"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«Pels camins del temps»

Esteve Amigó Palés

Il·lustració: Vincent Van Gogh

Als afores de París (Vincent Van Gogh)

Pels camins del temps


Camins fonedissos, ara que el temps s’acaba.
Ombres d’un passat inoblidable
que perviu intensament en la memòria.
Molts boscos han fugit i branques de ciment
han crescut on els nostres braços
s’entrelligaven frenèticament.
L’hivern s’ha endut tota la força d’aquell vent
que aixecava passions i arrossegava esperances.
La teva veu, i l’aire suau d’aquesta nit de desembre,
m’han regalat flaires perdudes
d’una antiga primavera
i una sobtada esgarrifança
ha colpit de nou la meva pell.
No tornaran, però, mai més aquells cants
que cada matí
anunciaven un dia resplendent.
Però, aquesta nit, perdut entre la fosca,
davallant pels camins del temps,
sentint la teva veu
he cregut que somniava.


Esteve Amigó Palés
(Barcelona, 1938)
«Pels camins del temps»

Il·lustració:
'Als afores de París (Vincent Van Gogh)'
"Als afores de París"
Vincent Van Gogh
(Zundert, 1853 – Auvers-sur-Oise, 1890)


Referència:
Amigó Palés, Esteve.
«Pels camins del temps».
Lo Càntich. N.35. Diàleg, 2017.
Setembre - Desembre, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 35>
EAN: 9772014303002 35>
ISSN 2014-3036-N.35

«Poema Visual núm. 220»

toni prat

Poema Visual núm. 220 (toni prat)


"La poesia visual per a mi, no és res més que poesia... i poesia per a mi, és allò que té la capacitat de commoure el conscient i l'inconscient de les persones, que remou les emocions i les conviccions i que sorprèn amb la seva eloqüència abstracta i exquisida...".
toni prat
Poesia Visual (toni prat)

www.poemesvisuals.com


Referència:
prat, toni.
«Poema Visual núm. 220».
A: Poesia Visual
Lo Càntich. N.35. Diàleg, 2017.
Setembre - Desembre, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 35>
EAN: 9772014303002 35>

ISSN 2014-3036-N.35


«Lo foner»

Francesc Pelagi Briz

Funditor Balearis

Lo foner


Quan el brau rei caigué del poltre
de mort nafrat,
collir-lo van els nervuts braços
d’un vell soldat.

Ab dol i afany d’enmig la brega
se l’endugué.
Darrer badall del rei va veure,
sos ulls clogué.

Sobre d’un roc la freda testa
del rei posà:
taca de sang damunt la pedra
negra hi quedà.

Soldats fidels el rei en Pere
se’n van dur lluny;
ell s’ajupí, collí la pedra
i alçà lo puny.

De venjâ el rei, ab tota l’ànima
féu sagrament.
Des d’aquell jorn ningú en sa terra
d’ell parlar sent.

El jurament que féu ple d’ira
ne fou de mort.
«Sang tastaràs —va dî a la pedra—,
sang d’en Montfort.»

Des d’aquell jorn, de nit i dia,
tothom el veu
sempre portant damunt la pedra
pertot arreu.

Fona de mà de son cos penja
d’espès trenat;
pedra que n’ix xiulant, mai deixa
el blanc errat.

Quan vagatius los altres jauen
al ras o al clos,
ab la fona, ell s’ensaja i prova
sense repòs.

I si li diu algú, estranyant-ho,
el perquè ho fa,
«Pel roc aquest —respon— quan tiri
bé aprofitâ.»

I signa el roc tacat de negre
de sang de mort,
i baix baixet, febriu, murmura:
«Per tu, Montfort.»


Francesc Pelagi Briz
(Francesch Pelay Briz)
(Barcelona 1839-1889)
«Lo foner»

Il·lustració:
'Funditor Balearis'
"Funditor Balearis"
A: Commentarius Ad Flavi Vegetii Renati Libros De Re Militari (1670)


Referència:
Briz, Francesc Pelagi.
«Lo foner»
Lo Càntich. N.35. Diàleg, 2017.
Setembre - Desembre, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 35>
EAN: 9772014303002 35>
ISSN 2014-3036-N.35

«D’un temps, d’un país»

Pol Peiró Navarro

ARC
Col·lecció Camí del Sorral / 31

D’un temps, d’un país (Pol Peiró Navarro)

D’un temps, d’un país

Pol Peiró Navarro

Col·lecció Camí del Sorral - Número 31
Lo Càntich - ARC
Juliol, 2017

Pàgines: 138 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN en paper: 9772014303903 31>
ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303316 31>

Pròleg:
Miquel Buch

Disseny de coberta:
Josep Maria Codina

Fotografia de coberta:
Marc Puig Pérez

Il·lustracions interiors:
Pol Peiró Navarro

Fotografies interiors:
Laura Vallès, Laura Llobet i Esther de Prades


Pròleg

     Un dels records que em ve a la memòria de la primera vegada que en Pol Peiró em va explicar el seu projecte de l’exposició “D’un Temps, d’un País” és l’entusiasme que transmetia. A mida que anàvem conversant, ell mateix es mostrava sorprès de reconèixer la magnitud que, donat el moment històric que plasmaven els seus dibuixos, havia adquirit allò que per a ell havia començat per pur entreteniment. La seva perseverança i la seva qualitat artística havien fet possible que, sense gairebé adonar-se’n, la seva obra formés part d’una de les pàgines més importants de la història recent del nostre país.

     A ningú escapa que vivim un moment en el qual les noves tecnologies ho acaparen tot i en pocs anys s’han incorporat a la nostra vida a una velocitat vertiginosa. I que en mig de tot aquest enrenou digital, a cada moment important del procés democràtic que estem vivint a Catalunya, sempre m’hagi trobat a en Pol, un artista jove capaç de retratar l’actualitat política a través del dibuix de llapis i paper, té un valor afegit que no podem deixar passar per alt.

     Les ganes d’explicar i de documentar la visió personal d’un període polític de tanta transcendència pel poble català ens permeten gaudir d’una col·lecció de retrats que fan encara més únic el moment que estem vivint.

Miquel Buch i Moya
President de l’Associació Catalana de Municipis.
Alcalde de Premià de Mar.


Tast de:
«D’un temps, d’un país»
Pol Peiró Navarro
(Cortesia de: ARC-Lo Càntich)

Sobre el dibuix al natural

     El meu treball és un prisma de múltiples cares, un punt de trobada entre diverses disciplines, tradicions i conceptes que despunten, alguns amb més força que d’altres, reclamant el seu propi protagonisme: l’eina del dibuix, el dibuix com a mitjà, el dibuix en moviment i l’apunt al natural.

     A la Prehistòria hi havia pintures rupestres, a Egipte jeroglífics, i si anem més endavant i ens endinsem en el segle XV, ens trobarem amb l’home que va fer del dibuix una eina d’ideació i planificació: Leonardo da Vinci. L’ésser humà sempre ha utilitzat les imatges com a eina de comunicació, i ho seguim fent diàriament. En el cas del meu treball, és evident que el dibuix és utilitzat com a mètode per explicar la història (una versió interessada) d’un seguit d’esdeveniments polítics. La tècnica d’aquest treball és sempre el mitjà i no el fi. Tot i així, cal conèixer la tècnica i totes les seves especificitats per tal de poder subordinar-la a una voluntat executiva o resolutiva determinada.

     El dibuix al natural és la disciplina de dibuix que jo he decidit aplicar en aquest projecte. Certament podria haver escollit infinitats de camps, des del dibuix a partir d’un referent fotogràfic fins al dibuix de memòria. No obstant això, decideixo triar el dibuix al natural no de manera innocent, sinó perquè respon més a la voluntat inicial del meu projecte: dibuixar la versió de la realitat que a mi m’interessa recrear només és possible presenciant aquesta realitat que jo posteriorment reinterpreto. A més, tenint en compte que la versió dels mitjans de comunicació és sempre interessada i subjectiva, treballar del natural em permetia oferir la meva visió personal i inèdita sense que aquesta hagués passat per cap filtre previ que el del contacte directe amb l’experiència dibuixada. Per tant, el meu treball és profundament subjectiu, sí, però parla de la meva pròpia subjectivitat interpretada directa-ment de la realitat (o d’allò que assumim com a “real”).

     És de rigor dir que el dibuix al natural és aquell que es desenvolupa directament davant del model o l’objecte que decidim dibuixar i que requereix una especial capacitat d’observació i anàlisi per esquematitzar i traslladar al dibuix les proporcions i l’expressió d’allò representat. Naturalment, aquesta representació pot ser més fidel al referent o pot ser modificada segons les intencions de l’autor. És un acte que va més enllà del simple fet de mirar; es tracta d’una acció mental que requereix aprenentatge i síntesi. Com va dir l’artista Miquel Ángel Buonarroti (1475), es dibuixa amb el cervell, no amb les mans.

     Els dibuixos fets al natural poden requerir més o menys imme-diatesa. Per exemple, si estem treballant el dibuix d’estàtua, aquesta immediatesa no té per què ser condició sine qua non del nostre dibuix: podem treballar hores i hores i insistir-hi per tal d’obtenir una representació molt acurada. Per altra banda, però, també podem treballar el dibuix al natural de manera ràpida, la qual cosa pot venir condicionada per diversos motius: per exem-ple, en el cas del treball realitzat, el dibuix al natural que he desenvolupat requereix una certa rapidesa deguda la fugacitat del moment representat; és en aquest cas en el qual, general-ment, els dibuixos ràpids adquireixen la denominació “d’apunt”, els quals es defineixen com la representació ràpida feta a partir d’un model. Generalment no busca un acabat perfecte i es fona-menta en la recerca d’uns traços generals que ajudin a construir l’essència de la figura, el ritme i la posició.

     Els apunts poden tenir diverses utilitats segons el criteri de l’artista que els desenvolupa: poden servir com a pas previ a la realització d’una obra més acabada o senzillament funcionar com a obra final per si mateixos, remarcant la seva espontaneïtat com a gràcia particular d’aquest mètode. En el cas del meu treball m’he decantat per la segona opció: els dibuixos realitzats al moment són l’obra final i fins ara cap dels apunts ha servit per a la realització d’una obra treballada a posteriori. Treballo —en la majoria de casos— davant de models que es troben en constant moviment. En d’altres (per exemple en les conferències), la posició del ponent acostuma a ser més estàtica, permetent un treball més acurat.



Muriel Casals (Pol Peiró Navarro)
L’apunt de Muriel Casals, d’aquell dia,
acabaria essent l’últim que faria d’ella abans de la seva mort

(Llapis de color sobre paper)


'Des de la infantesa (Pol Peiró Navarro)'
D’un temps, d’un país
Pol Peiró Navarro



Culturàlia


Referència:
Culturàlia.
«D’un temps, d’un país»
Pol Peiró Navarro
Lo Càntich. N.35. Diàleg, 2017.
Setembre - Desembre, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 35>
EAN: 9772014303002 35>
ISSN 2014-3036-N.35

«La veu del cor»

Imma Fuster i Tubella

Il·lustració: Joaquim Mir

L'Aleixar (Joaquim Mir)

La veu del cor


M’agrada viure al clos d’aquesta terra!
M’hi he forjat al recer d’un horitzó
que acarona cada hora del meu viure.
Els amics, la família, els paisatges,
convivències, amors i recordances,
el magnetisme, la rauxa, el seny,
el silenci, el clam, el plor, l’anhel...
Tot m’omple el pit, m’escorta i em pertany.

Dolça terra, ets ressò de cants antics,
ets sentiment, arrel i saba nova,
ets passat, ets present i ets futur,
ets nissaga, ets vida, ets bres d’onada.
I ets sempre l’arbre que sosté les branques.

Quan m’ha calgut romandre lluny de tu,
des de la foscor, des de la nostàlgia
—com un nèctar dolç o un suau ventijol—
t’he dut dins l’ànima en cada moment.
I com t’he arribat a enyorar, Catalunya!
He enyorat els boscos, les serralades,
les braves onades, els rius juganers,
l’inquiet oratge, els camps verds i daurats,
i una cultura antiga i acurada
que m’atrau, em captiva i m’amanyaga...

Avui, terra meva, he somniat
que passejava per un jardí eteri
on departien eminents poetes.
Verdaguer, Segarra i Martí i Pol,
enfront de Carles Riba i Maragall,
entaulaven una conversa amable
mentre jo els observava embadalida.
Em somreien des del seu plàcid cel
i m’envoltava un hàlit de tendror.
Aleshores... Ai las! m’he despertat,
però em sentia amb goig i plenitud.
I, també, molt feliç de viure aquí!


Pels meus somnis nostàlgics de poeta,
pels teus laberints de la diversitat,
per les paradoxes, per les certeses,
per tantes albades que em solquen l’ànima,
per la teva virtut i el teu pecat,
pels teus camps magnífics de tardor,
pel teu mar infinit i poderós,
pel meu destí, ennoblit, lligat a tu,
perquè em vesteixes de seny i follia,
      perquè t’estimo i perquè et respiro...
            M’agrada viure al clos d’aquesta terra!


Imma Fuster i Tubella
(Barcelona, 1950)
«La nuesa dels records»
Englantina d’Or - VIII Jocs Florals d’Esplugues de Llobregat, 2015

Il·lustració:
'L'Aleixar (Joaquim Mir)'
"L'Aleixar"
Joaquim Mir
(Barcelona, 1873–1940)


Referència:
Fuster i Tubella, Imma.
«La veu del cor».
Lo Càntich. N.35. Diàleg, 2017.
Setembre - Desembre, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 35>
EAN: 9772014303002 35>
ISSN 2014-3036-N.35

«La cuina antiga»

Jaume Fàbrega

Viena Edicions

La cuina antiga (Jaume Fàbrega)

La cuina antiga

(Ibers, grecs i romans)
Jaume Fàbrega

Pròlegs: Eudald Carbonell, Enriqueta Pous, Marta Santos i Mario Zucchitello
Il·lustracions: Pere Virgili

Viena Edicions
Col·lecció: Milfulls, 25
216 pàgines - Format: 16 x 16 - Enquadernació: rústica amb solapes
ISBN: 978-84-8330-959-9


     Aquest llibre obre les portes al fascinant món de la cuina antiga: des de les preparacions dels nostres avantpassats més remots del Paleolític, passant per la cuina d’olles i cassoles del Neolític, la robusta alimentació dels ibers i la delicada cuina grega, fins a arribar a la sofisticada gastronomia romana. Receptes explicades pas a pas, amb comentaris sobre els ingredients més llunyans, a fi que puguem fer-ne adaptacions actuals, fàcils i sempre delicioses.

     I, com sempre en els llibres de Jaume Fàbrega, a part de les receptes hi ha detallades informacions sobre com es menjava en cada període històric, els aliments propis de cada època, les tècniques de cocció, l’espai culinari i el menjador, els utensilis de cuina i el parament de taula, les diferències entre classes socials, els grans banquets i els vins; tot amanit amb una suculenta documentació i un apartat dedicat a la cuina eròtica.

«Esmorza com un neandertal,
dina com un ilerget
i sopa com un patrici romà.»

«Aquest llibre constitueix un relat emocional i racional de la nostra Mediterrània, en què es constata la gran càrrega d’informació que ha donat aquesta manera de viure i que es resisteix a morir. En Jaume, com a bon coneixedor de les menges dels pastors i pagesos i com a expert en conducta social i gastronòmica, ens guia en molts aspectes d’aquesta realitat mediterrània.»

Eudald Carbonell


     Jaume Fàbrega (Pla de l'Estany, 1948) és professor de Gastronomia i Enologia de l’Escola de Turisme i Direcció Hotelera de la UAB, historiador, consultor gastronòmic i periodista. És un dels escriptors gastronòmics del Mediterrani més reconeguts. Ha publicat més de seixanta llibres de cuina i col·labora en diversos mitjans. Llicenciat en història de l’art i crític d’art, ha estat durant anys membre de la junta de l’ADI-FADdisseny. Li ha estat atorgat set vegades el Gourmand World Cookbook Award, el premi als millors llibres de cuina del món. En aquesta mateixa col·lecció ha publicat La cuina medieval i renaixentista, La cuina del 1714 i La cuina modernista.


Tast de La cuina antiga
Jaume Fàbrega
(Cortesia de Viena Edicions)

CARGOLS A LA BRUTESCA

És una variant dels cargols fets amb foc directe, coneguts sota diversos noms segons les comarques (a la petarrellada, etc.). Formen part del que podríem anomenar «cuina prehistòrica» en línia directa: coccions a la llosa, amb una capa de fang (com es fa amb aus de caça, eriçons de terra, etc.) o amb palla, llistó, branquillons, etc.

Ingredients

3 kg de cargols
alls
oli
sal

Elaboració

Col·loqueu els cargols de cara amunt sobre una llosa. Saleu-los bé i tingueu cura que la sal penetri a dins de les cloves. Cobriu-los amb palla seca i, si en teniu, amb alguna branca d’olivera. Caleu foc a la palla i espereu que s’hagi cremat totalment. Venteu o bufeu els cargols, a fi de treure’n les restes de palla i branquillons. Sense deixar-los refredar, aneu agafant els cargols amb un punxó o escuradents, traieu-ne la clova i suqueu-los amb allioli.

Notes

• Amb el foc, la sal dóna una textura cruixent a aquests cargols, i fins i tot a les closques.

• Utilitzeu cargols dejunats.

• Al camp, quan els pagesos netejaven marges i cremaven llistó o herba seca, utilitzaven els cargols que trobaven, per exemple, als forats de les soques de les oliveres i els consumien a l’instant.



'La cuina antiga (Jaume Fàbrega)'
"La cuina antiga"
(Ibers, grecs i romans)
Jaume Fàbrega



Culturàlia


Referència:
«La cuina antiga»
Jaume Fàbrega
Lo Càntich. N.35. Diàleg, 2017.
Setembre - Desembre, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 35>
EAN: 9772014303002 35>
ISSN 2014-3036-N.35

«Un clam al Passeig de Gràcia»

Maria Bonafont

Il·lustració: Maria Bonafont

Un clam al Passeig de Gràcia (Maria Bonafont)

Un clam al Passeig de Gràcia


Amb motiu de la manifestació del dissabte 26 d’agost, al Passeig de Gràcia

Tot vestit de flors, el Passeig de Gràcia
s’ha tornat un clam... Com una riuada
de plor i sentiments, de veus ofegades,
de crits de malson i glops d’esperança.
El “No tenim por!” ressona pels aires...
Tot vestit de flors, el Passeig de Gràcia
s’ha tornat un clam... Catalunya parla:
—Ciutadans del món d’insòlites màscares
no esquinceu la pau amb terror ni flames,
no trenqueu els fils de savis diàlegs!—
Tot vestit de flors, el Passeig de Gràcia
avui és un clam de vida i albada,
és un crit valent d’estima a la Pàtria
amb pluja d’estels i bandera blanca!

Tot vestit de flors, el Passeig de Gràcia
ha emplenat d’amor el cor de la Rambla!


Maria Bonafont
(Barcelona, 1944)
«Un clam al Passeig de Gràcia»

Il·lustració:
'Un clam al Passeig de Gràcia (Maria Bonafont)'
"Un clam al Passeig de Gràcia"
Maria Bonafont


Referència:
Bonafont Giménez, Maria.
«Un clam al Passeig de Gràcia».
Lo Càntich. N.35. Diàleg, 2017.
Setembre - Desembre, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 35>
EAN: 9772014303002 35>
ISSN 2014-3036-N.35

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]