"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 35 - Diàleg, 2017
Número 35 - Diàleg
Desembre de 2017
Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«La Casa dels Enganys dels Sentits»

Toni Arencón Arias - Miquel Àngel Arencón Llobet

—————
ARC

La Casa dels Enganys dels Sentits (Toni Arencón Arias - Miquel Àngel Arencón Llobet)

La Casa dels Enganys dels Sentits


Toni Arencón Arias - Miquel Àngel Arencón Llobet

ARC
Col·lecció Literària Elisenda Sala / 4 – Narrativa
Pàgines: 192 - Enquadernació: Rústica amb solapes
Il·lustracions interiors en color
Primera edició: Abril de 2018
Mida: 15 x 23 cm
ISBN: 978-84-17220-03-7
ISBN ebook-pdf: 978-84-17220-05-1

'La Casa dels Enganys dels Sentits (Toni Arencón Arias - Miquel Àngel Arencón Llobet) - Llibre solidari'
Edició a benefici del col·lectiu
de les meravelloses persones amb diversitat intel·lectual:
El Tamariu

#CorTamariu


Sinopsi

«També tenim Cases dels Enganys dels Sentits
on tota mena de trucs, impostures, il·lusions
i falses aparences exhibim.»

La Nova Atlàntida
Francis Bacon


París, 1887

     Melchior Janis de Beranger, "mestre artesà de les mesures del temps", ha concebut la fantàstica idea de convertir la seva mansió familiar en una "Casa dels Enganys dels Sentits", on els somnis puguin complir-se, on res sigui el que sembla ser...

     Per fer coincidir la seva inauguració amb l'Exposició Universal de París decideix envoltar-se dels més genials i visionaris personatges de l'època, com l'escriptor Jules Gabriel Verne, l'enginyer Alexandre Gustave Eiffel, els germans Lumière, l'empresari Josep Oller, l'inventor Thomas Alva Edison, el fotògraf August Atget, l'arquitecte Hector Guimard o els pintors Camille Pissarro i Henri de Toulouse-Lautrec.

     El Laberint dels Miralls, el Rellotge Còsmic Universal, la Cambra de les Percepcions Errònies, la Torre de l'Equilibri, el submarí Nautilus, l'Increïble Passadís Minvant, el Món de Lilliput, el Món de Brobdingnag, la Sala de les Joguines, els ocells mecànics, els autòmats, el diorama de París...

     Des de la captivadora actriu Sarah Bernhard fins els pallassos Footit i Chocolat, la clownessa Cha-U-Kao, o les ballarines de cancan del Moulin de la Galette, la "crème de la crème" de la ciència, de l'art i de la cultura de la Ciutat de la LLum, descobriran sorpresos les fantasies que atresora al seu interior La Casa dels Enganys dels Sentits.

«Tot allò que una persona pot imaginar,
altres ho poden fer realitat.»
Jules Verne


     Toni Arencón Arias (El Prat de Llobregat, 1963) és autor de les novel·les L’ànima de l’assassí (XXXII Premi de Narrativa Ribera d’Ebre) i Luxúria (XXVII Premi Benvingut Oliver de la Vila de Catarroja), del poemari Anhelada pretèrita pluja (Premi de Poesia Miquel Bosch i Jover) i de les antologies La ballarina cega de Sidi Bou Saïd i altres relats en clau de lírica i El jurament i altres narracions oníriques. És membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de l’Associació d’Escriptors del Prat Tinta Blava i de l’Associació de Relataires en Català, on col·labora com a editor de la revista literària Lo Càntich i en les diverses publicacions d’aquesta entitat.

     Miquel Àngel Arencón Llobet (El Prat de Llobregat, 2001) ha rebut premis infantils i juvenils, com el Sant Antoni de prosa (El Perelló) i ha publicat contes i narracions en les antologies col·lectives L’aigua i Relats absurds.
     La Casa dels Enganys dels Sentits és la seva primera novel·la.



Tast de La Casa dels Enganys dels Sentits
Toni Arencón Arias - Miquel Àngel Arencón Llobet
(Cortesia de l'ARC)

La Casa dels Enganys dels Sentits (Miquel Àngel Arencón Llobet - Toni Arencón Arias)

I

LA PALLASSA CHA-U-KAO I EL MESTRE RELLOTGER
________________________________________________________

«El teatre de l’Opéra-Comique no és més que
un munt de runes. Eren tres quarts i cinc minuts
de nou quan es va produir el primer senyal.
Tot d’una, durant el ball de Bohèmia, petites
espurnes van començar a caure davant de
l’escenari. En un principi, una mica espantats,
vàrem pensar que aquella polseguera lluminosa
provenia dels carbons dels llums elèctrics.»

Le Figaro
Edició del dijous, 26 de maig de 1887


PARÍS, 1887

     El dimecres 25 de maig de 1887 es va produir un terrible i desgraciat incendi a l’interior de la Salle Favart de París, amb capacitat per a mil sis-cents espectadors i seu de la companyia Opéra-Comique. En aquella data funesta un centenar de persones van perdre la vida, asfixiades pel fum o a causa de les flames.

     La fatal conflagració, que va destruir completament l’edifici, es va originar durant la representació de l’òpera Mignon, del compositor francès Ambroise Thomas.

     A dos quarts de nou del vespre l’orquestra acoblava l’obertura. Res no feia presagiar la tragèdia que sobrevindria vint minuts més tard. Durant la segona escena de l’acte primer, quan Mademoiselle Cécile Simonnet, en el paper de Philine, declamava: «Quel est, je veux le savoir, / Ce beau coureur d’aventure? / Il nous cache sa figure / Et n’a pas l’air de nous voir», un espurneig atragué l’atenció dels actors.

     Llavors, malgrat les repetides advertències del director d’escena i de les peticions de tranquil·litat dels barítons Émile-Alexandre Taskin i Gabriel Soulacroix, quan les espurnes i les runes en flames van començar a caure sobre el públic, els terroritzats espectadors es van precipitar en una fugida desesperada a la recerca dels vomitoris més propers.

La Casa dels Enganys dels Sentits - Incendi de la Salla Favart de París (Illustrated Sporting and Dramatic News, 1887)

     El fum negre i espès impedia la visió i la calor de les flames era insuportable.

     La pallassa Cha-U-Kao, que havia de participar com a ballarina de repartiment, es va salvar de miracle. A mig vestir i presa del pànic, tot adonant-se que li resultaria impossible aconseguir arribar a la porta de sortida, va decidir escapar del foc pujant al més amunt possible, fins a una de les cornises superiors de l’edifici.

     Allà dalt, en companyia de dues extres, d’un acomodador i de tres espectadors que havien tingut el mateix pensament, va ser rescatada per una parella d’heroics bombers que van alçar una escala de vint metres entre les flames que devoraven el teatre, van lligar-li una corda de seguretat al voltant de la cintura i van ajudar-la a baixar fins a la Rue de Marivaux.

La Casa dels Enganys dels Sentits - Incendi de la Salla Favart (La Nature, 18/06/1887)

     Estava mig asfixiada, amb els cabells despentinats i socarrimats, la faldilla cremada i la cara ensutjada de negre.

     Per aquest motiu, dos mesos més tard, la nit del diumenge 24 de juliol, quan es va desencadenar sobre el cel de la ciutat de París una fabulosa tempesta elèctrica, Cha-U-Kao, que havia d’actuar en l’espectacle del Moulin de la Galette en un esbojarrat número on combinava el ball del cancan amb vertiginoses acrobàcies, es va negar a trepitjar l’escenari. Tenia por que les aspes del vell molí atraguessin els raigs elèctrics.

La Casa dels Enganys dels Sentits - La pallassa Cha-U-Kao (Henri de Toulouse-Lautrec).

     —No, no i no! Avui no hi penso ballar! Qui em vulgui veure que vingui a casa meva! —va exclamar, ben espantada, mentre manifestava una rotunda i taxativa negativa al propietari del local—. Prefereixo ser una pallassa sense feina que una pallassa torrada i fumada!

     De totes maneres, tampoc no calia que ho fes. El recinte, atapeït de públic fins poc abans, havia quedat gairebé desert. I no era d’estranyar, ja que els parisencs encara estaven trasbalsats per l’incendi del mes de maig i aquell record tan proper havia provocat que els noctàmbuls clients del Moulin de la Galette optessin per regressar a les seves llars abans de l’horari habitual.

* * *

     Des de les deu de la nit fins a les quatre de la matinada —minut més, minut menys—, centenars de llampecs van il·luminar fantasmagòricament la ciutat i el terrabastall dels trons repetits va mantenir desperts i atemorits una bona part dels vilatans.

     Afortunadament, la intensa i espectacular tempesta elèctrica —«Sense precipitacions ni calamarsada; això sí, acompanyada d’una ventada molt forta, amb ràfegues brusques i imprevisibles, conseqüència d’una revolució atmosfèrica desordenada que va provocar una baixada notable dels baròmetres», van recollir els periòdics l’endemà—, a excepció dels múltiples ensurts i atacs de pànic, no va provocar cap desgràcia personal.

     Testimoni de tot plegat va ser l’agosarat fotògraf Jean Eugène August Atget, recopilador d’imatges de la vida quotidiana de la capital francesa, que va decidir aventurar-se a les fosques pels carrers estrets, tortuosos i deserts dels barris vells, es va encaminar vers els terrenys propers al Champ-de-Mars i allà va recollir una sèrie de plaques on va enregistrar per a la posteritat aquell singular fenomen atmosfèric.

     En una de les instantànies, inesperadament, va poder captar la cèlebre imatge d’un llamp impactant sobre l’estructura metàl·lica de la construcció que, amb posterioritat, i en reconeixement al seu constructor, havia de ser coneguda arreu del món amb el nom de Torre Eiffel.

     A temps passat, el fotògraf es va adreçar per carta al responsable del Ministère de l’Instruction Publique et des Beaux-Arts per oferir-li la històrica compilació del seu arxiu d’imatges:

Monsieur, durant els últims vint anys i algun més, mitjançant els meus esforços i seguint la meva pròpia iniciativa, he pres una col·lecció de fotografies, en format 18 x 24, de cada carrer del vell París.

     Dos mil sis-cents negatius van ser adquirits per la rodona suma de 10.000 francs. Curiosament, en aquella transacció no es van incloure les plaques que havien estat recollides la nit de la fabulosa tempesta elèctrica.

La Casa dels Enganys dels Sentits - Raig sobre la Torre Eiffel



La Casa dels Enganys dels Sentits (Toni Arencón Arias - Miquel Àngel Arencón Llobet)
"La Casa dels Enganys dels Sentits"
Toni Arencón Arias - Miquel Àngel Arencón Llobet


Culturàlia


Referència:
«La Casa dels Enganys dels Sentits»
Toni Arencón Arias - Miquel Àngel Arencón Llobet
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>
ISSN 2014-3036-N.36

«El gran dia de la senyoreta Pettigrew»

Winifred Watson

Viena Edicions

El gran dia de la senyoreta Pettigrew (Winifred Watson)

El gran dia de la senyoreta Pettigrew

Winifred Watson

Traducció: Maria Rossich

Viena Edicions
Col·lecció: El cercle de Viena, 68
240 pàgines - Format: 14,5 x 21,5 cm
Enquadernació: rústica amb solapes i guardes
ISBN: 978-84-8330-985-8


     La senyoreta Pettigrew és una institutriu de mitjana edat, grisa i anodina, que no ha fet res de bo (ni de dolent) a la vida. I que necessita desesperadament una feina. Així que quan l’empresa de col·locació l’envia per error a casa de la senyoreta Delysia LaFosse, una cantant de cabaret esbojarrada que té tres amants i molts embolics, la senyora Pettigrew només sap que és la seva última oportunitat i que l’ha d’aprofitar com sigui.

     I contra tot pronòstic, les dues dones s’entenen perfectament i la virtuosa senyoreta Pettigrew descobreix un món nou i fascinant, ple de girs inesperats que posen a prova el seu enginy i que confirmen que, en realitat, té tot el que li cal per gaudir d’una vida moderna, excitant i dissoluta.

     Aquesta encantadora novel·la a l’entorn d’una Ventafocs que voreja la cinquantena i que en un sol dia descobreix els còctels, els cigars i els negligés de seda, va ser un èxit de vendes des que es va publicar, l’any 1938, però després de la guerra va caure en l’oblit durant més de mig segle.

     El gran dia de la senyoreta Pettigrew és una d’aquelles invitacions que, quan et passa per davant, no s’hauria de deixar escapar de cap de les maneres. Perquè a les bones comèdies, com als cabarets, la diversió és a dins.


«Una novel·la entremaliada que ens recorda que mai no és massa tard per viure la vida. La gran vida.»


Winifred Watson

     Winifred Watson (Newcastle, 1906-2002) va treballar com a secretària fins que l’any 1935 es va casar i va decidir provar sort com a novel·lista. Després de dues novel·les dramàtiques que van obtenir un cert ressò, va escriure El gran dia de la senyoreta Pettigrew, que inicialment cap editor no volia publicar, perquè hi veien un canvi de registre que, segons deien, als seus seguidors els podria resultar sorprenent. Després de grans dosis de paciència i convicció, l’autora va aconseguir que el llibre es publiqués l’any 1938 i no va trigar gaire a ser un èxit clamorós. Poc després, però, Watson va abandonar la seva carrera com a escriptora arran de l’esclat de la guerra i el naixement del seu fill, l’any 1941, i va continuar vivint amb tota tranquil·litat a Newcastle. La reedició de la seva comèdia pel prestigiós segell anglès Persephone l’ha fet arribar a una generació que l’ha acollit amb entusiasme. El 2008 se’n va fer una pel·lícula, protagonitzada per Frances McDormand: Miss Pettigrew Lives for a Day.


Tast de El gran dia de la senyoreta Pettigrew
Winifred Watson
(Cortesia de Viena Edicions)

CAPÍTOL U

9:15–11:11


     La senyoreta Pettigrew va empènyer la porta de l’agència de col·locació i va entrar quan el rellotge marcava exactament un quart de deu. Tenia poques esperances, com de costum, però aquest dia la directora la va rebre amb un somriure més alegre.

     —Ah, senyoreta Pettigrew! Crec que avui tenim una cosa per a vostè. Ahir al vespre, quan jo ja me n’havia anat, van entrar dues ofertes de feina. Vejam... Ah, sí! La senyora Hilary, minyona. La senyoreta LaFosse, institutriu. Hmm! Semblaria més lògic que fos a l’inrevés, però en fi! Deu haver adoptat una nebodeta òrfena o alguna cosa així... —Va donar les dades a la senyoreta Pettigrew—. Doncs aquí ho té. Senyoreta LaFosse, Onslow Mansions, número 5. L’espera a les deu en punt d’aquest matí mateix. Té temps.

     —Oh, moltes gràcies —va dir la senyoreta Pettigrew amb un fil de veu, aferrant la targeta amb l’adreça, gairebé desmaiada per l’alleujament—. Ja gairebé no tenia esperances. Darrerament no surten gaires ofertes de feina adequades per a mi.

     —No gaires —va admetre la senyoreta Holt, que, un cop la porta es va haver tancat darrere la senyoreta Pettigrew, va pensar: «I espero no tornar-la a veure més».

     Al carrer, la senyoreta Pettigrew va tenir un calfred. Era un dia fred, gris i emboirat de novembre, plovisquejava. Duia un abric de color marró lleig i anodí, no gaire gruixut, i que ja feia cinc anys que tenia. El trànsit de Londres rugia al seu voltant. Els vianants s’afanyaven cap als seus destins per deixar enrere aquell ambient depriment com més aviat millor. La senyoreta Pettigrew es va sumar a la multitud: una dona de mitjana edat, trets angulosos, ni alta ni baixa, prima per falta de bon menjar, amb un posat tímid i derrotat, i una expressió de pànic als ulls ben evident, si és que algú s’hagués molestat a mirar. Però no tenia cap amic ni cap parent a tot el món a qui li importés si era viva o morta.

     La senyoreta Pettigrew va anar a la parada a esperar l’autobús. No es podia permetre pagar el bitllet, però encara menys es podia permetre perdre una possible feina per arribar tard. L’autobús la va deixar a uns cinc minuts a peu d’Onslow Mansions, i quan faltaven exactament set minuts per a les deu, es va trobar al davant de la seva destinació.

     Era un bloc d’apartaments molt exclusiu, molt opulent i molt intimidador. La senyoreta Pettigrew era plenament conscient de la seva roba tronada, la seva manca d’elegància, el coratge perdut després de setmanes de veure que no tenia cap altra sortida que l’asil per a pobres. Es va aturar un moment i va resar en silenci: «Oh, Déu meu! Si mai he dubtat de la teva benevolència en el passat, perdona’m i ajuda’m ara —i va afegir una última clàusula a la pregària, la primera confessió sincera de tota la seva vida—: És la meva última oportunitat. Ho sabem tant tu com jo».

     Va entrar. El porter que hi havia al vestíbul va escrutar-la amb posat inquisitiu. La senyoreta Pettigrew no va gosar cridar l’ascensor, així que va enfilar per les escales i va anar buscant fins que va trobar el número 5. La plaqueta de la porta deia «Srta. LaFosse». Es va mirar el rellotge de polsera que havia heretat de la seva mare, va esperar fins que les busques van marcar exactament les deu i va trucar.



'El gran dia de la senyoreta Pettigrew (Winifred Watson)'
"El gran dia de la senyoreta Pettigrew"
Winifred Watson



Culturàlia


Referència:
«El gran dia de la senyoreta Pettigrew»
Winifred Watson
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>
ISSN 2014-3036-N.36

Relats finalistes del
VIII Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio
"Virtuts"
Març de 2018:
«Fe»

Associació de Relataires en Català

Concurs ARC de Microrelats

Relats finalistes del
VIII Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio
"Virtuts"
Març de 2018: «Fe»


El jurat d'autors i d'autores del
VIII Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio "Virtuts",
després de les deliberacions necessàries, fa públic el veredicte de les obres
seleccionades corresponents al subtema: "Fe":

Relats seleccionats

Títol - Autor/a o Nick

"Qüestió de fe?" - Marta Palomeras Ferran

"Records" - Pagesot

"Atrapats" - Esther Llombart Ramis

"L'advertència" - David d'Argent

"Fe de rates" - Celestí 1462

"Fe encoratjadora " - Ladybug

"Els impostors" - Tristram


Enhorabona als autors i autores seleccionats.
Moltes gràcies a tots els participants.


Comissió de Concursos
Associació de Relataires en Català
Divendres, 30 de març de 2018


Bases del Concurs i relats finalistes


Referència:
«Relats finalistes del Concurs
VIII Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio»
"Virtuts"

- Març de 2018 - Fe -
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>
ISSN 2014-3036-N.36

«Ostatges polítics»

Madola - Montse Assens

ARC
Associació de Relataires en Català

Ostatges polítics (Madola - Montse Assens)

Ostatges polítics

Madola - Montse Assens

ARC
Col·lecció Literària Elisenda Sala / 3 - Poesia
88 pàgines | 15 x 21cm | Edició rústica amb solapes
ISBN: 978-84-17220-02-0
Primera edició: Abril, 2018

Pròleg: Madola
Poemes: © Montse Assens
Pintures: © Madola
Fotografies de les pintures: © Joan Pasqual

[ Els beneficis íntegres de les vendes seran destinats a la Caixa de Solidaritat ]


Madola        Montse Assens


L'aigua enforteix l'aparença
i el pensament transcorre en un instant.
La boira difumina la sentència
de l'ultratge que esclavitza els sentits.
La voluntat és un despropòsit
aparcat a la vorera,
privilegi del jutjat on es retenen
les idees que no es poden alliberar.
L'objectiu és arrestar-nos les paraules
sotmeses a la tirania i a la por.
L'arrest del plor desafia el colp
en la serenitat d'aquesta aparença
que transcorre en un instant.

L'aigua enforteix l'aparença...


Lluna i mar sense límits.
Sopluig sota la mirada plena.
No s'adorm la imatge del destí sota les pedres,
ni canvia l'astrolabi la posició dels astres...
Rostre de lluna implacable
que navega les aigües de la mar,
estela de llum on sotsobren els vaixells.
Llambregada furtiva sota un cel blau.
El vent s'inicia,
on s'arremoren els estels.

Lluna i mar sense límits...


'Ostatges polítics (Madola - Montse Assens)'
"Ostatges polítics"
Madola - Montse Assens



Culturàlia


Referència:
«Ostatges polítics»
Madola - Montse Assens
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>
ISSN 2014-3036-N.36

«Sota l’ametller»

Maria Rosa Corretgé Olivart

Il·lustració:  Pierre Bonnard

L'ametller en flor (Pierre Bonnard)

Sota l’ametller


     Començava a fer-se fosc, la vesprada ja arribava i encara li faltava una estona per arribar a casa. Estava molt cansada de tot el dia feinejant al camp. No podia caminar gaire bé i les sabates tenien forats. De cop i volta, es va posar a ploure i s’aixoplugà sota un ametller. Els ulls se li començaven a tancar fins que s’adormí. Però una veu la despertà, ella no sabia on mirar i l’arbre va cobrar vida. Les branques la van agafar i la van protegir del terra mullat. La veu li digué que podia demanar el desig que volgués, que li seria concedit. Ella va pensar uns moments i li contestà que ho tenia tot. Viure la vida de manera tranquil·la era la seva il·lusió. Llavors, la veu va veure que les seves sabates tenien forats i li va preguntar si n’hi feia falta unes altres. La noia va dir que ja li feien un bon servei, encara que estiguessin foradades. Li explicà que cada dia s’aixecava molt d’hora i anava al camp a treballar amb la seva família. Estava molt contenta de compartir tot el dia amb els que estimava. Però aquella tarda se li va fer tard i es va quedar sota l’ametller. Va estar molt agraïda a l’arbre per haver-la acollit, li va donar les gràcies i va marxar cap a casa seva perquè segurament que l’estaven esperant amb delit. L’ametller en veure que la noia era molt sincera i generosa pensà que li podia fer el millor regal del món. Li va proporcionar un bon camp ple d’ametllers perquè en pogués gaudir ella amb la seva família i generés riqueses. L'endemà, la noia va arribar al camp i va veure aquella bellesa immensa. Els seus pares van quedar bocabadats en veure el camp ple d’ametllers i de la fortuna que en podien generar. A partir d’aquell dia, va començar una nova etapa a les seves vides.


Maria Rosa Corretgé Olivart
(Alcarràs, 1978)
«Sota l’ametller»

Il·lustració:
'L'ametller en flor (Pierre Bonnard)'
"L'ametller en flor"
Pierre Bonnard
(Fontenay-aux-Roses, França, 1867 - Le Cannet, França, 1947)


Referència:
Corretgé Olivart, Maria Rosa.
«Sota l’ametller».
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>
ISSN 2014-3036-N.36

Notes biogràfiques:
«Prudenci Bertrana i Comte»

Josep Maria Corretger i Olivart
Notes biogràfiques: Prudenci Bertrana i Comte


Prudenci Bertrana: fill del modernisme

(Tordera, 1867 - Barcelona, 1941)


Prudenci Bertrana i Comte

Prudenci Bertrana: fill del modernisme


     Prudenci Bertrana i Comte nasqué a Tordera, Maresme, el 19 de gener del 1867; ciutat on els seus pares, d’ideologia carlina, s’havien refugiat en fugir dels liberals. Gràcies a la possessió de diversos masos per part del pare, Prudenci s’afeccionà a la natura i a la caça. Realitzà els estudis de batxillerat a Girona i un curs d’enginyeria industrial a Barcelona, que no finalitzà. Posteriorment, es matriculà a La Llotja on exercità la seva passió per l’art pictòric. El 1890 retornà a Barcelona i es casà amb Neus Salazar amb qui tingué tres filles i un noi. Una d’elles, Aurora també es dedicà a l’escriptura com el pare. Exercí com a professor de dibuix a l’acadèmia de Girona, i a la vegada dedicava el temps lliure a pintar paisatges, retrats i rètols, atès que la seva família perdé les propietats que disposava. Al cap de poc temps, decidí abandonar la pintura en no veure’s realitzat. En plena maduresa es decidí per l’escriptura, període en què començà a escriure peces teatrals, per instigació de l’empresari Josep Canals i per mitigar la pròpia economia, algunes novel·les i a col·laborar en diverses revistes. Dirigí per encàrrec el diari republicà Ciudadanía, fins que l’empresonaren per un escrit que hi publicà. Aquest fet féu que, el 1911, es desplacés fins a Barcelona per atendre la crida d’Antoni López, que li encomanava dirigir L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia i d’altres publicacions. Treballà de manera infatigable com a periodista, escriptor i sobretot com a professor de pintura a l’Escola Bosc de Montjuïc. Tanmateix, Prudenci Bertrana no encaixava dins l’ambient literari de la ciutat comtal.

     El primer escrit que realitzà fou “L’oreneta” i aparegué a la revista gironina Vida, tot just, quan deixà definitivament la pintura, per endinsar-se en escrits sobre art, proses poètiques i contes, com ara “Tard!” (1903). Gràcies a això, entronitzà amb la revista Catalunya i col·laborà amb el grup “L’Enderoch”, per renovar la vida cultural de Girona i treballar en l’organització dels Jocs Florals. Violeta (1899) fou la seva primera novel·la, de caire sentimental i que quedà inèdita fins al 2013. Era una etapa en què l’adult Prudenci Bertrana es movia per l’ambient literari gironí i d’aquí que agafà impuls per continuar escrivint, ara més assíduament, fins a veure la llum la novel·la Josafat (1906), obra que fou presentada a la Festa de la Bellesa de Palafrugell. Josafat, novel·la significativa dins de la narrativa catalana del modernisme, glossa les relacions eròtiques del campaner Josafat amb una prostituta, Fineta, dins d’una església; fet que comportarà l’assassinat de la noia i la bogeria del campaner. Prudenci Bertrana recrea el mite de "la bella i la bèstia", un fet que fou real. L’obra estava plena de simbolisme i a la vegada era un enfrontament entre el camp i la ciutat. Segons l’estudiós Jordi Castellanos, assenyala la vitalitat, i el decadentisme es veu reflectit dins de les descripcions psicològiques.

     Nàufrags (1907), va ser premiada en el concurs de novel·la de la Biblioteca de la revista El Poble Català. L’obra planteja el problema de la relació entre un home que es veu obligat a seguir la carrera eclesiàstica per motius familiars i la seva cosina Cèlia, marcada per la feminitat. El protagonista se sent sol. En l’obra podem veure l’enfrontament entre el vitalisme i el decadentisme. El pamflet La locura de Álvarez de Castro (1910) escrit amb Diego Ruíz; Tieta Claudina (1929), fou editada primerament en llengua castellana, el 1910, sota el títol Ernestina; llavors vingueren els reculls de contes Crisàlides (1917) i la que serà la seva obra més important, Proses bàrbares (1911), on l’autor pren posicions davant del noucentisme en “De les belleses de la natura i el meu goig”, conferència pronunciada a L'Associació Nacionalista Catalana, i que provocà gran polèmica. L’obra fou mereixedora de la Copa d’argent als Jocs Florals de Barcelona del 1910.

Proses bàrbares (Prudenci Bertrana)

     Prudenci Bertrana es caracteritzà per traspassar a l’escriptura els individus singulars que anava coneixent. Però l’autor de Tordera també tractà la literatura satírica i la mesclà amb la novel·la de caire psicològic a Jo! Memòries d’un metge filòsof (1925), on retrata el metge i escriptor Dídac Ruíz. L’obra d’en Prudenci Bertrana no s’aturà aquí, sinó que conreà més gèneres, per exemple, el teatral, ara bé, sense èxit entre els crítics, en són una mostra obres com Enyorada solitud! (1917), Les ales d’Ernestina (1921), La dona neta (1924), El comiat de la Teresa (1932), premi Fastenrath, entre d’altres. A la vegada, Bertrana col·labora en diverses revistes de l’època com ara El Poble Català, Iberia (en aquestes dues de manera més esporàdica), La Publicitat, Revista de Catalunya, La Veu de Catalunya o Lletres, que generava malestar entre l’alta societat. En aquesta darrera exercí com a crític teatral; publicació on veieren la llum Impromptus (1936), unes cròniques de tipus periodístic i de tipus subjectiu. Bertrana s’inspirava en el món i en les pròpies vivències per escriure. Aquesta experiència queda ben reflectida en obres com L’hereu (1931), guardonada amb el premi Creixells; El vagabund (1933) o L’impenitent (1948), obra acabada el 1939, un reflex de la marginació de l’autor davant les noves modes que imperaven.

     Aquest llegat conegut com la trilogia “Entre la terra i els núvols” reflectia tot allò que l’afectava a nivell personal, sobretot, allò més negatiu, com ara, la pèrdua de tres dels seus fills. Com la majoria dels fidels al modernisme, lluità amb mans i mànigues contra el nou moviment que s’estava imposant, el noucentisme, motiu que es plasmà a la conferència “De les belleses de la natura del meu goig” (1908), on vetllà per una actitud fora de la intel·lectualitat, o posteriorment, l’any 1936 en el discurs que explanà com a president dels Jocs Florals de Barcelona. El 1937 veié la llum El rossinyol que jo he tractat. L’autor no assolí les expectatives que s’havia marcat com a escriptor i entrà en un període de marginació, on a poc a poc, es veié desplaçat pel moviment que imperava, el noucentisme.

     Prudenci Bertrana seguí publicant en grans editorials, sobretot reculls de contes i narracions breus, com per exemple: La lloca de la vídua i altres contres (1915), Els herois (1920), El meu amic Pellini i altres contes (1923), La bassa roja: una aventura en l’estepa (1923), El desig de pecar (1924), o la novel·la L’òrgue del diputat (1924). En les seves narracions tractava diversos temes, com ara la nostàlgia per la vida rural i la infantesa perduda, l’angoixa que sent l’individu incapaç per adaptar-se a la societat que l’envolta. Hagué de combatre amb els canvis de modes literàries que el desorientaven, així com la seva pròpia individualitat.

Proses bàrbares (Prudenci Bertrana)

     Finà a Barcelona el 1941. A partir del 1965 començaren a publicar-se les “Obres completes” i a ésser vindicat com a un dels nostres referents literaris. El 1968 a Girona es creà el premi de novel·la Prudenci Bertrana que amb el temps esdevindrà un dels guardons capdavanters de les terres catalanes.


Fragment de Josafat (1906)

Josafat (Prudenci Bertrana)

CAPÍTOL V (fragment)

     Una silueta angulosa i feixuga vingué dret a ella travessant la nau. Duia a la mà un penjoll de claus que tentinejaven; passà a frec d'ella, de la bagassa, sense adonar-se'n, i, ja dins del passadís, obrí la porta. La veu de Fineta sonà al seu darrera.

     —Josafat...; sóc jo, Josafat. Entro?

     I va entrar, humilment, com una gosseta temorenca que vol llepar les mans que l'han nafrada.

     El vestit i la mantellina de la bagassa influïren en l'esperit del campaner d'una manera estranya i complicada. Idees contradictòries sorgiren en el seu magí contorbat. Cregué en un penediment, en una disfressa del dimoni, en la pròxima satisfacció de la luxúria, en un missatge de Pepona, en un enginy dels seus enemics i en un camí segur per a notificar a la porcairola el seu bell propòsit. I restà mut, i Fineta, també muda, amb un aire entristit, anà allunyant-se del campaner fins a caure esllanguida a l'escambell, des d'on li envià, per entre les seves pestanyes, una salutació casta i fervent...

     —Som amics, Josafat?

     El campaner també li havia clavat la seva vista; la resseguia tota amb el brillant jaspiat dels seus ulls frisosos. Eren mirades inquietes, ràpides, que l'esgarrapaven tot despullant-la; rompent els botons, les cintes, el gafets i llençant amb exasperació els pellingots de roba que s'oposaven a satisfer la lúbrica curiositat que feia dies era el càstig, el turment de Josafat.

     Les delicades madeixes que dauraven la nuca de Fineta es retorcien electritzades.

     Reposà la seva barba en el palmell de la mà, i s'esllanguí tota, bo i mostrant la flexibilitat de la seva cintura, que semblà desconjuntar-se sota els plecs de la brusa.

     —Encara em tens ràbia, Josafat?

     —Ràbia, jo..., jo...?

     —Sí, tu, mira em feres mal; mira'm.

     I s'apartava els bandós del front amb un graciós moviment dels seus dits, carregats d'anells.

     —Jo pla no he estat el qui t'ha fet això.

     —Sí, Josafat, fores tu, i fores molt cruel. Saps que Pepona no vol tornar?

     —Reïra! Jo vull parlar-li, a Pepona; cal que torni.

     Començava a moure-se-li la boca, iniciant el tic amenaçador.

     —Què en vols fer, d'ella?

     —Això és cosa meva; vull parlar-li, veure-la, parlar-li.

     —Per casar-t'hi?

     —És cosa meva.




— CASTELLANOS, Jordi, (1986). La novel·la modernista, dins Història de la literatura catalana, part moderna, vol. 8, Barcelona, Ariel.

— DIVERSOS, (2006). Temari de llengua catalana i literatura, vol. 4, MAD, Alcalá de Guadaíra.

Anybertrana.lletrescatalanes.cat

Pedresdegirona.com

Escriptors.cat


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Notes biogràfiques: Prudenci Bertrana i Comte»
"Prudenci Bertrana: fill del modernisme"
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>
ISSN 2014-3036-N.36

«Gaudint de la destresa de volar»

Marc Valero Liutsko

Gaudint de la destresa de volar (Marc Valero Liutsko)


Marc Valero Liutsko
«Gaudint de la destresa de volar»


Referència:
Valero Liutsko, Marc.
Gaudint de la destresa de volar»
Lo Càntich. N.36. Palíndrom, 2018.
Gener - Abril, 2018
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 36>
EAN: 9772014303002 36>
ISSN 2014-3036-N.36

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]