida que li queda. Una vida invisible al servei d'un món invisible.


Roser Blàzquez Gómez
(Barcelona, 1970)
«Invisible»
— Finalista del premi "Amb veu de dona" (Manresa, 2015) —
(Del recull de narracions breus Del rostoll i l'espiga)

Il·lustració:
'Canyissar (D-Phhertmant)'
"Canyissar"
D-Phhertmant
(Granada, 1983)


Referència:
Blàzquez Gómez, Roser.
«Invisible»
Lo Càntich. N.33. Ironia, 2017.
Gener - Abril, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 33>
EAN: 9772014303002 33>
ISSN 2014-3036-N.33

«Viure amb una estrella»

Jiří Weil

Viena Edicions

Viure amb una estrella (Jiří Weil)

Viure amb una estrella

Jiří Weil

Traducció: Jaume Creus

Viena Edicions
Col·lecció: El cercle de Viena, 60
268 pàgines - Format: 14,5 x 21,5 cm - Rústica amb solapes i guardes
ISBN: 978-84-8330-926-1


     Una estrella de sis puntes cosida a la jaqueta, just a sobre el cor, converteix en Josef Roubícek en un estrany a la seva pròpia ciutat, la Praga ocupada pels nazis. Obligat a treballar al cementiri i a quedar-se tancat a casa després del toc de queda, el protagonista d'aquesta història malviu esperant que arribi la carta que li anuncia que s'ha d'incorporar als transports cap a l'est.

     I tanmateix, en Josef sempre aconsegueix sobreposar-se a la desesperació aferrant-se a detalls que podrien semblar fins i tot insignificants -el record d'un amor perdut, la sobtada aparició d'un gat de carrer, un concert de piano inesperat...-, perquè sobreviure contra tot pronòstic és, a la fi, l'acte més eloqüent de resistència.

     L'autor de Mendelssohn és a la teulada construeix en aquesta novel·la una de les grans obres sobre l'holocaust, en què, fins i tot enmig de l'horror, la humanitat sap trobar una escletxa de llum.

«Una novel·la amb una immensa autoritat i una gran distinció.»
HAROLD PINTER

«Sens dubte, una de les novel·les més extraordinàries que hagi llegit mai
sobre el destí dels jueus en temps del domini nazi.»
PHILIP ROTH


     Jiří Weil (Praskolesy, 1900 - Praga, 1956) va néixer en el si d'una família jueva benestant i va estudiar filosofia i literatura a la universitat de Praga. Militant comunista en la seva joventut, va treballar com a periodista i traductor de textos marxistes al departament de publicacions del Comintern, fins que van començar les purgues estalinistes, com a conseqüència de les quals va ser expulsat del partit i exiliat a l'Àsia Central. El 1935 va tornar a Praga amb la intenció de marxar a Londres, però no ho va aconseguir. Durant l'ocupació va entrar a treballar al Museu Jueu de Praga, fins que el novembre del 1942 va arribar-li l'ordre d'internament al gueto de Terezín (Theresienstadt).

     Convençut que les seves possibilitats de supervivència serien insignificants un cop allà, va decidir no presentar-s'hi fingint la seva pròpia mort. Durant més de tres anys, va viure amagat en pisos il·legals. Quan va poder «ressuscitar», el món havia canviat radicalment. L'any 1949 va publicar Viure amb una estrella i onze anys després va aparèixer, ja pòstumament, Mendelssohn és a la teulada; totes dues van passar pràcticament desapercebudes.

     Va ser Philip Roth qui va rescatar el seu nom i les seves novel·les, sorprès que ningú no sabés res d'aquest autor, sense comparació en la literatura sobre l'extermini jueu.


Tast de Viure amb una estrella
Jiří Weil
(Cortesia de Viena Edicions)

6

     L’arribada de la primavera no ha estat bona per a mi. Les parets de la casa regalimaven i a terra s’hi feia un gran bassal que havia d’eixugar amb el drap. Tot era humit, fins les meves mans, fins el sac de dormir. He rebut més circulars amb prohibicions, i un cop també han vingut a donar un cop d’ull a la casa.

     Van arribar amb cotxe, van irrompre a casa sense ni dirigir-me la paraula. No tenia res a mostrar-los. Van veure l’obertura que dividia la casa en dues parts. Van adonar-se de les teules que hi havia per terra, i de les finestres trencades amb el bastiment desllorigat. No em miraven, i cadascú insultava en la seva llengua. Després van pujar al seu cotxe i van arrencar. Vaig veure les cares de la gent a les cases veïnes, amagades rere les cortines. Estaven a l’aguait i segurament esperaven tot un espectacle, segurament pensaven que se m’endurien. Plovia i el cotxe esquitxà de fang la vorera. A casa hi havien quedat les petjades fangoses de les botes militars. Vaig sortir al davant de la casa i vaig veure que el carrer es tornava a animar, que la gent sortia de les cases i es retirava de les cortines. Vaig respirar el fresc aire primaveral en plena pluja. Sabia que no els interessava pas la casa. No cal gaire per saber que hi podré viure fins al moment en què decideixin venir a arrestar-me.

     Després vaig agafar la galleda per anar a treure aigua de la bomba. M’anava bé allò de fer anar la maneta, m’anava bé veure que encara em pertanyia la mà i que la podia moure amunt i avall. Una veïna va venir a cuita-corrents a la bomba. Va deixar a terra la galleda, tot donant un cop d’ull a l’entorn, però al carrer no hi havia ningú, s’inclinà cap a mi i deixà anar:

     —Què volien? Venien a buscar-lo? Quan tornaran?

     —No ho sé —vaig respondre.

     Jo ja tenia la galleda plena i l’aigua vessava.

     —Aquests tornaran a buscar-lo —va dir—, els embarcaran a tots vostès en tot de vaixells i quan siguin a alta mar els foradaran i s’ofegaran tots. És la mena de plans que s’inventen, ho sé del cert, m’ho ha explicat la Franclová. El seu cosí els fa de xofer, bé ho deu saber, doncs. I també penso que ens convindria prou aquesta seva caseta. Ja la repararia bé, ja, el meu vell. Cimentarà els esvorancs i posarà noves teules. Al meu vell, quan ve de la feina, li agrada fer aquesta mena de tasques domèstiques.

     —No és meva la casa —vaig dir—; consulteu-ho al que els fa de xofer.

     —Vaig arrossegar el poal fins a casa, em vaig preparar un te d’herbes i em vaig ficar de nou al sac de dormir. Em vaig estar mirant la gran rotllana del sostre i em va fer l’efecte que havia adoptat la forma d’un vaixell, i això em va dur a pensar en el vaixell de què parlava la veïna. Em va venir als ulls la imatge d’unes veles esteses i vaig notar als pulmons el fresc aire marí, les ones s’alçaven violentament i escombraven el pont, jo hi era ben arraulit i mirava el mar. Era infinit, no tenia final i enlloc no es veia terra. Sentia com a baix, sota el pont, feia la seva feina el trepant. En uns instants el forat ja seria prou gran i llavors el vaixell s’enfonsaria lentament, de primer per la popa, la proa emergint encara una estona, abans de ser engolida sota l’aigua. Però no, jo m’aferraré a un tauló qualsevol, el mar es calmarà i jo suraré sol per l’oceà, aguantaré estona sobre el tauló, perquè estic acostumat a passar gana. Aleshores em trobarà un vaixell d’aquells grans, m’hissaran fins al pont, em col·locaran en un baiard per portar-me fins a una cabina blanca i per beure em donaran llet condensada. M’adormiré escoltant com treballen suaument les màquines, m’adormiré tot pensant que al matí sortiré al pont del vaixell a donar la mà a tothom. Però abans d’embarcar calia pensar en la Růžena. Havia pujat fins a la tercera planta de casa seva i havia trucat a la porta. Em va semblar que no hi havia ningú, perquè durant una bona estona no va venir ningú a obrir. La casa era plena del bullici matinal, se sentien cops de porta i arribaven olors de cuina. Vaig pensar que potser la Růžena no hi era, i per un instant me’n vaig alegrar, perquè així tenia un pretext per tornar. Tenia intenció de tornar a trucar quan la porta es va obrir.



'Viure amb una estrella (Jiří Weil)'
"Viure amb una estrella"
Jiří Weil



Culturàlia


Referència:
«Viure amb una estrella»
Jiří Weil
Lo Càntich. N.33. Ironia, 2017.
Gener - Abril, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 33>
EAN: 9772014303002 33>
ISSN 2014-3036-N.33

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]