"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora, 2016
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole, 2016
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui, 2016
Març de 2016
Lo Càntich - Número 29 - Al·literació, 2015
Número 29 - Al·literació, 2015
Desembre de 2015
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«Vagant pel bosc»

Miquel Costa i Llobera

Il·lustració: Mary Stevenson Cassatt

Dues dones assegudes en un clar de l'arbreda (Mary Stevenson Cassatt)

Vagant pel bosc


Remor del bosc, solemne salmòdia
del gran pinar desert,
bressa en notes de pau i poesia
mos somnis de despert.

Bressa ma vida que te sent, corpresa
d’aquell intens encant
amb què un escolta la cançó incompresa
que l’adormia l’infant.

Infant m’agombolares, veu difusa,
i jove pensatiu...
Aquí aprenia de cantar ma musa
com au que hi té son niu.

Doncs aquí volen pel ramatge ombrívol
mos somnis i records:
aquí mon cor escolta, i enyorívol
conversa-hi amb sos morts.

Bella aquí és la tardor, que el cap no esfulla
d’alzines ni de pins,
i sols el bosc amb la unció remulla
de núvols gegantins.


Miquel Costa i Llobera
(Pollença, 1854 – Palma, Mallorca, 1922)
«Vagant pel bosc»

Il·lustració:
'Dues dones assegudes en un clar de l'arbreda (Mary Stevenson Cassatt)'
"Dues dones assegudes en un clar de l'arbreda"
Mary Stevenson Cassatt
(Allegheny City, Pennsilvània, 1844 – Le Mesnil-Théribus, França, 1926)


Referència:
Costa i Llobera, Miquel.
«Vagant pel bosc».
Lo Càntich. N.33. Ironia, 2017.
Gener - Abril, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 33>
EAN: 9772014303002 33>
ISSN 2014-3036-N.33

«El Blues d'Odisseu»

Xavier Marcet i Soler

Huerga y Fierro Editores

El Blues d'Odisseu (Xavier Marcet i Soler)

El Blues d'Odisseu

Xavier Marcet i Soler

Huerga y Fierro Editores
Colección Narrativa
236 pàgines - Format: 14 x 22 cm
ISBN: 978-84-946355-1-9


El Blues d'Odisseu

     Havia caigut un plugim desagradable. Les meves sabates s’ensorraven en el fang llefiscós. Era d’hora i encara no havia esmorzat. El cos d’una noia d’uns vint-i-pico anys jeia sobre una catifa de llot. La inspectora Diana m’esperava. Es veia molt clar; a la noia l’havien violada, jo posseïa la fórmula per saber qui havia estat... preguntaria a la noia per l’acte criminal que havia sofert, eren aquests els meus poders. Vaig apropar-me a la víctima: «ara és el moment de la justícia, maca. Ho sento, ets morta, no hi podem fer res, confio, però espero que hagis vist la cara d’aquest malparit. Fes-me’n cinc cèntims. Diguem com era ell!».

     I la noia m’ho diria.

     Parlo amb els difunts.

     Sóc l’Odisseu, canto una cançó trista que m’he inventat, faig la meva feina a la Galícia de les boires, la pluja i el fred. Pregunto als mort què els hi ha passat.

     Ells saben coses.


     Xavier Marcet i Soler, nascut a Barcelona l’any 1955, llicenciat en Biologia per la Universitat de Barcelona, ha fet recerca sobre l’ADN en microscòpia electrònica i ha estat professor de secundària en els àmbits de ciències i matemàtiques, escriu novel·la fantàstica i novel·la negra tant en català com en castellà. Ha publicat contes curts: Cinc-cents mil·límetres, No et creguis tot el que diuen, La Diana, mare, El gust amarg de la Ixel·la i Substància. És soci de l'ARC (Associació de Relataries en Català). Té publicats llibres de contingut pedagògic.


'El Blues d'Odisseu (Xavier Marcet i Soler)'
"El Blues d'Odisseu"
Xavier Marcet i Soler



Culturàlia


Referència:
«El Blues d'Odisseu»
Xavier Marcet i Soler
Lo Càntich. N.33. Ironia, 2017.
Gener - Abril, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 33>
EAN: 9772014303002 33>
ISSN 2014-3036-N.33

«A la riba dels invisibles»

Roser Blàzquez Gómez

Il·lustració: D-Phhertmant

Contrast (D-Phhertmant)

A la riba dels invisibles


     En Reynaldo avança, saltant per sobre les escombraries, fins a tocar del riu, on el terra es fa més tou i es converteix en una catifa flotant de deixalles compactes i acumulades a la riba. Just allà, vora l'aigua, és on el nano ha instal·lat el jaç. Amb quatre fustes i cartrons, que encara contenen restes de propaganda, ha construït un recer on passar les nits i ja feia un parell de dies que hi dorm. Per sort no ha plogut encara, però ell sap que, quan ho faci, d'aquell racó no quedarà ni rastre; en poques hores el riu ho arrossegarà tot. Però què importa això, ara? No sap si demà encara serà allà, a La Ciénaga, o en qualsevol altre racó de la ciutat.

     En apropar-se al riu, la fortor àcida de les aigües negres li fa arrufar el nas. Es fa de nit i, a l'altra banda, vora el pont, ja s'encenen els llums de la Ciudad Colonial on ell passa el dia perseguint turistes, suats i cremats pel sol caribeny, per netejar-los les sabates. Limpiabotasplis, uandolarplis repeteix, incansable, seguint-los fins a estovar-los el cor amb aquella mirada trista i tan estudiada. Uandolarplis, señor.

     Aparta el tros de tauló i entra al refugi de quatre grapes traient-se les sandàlies de plàstic, massa grans per als seus peus encara menuts. Deixa sobre els cartrons la capsa de fusta que ell mateix s'ha construït —amb els draps, el raspall i el pot de betum— i compta les poques monedes que li queden a la butxaca. En acabat, torna a sortir i, assegut sobre un bidó rovellat, desembolica del paper de diari la iuca i el plátano sancochado, comprat a la fritura de doña Gladis. Treu també el mango que ha collit del jardí de la plaça de l'Alcázar i, amb la navalla, en talla el tros podrit abans de devorar-lo.

     Se sent música de lluny, una bachata trista que evoca l'amor perdut i enyorat. A l'altra banda del riu, rere el mur de pedra, s'alça un món que viu exuberant i d'esquena a la misèria que les aigües pútrides de l'Ozama arrosseguen vers el mar. Clava queixalada a la iuca, encara tèbia, mirant com la ciutat dels rics es desperta amb la nit. Demà ja hi tornarà: limpiabotasplis, uandolarplis, però eternament condemnat a creuar, cada nit, cap a la riba dels invisibles.

     Sent unes passes al darrera i, espantat, s'aixeca d'un bot. D'entre la foscor apareix un gos, magre i amb una pota nafrada, que seu prop seu llepant-se la ferida. Ara sona un merengue i el reflex dels llums de l'altra banda del mur ballen sobre les aigües tèrboles del riu ...que caiga un aguacero de yucca y miel... Es mira el gos famèlic que gemega en la foscor i, sense pensar-s'ho gaire, li llança el darrer tros de menjar. L'animal se'l cruspeix en un instant, remenant la cua.

     En Reynaldo es frega els ulls amb els punys i fa un badall. Té els peus adolorits de tant caminar pels carrers d'asfalt ardent i els dits, bruts i endurits, li fan mal. Torna a fer un altre badall. Lentament s'atansa al catau i, fent-se un lloc al costat de la capsa d'enllustrador, s'arrauleix tapant-se amb els cartrons. El gos udola i el segueix fins a jeure prop seu. De lluny, encara sona la música, embolcallant aquella estampa d'invisible solitud. En Reynaldo tanca els ulls. Ojalá que llueva café.


Roser Blàzquez Gómez
(Barcelona, 1970)
«A la riba dels invisibles»
(Del recull de narracions breus Del rostoll i l'espiga)

Il·lustració:
'Contrast (D-Phhertmant)'
"Contrast"
D-Phhertmant
(Granada, 1983)


Referència:
Blàzquez Gómez, Roser.
«A la riba dels invisibles»
Lo Càntich. N.33. Ironia, 2017.
Gener - Abril, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 33>
EAN: 9772014303002 33>
ISSN 2014-3036-N.33

«29è Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa»

Mollerussa, 2017

29è Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa

29è Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa

Mollerussa - 2017

Divendres, 21 d'abril de 2017, es va lliurar a la Sala L’Amistat de Mollerussa el 29è Premi de Novel·la Breu, en un acte presentat i conduït per Mariví Chacón. El jurat el formaven Josep Borrell (com a president), Pep Coll, Ramon Rubinat, Albert Villaró i Diana Solé.

L'obra guanyadora del certamen d'enguany ha estat Han entrat a casa, de l'autora Rosa Pagès Pallisé (Reus, 1967), "una obra plena d’enigmes en la qual a partir d’un fet fortuït com és el robatori a un domicili es dibuixa el món interior de la parella que hi viu". Una novel·la, segons Josep Borell, president del jurat, que ens parla de “vides ordinàries que amaguen secrets”. L'obra serà publicada per Pagès Editors. En paraules de l'autora: “No és ben bé un thriller, però és una història amb uns tocs inquietants on també he intentat introduir alguns elements fantàstics”.

Rosa Pagès ha publicat anteriorment Kohai (Sàpigues i Entenguis, 1985), el poemari Neoprojeccions (Òmnium Cultural, 1988), els reculls de contes Els camins de l’aigua (El Mèdol, 1990), Llibre de plagis (Arola, 1999) i la novel·la Binomis (La Gent del Llamp, 1995). Conjuntament amb Mariona Quadrada ha publicat Històries trobades (La Medusa Edicions, 2001) i la novel·la juvenil Un enigma a la cuina (Eumo, 1998). L'any 2004 va guanyar el IX Premi Valldaura "Memorial Pere Calders" amb la novel·la M’he descuidat de dir-te gràcies (Universitat Autònoma de Barcelona, 2004); l'any 2008 va ser guardonada amb el Premi de Narrativa Ribera d'Ebre per La veïna i altres animals domèstics (Cossetània, 2009); el 2009, el Premi Vila d'Ascó, amb la novel·la Àngels de pedra (Cossetània, 2019). El 2014 va guanyar el Premi Sant Carles Borromeu de Contes i Narracions i el 2016, amb Negra, el premi de novel·la Ciutat de Manacor.

Rosa Pagès
Rosa Pagès

L'accèssit del Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa va ser concedit a l'obra La malaltia de les tietes de l’Eixample, la primera novel·la de la professora Núria Mundó (Matadepera) en la qual parla de "les relacions intergeneracionals a partir de dues germanes bessones". El premi va ser recollit, en el seu nom i simbòlicament, per l'escriptor i membre del jurat Pep Coll.


Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa


Culturàlia


Referència:
Culturàlia.
«29è Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa»
Mollerussa, 2017.
Lo Càntich. N.33. Ironia, 2017.
Gener - Abril, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 33>
EAN: 9772014303002 33>
ISSN 2014-3036-N.33

«INÈDITS»
Revista de creació literària

Núm. 11 - Abril 2017

INÈDITS - Revista de creació literària - Núm. 11 - Abril 2017

INÈDITS

Revista de creació literària
Núm. 11 - Abril 2017


https://ineditsrevista.wordpress.com/2017/04/11/inedits-num-11-abril-2017/


Editorial

El número d’Inèdits que teniu a les mans, corresponent al segon trimestre de 2017, presenta tres contes molt diferents però que alhora s’uneixen mitjançant un peculiar fil conductor: la maternitat, el sexe, i la mort. Cadascun dels relats ens mostra un d’aquests grans temes, però el joc narratiu que han ideat els seus autors us sorprendrà.

La Diana, mare, la primera història que trobareu en girar pàgina, és obra de Xavier Marcet i Soler, i tal com se’ns insinua en el títol, aquest és el conte que s’endinsa en el terreny de la maternitat: la necessitat de tenir fills, l’instint de protecció, la satisfacció pel creixement de la criatura... Tot sembla apropar-nos a una típica relació amorosa si no fos per la dualitat que viu la Diana, la protagonista, entre el món real i el món virtual. L’artista encarregat d’il·lustrar aquesta història és Joan Pasqual, qui ja ha col·laborat en altres ocasions amb la revista i, en aquesta ocasió, ens mostra amb una imatge d’aparença senzilla la complexitat, perplexitat i isolament que amara el relat.

En el segon conte la veu narradora ens exposa el seguit de reflexions en què es recrea el seu pensament després d’haver mantingut relacions amb la seva companya. Què és una parella, on és la frontera entre amor i sexe, què succeeix quan hom respon amb sinceritat a una pregunta, què pensen els altres d’un mateix, quina importància tenen els qui ens envolten... Es tracta de Leonor i el malestar de l’ésser, de Jordi Ubach, qui amb un estil àgil desenvolupa aquests raonaments afegint un lleu matís d’obscenitat i algunes referències escatològiques. La il·lustració és obra de M. Jesús Royo, qui amb una tècnica mixta, aquarel·la i retoc digital, recrea l’atmosfera fosca d’una cambra i, finestra enllà, el besllum del pas del temps.

I per tancar la revista tenim de nou un conte de Carme Ripoll. En aquesta ocasió l’autora ens ofereix El llit tretze de l’UCI, com podem deduir una història emmarcada en un dels espais més angoixants de clíniques i hospitals. Però en el present relat el neguit i l’ansietat no són pas els protagonistes, sinó que és el personatge central, un jove desconegut que es troba en un estat vegetatiu irreversible, qui centra l’atenció del lector. El jove, i també les infermeres que l’envolten i que malden per esbrinar-ne la identitat. La il·lustració que acompanya el conte és obra de l’artista Carlos Sánchez qui, molt subtilment, ens insinua l’anonimat del protagonista amb aquesta absència de pacient dins la imatge.

Tres contes que, com hem esmentat a l’inici, tenen a veure amb el naixement, la vida, i la mort. Tres contes que beuen de l’essència de gèneres ben diferents: fantasia i ciència-ficció, realisme, i psicològic. Tres contes que des de l’Equip editorial esperem que us aportin una interessant i amena estona de lectura.

Equip editorial


'INÈDITS - Revista de creació literària - Núm. 11 - Abril 2017'
INÈDITS
Revista de creació literària
Núm. 11 - Abril 2017



Culturàlia


Referència:
Culturàlia.
«INÈDITS»
Revista de creació literària
Núm. 11 - Abril 2017

Lo Càntich. N.33. Ironia, 2017.
Gener - Abril, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 33>
EAN: 9772014303002 33>
ISSN 2014-3036-N.33

«Pels espais lluminosos s'estenen mes mirades...»

Víctor Balaguer

Il·lustració: Alba Martín

Cel i Mar (Alba Martín)

Pels espais lluminosos s'estenen mes mirades...


Pels espais lluminosos s'estenen mes mirades
sense que entorn obiren més que lo cel i el mar:
lo cel amb sa grandesa serena i majestuosa,
lo mar amb sa infinita superba majestat.

Les ones van i vénen amb son plomall d'escuma:
ja s'alcen bullidores, ja cauen gemegant,
ja en rims de perles brillen a la claror dels astres,
ja estenen per la platja son transparent cristall.

Les ones van i vénen per sobre la mar blava:
si llestes se'n van totes, més llestes tornaran.
No és això lo que passa pels mars en què navego,
on les ones que fugen se'n van per no tornar.


Víctor Balaguer
(Barcelona, 1824 – Madrid, 1901)
«Pels espais lluminosos s'estenen mes mirades...»

Il·lustració:
'Cel i Mar (Alba Martín)'
"Cel i Mar"
Alba Martín


Referència:
Balaguer, Víctor.
«Pels espais lluminosos s'estenen mes mirades...».
Lo Càntich. N.33. Ironia, 2017.
Gener - Abril, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 33>
EAN: 9772014303002 33>
ISSN 2014-3036-N.33

«La noia del descapotable»
Maria Rosa Nogué

A: Caducitat immediata

Sílvia Romero i Olea
Caducitat immediata (Sílvia Romero i Olea)

"Són molts els llibres que passen sota l’atenta mirada dels lectors. De vegades, en acabar-los, ens limitem a desar-los al prestatge corresponent, però en altres ocasions sentim la necessitat de compartir-los. Malauradament, avui en dia la majoria de títols estan condemnats a la Caducitat immediata. Potser és a les nostres mans evitar-ho."

La noia del descapotable (Maria Rosa Nogué)

La noia del descapotable
Maria Rosa Nogué


La meva lectura

     Recupero aquesta novel·la juvenil, la primera edició de la qual està datada el maig del 2009, perquè de la mateixa manera que després de Sant Jordi la literatura i la lectura encara són vives i ben vives, potser de tant en tant cal espigolar entre els prestatges per retrobar-se amb llibres que paga la pena rellegir.

     La noia del descapotable, de Maria Rosa Nogué, ens presenta una etapa molt concreta de la vida de l’Andrea, la seva protagonista. Aquesta estudia primer de Batxillerat a la Inter, tal com els alumnes anomenen la International School, però a causa d’un conflicte amb la professora d’anglès els pares de l’Andrea la canvien de centre per inscriure-la a l’institut públic. Aquest fet, evidentment, per a ella significa baixar de categoria, col·locar-la en un lloc que no li correspon, barrejar-la amb una gent amb qui no creu tenir res en comú, i per tot plegat assumeix el paper de víctima ofesa. Sentiment que només queda una mica bandejat quan, en acabar les classes, veu que Peter, el xicot de la Inter amb qui està començant a sortir, la passa a buscar amb el seu descapotable.

     Aquest és el punt de partida que utilitza l’autora per dibuixar-nos les dues cares de l’Andrea, aquella que mostra a la gent del voltant i que es podria definir amb el qualificatiu de "pija", i aquella que només coneix ella mateixa i que no permet que aflori —bàsicament per inseguretat.

     Més enllà d’aquest plantejament inicial, la narració ens conduirà a través dels problemes econòmics que tot d’una viu la família, acostumats com estan a un nivell social elevat; veurem les il·lusions i esperances de la protagonista per trobar l’amor i iniciar-se en el sexe; les relacions d’amistat tant entre els alumnes de la privada com de la pública; la idea de fugida d’un món i d’una realitat que de cap de les maneres la satisfà... Però per damunt de tot La noia del descapotable és una novel·la de personatge.

     A mesura que passem les pàgines del llibre ens endinsarem en l’entramat de relacions on es mou l’Andrea i que s’estén a través de tres braços. Per una banda, els antics companys d’estudi de la Inter: la Diana, la seva gran amiga; el Jimmy, a qui coneix des de ben menuts; i el Peter, amb qui ha començat a sortir. Un segon ventall de relacions correspondria als nous companys, els de l’institut públic: la Irene, la primera que li dirigeix la paraula i que la va introduint en aquell microcosmos; el Robert, el repetidor simpàtic que sovint fa campana; i a més d’altres joves estudiants, en aquest cas també cal destacar alguns professors. El tercer braç de l’esmentat entramat de relacions s’estén dins el marc familiar: el pare, sempre present i alhora sempre ocupat en mil negocis; la mare, amb aires d’artista i bohèmia; el Pol, el germà petit, a qui veurem créixer i evolucionar al llarg del llibre; i per damunt de tots l’àvia, a qui l’Andrea estima per damunt de totes les coses.

     Com he dit, l’amistat, l’amor i el sexe serien els tres temes cabdals de la novel·la. Però també les il·lusions, el desig de llibertat, i l’aprenentatge que ens ofereix la vida. Perquè la gran lliçó que se’n pot extreure és que, ben sovint, els esdeveniments no se succeeixen com nosaltres voldríem.

     En definitiva és una novel·la juvenil que podríem catalogar també dins el grup de literatura crossover. Si més no per saber, els adults, quins són els neguits dels més joves. I per a aquelles persones que ja la van llegir quan va aparèixer al mercat editorial, la gran notícia: aquest proper mes de maig publicaran la continuació de La noia del descapotable!


Maria Rosa Nogué
Maria Rosa Nogué

L'autora (extret del llibre)

     Maria Rosa Nogué (1965) va tenir clar des de petita que volia escriure i, al cap de poc, els seus contes van ser guardonats en diversos concursos literaris. La noia del descapotable és la seva primera novel·la juvenil.

L’obra (extret del llibre)

     L’Andrea és una noia pija i consentida que estudia en un institut anglès de Sitges, on gaudeix fent la vida impossible als professors, segura que no té res a témer perquè el seu pare és un influent constructor de la ciutat. I de fet viu segura fins al moment en què el seu pare decideix dir prou i matricular-la en un institut públic. Ella segueix penjada del Peter, que la recull en sortir de classe amb el seu descapotable.

     La vida se li complicarà quan el Peter s’emboliqui amb la Diana, la seva millor amiga, i el seu pare es vegi barrejat en una trama de corrupció urbanística.

     La solució: fugir a Amsterdam!


Sílvia Romero i Olea
Caducitat immediata
Caducitat immediata


Si ets una editorial o un autor que acaba de publicar,
pots enviar un exemplar del llibre a:

Apartat de Correus 22240
08080 Barcelona
(no s'accepta correu certificat)


Referència:
Romero i Olea, Sílvia.
«La noia del descapotable», Maria Rosa Nogué
A: Caducitat immediata
Lo Càntich. N.33. Ironia, 2017.
Gener - Abril, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 33>
EAN: 9772014303002 33>
ISSN 2014-3036-N.33

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]