"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 29 - Al·literació, 2015
Últim número editat:
Número 29 - Al·literació, 2015
31 de desembre de 2015
'Històries quotidianes (Maria Teresa Galan i Buscató)'
"Històries quotidianes"
(Maria Teresa Galan i Buscató)
ARC
'Com la lluïssor d’un estel extingit (Carles Ferran)'
"Com la lluïssor d’un estel extingit"
(Carles Ferran)
ARC
A l'altre costat de la pell (anna rispau - montse assens)
"A l'altre costat de la pell"
(anna rispau - montse assens)
ARC
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos
actius

«Fils de veu»,
de M. Victòria Lovaina

A: Caducitat immediata

Sílvia Romero i Olea
Caducitat immediata (Sílvia Romero i Olea)

"Són molts els llibres que passen sota l’atenta mirada dels lectors. De vegades, en acabar-los, ens limitem a desar-los al prestatge corresponent, però en altres ocasions sentim la necessitat de compartir-los. Malauradament, avui en dia la majoria de títols estan condemnats a la Caducitat immediata. Potser és a les nostres mans evitar-ho."

Fils de veu (M. Victòria Lovaina)

«Fils de veu»,
de M. Victòria Lovaina


La meva lectura

     Obrir la bústia de casa i rebre el nou llibre de M. Victòria Lovaina és un acte potser senzill, però també un acte que il·lumina el dia. Per una banda perquè des de l’última publicació d’aquesta escriptora ja havia passat prou temps, i personalment tenia ganes de llegir un altre cop una autora de la qual em declaro fidel lectora. Per altra banda per l’honor que significa per a mi formar part, ni que sigui amb una presència mínima, del recull de relats Fils de veu en tant que prologuista.

     Cal dir, per a aquelles persones que coneixen l’escriptura de M. Victòria Lovaina, que amb aquest llibre, compendi de contes hàbilment estructurat, no quedaran gens decebudes quan es lliurin a l’aventura d’immergir-se en les seves pàgines. És possible, això sí, que algun dels relats els resulti familiar, perquè Fils de veu és un recull nodrit per contes ja publicats en format digital i d’altres d’inèdits.

     Aquesta és una proposta agosarada i valenta perquè el lector trobarà aplegat en un sol volum l’avenç cadenciós i segur de l’autora, des dels primers relats —que daten de 2004— fins als més recents i contemporanis a la present edició. Fils de veu és, doncs, una obra jove i madura alhora, amb els anhels de les primeres passes i la fermesa del present. Però per damunt de tot és una obra intel·ligent, potent, on cap serrell ha estat abandonat a l’atzar i on podem copsar el corpus literari de M. Victòria Lovaina tot resseguint-ne la seva evolució tècnica i temàtica.

     L’obra està estructurada en sis seccions: Fils de veu blanca, Fils de veu dolça, Fils de fel, Fils de fum, Fils de veu de plata i Fils de ficció. Cadascun d’aquests apartats se’ns ofereix amb una temàtica distinta. En el primer (veu blanca) hi trobem retratada certs moments de la infantesa; i en el segon (veu dolça) se’ns plantegen algunes històries d’amor ben peculiars. A la secció “fel” aquests amors han evolucionat cap a la rancúnia; i a la secció “fum” els amors són exactament això: fum. I per acabar, amb “veu de plata” l’autora ens mostra personatges ja envellits que seuen i recorden les seves històries, mentre que l’apartat “de ficció” esdevé una magnífica cloenda per a aquest recull, tot formulant una hipotètica història d’amor entre personatges de llibres diferents.

     Tot plegat ens duu a la conclusió que aquestes matèries no sols indiquen les diferents parts del recull, sinó també la possible cronologia de la vida —en el seu sentit més ampli—.

     També hi copsem la mirada rigorosa i crítica de l’autora —en ocasions irònica, de vegades descriptiva i altres cops atenuada per la desesperança— en enfrontar-se al retrat de la conducta i el comportament humà mitjançant la creació dels seus personatges. I així ens trobem amb temes com la solitud de les persones, l’aïllament produït per silencis i secrets, els odis i enveges que acaben en venjances, l’amor gairebé en totes les seves manifestacions possibles, els enganys, els somnis esberlats i els anhels assolits, el neguit davant la vellesa i la mort... i així una llarga llista de sentiments i emocions que Maria Victòria Lovaina pinzella i acoloreix amb l’hàbil traç de la seva escriptura.

     Com he dit més amunt, Fils de veu constitueix un recull de relats que no decebrà els lectors i que reafirma —encara més— la fermesa del pols narratiu de l’autora.


M. Victòria Lovaina
M. Victòria Lovaina

L'autora (extret de la contracoberta del llibre)

     M. Victòria Lovaina i Ruiz (Barcelona, 1959). Diplomada en Magisteri i llicenciada en Ciències de l’Educació. Imparteix llengua catalana en un institut d’ensenyament secundari. Ha cursat diversos cursos de narrativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Ha obtingut diversos guardons literaris, com el Districte Cinquè, Barcelona (2005); de relats Mercè Rodoreda, Molins de Rei (2007); de novel·la Joescric, Palma (2008); de Narrativa Breu per a Dones, Terrassa (2009); Paraules a Icària, Barcelona (2009). Finalista del premi Víctor Mora, L’Escala (2009); de novel·la breu Rafael Comenge d’Alberic, València (2011); Soler i Estruch de Castelló de la Ribera, València (2012); Ferran Canyameres de relat breu de Terrassa (2015). Ha publicat les novel·les Amb ulls de nina (2008), Dietari de Les Gorges (2009), Pell de gat (2013), i diversos relats breus en edicions col·lectives.

L’obra: (extret de la contracoberta del llibre)

     Si se’m demanés que fes un exercici de concreció, afirmaria que Fils de veu ens parla, alhora i sobretot, de la solitud i de la necessitat d’estimar. I tot plegat amb un lèxic acurat, amb registres lingüístics i punts de vista narratius adequats a cada situació, i sempre mostrant un respecte sublim per la paraula. Perquè, tal com podem llegir en el conte titulat “Fils d’aranya”, «totes les paraules i totes les històries naveguen per fils, fils de veu prims que, segons com, semblen fils d’aranya i s’entrecreuen teixint històries, la vida, el món.» ~ Sílvia Romero


Sílvia Romero i Olea
Caducitat immediata
Caducitat immediata



Referència:
Romero i Olea, Sílvia.
«Fils de veu», de M. Victòria Lovaina
A: Caducitat immediata
Lo Càntich. N.30.
Gener - Març, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 30>
EAN: 9772014303002 30>
ISSN 2014-3036-N.30

«Zel»
(Heat)

Jane Hirshfield

Traducció:  Montserrat Aloy i Roca
Il·lustració: Toni Arencón Arias

Zel (Toni Arencón Arias)

Zel


La meua euga, quan estava en zel,
era capaç de recórrer la tanca durant hores,
desgastant la impaciència
dels peus al terra.

No hi ha cap semental a la rodona, li deia,
deixa-ho córrer.

Obria bé els narius,
tamisava el vent per si de cas, es movia de nou,
el ventre fent-se fosc per la suor,
llavors s'aturava a la tanca un moment, esperava
a veure què feia jo.
Oh, com ho sabia jo
què era per ella, tan clarament
em reconeixia en aquell desig ample:
venia a estar-se dempeus a la pastura
només pel goig de veure com hi jugàvem.
Li oferia la mà, un cubell de pinso -
un minut de distracció de la passió
el màxim que podia donar-li.

Llavors tornava al que l'abrivava:
la tanca, la tanca,
esperava que jo ho veiés, que l'alliberés.
Jo l'envejava, aleshores,
d'estar tan desficiosament segura
del zel, i l'ànsia, i de tenir el que cal
per estimular la manca del que som -

només un buit per obrir
l'amplitud de l'euga,
la resta dependria d'ella mateixa.
Segur, segur que ho sabia,
qui manava amb el cubell
i la brida,
em suplicava, anem-hi sense que ens vegin,
i marxem, ja que la vida és breu.
Però el desig, el desig és llarg.


Jane Hirshfield
(Nova York, Estats Units d'Amèrica, 1953)
«Zel»

Il·lustració:
'Zel (Toni Arencón Arias)'
"Zel"
Toni Arencón Arias
(El Prat de Llobregat, 1963)

Traducció:
Montserrat Aloy i Roca
El seu blog: cantireta
(Lleida, 1967)
«Zel»
de l'obra:

«Heat»

Jane Hirshfield

My mare, when she was in heat,
would travel the fenceline for hours,
wearing the impatience
in her feet into the ground.

Not a stallion for miles, I’d assure her,
give it up.

She’d widen her nostrils,
sieve the wind for news, be moving again,
her underbelly darkening with sweat,
then stop at the gate a moment, wait
to see what I might do.
Oh, I knew
how it was for her, easily
recognized myself in that wide lust:
came to stand in the pasture
just to see it played.
Offered a hand, a bucket of grain—
a minute’s distraction from passion
the most I gave.

Then she’d return to what burned her:
the fence, the fence,
so hoping I might see, might let her free.
I’d envy her then,
to be so restlessly sure
of heat, and need, and what it takes
to feed the wanting that we are—

only a gap to open
the width of a mare,
the rest would take care of itself.
Surely, surely I knew that,
who had the power of bucket
and bridle—
she would beseech me, sidle up,
be gone, as life is short.
But desire, desire is long.

ooO0Ooo

Jane Hirshfield

     Jane Hirshfield (nascuda el 24 de febrer de 1953 a Nova York) és poetessa, assagista i traductora.

     La poesia de Jane Hirshfield parla dels temes centrals de l'existència humana, del desig i de la pèrdua, de la impermanència i de la bellesa, de les múltiples dimensions de la nostra connexió amb els altres i de la comunitat més àmplia de criatures i objectes amb què compartim les nostres vides. Al seu treball s'estableix una afirmació del nostre destí humà i els seus temes van des de la metafísic a la política, l'ecologia i la ciència.

     Entre les seves obres destaquen Pebbles & Assays (Brooding Heron Pressm 2004), Of Gravity & Angels (HarperCollins, 1988), The October Palace (HarperCollins, 1994),The Lives of the Heart (HarperCollins,1997), Given Sugar, Given Salt (HarperCollins, 2001), After (HarperCollins, 2006), Come, Thief: Poems (Knopf Doubleday Publishing Group, 2013), The Beauty: Poems (Knopf Doubleday Publishing Group, 2015).



Referència:
Hirshfield, Jane.
«Zel».
(Heat)
Traducció: Aloy i Roca, Montserrat.
Lo Càntich. N.30.
Gener - Març, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 30>
EAN: 9772014303002 30>
ISSN 2014-3036-N.30

«Jo de la vida saber volía»

Cels Gomis i Mestre

Il·lustració: Jan Vermeer de Delft

L'al·legoria de la fe (Jan Vermeer de Delft)

Jo de la vida saber volía


Jo de la vida saber volía
tots los secrets,
y com á mestra de aquesta ciencia
prenguí la Fé.
—Viurer es náixer á aquesta vida
pera esperarne d’altra millor,
la mestra aquella me deya sempre,
l’ánima nostra naix, mes no mor.

Jo de la vida saber volía
tots los secrets,
per mestra meva prenguí la Ciencia,
y ella’m digué:
—Res hi ha en la terra que creat sía,
que la materia sempre es estat;
si tot té límits, com alguns diuhen
¿hont son los límits del ample espay?

Diheume quina de aquestas mestres
mes rahó té;
que jo pensanthi fins lo judici
crech que perdré.
—Si devant nostre l’infinit posan
derrera nostre hi es de segur;
si la materia no deu morirne
es perque sempre, sempre ha sigut.


Cels Gomis i Mestre
(Reus, 1841 - Barcelona, 1915)
«Jo de la vida saber volía»

Il·lustració:
'L'al·legoria de la fe (Jan Vermeer de Delft)'
"L'al·legoria de la fe"
Jan Vermeer de Delft
(Delft, Països Baixos, 1632-1675)


Referència:
Gomis i Mestre, Cels.
«Jo de la vida saber volía».
Lo Càntich. N.30.
Gener - Març, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 30>
EAN: 9772014303002 30>
ISSN 2014-3036-N.30

«L'última odalisca»
(La última odalisca)

Ramón López Velarde

Traducció:  Catalina Isart
Il·lustració: Henri Adrien Tanoux

Odalisca (Henri Adrien Tanoux)

L'última odalisca


La meva carn pesa, i s'intimida
perquè el seu pes fabulós
és la cadena estremida
dels cossos universals
que s'han unit amb la meva vida.

Ambre, canyella, farina i núvol
que en la meva carn en teixir els seus mims,
toquen l'efluvi
que lliga els nàufrags raïms
sobre les crestes del Diluvi.

La meva ànima pesa, i s'entristeix
perquè el seu pes és l'arcà
disgust d'haver-hi conegut
la Creu i la floresta vermella
i el ganivet del cirurgià.

I encara que tot el meu ésser gravita
com un orbe buidat en plom,
que a l'ombra va parar la seva roda,
estic penjat en la infinita
agilitat de l'èter, com
d'un fil escanyolit de seda.

Gaudeixo... Pateixo ... I la meva balança
vola veloç amb el jusquiam
de les essències del roser:
sóc un harem i un hospital
penjats junts d'un somni.

Voluptuosa Malenconia:
en la teva cintura mòrbida enrosca
el Plaer la seva cal·ligrafia
i la Mort el seu gargot,
i en un clima d'ala de mosca
la Luxúria toca a sometent.

Més després les samaritanes,
que per a mi van estar prestes
i per mi van deixar les seves festes,
se n'aniran de llarg en veure els meus cabells blancs,
i en la seva alegria, rumb a Sió,
buscaran el torrent aranyoner
dels cabells d'Absalom.

Foc diví, en les teves llengües
cada matí em desperto:
un dia, en entreobrir els ulls,
abans que mori seré mort!

Quan l'última odalisca,
ja descastat el meu verger,
s'escapoleixi a la recerca d'una nova mel
Quina salmòdia del meu pit
serà digna de sospirar
a través de l'harem buit?

Si les victòries opulentes
s'han de tornar impediments,
si l'eficaç i viva rosa
queda supèrflua i destorbosa,
Oh, Terra ingrata, posseïda
a tota hora de la vida:
en aquesta data d'aquest mal,
fes-me humil com un titella
a qui la mecànica fa mal
per ser només un hospital!


Ramón López Velarde
(Jerez, Zacatecas, Mèxic, 1888 - Ciutat de Mèxic, 1921)
«L'última odalisca»

Il·lustració:
'Odalisca (Henri Adrien Tanoux)'
"Odalisca"
Henri Adrien Tanoux
(Marsella, França, 1865 - París, França. 1923)

Traducció:
Catalina Isart
(Puebla, Mèxic, 1974)
de l'obra:

«La última odalisca»

Ramón López Velarde

Mi carne pesa, y se intimida
porque su peso fabuloso
es la cadena estremecida
de los cuerpos universales
que se han unido con mi vida.

Ámbar, canela, harina y nube
que en mi carne al tejer sus mimos,
se eslabonan con el efluvio
que ata los náufragos racimos
sobre las crestas del Diluvio.

Mi alma pesa, y se acongoja
porque su peso es el arcano
sinsabor de haber conocido
la Cruz y la floresta roja
y el cuchillo del cirujano.

Y aunque todo mi ser gravita
cual un orbe vaciado en plomo,
que en la sombra paró su rueda,
estoy colgado en la infinita
agilidad del éter, como
de un hilo escuálido de seda.

Gozo... Padezco... Y mi balanza
vuela rauda con el beleño
de las esencias del rosal:
soy un harén y un hospital
colgados juntos de un ensueño.

Voluptuosa Melancolía:
en tu talle mórbido enrosca
el Placer su caligrafía
y la Muerte su garabato,
y en un clima de ala de mosca
la Lujuria toca a rebato.

Mas luego las samaritanas,
que para mí estuvieron prestas
y por mí dejaron sus fiestas,
se irán de largo al ver mis canas,
y en su alborozo, rumbo a Sión,
buscarán el torrente endrino
de los cabellos de Absalón.

¡Lumbre divina, en cuyas lenguas
cada mañana me despierto:
un día, al entreabrir los ojos,
antes que muera estaré muerto!

Cuando la última odalisca,
ya descastado mi vergel,
se fugue en pos de una nueva miel
¿qué salmodia del pecho mío
será digna de suspirar
a través del harén vacío?

Si las victorias opulentas
se han de volver impedimentas,
si la eficaz y viva rosa
queda superflua y estorbosa,
¡oh, Tierra ingrata, poseída
a toda hora de la vida:
en esa fecha de ese mal,
hazme humilde como un pelele
a cuya mecánica duele
ser solamente un hospital!

ooO0Ooo


Referència:
López Velarde, Ramón.
«L'última odalisca»
(La última odalisca)
Traducció: Isart, Catalina.
Lo Càntich. N.30.
Gener - Març, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 30>
EAN: 9772014303002 30>
ISSN 2014-3036-N.30

«El mite trepitjat»

Carles Hac Mor

Il·lustració: Pere Joan Salvats

Homenatge a Carles Hac Mor (Pere Joan Salvats)

El mite trepitjat


pres d’aquesta flor sóc
com un grapat de síl·labes
de renegaires
i et veig córrer
tot fent anar els mots
entre els fruits més macats
la pila de més enllà
quan vindrà la tramuntana
et cantaré les veritats
i després davallarem
la morta cap a l’epitafi
que dirà que allà
hi jeu un garbuig de lletres

som anats a la platja
no cal res per avançar
el riu és molt i molt llarg


Carles Hac Mor
(Lleida, 26 de novembre de 1940 - Sant Feliu de Guíxols, 27 de gener de 2016)
«El mite trepitjat»
— Homenatge a Carles Hac Mor, que ens ha deixat —

Il·lustració:
'Homenatge a Carles Hac Mor (Pere Joan Salvats)'
"Homenatge a Carles Hac Mor"
Pere Joan Salvats
(Barcelona, 1976)


Referència:
Hac Mor, Carles.
«El mite trepitjat».
Lo Càntich. N.30.
Gener - Març, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 30>
EAN: 9772014303002 30>
ISSN 2014-3036-N.30

Relats finalistes del
VI Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio
"Comuniquem-nos!"
Gener de 2016:
«... Per xarxes socials»

Associació de Relataires en Català

Concurs ARC de Microrelats

Relats finalistes del
VI Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio
"Comuniquem-nos!"
Gener de 2016: «... Per xarxes socials»


El jurat d'autors i d'autores del
VI Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio "Comuniquem-nos!",
després de les deliberacions necessàries, fa públic el veredicte de les obres
seleccionades corresponents al subtema: "... Per xarxes socials":

Relats seleccionats

Títol - Autor/a o Nick

"Des del núvol" - qwark

"Càbales (o Vèrbola)" - deòmises

"Connectats" - Ivan Bonache

"Aquest any, sí!" - E. Viladoms

"Un autor mediàtic" - F. Arnau

"BLUP... CLINC... BLUP... CLINC... FIU... BLUP" - mar - montse assens

"Molt més que amistat" - Vicent Terol


Enhorabona als autors i autores seleccionats.
Moltes gràcies a tots els participants.


Comissió de Concursos
Associació de Relataires en Català
Dimecres, 27 de gener de 2016


Bases del Concurs i relats finalistes


Referència:
«Relats finalistes del Concurs
VI Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio
"Comuniquem-nos!"»

- Gener 2016 - ... Per xarxes socials -
Lo Càntich. N.30.
Gener - Març, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 30>
EAN: 9772014303002 30>
ISSN 2014-3036-N.30

Els ossos soterrats, de Silvestre Vilaplana
III Premi Memorial Agustí Vehí de Novel·la Negra

Tiana Negra - Festival de la Novel·la Negra Catalana

Tiana, 2016

Premi Memorial Agustí Vehí de Novel·la Negra

Els ossos soterrats, de Silvestre Vilaplana,
III Premi Memorial Agustí Vehí de Novel·la Negra

Tiana Negra - Festival de la Novel·la Negra Catalana
Tiana, 2016

     L’obra Els ossos soterrats ha estat l'obra guanyadora del III Premi Memorial Agustí Vehí de Novel·la Negra, en decisió per unanimitat del jurat format per Àlex Martín, LLuís Bosch, Anna Maria Villalonga i Sebastià Bennasar. El lliurament del premi es va realitzar el dissabte 22 de gener en el marc de la jornada inaugural del festival Tiana Negra 2016. La novel·la guanyadora es publicarà el proper mes de setembre en la col·lecció Crims.cat de l’editorial Al revés.

     Els ossos soterrats combina el gènere negre i la memòria històrica. L’argument parteix d’una arqueòloga que vol desenterrar una fossa comuna del franquisme on, inesperadament, apareixen les restes d’un nadó.

     En paraules de Sebastià Bennasar, comisari de Tiana Negra: "L’obra té molts elements de novel·la negra i una molt bona construcció dels personatges, però a més a més hi destaca el tema de la moralitat i el de la memòria històrica, precisament dos dels eixos de la producció novel·lística de l’Agustí Vehí. Tots estem segurs que a l’Agustí aquesta obra li hauria agradat especialment".

Silvestre Vilaplana
Silvestre Vilaplana

     Silvestre Vilaplana i Barnés (Alcoi, 1969), és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat d'Alacant i professor de secundària.

     Ha conreat diversos gèneres, especialment la poesia i la novel·la. De la primera destaquen els poemaris La senda de les hores (Premi 25 d'abril 1998), Aigües de clepsidra (Premi Paco Mollà 1998), Calendari de silencis (Premi Nacional de Poesia Miguel Hernández 1999), Deserts (Premi Josep Maria Ribelles 2004), Els colors del vent (Premi Carme Guasch 2005), Partitures perdudes (Premi de poesia Festa d'Elx 2006), Bagatge de tenebres (Premi Ciutat de Torrent 2007) o Un altre silenci (Premi Miquel Martí i Pol 2009).

     En narrativa destaquen les novel·les La mirada d'Al-Azraq (Premi Narrativa Jove 1998), Els dimonis de Pandora (finalista Premi Bancaixa 1999), Les urpes del diable (2001), La frontera negra (2007) i Resurrecció (Premi Samaruc de narrativa juvenil 2012) en literatura adreçada als joves. Pel que fa a la literatura per a adults, Les cendres del cavaller (Premi Ciutat d'Alzira 2003), que narra la biografia de Joanot Martorell, L'anell del pescador (2005), L'estany de foc (2010) o El quadern de les vides perdudes (Premi València-Alfons el Magnànim 2011).

Premi Memorial Agustí Vehí de Novel·la Negra


Culturàlia


Referència:
Culturàlia.
«Els ossos soterrats, de Silvestre Vilaplana,
III Premi Memorial Agustí Vehí de Novel·la Negra»

Tiana, 2016.
Lo Càntich. N.30.
Gener - Març, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 30>
EAN: 9772014303002 30>
ISSN 2014-3036-N.30

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.338.669
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 30/09/2015

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]