"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Notes biogràfiques:
«Caterina Albert i Paradís»

Josep Maria Corretger i Olivart
Notes biogràfiques: Caterina Albert i Paradís


Caterina Albert: una dona coneguda com a Víctor Català

(L'Escala, 1869-1966)


Caterina Albert

Caterina Albert: una dona coneguda com a Víctor Català


     Caterina Albert i Paradís fou una escriptora nascuda a l’Escala (Alt Empordà), l’11 de setembre de l’any 1869, que es caracteritzà per un estil peculiar. Filla d’una casa benestant de propietaris rurals, va estar sempre lligada i vivint a la seva terra. L’ambient familiar li desvetllà l’interès per l’art, i aviat començà a llegir i a comprar-se infinitud de llibres. Llegia qualsevol llibre que li arribés a les mans. Això li va permetre portar una vida solitària i dedicada a allò que més estimava: les arts; gràcies a l’esperonament del seu pare: el pintar, el dibuixar, esculpir i l’escriure van començar a formar part de la seva vida diària, ara bé, sempre de manera autodidacta. Se subscrigué a la revista La Renaixença i a diverses publicacions satíriques de l’època. A la vegada, participà en d’altres revistes com Joventut, del 1900 al 1906, on es donà a conèixer al públic amb els primers drames rurals, però també en d’altres com a Matheu, Il·lustració catalana (1913-17), Catalana, entre el 1918 i 1920, en totes elles hi apareixeran narracions menys dramàtiques i alguns poemes.

     Amb la mort del seu pare hagué de fer-se càrrec de l’administració de les propietats agrícoles familiars, activitat que combinà amb l’escriptura. Els seus primers escrits aparegueren a L’Almanach de l’Esquella de la Torratxa signats amb el pseudònim de Virgili Alacseal. Ben aviat, el 1898 va decidir presentar-se als Jocs Florals d’Olot, allí foren premiades dues de les seves obres: la poesia El llibre nou i una segona, La infanticida. El poema s’edità de manera imminent, en canvi, arran del seu relat, decidí censurar-se i no editar-se ni representar-se fins que s’hagués esdevingut la seva mort. L’obra fou dramatitzada el 1967, al Palau de la Música Catalana com a un homenatge pòstum a l’autora. La infanticida relata la història de Nela des d’un centre psiquiàtric en forma de monòleg interior teatral via flash-back, una noia que viu al camp amb el pare i el germà. S’enamora de Reiner, es veuen d’amagat i ella queda embarassada. Quan Reiner se n’assabenta decideix abandonar-la. Nela té por del rebuig tant per part del marit com de la gent que l’envolta, prova d’avortar emperò no se’n surt. Dissimula l’embaràs i quan té la criatura l’amaga. Finalment, llença l’infant a la mola del molí. En descobrir-se envien Nela al manicomi.

'Caterina Albert 1'

     L’obra fou controvertida, atès que fou presentada a un premi literari i el jurat s’escandalitzà en saber que allò era escrit per una dona. No podien entendre com una escriptora de casa bona havia escrit un relat que glossava com una mare havia matat el seu fill i explicava el perquè. S’inicià una polèmica per a l’escriptora. El jurat va decidir no premiar l’obra perquè atacava la moral de l’època i perquè a més era una dona qui relatava aquells fets, tot i que, de fet, n’era l’obra guanyadora. Arran d’aquell petit incident i de veure que la seva obra no es publicava, Caterina Albert va decidir adoptar el pseudònim de Víctor Català per a la resta de les seves obres, així es deia el protagonista d’una novel·la seva inacabada, d’aquesta manera aconseguiria més llibertat d’acció, independència tant moral com social, i poder escriure allò que volia.

     Si hem de ressaltar Víctor Català en algun gènere literari, aquest és en el camp de la narrativa. És aquí on l’autora gironina deixa veure el seu talent. Pocs d’anys després de participar als Jocs Florals, veien la llum Drames rurals (1902), un conjunt de dotze narracions que tenien un mateix eix vertebrador, uns personatges desafavorits, d’altres emmarcats per un entorn negre, o per fets negatius: incendis, assassinats, crims, revenges, i similars, sempre en un entorn rural i pessimista. S’acompanyaven d’il·lustracions realitzades per ella mateixa. L’autora tenia l’objectiu de mostrar la fatalitat en la vida humana. Aquesta obra amb uns relats impactats van quallar en el públic i això feren que esdevinguessin un gènere literari, quan s’escrivia sobre temàtica rural amenitzada de violència. De totes maneres, en el seu pròleg, l’autora ja advertia que l’obra no agradaria tothom:

     “...perdona’m, oh tu, damisel·la ciutadana!, si per encert cau en tes mans de nacre, anèmiques i gràcils, aquest llibrot feixuc; perdona’m i deixa’l de seguida, puix no s’és fet per tu: s’és fet per a altres mans més coratjoses i per gustos més rúfols. Per tu els colors que té són massa crusos, les ratlles massa negres: hi manquen mitges tintes, matisos esblaimats i corbes gracioses com espirals de fum d’un pebeter”.

'Drames rurals'

     Després de la publicació de Drames rurals, mantingué correspondència amb Joan Maragall que li retreia la visió negativa que tenia de l’existència humana. Ella sempre es mantingué fidel a la seva postura. Sempre diferenciava a l’escriptor, Víctor Català, de la dona de casa bona afeccionada a la literatura, Caterina Albert. De totes maneres, Joan Maragall admirava l’obra de l’autora. També es cartejà amb d’altres figures de l’època com Narcís Oller, amb qui comentà que escriuria amb pseudònim després de saber-se que ella va escriure Drames rurals, per defensar els seus ideals i tenir màxima llibertat, Prudenci Bertrana o Àngel Guimerà. Joaquim Folch i Torres, que la promocionà.

     D’altra banda, i dins l’àmbit narratiu, també trobem una autora seduïda pel món contístic. Ens llegà diversos reculls de contes: Ombrívoles (1904), Caires vius (1907), Giselda (1917), El calvari d’en Mitus (1917), La Mare Balena (1920), on plasma una evolució literària; Nostramo (1923), El carcanyol (1924), Els centaures (1924), Marines (1928), antologia de contes; Contrallums (1930) o durant la postguerra: Retablo (1944), conjunt de narracions en català; Encunys (1946), recull de contes que segueix inèdit; Vida mòlta (1950), una tercera part dels drames rurals, i Jubileu (1951).

     L’autora aviat entrà a formar part de l’Acadèmia de la Llengua Catalana el 1915 i a partir del 1923 a l’Acadèmia de les Bones Lletres.

     Víctor Català tanmateix era una apassionada del teatre, però la seva obra dramatitzada era força desconeguda. Era considerava un gènere menor dins de la seva producció. Ella escrivia monòlegs narratius en vers i prosa. D’entre les seves obres teatrals destacaven: Quatre monòlegs en vers (1902) i Teatre inèdit (1967).

     Tampoc podem oblidar-nos de la Víctor Català poetessa. D’entre els anys 1900 i 1904 veu la llum gairebé la totalitat de la vessant poètica de l’autora de l’Escala. Apareixen les obres El cant dels mesos (1901), primera obra editada gràcies a un matrimoni que li veié la vocació literària, Miquel Sitjar i Josepa Carcassó i l’ajudaren a editar-lo a L’Avenç; i Llibre blanc, policromi, tríptic (1905) i Poesies i “La tieta” (1920). Encara avui hi ha molts poemes que resten inèdits, ja que, Víctor Català n’escrigué molts. Aquests poemes estaven marcats pel monòleg de temàtica tràgica i de tocs romàntics.

     El 1905 apareix Solitud, la seva obra mestra i primera de les dues novel·les que publicarà. Com explanava Manuel Montoliu i recollia Joan Fuster en la seva història de la literatura catalana: “Víctor Català és un autor unius libri, d’un sol llibre, Solitud”.

     Solitud aparegué originàriament en forma de fulletó a la revista Joventut el 1905, precisament en aquesta revista es donà conèixer literàriament. La tercera edició i definitiva de l’obra el 1909 obtingué el Premi Fastenrath. La novel·la relata una mena de drames rurals a l’entorn d’un personatge, la Mila, una dona que representa molts trets del Modernisme. L’obra descriu un univers mític i ple de simbolisme al voltant del realisme. La Mila lluita contra unes forces que li fan la vida impossible i que apareixen en forma de natura, representada per l’Ànima. En canvi, el pastor representa el bé, a l’artista modernista. La protagonista no aconsegueix adaptar-se a un medi que li és hostil, el de la muntanya. Així doncs, viurà com diu el títol de l’obra en solitud, menyspreada per la resta de personatges, tot i que intentarà no canviar la seva manera de ser.

'Solitud'

     L’autora mostra el paisatge rural com a pessimista, atès que és un espai habitat per persones primàries i malèfiques. Això provoca una crisi espiritual a la Mila. No obstant, ella continua a la recerca individualitat, característica omnipresent en totes les narracions modernistes. Solitud consagrà l’autora i prova d’això és que es traduí a set llengües, fins i tot, es féu una versió cinematogràfica durant la postguerra i una altra de més actual. Així com també una versió teatral a l’any 1954.

     D’altra banda, va ser una novel·la per encàrrec i que, a causa d’una malaltia de la seva mare al moment de lliurar-la, encara l’havia de començar, així que l’escrigué sense aturar-se, ni tan sols rellegir el que havia escrit, únicament ho va fer en el moment de la traducció a d’altres llengües, així durant dos anys i a mesura que enllestia els capítols els lliurava a impremta. Amb aquesta obra va cercar la individualitat de la dona i desvincular-se de l’home. És el camí iniciàtic de la Mila amb la pujada i baixada de la muntanya.

     Finalment, veu la llum Un film (3000 metres) (1926), segona i darrera novel·la. Obra que primerament aparegué a la Revista Catalana entre 1918 i 1921. Descrivia els baixos fons de la ciutat de Barcelona, a través de Nonat (“no nascut”) Ventura que després de sortir d’un hospici en el qual ha estat abandonat, deixa de banda l’ofici de serraller que ha après per convertir-se en un lladre reconegut de ciutat. Una obra que no aportà res de nou a l’autora tot i tenir tocs d’habilitat d’escriptura, ésser explicada com si fos un llargmetratge. Amb aquesta novel·la va intentar entronitzar amb la nova narrativa que imperava, emperò no hi va connectar tot i l’originalitat de l’obra. L’autora adreçà un escrit al lector aconsellant-lo sobre la lectura del llibre:

     "Caríssim llegidor, si traspasses la llinda d’aquest llibre i et poses a seguir l’argument que en les seves planes es descabdella, no te llames a engaño, no et queixis, després, pel que hi trobis, no m’exigeixis que et doni més del que t’he promès, car jo no t’he promès, avui per avui, més que una pel·lícula, amb tota la simplicitat, amb tot el garbuix, amb totes les arbitrarietats, amb totes les desmesures... és a dir, amb totes les llibertats que el gènere comporta. (...) Com la pinta del rústec, així la ploma del novel·lista ha tractat, avui, d’obrir una clenxa llisa i ben vistent a través dels espessaments de selva verge -sempre de selva verge!- de la vida; de les facècies, espesses com els cabells al cap, dels homes i les dones que pul·lulen per la terra."

     El 1946 ens llegà les seves memòries a Mosaic (III). Impressions literàries sobre temes domèstics, que es dividia en tres parts, les dues primeres sota el títol “Intimitats”, inclouen vint-i-quatre relats autobiogràfics sobre la seva infantesa i vida a l’Escala; clou el volum “Girades”, on hi ha quatre traduccions d’autors poc coneguts però que interessen a l’autor pels temes sobre els quals escriuen.

     L’any 1951 la editorial Selecta va publicar les Obres completes. Aquesta obra no aportaria cap altre misteri que el de recollir totes les obres i fins i tot, alguna inèdita, emperò, en l’edició de 1972 aparegué un interessant pròleg intitulat “Els silencis de Caterina Albert” a càrrec de Maria Aurèlia Capmany. L’escriptora explanava que calia entendre els silencis que hi havia entre les obres de l’autora, els anys 1907 i 1926, només entretallats per La Mare Balena (1920), faria que entenguéssim millor com era la narradora de l’Escala. Els dos principals silencis que trobem dins de la narrativa de l’escriptora són: el primer silenci durant l’eclosió del noucentisme i un segon silenci, durant la Guerra Civil. En aquells dos períodes creu que no té res a dir.

     Molts autors de l’època n’envejaven el seu talent, ja que, sense viure les coses, se les inventava i se’n sortia la mar de bé, tenia un do. Tanmateix, ella va posar molta dedicació en l’art d’escriure i l’èxit no li arribà de la nit al dia. Capmany veié que Víctor Català també va ser “maltractada” per la història de la literatura catalana, perquè molts autors en les seves obres compilatòries l’enllestien en poques pàgines i per sota d’autors com Joaquim Ruyra o Eugeni d’Ors, així ho féu per exemple en Joan Fuster. Per enveja, odi, o per quin motiu?

'Caterina Albert - Víctor Català'

     L’objectiu de Víctor Català era plasmar les tensions entre la subjectivitat de l’artista i l’entorn que l’envoltava. D’aquí que sortís una actitud agressiva i que alhora glossava aspectes propers al realisme. Ara bé, els seus personatges no estaven influïts pel determinisme, sinó que estaven condemnats pel fet de ser homes. Les emocions i la sensibilitat a l’hora d’escriure fan que l’amor, el dolor, la solidaritat es veiessin com a vies de salvació per als seus personatges. L’autora mai defugia els temes femenins, perquè li interessava mostrar la situació de la dona i sobretot la marginació que patia per raons de sexe. Per tant, en tota la seva obra trobarem temes que envolten a la dona: el desig femení, una crítica ferrenya al matrimoni, el vincle entre dones, la solitud, la maternitat, la vellesa. De fet, als pròlegs dels seus llibres ja s’aventura a advertir al lector que potser allò que llegirà no el satisfarà.

     Per a en Víctor Català, l’únic món que existia era el de les dones, l’únic vertader. Elles eren la consciència moral, les guionistes de les convencions socials i familiars. En fi, com ella pensava, les que amansien els homes.

     Quan esclatà el noucentisme Víctor Català es quedà fora de lloc. Els autors del nou moviment que imperava la marginaren, tot i això, ella seguí escrivint, sobretot en el gènere contístic.

     Al llarg de la seva carrera com a escriptora estigué influïda pel Naturalisme, i sobretot pel Modernisme, present en tota la producció. D’altres influències en la seva trajectòria literària foren la Renaixença i Àngel Guimerà. Destacà en teatre i poesia, sobretot per la seva narrativa, aquesta darrera és una de les més sobresortints de la literatura catalana contemporània. En les seves obres s’hi plasma l’emotivitat i la subjectivitat del lector, tal i com un dia explanà el filòleg Jordi Castellanos.

     L’any 1955 es va fer una exposició sobre les seves altres facetes artístiques desvinculades de l’escriptura al centre artístic de Sant Lluc.

     Víctor Català tenia una gran memòria visual i això l’ajudava a descriure aquells paratges que més li interessaven a les seves obres, tanmateix, sempre va dir que escrivia tal com rajava i que anava fent, així li ho glossà en una entrevista a Baltasar Porcel per a la revista Serra d’Or el 1965. Va viatjar poc, sempre va voler estar-se al costat de la seva família, pares i germans, i quan la seva germana va anar a estudiar a Barcelona ja no va voler moure’s de la seva terra, d’aquí que la seva formació fos autodidacta. Ella sempre explicava que havia escrit sobre la mar i la muntanya sense saber-ne res. Una altra de les seves passions eren les romanalles, en recollí tant de gregues com de romanes, per tant, aquí tenim una Víctor Català folklorista i investigadora. D’aquí una habilitat més que tenia. L’autora ens deixà a l’edat de 96 anys el 27 de gener del 1966. Una escriptora que literàriament mereix millor sort, i que cal conèixer més enllà de les dues obres per les quals és coneguda: Solitud i Drames rurals, i que cal aïllar de tota mena de prejudicis. Víctor Català no era una autora d’un sol llibre, com ha quedat clar. Ho podeu comprovar.



— DIVERSOS, (2006). Temari de llengua catalana i literatura vol.IV, Mad, Sevilla.

— RIQUER, M. de; COMAS, A.; MOLAS, J., (1986). Història de la literatura catalana,vol. VIII, Ariel, Barcelona.

lletra.uoc.edu

www.escriptors.cat

www.ara.cat

http://www.elpuntavui.cat

http://clubeditor.blogspot.com.es


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Notes biogràfiques: Caterina Albert i Paradís»
"Caterina Albert: una dona coneguda com a Víctor Català"
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34

«Lo cançó del teuladí»

Teodor Llorente

Il·lustració:  Cristina Cray

Pardal (Cristina Cray)

Lo cançó del teuladí


Joiós caçador, passa;
busca mes brava caça
i deixa'm quiet a mi,
jo soch l'amich de casa,
Jo soch lo teuladí.

Jo no tinch la ploma de la cadernera
que d'or i de grana tiny la primavera;
no tinch la veu dolça que te'l rossinyol;
ni de l'oroneta joliva i lleugera
les ales que creuen la mar d'un sol vol.
De parda estamenya, sens flors, sense llistes,
vestit pobre duch;
mes penes i glories, alegres o tristes,
les cante com puch.

Joiós caçador, passa;
busca mes brava caça
i deixa'm quiet a mi,
jo soch l'amich de casa,
Jo soch lo teuladí.

Les aligues niuen damunt de la roca
del gorch qu'entre timbes aixampla la boca;
en branca fullosa lo viu passarell;
la tórtora en l'arbre que ja obrí la soca,
la gralla en els runes d'enfonsat castell.
Jo a l'home confie la meua niuada,
i pobre i panruch,
entre la família, baix de la teulada,
m'ampare com puch.

Joiós caçador, passa;
busca mes brava caça
i deixa'm quiet a mi,
jo soch l'amich de casa,
Jo soch lo teuladí.

Les fruits del bosch busca la torcac; la griva,
xanglots entre’ls pampols; l’estornell, l'oliva;
a serps verinoses, lo vistós flamench;
la llántia del temple, l'óvila furtiva,
i anyells l'aborrívol condor famolench.
Jo visc de l'almoyna que a l'humil mai falla;
i em sent benastruch;
lo grá qu'en les eres se perd entre palla,
replegue com puch.

Joiós caçador, passa;
busca mes brava caça
i deixa'm quiet a mi,
jo soch l'amich de casa,
Jo soch lo teuladí.


Teodor Llorente
(València, 1836-1911)
«Lo cançó del teuladí»

Il·lustració:
'Pardal (Cristina Cray)'
"Pardal"
Cristina Cray


Referència:
Llorente, Teodor.
«Lo cançó del teuladí»
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34

«No ho diran»
(Δε θα το πουν)

Maria Poliduri
Μαρία Πολυδούρη

Traducció:  Enrique Íñiguez Rodríguez
Il·lustració:  Guido Reni

Noia amb una rosa (Guido Reni)

No ho diran


No ho diran, que el meu dolor hi va brotar
malgrat les meues entristides cançons.
Com a papallones les alegries s’acostaven
perquè jo era bledana com les flors.

No ho diran, que el meu dolor anà creixent
malgrat les meues amargades cançons.
Els amors, com a rossinyols em cantaven
perquè jo era tan tendra com les flors.

No ho diran, que el meu dolor es va engrandir
malgrat les meues estripades cançons.
Sense sospita els renouers se m’acostaven
perquè jo era callada com les flors.

No ho diran, que el meu dolor hi va morir
malgrat les meues emmudides cançons
i sobre mi passarà la vida alegrement
perquè m’apaguí dolça com les flors.


Maria Poliduri
(Μαρία Πολυδούρη)
(Kalamata, Grècia, 1902 – Atenes, Grècia, 1930)
«No ho diran»
(De: Els refilets que s’apaguen)

Il·lustració:
'Noia amb una rosa (Guido Reni)'
"Noia amb una rosa"
Guido Reni
(Bolonya, Itàlia, 1575-1642)

Traducció:
Enrique Íñiguez Rodríguez
(Villena, L'Alt Vinalopó, 1987)
«No ho diran»
de l'obra:

«Δε θα το πουν»

Maria Poliduri
(Μαρία Πολυδούρη)

Δε θα το πουν, ο πόνος μου πως άνθισε
παρά τα λυπημένα μου τραγούδια.
Σαν πεταλούδες οι χαρές με σίμωναν
γιατί ήμουν δροσερή σαν τα λουλούδια.

Δε θα το πουν, ο πόνος μου πως μέστωσε
παρά τα πικραμένα μου τραγούδια.
Οι έρωτες, αηδόνια μού τραγούδαγαν
γιατί ήμουν τρυφερή σαν τα λουλούδια.

Δε θα το πουν, πως γιγαντώθη ο πόνος μου
παρά τα σπαραγμένα μου τραγούδια.
Οι χαροκόποι ανύποπτα με σίμωναν
γιατί ήμουν σιωπηλή σαν τα λουλούδια.

Δε θα το πουν, ο πόνος μου πως πέθανε
παρά τα σιωπημένα μου τραγούδια
και θα περνά η ζωή πάνω μου ξένοιαστη
πως έσβησα γλυκά σαν τα λουλούδια.

ooO0Ooo

Από τη συλλογή: Οι τρίλλιες που σβήνουν


Referència:
Poliduri, Maria.
«No ho diran».
(Δε θα το πουν)
Traducció: Íñiguez Rodríguez, Enrique.
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34

«Pont de promeses»

Ramon Navarro Bonet

Il·lustració:  Ramon Navarro Bonet

Pont de promeses (Ramon Navarro Bonet)

Pont de promeses


Pont de promeses
amb uns ulls com rellotges
mirant palmeres.
Mantell inabastable.
Batecs d'aigua i de lluna.


Ramon Navarro Bonet
(Sueca, 1941)
«Pont de promeses»

Il·lustració:
'Pont de promeses (Ramon Navarro Bonet)'
"Pont de promeses"
Ramon Navarro Bonet
(Sueca, 1941)


Referència:
Navarro Bonet, Ramon.
«Pont de promeses»
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34


«Presoners»

Roser Blàzquez Gómez

Il·lustració: Rodolfo Franquesa

D'estrelles (Rodolfo Franquesa)

Presoners


     Ella somniava ser astronauta per anar a la lluna. La van convèncer que els somnis són això, només somnis, i li van ensenyar a brodar estrelles de fil daurat al cobrellit. Ell ho tenia decidit, seria ballarí de dansa clàssica; però a casa li van treure aquella bogeria del cap. Ara és un advocat implacable, amb un sou i un nivell de vida més que respectable.


Roser Blàzquez Gómez
(Barcelona, 1970)
«Presoners»
- Finalista 'Microrelats per a la igualtat' (Matadepera, 2015) -
(Del recull de narracions breus Del rostoll i l'espiga).

Il·lustració:
'D'estrelles (Rodolfo Franquesa)'
"D'estrelles"
Rodolfo Franquesa
(Barcelona, 1973)


Referència:
Blàzquez Gómez, Roser.
«Presoners»
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34

«Ara lloeu, lloeu, lloeu...»
(Ara lausetz, lauset, lauset...)

Anònim

Il·lustració:  Giotto di Bondone

Basílica Superior de Sant Francesc d'Assís, Assís, Estats Pontificis (Giotto di Bondone)

Ara lloeu, lloeu, lloeu...


Ara lloeu, lloeu, lloeu
el manament de l'abat.

«Bella, si vós fóssiu monja del nostre convent,
a profit de tots els monjos seríeu lliurada,
però vós no hi sereu, bella, si cada dia no jaieu boca amunt»,
això digué l'abat.

«Bella, si vós volguéssiu romandre en el nostre orde,
mant capó i grosses oques no us haurien de faltar.
Prou que us aniria bé, bella, tots els monjos per a jeure»,
això digué l'abat.


Anònim
(S. XIII - Procedent d'un manuscrit de Sant Joan de les Abadesses).
«Ara lloeu, lloeu, lloeu...»


Il·lustració:
'Basílica Superior de Sant Francesc d'Assís, Assís, Estats Pontificis (Giotto di Bondone)'
"Basílica Superior de Sant Francesc d'Assís, Assís, Estats Pontificis"
Giotto di Bondone
(Vespignano, 1267 – Florència, 1337)


«Ara lausetz, lauset, lauset...»


Ara lausetz, lauset, lauset
li comandamen l’abbet.

«Bela, si vos eravatz moina de nostra maiso,
a profit de totz los moines vos pendriatz liuraso;
mas vos non estaretz, bela, si totz lo jorns enversa no»
zo dix l’abbet.

«Bela, si vos voliatz en nostr'orden remanir,
gras capos ne grosses oches no.us poiriqn falir;
mas a vos covenra, bela, ab totz los monges a jazir»
zo dix l’abbet.

ooO0Ooo


Referència:
Anònim.
«Ara lloeu, lloeu, lloeu...»
(Ara lausetz, lauset, lauset...)
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34

«El vell vaixell»

Joan Lluís Cau Fogasa

Il·lustració:  Carlos de Haes

La barca (Carlos de Haes)

El vell vaixell


Era un dia d'estiu,
on la mar blava
onejada per una suau brisa
parlava en veu baixa
amb paraules d'amor;

Un petit vaixell,
de fusta vella
i veles descosides
corcava les blanques ones
entrellaçades entre elles
com les paraules d'un bell poema;

I aquell mar infinit
inundava la meva ànima
i dempeus davant el masteler
veia volar una gavina
que jugava amb les estrelles
i desconfiava del vent.

És quant el meu destí
ja estava escrit
en el cor de l'horitzó.


Joan Lluís Cau Fogasa
(Lleida, 1969)
«El vell vaixell»

Il·lustració:
'La barca (Carlos de Haes)'
"La barca"
Carlos de Haes
(Brussel·les, Bèlgica, 1829 – Madrid, 1898)


Referència:
Cau Fogasa, Joan Lluís.
«El vell vaixell»
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34


Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]