"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«La nuesa dels records»

Imma Fuster i Tubella

Il·lustració: Paul Klee

Record d'un jardí (Paul Klee)

Quan és el cor que canta
no res del món l’enutja.
I et fas gentil com l’herba
que regalima pluja...
Josep Carner

La nuesa dels records


Sota el silenci tornen els records
com espurnes de llum dins els sentits.
Sota el llenç de la vida hi ha moments
sadollats amb ressons d’infinitud.
Quan trobem un record embolcallat
amb fins retalls d’amor i de tendreses,
el nostre jo reviu mil sentiments
que crèiem oblidats al fons del cor.
Fullejar aquells instants que mai no moren
quan, nus d’enyor, cerquem lentes cadències
és com trobar un raconet de pau,
un dolç respir, un doll de serenor.
Perquè estimem, glatim i somiem,
fonent-nos en un hàlit que ens bressola,
perquè ens plau passejar pels vells senders
cada cop que el foc viu se’ns torna cendra.
Amb els sospirs ocults sota la pell,
el temps passat que suau ens acarona
ens mena vers un mar de plenitud.
I mirant pel balcó del nostre ahir
sentim que el cor batega, fascinat.
I som aigua, i som terra, foc i vent.
               I esdevenim, de nou, alè de vida!


Imma Fuster i Tubella
(Barcelona, 1950)
«La nuesa dels records»

Il·lustració:
'Record d'un jardí (Paul Klee)'
"Record d'un jardí"
Paul Klee
(Münchenbuchsee, Suïssa, 1879 - Muralto, Suïssa, 1940)


Referència:
Fuster i Tubella, Imma.
«La nuesa dels records».
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34

«Doleu vos, enamorats»

Pere Torroella

Il·lustració: Edgar Degas

Cambra d'un bordell (Edgar Degas)

Doleu vos, enamorats


Doleu vos, enamorats
e vestiu vos tots de negre,
car ja pens que us pendra febre
scoltant mes veritats,
vistes, no ab ulls tancats,
mas ab clara speriensia.
Los del mon pus aviltats
pratiquan vostra sciencia.

Prenint hora descuydada,
no ha passat quize jorns,
entri, per passar rahons,
a una casa stimada
de dones molt ben poblada,
tals qu’a molts fan perdre·l seny:
mes la via port’errada
qui navegua amb un tal leny.

Trobi·l primer deuosall
a man dreta de la porta,
una donzella mig morta
de spatlles sobr’un costal,
y un repas per metga gual,
usant una medecina
de qu’ella·s clamava mal,
mostrant se qu’era fadrina.

No curi, mas tot suau,
pus viu que metge tenia,
prosseguint ma dreta via
encontri un jove sclau
treballant ficar un dau,
que’era tot de dos he as,
en un tauler de tal grau,
que sospirant digui: «Llas!»

Passi avant, meravellat,
e viu un villa modorro:
en la ma tenint un porro
tal, que jo·n fui spentat;
mes qui l’havia tastat
no·n mostra’uer fereza,
ans mostrava que de grat
ne prenguera altre presa.

Axi, seguint mes passades,
sonrient me de tal joc,
trobi un falç pedegoch
ab les faldes ben trossades,
qui dava spesas mesades,
trebellant ficar un pal,
fent de si certes passades
en so d’hom qui pica sal.

Tiri los ulls al travers,
per causa d’olor d’ambre,
e miri dins una cambre:
recorda·m veure un convers
d’aquells qui diuen joyes,
portant perles ab anels
del qual una d’elles pres,
segons mostra·l joch entr’elles.

Senyant me d’aço que via,
jo viu star un capella
ab salpasser en la ma
sobre un cos que absolia.
A porta inferi, deya,
era forçat que·l metes,
e per complir ho faria
d’aquells qui forcen volers.

En una cambre entri,
no pensant ja veure pus,
e viu star, no pas dejus,
un mercader florenti
ab peça de carmesi
qui pens fou del joch tercera,
dient que per fa’così
dara quant haver poguera

Tiri·m, sens un mot parlar,
als enamorats pensant
qui fan festa, desigant
los bens que viu maltractar;
mas puys vingui a pensar
que dons ab avinentesa
basten mes dones cobrar
que virtuts, amor, ne abtesa.

Sia, donchs, be avisat
qui te o vol tenir casa:
no y pratich corona rasa,
pedegoch ni retallat,
mercader ni hom orat,
moço gran ni sclau jove,
e aura us jo consellat,
pus que n’e vista la prova.

Recordant aquestas cosas,
mos dits no tingau en vil,
que aquests qui fan lo gentil
tots se contenten de rosses:
llexen lo test per les gloses,
oblidant lo qu’es degut,
e fan abans mil gelossos
que no farian un cornut.

Si degu dels temoroses
aquest meu açot retut,
en so d’hom que meng’aloses
mostre que·s val del scut.


Pere Torroella
(La Bisbal d'Empordà, c. 1420 - c. 1492)
«Doleu vos, enamorats»

Il·lustració:
'Cambra d'un bordell (Edgar Degas)'
"Cambra d'un bordell"
Edgar Degas
(París, 1834-1917)


Referència:
Torroella, Pere.
«Doleu vos, enamorats».
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34

«El vent del desig»

Glòria Bosch i Morera

Il·lustració: Paul Cézanne

Pedra de molí i cisterna sota els arbres (Paul Cézanne)

El vent del desig


Quina remor de fulles
sento dintre el pit!
Molinets que giren
al vent del desig.

I peixos que hi neden
i volen fugir
per dintre les venes,
per entre els meus dits.

Amor, quan em mires
comença el neguit!


Glòria Bosch i Morera
(Barcelona, 1943)
«El vent del desig»

Il·lustració:
'Pedra de molí i cisterna sota els arbres (Paul Cézanne)'
"Pedra de molí i cisterna sota els arbres"
Paul Cézanne
(Ais de Provença -Aix-en-Provence-, França, 1839-1906)


Referència:
Bosch i Morera, Glòria.
«El vent del desig».
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34

«Montserrat Camps Gaset»

La veu del traductor


Sílvia Romero i Olea
La veu del traductor (Sílvia Romero i Olea)

"Si sabem idiomes podem llegir qualsevol obra en la seva llengua original; en cas contrari necessitem la figura del traductor. Ells són els professionals que ens permeten gaudir de tants i tants textos literaris, i alhora una de les peces més desconegudes de l'engranatge editorial. Fem que s'escolti la seva veu!"

Montserrat Camps Gaset
Montserrat Camps Gaset


Qüestionari

1. Agafant el català com a idioma de referència, amb quins altres idiomes treballes, sigui com a origen o com a destí?

     Com a destí, català (sobretot) i castellà. Com a idiomes d’origen, grec, alemany, anglès, francès i, ocasionalment llatí i grec modern.

2. Recordes quin va ser el primer llibre que vas traduir?

     Com a llibre, em sembla que van ser els Discursos Teològics de Gregori de Nazianz, del grec antic, per a l’editorial Proa, publicats el 1990.

3. Podries dir-nos en quina traducció estàs treballant actualment? I ja posats: ens podries fer cinc cèntims sobre aquesta obra i comentar, si és el cas, amb quins problemes t'estàs trobant?

     Estic treballant en tres traduccions alhora, perquè estan en diferents fases.

     Estic acabant de polir el Corpus Hermeticum (Hermes Trismegist), que va guanyar el premi Vidal Alcover de traducció a Tarragona fa tres anys i que s’ha de publicar quan estigui llest, que serà aviat. Tinc tota la traducció feta, però precisament queden alguns problemes de traducció per resoldre definitivament. Per exemple, el terme grec noûs, que vol dir intel·ligència-intel·lecte-raó, i que traduiré probablement per intel·lecte (és important el gènere masculí pels jocs de paraules que hi ha al text), el terme grec lógos, que vol dir paraula i també raó, i que funciona en compostos que volen dir “irracional”, el terme grec daímon, que no es pot traduir per esperit perquè es pot confondre amb pneuma, que apareix sovint al text, i que no correspon a cap terme català, ja que el derivat etimològic, “dimoni”, no és per a nosaltres el que és el daímon del text, i finalment el títol d’un dels tractats més cèlebres del Corpus, el Kóre Kósmou, que tant vol dir la Noia-Filla-Núvia del món com la Pupil·la del món (el joc de paraules entre nina i nineta, referit a una dona jove i també a la pupil·la de l’ull funciona també en grec) i que no sé si traduiré com a Nineta del món o com a Pupil·la del món, o Ull del món (tot i que es perd l’ambivalència), perquè encara m’haig de decidir. Hi ha més problemes semblants, i els tinc en llista perquè és l’únic que queda de tota la traducció.

     En segon lloc, estic acabant també la traducció de la Història del Doctor Johann Faust, és a dir, la Volksballade, el romanço anònim alemany publicat al s. XVI, model medieval de la llegenda de Faust. També ho tinc gairebé a punt, però em queden per resoldre alguns problemes de traducció. La dificultat principal del text ha estat el diferent significat d’algunes paraules al segle XV en relació amb l’alemany modern. He treballat a partir de l’edició crítica del text original i ha calgut anar amb molta cura en algunes ocasions per assegurar el sentit original, a partir de corpus lèxics especialitzats. A més, a tall de curiositat, hi ha tot un capítol confegit a base de proverbis i frases fetes que fan sentit globalment i que cal adaptar als proverbis i frases fetes catalans sense que perdi la gràcia. He comprovat el sentit de les expressions en reculls de proverbis alemanys de l’època de Luter (quan es va fer la primera edició de l’obra) i he consultat compilacions de paremiologia catalana, com ara la inestimable contribució de Víctor Pàmies amb les seves publicacions, i la magna obra de la Paremiologia catalana comparada, de Sebastià Farnés, entre d’altres.

     En tercer lloc, he començat a traduir el tercer volum de les Lleis de Plató per a la Fundació Bernat Metge (llibres VII-IX) del grec clàssic. Els dos primers volums ja han estat publicats, i els problemes de traducció són els habituals en Plató, és a dir, una certa terminologia sobre coneixement i raó en la qual cal mantenir la coherència, a part d’una sintaxi difícil i complicada que és un repte a l’hora de convertir el text en llegidor i mengívol per a un lector modern. De totes maneres, la traducció d’aquest tercer volum encara està en un primer estadi. M’agrada treballar alhora en dos o tres textos, per tal de permetre la desconnexió entre un i altre i prendre distància. També sóc partidària de deixar reposar una traducció un cert temps al calaix, per veure si és bona —o per destacar-ne els defectes— i per això n’acostumo a tenir unes quantes de fetes però encara no publicades, que reviso al cap d’un temps i corregeixo.

4. En general, qui tria el traductor d'una obra?

     A mi normalment m’ho han demanat des de les editorials amb qui he treballat, per això tinc obra tan diversa. En algun cas he proposat jo alguna obra a una editorial perquè he considerat que calia traduir-la, amb independència de si en sóc la traductora o no, i d’aquestes en tinc algunes d’emparaulades per al futur i d’altres que faran altres traductors.

5. Un traductor hauria de ser escriptor? Comportaria això algun avantatge o pel contrari pot ser un inconvenient?

     No crec que hagi de ser escriptor de creació. De fet, tot traductor literari ja és escriptor, perquè la traducció és construcció de literatura a partir d’un text donat. No crec que el fet de crear obra pròpia comporti avantatges ni tampoc inconvenients. Des del meu punt de vista, el traductor ha de tenir sobretot sentit de la llengua, però també rigor i mètode, és a dir, s’ha de cenyir al text que li ve donat i no parafrasejar-lo ni amplificar-lo, ni sobretot reinventar-lo (aquí podríem parlar del concepte modern de traducció i del concepte dels antics, molt més lax, on l’original era més un pretext que un text), però el traductor necessita capacitat creativa i alt domini del llenguatge per tal de reescriure el text original en una altra llengua. Si aplica aquesta capacitat creativa a una obra pròpia o no, és irrellevant per a la feina de traductor, al meu parer.

6. Hi ha alguna traducció que t'hagi proporcionat una satisfacció més intensa pel motiu "x" que sigui?

     N’hi ha unes quantes, de molt diferents.

     Una és l’obra de Zwingli, Breu instrucció i altres escrits, publicada a Proa l’any 1999. Aplega quatre obres diferents, en dues vaig haver de treballar sobre un esborrany de traducció fet per un traductor que s’havia mort i del qual volia conservar la memòria, les altres dues (una en alemany i una en llatí) van ser fetes senceres de primera mà. Va caldre fer treball filològic previ, perquè la versió alemanya que circulava era una modernització, de vegades esporgada, de l’original antic, i per tant vaig demanar a Suïssa l’edició crítica per treballar sobre l’original. La recordo particularment com una traducció molt acurada, molt fidel, on em vaig haver de fixar molt en el detall.

     Una altra, de ben diferent, és una traducció de llibre infantil, una especialitat que m’agrada molt, en concret el llibre alemany il·lustrat El petit drac Coco fa la volta al món, d’Igno Siegner, que vaig traduir en català i castellà, l’any 2009. Vaig traduir uns quants llibres de la sèrie Coco, però en aquest en concret em vaig trobar amb molts reptes molt divertits de resoldre, vaig haver d’adaptar frases fetes i expressions alemanyes al català, mantenir jocs de paraules, girs humorístics, traslladar referents culturals incomprensibles aquí, etc. És un llibre simpàtic i la traducció, tot i que millorable (hi vaig detectar un parell d’errors un cop publicat el llibre!), em va deixar força contenta, i sobretot el procés de traducció va ser molt gratificant.

     També la traducció de Kazantzakis, Ascesi, del grec modern, en què vaig haver de reflectir un lèxic original molt ric i amb molta varietat d’adjectius.

     O bé la traducció de l’obra de Heiner Müller, Medeamaterial, que vaig publicar a la revista Ítaca i que em va agradar molt de fer, per la duresa del text, que vaig intentar reproduir amb la mateixa cruesa i amb molta fidelitat, també en les ambigüitats. És l’únic text teatral que he traduït i m’agradaria molt veure algun dia aquesta versió en un escenari.

     En un altre estil de llibre, em va satisfer molt dur a terme la traducció d’una obra d’Adam Gidwitz que en anglès es titulava A Tale Dark and Grimm (del títol català se’n va fer responsable l’editorial) i que em va permetre adaptar tot un llenguatge propi de rondalles i contes populars a la nostra pròpia tradició rondallística.

     En general, procuro que totes les traduccions em deixin satisfeta, tot i que hi ha algunes obres que m’estimaria més haver traduït amb més temps o amb més atenció i que es poden millorar moltíssim, i també alguns errors que sé on són i que espero que ningú no descobreixi mai.

7. Sovint els lectors ens preguntem quins mecanismes utilitzeu els traductors perquè l'original no perdi intensitat en ser traduït: com trobar el significat més exacte d'un mot, com mantenir els jocs fonètics o de paraula. Ens en podries fer cinc cèntims?

     No hi ha cap mecanisme màgic ni tan sols sistemàtic, almenys jo no l’he trobat. Hi ha moltes hores d’estudi i de reflexió intensa, de consulta de diccionaris i obres especialitzades i d’altres textos paral·lels, i una certa dosi d’atzar. Personalment, quan detecto problemes d’aquesta mena, els aïllo i els vaig rumiant al llarg de tota la traducció, i al final de tot prenc una decisió. En alguns casos és bo consultar-ho amb d’altres persones, tant per les idees que aporten com perquè el fet de verbalitzar-ho i explicar el problema ajuda sovint a trobar la solució a la mateixa persona que l’explica. De vegades es tracta de fer una adaptació, de vegades no es poden mantenir tots els jocs fonètics, o almenys jo no n’he estat sempre capaç (crec que no s’han de confondre les pròpies capacitats amb la possibilitat real que un text pugui ser traduït). Traduir vol dir en primer lloc reconèixer la intensitat del text, és a dir, fer primer de tot un exercici de lectura, de comprensió literària, i en segon lloc apareix l’escriptura, o sigui, la traducció. Si no es llegeix bé (és a dir, si no s’entén en tota la seva complexitat el text) no es tradueix bé. Potser l’únic mecanisme és explorar sempre, cada dia, les possibilitats de la llengua de destí, i no pensar mai que se’n sap prou.

8. També sovint es comenta que alguns idiomes són més rics que d'altres en un camp semàntic concret. Si això és cert, com es resol aquesta qüestió?

     Depèn. Cal analitzar els casos concrets. No m’he trobat mai amb aquest problema en una dimensió que no es pogués resoldre, crec que allò que s’expressa en un idioma s’ha de poder expressar en un altre, a través de perífrasis, girs, al·lusions, etc. Que no hi hagi una correspondència biunívoca entre paraules no vol dir que no es pugui dir una cosa. De vegades (i parlo en teoria, no per experiència) aquesta és l’ocasió d’enriquir una llengua i fer-la créixer, les llengües evolucionen perquè els autors (creadors i traductors) construeixen la llengua per dir allò que volen dir, i si no tenen la paraula o la sintaxi, doncs la inventen fins que esdevé norma. Diria que sempre es pot trobar una solució als problemes de traducció, si el traductor és bo i sap afrontar reptes.

9. Per traduir bé un autor cal conèixer prèviament la seva obra i la seva escriptura?

     No sé si cal, però és convenient i recomanable. Haver llegit una gran part de l’obra d’un autor ajuda a conèixer el seu estil, familiaritza amb els girs sintàctics, amb les particularitats de la seva escriptura, i també, segons de quin autor es tracti, amb les seves característiques lèxiques i conceptuals. Quan un autor fa servir uns termes o unes imatges literàries d’una manera particular, perquè per ell tenen un sentit filosòfic, històric o metafòric, o perquè ha creat el seu propi llenguatge, convé que el traductor hi estigui familiaritzat i també que conegui les possibles interaccions, citacions i referències entre obres del mateix autor, les picades d’ullet que fa l’autor als seus lectors.

10. Creus que cal una sensibilitat especial per dedicar-se a aquesta professió? És a dir: cal que el traductor sigui una persona empàtica?

     Jo no ho posaria en termes emocionals, sinó acadèmics. Cal que el traductor hagi llegit molt i hagi estudiat molt. És veritat que per a qualsevol art, i la literatura ho és, cal una certa sensibilitat, però si no va acompanyada d’una dosi ingent de disciplina i estudi, no arriba enlloc, tant si és pintura com poesia. Calen moltes hores d’estudi de llengües (inclosa la pròpia) en la seva vessant més àrida, de lectures de tota mena d’autors, d’haver assimilat sintaxi i d’haver creat sentit de la llengua en les llengües d’arribada, d’haver-se amarat de literatura a base de llegir moltíssim i llegir amb sentit. Com en molts oficis i sobretot en les arts, per ser un bon traductor cal picar pedra abans. De vegades hom considera la retribució econòmica d’algun ofici (i això ho dic per totes les professions, i la de traductor no és precisament la més ben pagada) com a excessiva o molt elevada en relació amb la dimensió física de l’obra pagada. Hem de pensar que en allò que es paga per un acte concret (un quadre, una traducció o fins i tot una visita mèdica) hi ha no solament allò que es veu, sinó molts anys d’estudi i d’esforç individual, de dedicació intensa, a expenses de la vida privada o d’activitats més lúdiques. Torno a fer el mateix símil que abans: la traducció és com el bon vi, requereix una vinya ben esporgada i cultivada, bon adob, la pluja i el sol justos i moltes hores de repòs i molt d’ofici.

Moltes gràcies per acceptar respondre aquest qüestionari. I ara, més que una pregunta, aquest és l’instant estrella de La veu del traductor. Si vols, pots comentar breument allò que consideris més oportú al voltant de la teva professió

     No sé si és oportú, però no voldria acabar el qüestionari sense parlar d’un problema amb què ens trobem molts traductors, i que consisteix en els criteris d’estil de l’editorial, o els criteris que fan servir alguns correctors. La feina de correcció és necessària i millora la traducció, perquè ajuda a veure les faltes (que sempre n’hi ha) que es cometen en la llengua d’arribada, o aquella frase que no funciona bé i que el traductor no ha vist perquè està massa ficat a dins del text. El corrector és el primer lector crític, i és d’agrair que faci la seva feina. Ara bé, hi ha editorials que tenen criteris restrictius sobre l’estil de llengua que ha de fer servir un traductor, i això ja depassa l’ofici del corrector. M’he trobat en ocasions en què l’editorial m’ha fet corregir expressions genuïnes i normatives en català i substituir-les per altres d’anodines, o modificar l’estil sintàctic i el gir de les frases simplificant-lo, i no en una ocasió, sinó com a criteri general, o bé simplificar o abaratir el lèxic, per exemple al·legant que s’ha d’adequar a un públic concret. Considero que una traducció ha de reflectir l’original, abans que cap altra cosa, i que si el públic d’un país europeu o americà pot entendre segons quins termes més o menys tècnics o especialitzats, i segons quin gir menys planer, també ho poden fer els nostres lectors, que no són pas més rucs. En algunes ocasions, les editorials intervenen excessivament en l’obra final de traducció, perquè no es limiten a corregir faltes sinó que intervenen en l’estil, que és propi del traductor i en darrer terme de l’autor original. A Catalunya s’hi afegeix la qüestió del “tipus de llengua” que se suposa que hem de fer servir, amb una hipercrítica (o directament una censura) de girs, formes sintàctiques i lèxic (normalment a partir de criteris barcelonins) que no s’aplica a les traduccions en llengua castellana, molt més normalitzada.

     D’altra banda, voldria finalment fer constar que la traducció és una feina mal pagada i poc considerada, tot i que pertany directament a la creació literària. Com que a més és una feina que dóna satisfaccions a qui la fa, molt sovint aquest salari intel·lectual o espiritual es considera suficient per justificar-ne el voluntarisme. En el meu cas, la feina de traduir acompanya la meva activitat acadèmica principal, que és la de professora de grec a la universitat, on em toca traduir, ensenyar a traduir i a més practicar la traducció, que jo faig en molts estils i llengües perquè m’agrada, però en molts altres casos és l’única activitat professional de persones que no veuen compensats ni els esforços ni les hores d’estudi, ni tan sols reconegut l’ofici en tota la dimensió creadora. La situació ha millorat molt i sobretot s’han fet visibles els traductors, però estem encara molt lluny d’aquells setanta-dos traductors de la llei mosaica al grec en la cort del rei Ptolemeu, els quals, un cop feta la feina amb tota mena de recursos i amb tota consideració i reverència de part del rei, foren pagats amb munts de sacs curulls d’or que hagueren de carregar sobre mules per tornar a casa.


Altres dades:

Nom: Montserrat Camps Gaset
Blog: www.quadernsgrecs.blogspot.com
c/e: mcampsgaset@gmail.com // mcamps@ub.edu

Títols traduïts:

Del grec al català:
— Gregori de Nazianz, Discursos teològics, cartes i poemes, Ed. Proa, Barcelona 1990.
— Cal.list Patriarca, a Filocàlia II, ed. Proa, pp. 633-727, Barcelona, 1994.
— Heròdot, selecció de textos, a Llinares, J.B., Introducció històrica a l’antropologia, pp. 68-70. Universitat de València, València 1995.
— Hermas. El Pastor, a Pares Apostòlics, ed. Proa, pp.201-301, Barcelona 2000.
Textos literaris bizantins. Dels orígens al s. X. Antologia grec-català, (amb E. Marcos i S. Grau), Universitat de Barcelona, 2001.
— Simeó el Nou Teòleg, Himnes, (amb E. Marcos-Hierro), ed. Proa, Barcelona 2003.
— Romà el Melode. Himnes / Himne Acatist. (amb S. Janeras i S. Grau) Ed. Proa, Barcelona 2005.
— Plató, Diàlegs vol. XIX, Les lleis (llibres I-III), Fundació Bernat Metge, Barcelona 2013.
— Plató, Diàlegs vol. XX, Les lleis (llibres IV-VI), Fundació Bernat Metge, Barcelona 2016.

Del grec al castellà:
— Epicuro, Obras, (amb M. Jufresa i F. Mestre), ed. Tecnos, Madrid 1991.
— Luciano de Samosata, De dea syria, a G. Del Olmo, “El contínuum cultural cananeo”, Aula Orientalis Supplementa, pp. 163-176 Sabadell 1996.

Del llatí al català:
— Huldrych Zwingli, Fidei ratio, a Breu instrucció cristiana i altres escrits, ed. Proa, Barcelona, 1999.

De l’alemany al català:
— Raimon Panikkar, Invitació a la saviesa, ed. Proa, Barcelona 1997.
— Huldrych Zwingli, Breu instrucció cristiana i altres escrits, ed. Proa, Barcelona 1999.
— Martin Heidegger, “El camí dels camps”, Comprendre. Revista Catalana de Filosofia, 5, 2003, pp.61-63.
— Kerstin Gier, Roig Robí, ed. La Galera, Barcelona 2010.
— Kerstin Gier, Blau Safir, ed. La Galera, Barcelona 2011.
— Kerstin Gier, Verd Maragda, ed. La Galera, Barcelona 2011.
— Heiner Müller, Verkommenes Ufer. Medeamaterial. Landschaft mit Argonauten; Lysistrate 70; Medeasspiel, a Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica, 30 (2014) 168-193.
— Max Velthuijs, El drac vermell, Libros del Zorro Rojo, Barcelona 2016.

De l’alemany al català i al castellà:
— Ingo Siegner, El petit drac Coco fa la volta al món // El pequeño dragón Coco da la vuelta al mundo, ed. La Galera, Barcelona 2010.
— Ingo Siegner, El petit drac Coco i els pirates // El pequeño dragón Coco y los piratas, ed. La Galera, Barcelona 2011.
— Ingo Siegner, El petit drac Coco a la jungla // El pequeño dragón Coco en la jungla, ed. La Galera, Barcelona 2011.

Del grec modern al català:
— Miralles, C.; Camps, M., Set poetes neogrecs. Antologia, Edicions 62 , Barcelona,1988.
— Maria Lainà/ Haris Vlavianós, Amb pomes escampades, (amb més traductors). Seminari de Traducció Poètica de Farrera, X. Institució de les Lletres Catalanes, 2005.
— N. Kazantzakis, Ascesi, ed. Adesiara, Barcelona 2008.

Del castellà al català:
— Ana Alonso, Xavier Pelegrín, Agència Salamandra. L’amenaça dels animals ombra. La Galera, Barcelona 2012.
— Ana Alonso, Xavier Pelegrín, Agència Salamandra. L’epidèmia misteriosa. La Galera, Barcelona 2012

De l’anglès al català:
Atles de la Bíblia, ed. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 2007, en col·laboració amb més traductors.
— Ch. Paolini, Brisingr, ed. La Galera i ed. Roca, Barcelona 2008, en col·laboració amb més traductors.
— Barry Liga, Les increïbles aventures de Fanboy i Goth Girl, Narrativa Singular, Barcelona 2010.
— Nick Riordan, El tron de foc, Kimera, Barcelona 2011.
— Nick Riordan, L’ombra de la serp, Kimera, Barcelona 2012.
— Adam Gidwitz, Un somriure vermell com la sang. La veritable i horrible història de Hansel i Gretel, ed. La Galera, Barcelona 2012.
— Erin Hunter, El bosc dels secrets, La Galera, Barcelona 2012.
— Michelle Paver, Déus i guerrers, Kimera, Barcelona 2012.

De diverses llengües:
— Selecció de 101 citacions literàries breus, i traducció, a J. Vallès, M. Camps, El Jardí de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, Edicions de la UB, Barcelona 2017.


Sílvia Romero i Olea
www.silviaromeroolea.es.tl

La veu del traductor
La veu del traductor



Referència:
Romero i Olea, Sílvia.
«Montserrat Camps Gaset»
A: La veu del traductor
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34

Una mar de paraules:
«Maria Barbal: entre la novel·la social i el relat»

Josep Maria Corretger i Olivart
Una mar de paraules (Josep Maria Corretger i Olivart)


"La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat".

Montserrat Roig


Maria Barbal i Farré

Maria Barbal: entre la novel·la social i el relat


     Maria Barbal i Farré (Tremp, 17 de setembre de 1949) és una escriptora trempolina, que el 1963, a l’edat de catorze anys va haver de desplaçar-se a Barcelona per estudiar el Batxillerat. Posteriorment, va cercar feina a Ensenyament. De fet, va presentar-se a les primeres oposicions després del franquisme. En aquella època treballava de valent, recorda que fins i tot, feia de cap de seminari estant embarassada: “Era jove i plena d’energia”. En arribar a l’any 2000 decidí agafar una excedència per dedicar-se a la seva passió, l’escriptura, i no fou un camí de roses, quan reflexiona sobre els primers moments en què s’enfrontava al full de paper i el bolígraf a la mà, glossa: “Al quedar-me sola escrivint em vaig trobar com en un desert”.

     D’altra banda, ja fa una bona colla d’anys que es dedica professionalment a l’escriptura. La seva primera novel·la fou Pedra de tartera (1985), una obra que li féu guanyar dos premis, el Joaquim Ruyra i el Creixells, i que com glossa l’autora, difícilment podrà superar. La va escriure amb trenta-sis anys, ben jove. Ho explica amb certesa. De fet l’autora ja no es presenta ni a premis, no ho troba necessari. Queda clar que amb Pedra de tartera va assolir l’èxit, encara avui dia és un supervendes, ha tingut la seva adaptació teatral i s’ha traduït a diverses llengües, emperò, tinc molt clar que no és ni molt menys la millor obra que ha escrit Maria Barbal, en té d’altres i de millors. Una escriptora per redescobrir i assaborir.

     Tal i com comentà recentment en una trobada literària a Cerdanyola del Vallès: “Escric perquè m’agrada. Algunes hores escric per necessitat”. Per tant, és una autora que té passió per l’art d’escriure i s’hi dedica en cos i ànima.

Maria Barbal

     Maria Barbal ha escrit diverses novel·les inspirades en el seu Pallars natal, així doncs, les obres Pedra de tartera (1985), Càmfora (1990), Mel i metzines (1992) conformen el que es coneix com el cicle del Pallars, uns paratges que coneixia molt bé de la seva adolescència. Emperò, actualment, la Maria ha deixat un pèl el seu tant estimat Pallars per tornar-se com diu ella “una mica urbana”, i sobretot per inspirar-se en fets reals, precisament, aquest és un element fonamental en la seva darrera novel·la, obra amb la qual ha estat treballant els darrers quatre anys, En la pell de l’altre (2014), que parteix de la protagonista Ramona Marquès, una senyora, que en la línia d’Enric Marco va ésser una impostora i va fingir una mentida davant de la societat, també està amenitzada per altres ingredients com les relacions de parella o les relacions familiars. Aquesta obra va sorgir de manera espontània, per influència de la gran volada que va tenir la notícia de la impostura d’Enric Marco. Va estar treballant tant de temps amb la novel·la perquè la reescrigué de manera suau. Pretenia no repetir cap personatge i una i altra vegada, Maria Barbal s’interrogava i s’anava responent. Per l’autora, tot i que reescriure una obra és una tasca costosa i grandiloqüent, sobre el fet de tornar a refer un i altre cop un fragment, l’autora explana: “Reescriure és tranquil·litat. Talles, esporgues. No sempre quedes satisfeta amb la novel·la que has escrit, emperò t’has d’acostumar. L’escriptura et fa pensar per capes”.

     No és senzill que un escriptor tingui contínuament idees per crear un univers novel·lístic. Maria Barbal recull notícies de premsa, però no és l’única que ho fa, molts autors van per aquesta banda, recordo que un dia en Jordi Sierra i Fabra va dir el mateix, que s’inspirava en la premsa i que dels quatre o cinc retalls de notícies diàries en treia idees per escriure novel·les. La Maria va en aquesta mateixa línia: “Recullo notícies, però no escric res. Llavors, agafo volada, em faig preguntes i decideixo escriure sobre allò. Després creo ficció, escullo per exemple una dona, en aquest cas, Ramona Marquès, la seva família, l’escola on anirà...”

     En la pell de l’altre no és la primera vegada on Barbal pren com a idea un fet o notícia real per engendrar una obra, a Emma (2008), ja va posar les cartes a sobre la taula i va originar la novel·la sobre una indigent morta en un caixer. Barbal no defuig la realitat, ni se’n vol allunyar pas, és un aspecte que marca als individus: “M’inspiro en la realitat. El que domina, val i ens afecta. No podem donar l’esquena a la realitat. La novel·la pot plantejar elements que la notícia no pot donar”.

     Un dels principals temes que no escapoleix pas la seva darrera novel·la és la impostura. L’impostor sorgeix de la persona que cerca admiració, perquè com ella explana, potser no ha tingut estima i va absorvint els que sobresurten amb el tema. Ella mateixa, la Maria, el 1993 va dir: “Els escriptors també som uns impostors”. En l’actualitat, ho matisa dient que: “Explorem altres vides i que et poden suggerir uns personatges. Fabulem i inventem. Som mentiders”.

     Casualment, en Javier Cercas ha tocat el mateix tema en la nova obra, El impostor (2014), però com afirma la Maria, el seu llibre va veure la llum primer i el d’en Cercas és posterior, tot i que, realitza una biografia de ficció. Això demostra que el tema va impactar molt la societat del moment.

En la pell de l’altre

     Els personatges de Barbal sobresurten en l’obra En la pell de l’altre (2014), tal i com ella ha fet sempre. La novel·la presenta el dilema de dues dones que es poden comparar, la Ramona Marquès i la Mireia, dues amigues d’escola que malauradament es retroben uns anys després en unes circumstàncies diferents. Per l’autora són dues cares de la mateixa moneda. Llavors, va cercar uns periodistes que destapessin la història, la impostura de Ramona Marquès. Aquí, com ella no amaga gens ni mica, volia fer un homenatge a Ana Politovskaya. Tot ve d’un dia en què va assistir a una xerrada de la periodista russa, on ressaltava el millor que tenia el periodisme, donar la vida per destapar uns fets a Txetxènia. Per això ja la van intentar assassinar i la van salvar.

     Quan li pregunten per què en moltes obres apareixen les dones com a protagonistes, Barbal es justifica dient que: “Les senyores són més comunicatives i emboliquen més la troca, més que els homes”, això ho aplica a algunes de les seves protagonistes, perquè la marca molt: “Els personatges són com si fossin fills meus”.

     Ja hem dit que Maria Barbal a poc a poc, “s’està tornant una mica rural”, és a dir, que en les darreres obres la ciutat, Barcelona és la gran protagonista. Un bon exemple d’això, el trobem a Carrer Bolívia (1999), on el barri del Besòs apareix retratat. L’autora confirma que els llocs que pren com a escenaris de les obres són espais on ha treballat i que coneix a la perfecció, una mica a l’estil d’en Jaume Cabré, que pren aquesta estratègia en les seves obres. En la pell de l’altre tampoc n’és una excepció. El barri del Poble Nou n’és el protagonista. Així com també la fàbrica i els personatges que vivien en aquell entorn. Ho justifica glossant que: “Els coneixia a la perfecció. La novel·la no ha de donar característiques completes de l’escenari o fets polítics, només el que convé per la trajectòria dels personatges. Cal documentar-se emperò no ofegar la narració”.

     L’escriptora de Tremp sap del cert que la reeixida de Pedra de tartera possiblement no retornarà a sa vora, i com ella afirma: “L’èxit al principi és ser afortunat. Pedra de tartera sempre ha tingut lectors, s’ha mantingut viva. Hi ha lectors de diverses generacions. Mai escriuré una obra amb tanta expectació com aquesta”. El boom d’una obra de vegades ve de la mà d’una bona estratègia de publicitat, ara bé, el succés que va tenir aquesta obra a l’exterior de les nostres fronteres i que encara perdura fins als nostres dies, fou fruit d’una casualitat. Uns traductors alemanys s’interessaren per l’obra i posteriorment, un editor petit també, tot gràcies a un amic a la fira de Frankfurt. Aleshores, en set mesos, les vendes de la novel·la s’havien disparat. L’enviaren a la televisió i un editor dedicà vint minuts a parlar de l’obra en un programa sobre llibres. Després, les traduccions de la novel·la ja no s’aturaren i es podia llegir en portuguès, asturià, francès, romanès, castellà... fins a arribar a deu llengües, un fet sense precedents en la seva carrera novel·lística.

     Tot i aquest boom editorial d’aquell temps, Maria Barbal mai s’ha relacionat amb els traductors de les seves obres, però sí que una mica ha atès els dubtes que li han proposat des d’Alemanya, potser perquè en aquell país se sent com a casa seva, fou l’origen del succés de Pedra de tartera.

     Per un altre costat, en la llarga carrera com a escriptora de Maria Barbal no tot han estat glòries, també com comenta va escriure una obra teatral fallida intitulada L’helicòpter (2000), una obra que confirma que està reescrivint. Per contra, al TNC de Barcelona es va representar una meravellosa adaptació teatral de Pedra de tartera, amb escriptura de Mar Rossich que fou molt ben acollida per la crítica i el públic. Un fet que Barbal venera.

     Sobre si existeix alguna possibilitat de portar alguna novel·la a les grans pantalles Barbal es manté escèptica: “Les adaptacions per televisió no han sortit bé. Ara s’està intentant rodar un film de Pedra de tartera en alemany”.

     En la Maria Barbal escriptora també trobem una gran relatista, descobrim gairebé tants relats com novel·les. Sobre el tema l’autora comenta: “Els relats breus m’han costat bastant, sóc de grans personatges”. És un gènere que ha conreat en diverses ocasions: La mort de Teresa (1986), Ulleres de sol (1994), Bari (1998), La pressa del temps (2010) o Cada dia penso en tu (2011), també en novel·les més curtes com Escrivia cartes al cel (1996). Per Barbal, el conte t’exigeix precisió, és a dir, hi ha poques paraules sobrants i també requereix organització, tenir una ment cohesionada. A més, tal i com gaudeix explicant l’autora: “En un relat no cal donar pistes al principi, com expliquen a les escoles d’escriptura”.

     L’autora mai s’allunyarà del conte perquè a la vegada és un petit recés, i després de cada novel·la és un gènere que li agrada abordar. Ella creu que no cal assistir a les escoles d’escriptura per a ésser creador, emperò, que aquestes poden accelerar el procés de publicació d’una obra. En canvi, sí que li apassionen els clubs de lectura, tant de moda avui dia, els veu com un gran aprenentatge per l’autor.

     L’univers creador de l’autora de Tremp sembla no tenir fi, però sí que és una dona d’idees ben clares i fermes, de ben segur i sense por a equivocar-me, podria dir que és l’única autora que no té pàgina web personal, ni li interessa, no té temps, com ella mateixa glossa, i amb el correu electrònic ja s’hi enganxa prou minuts.

En la pell de l’altre -
 dedicatòria

     Dels premis literaris també se’n desentén. Sap que ésser guardonada en una convocatòria literària és la publicació d’una obra, una gran oportunitat, però que molts premis vénen marcats per unes bases de poca llibertat. Només s’ha presentat realment en dos, el primer, Joaquim Ruyra, el va guanyar amb Pedra de tartera (1985), i el segon al qual va presentar-se fou el Prudenci Bertrana i a proposta de la editorial, que va guanyar el 2005 amb País íntim. D’altres, han premiat la seva trajectòria literària, com per exemple: Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana (2009) o bé el més recent, Premi trajectòria de la Setmana del Llibre en Català (2010). Aquests darrers són gratificacions que l’animen a seguir en la dura tasca d’escriure i no se n’amaga: “És pesat, però vull seguir escrivint”.

     Finalment, Barbal també ha tastat la literatura infantil, emperò en va escriure poca i de manera accidental. La trobem en obres com: Pampallugues (1991), Des de la gàbia (1992), Espaguetti Miu (1995), potser, perquè al tenir fills, li van causar interès, per instigació maternal.

     Troba que escriure per nens és complicat, cal evitar les paraules complicades, hi veu limitacions, similar a escriure poesia, cal ésser molt curós. És una assignatura que té pendent, com l’escriptura teatral i ho diu sense por, en veu alta. De totes maneres, per Barbal, els narradors cerquen el lirisme dins de la prosa, una prosa que alhora és molt treballada. Com l’escriptura de la Maria Barbal, perfeccionista, que reescriu un i altre cop fragments de pàgines per no repetir paraules, que busca la inspiració on sigui i tot per escriure una nova obra, una obra que agradi, una obra que arribi al públic, una obra que algun dia pugui soterrar la llarga ombra creada per Pedra de tartera, que com he dit anteriorment, és la seva novel·la més venuda, si es vol, la més exitosa, però ni molt menys la seva millor novel·la, d’una escriptora senzilla, com la seva rúbrica mostra, però enorme, una autora en majúscules i que ha dignificat la literatura catalana.




Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«Maria Barbal: entre la novel·la social i el relat»


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Maria Barbal: entre la novel·la social i el relat».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34

«Brindis»

Joan Oliva i Bridgman

Il·lustració: Joaquim Mir

Paisatge (Joaquim Mir)

Brindis


Som al camp, som al camp, companys de l'ànima,
com els homes primitius lliures, ben lliures:
als nostres peus la plana productora
i enllà, damunt del cap, l'espai amplíssim.

No som els fills de la ciutat malalta;
aquí tot és immens, fins la nostra força.
Som els fills predilectes de la vida
i dominem el món. Som els robustos
enemics implacables de l'anèmia,
d'aquella anèmia que embrutint els homes
els fa esclaus de les Lleis i les Misèries.

Brindem per la salut, brindem alegres
per la nostra joventut eterna i brava,
i per la Llibertat: són les deesses
que al temple del Progrés ens acompanyen.

Com novells gladiadors baixem al cercle
a lluitar amb les feres més temibles,
la Rutina, el Dolor i la Ignorància:
contemplaran atònits la nostra lluita
els pobles enterrats dins la fossana
immensa del passat, els que ara viuen,
i aquells més venturosos que han de néixer.

Brindem, companys, brindem: la copa omple
el vi calent que ha d'escalfar-nos prompte:
després baixem tots junts de la muntanya
i a la llar retornem folls d'alegria
sadollats els pulmons d'aires saníssims,
els pits ben eixamplats, colrats els rostres,
i en els llavis vermells de la nostra amada
posem, embriagats d'amor, l'ànima tota.


Joan Oliva i Bridgman
(Barcelona, 1878-1914)
«Brindis»

Il·lustració:
'Paisatge (Joaquim Mir)'
"Paisatge"
Joaquim Mir
(Barcelona, 1873–1940)


Referència:
Oliva i Bridgman, Joan.
«Brindis».
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017



Lo Càntich
- Revista de Literatura, Art i Cultura -
DL: B.42943-2011
ISSN 2014-3036

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017

Lo Càntich
- Revista de Literatura, Art i Cultura -


Número 33
Ironia, 2017
Gener-Abril de 2017


DL B.42943-2011 - ISSN 2014-3036 - EAN 9772014303002 33>

Pàgines: 158 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica

Il·lustració de portada: © Marga Rodríguez

Portada posterior: © Alba Martín

Adquirir en paper (Interior en color):

Adquirir Lo Càntich - N.33 en Bubok - Color

Adquirir en paper (Interior en blanc i negre):

Adquirir Lo Càntich - N.33 en Bubok - Blanc i negre

Descarregar gratuïtament en format e-book - pdf:

Descarregar Lo Càntich - Número 33

Índex

          I  -  Mestres del Temps
          II  -  Creació i Cultura
          III  -  Canal ARC TV - Suplement digital


- I -
Mestres del temps,
de casa nostra i d'arreu del món

Gènere Poesia
Vagant pel bosc (Miquel Costa i Llobera)
«Vagant pel bosc»
Miquel Costa i Llobera

Il·lustració:
"Dues dones assegudes en un clar de l'arbreda"

Mary Stevenson Cassatt

Gènere Poesia
Pels espais lluminosos s'estenen mes mirades... (Víctor Balaguer)
«Pels espais lluminosos s'estenen mes mirades...»
Víctor Balaguer

Il·lustració:
"Cel i Mar"

Alba Martín

Gènere Art Visual
El venedor de tapissos (Marià Fortuny i Marsal)

«El venedor de tapissos»
Marià Fortuny i Marsal




Gènere Poesia
La tomba de Charles Baudelaire (Stéphane Mallarmé)
«La tomba de Charles Baudelaire»
(Le tombeau de Charles Baudelaire)
Stéphane Mallarmé

Traducció: Claudi Giné
Fotografia: "Cenotafi de Charles Baudelaire"

Gènere Poesia
Ella (Miguel Antonio Caro)
«Ella»
Miguel Antonio Caro

Traducció: Catalina Isart
Il·lustració: "Meditació"
Josep Llimona i Bruguera

Gènere Poesia
Quan feia fred (Joaquim Maria Bartrina)
«Quan feia fred»
Joaquim Maria Bartrina

Fotografia:
"A la vall de Núria"

Liudmila Liutsko

Gènere Conte
El mort vivent (Ioannis Kondylakis)
«El mort vivent»
(Ο Καταχανάς)
Ioannis Kondylakis (Ιωάννης Κονδυλάκης)
Traducció: Enrique Íñiguez Rodríguez
Il·lustració: "L'enterrament precipitat"
Antoine Wiertz

Gènere Poesia
Al vol (Guerau de Liost)
«Al vol»
Guerau de Liost
(Jaume Bofill i Mates)
Il·lustració:
"Passeig a la llum de la lluna"

Vincent Van Gogh

Gènere Poesia
Tu em vols blanca (Alfonsina Storni)
«Tu em vols blanca»
(Tú me quieres blanca)
Alfonsina Storni

Traducció: Dolors Garrido Martínez
Il·lustració: "Noia nua amb els cabells negres"
Egon Schiele

Gènere Article
Notes biogràfiques: Manuel de Pedrolo (Josep Maria Corretger i Olivart)
«Notes biogràfiques: Manuel de Pedrolo»
Seguim essent Pedrolians


Per: Josep Maria Corretger i Olivart




- II -
Creació i Cultura

Gènere Article
La nova Gramàtica de la llengua catalana (Josep Maria Corretger i Olivart)

«La nova Gramàtica de la llengua catalana»
Per: Josep Maria Corretger i Olivart

A: "Una mar de paraules"


Gènere Poesia
Solitud (Pep López Badenas)
«Solitud»
Pep López Badenas

Il·lustració:
"Solitud"

Alexej von Jawlensky

Gènere Poesia
Foc a les ales (Glòria Bosch i Morera)
«Foc a les ales»
Glòria Bosch i Morera

Il·lustració:
"Icarus"

Henri-Émile-Benoît Matisse

Gènere Poesia
aigua i vent (Juan Ruiz Rey)
«aigua i vent»
(agua y viento)
Juan Ruiz Rey
Il·lustració:
"Els pollancres, en el vent"

Oscar-Claude Monet

Gènere Poesia
Per desig (Kim Addonizio)
«Per desig»
(For Desire)
Kim Addonizio

Traducció: Montserrat Aloy i Roca
Il·lustració: "Kim Addonizio"
D-Phhertmant

Gènere Article
Vicenç Villatoro s'endinsa en les arrels familiars (Josep Maria Corretger i Olivart)

«Vicenç Villatoro s'endinsa en les arrels familiars»
Per: Josep Maria Corretger i Olivart

A: "Una mar de paraules"


Gènere Ressenya Literària
Novembre... (Núria Valentí Arbós)

«Novembre...»
Núria Valentí Arbós

Per: Sílvia Romero i Olea
A: "Caducitat immediata"

Gènere Poesia Visual
Poema Visual núm. 211 (toni prat)

«Poema Visual núm. 211»
toni prat

A: "Poesia Visual"


Gènere Paràbola
La por (Monjo Varnava (E.Sanin))
«La por»
Monjo Varnava (E.Sanin)
Монах Варнава (Е Санин)
Traducció: Liudmila Liutsko
Il·lustració:
Viacheslav Polezhaev

Gènere Poesia Visual
En el camí (Angela Caporaso)

«En el camí»
(In cammino)
Angela Caporaso



Gènere Entrevista
Maria Llopis Freixas (Sílvia Romero i Olea)

«Maria Llopis Freixas»

Per: Sílvia Romero i Olea
A: "La veu del traductor"


Gènere Poesia
L'hivern (Joan Lluís Cau Fogasa)
«L'hivern»
Joan Lluís Cau Fogasa

Fotografia:
"Boí-Taüll"

Liudmila Liutsko

Gènere Relat
Invisible (Roser Blàzquez Gómez)
«Invisible»
Roser Blàzquez Gómez

Il·lustració:
"Canyissar"

D-Phhertmant

Gènere Poesia
Els meus ulls (Maria Rosa Corretgé Olivart)
«Els meus ulls»
Maria Rosa Corretgé Olivart

Il·lustració:
"Mirada blava"

Quim Robsen

Gènere Poesia
Memòria (o Ànima mesaniversària) (Lluís Servé Galan)
«Memòria (o Ànima mesaniversària)»
Lluís Servé Galan
A: "Sonetàlia
(Novíssima lírica clàssica)"

Il·lustració:
"Amants"

Abbie Rios

Gènere Art Visual
Realimentació (Marga Rodríguez)

«Realimentació»
Marga Rodríguez




Gènere Poesia
Cinc haikús (David Fernández Santano)
«Cinc haikús»
Per: David Fernández Santano

Il·lustració:
"Mont Fuji"

Katsushika Hokusai


Gènere Ressenya Literària
La noia del descapotable (Maria Rosa Nogué)

«La noia del descapotable»
Maria Rosa Nogué

Per: Sílvia Romero i Olea
A: "Caducitat immediata"

Gènere Poesia Visual
Poema Visual núm. 214 (toni prat)

«Poema Visual núm. 214»
toni prat

A: "Poesia Visual"


Gènere Relat
A la riba dels invisibles (Roser Blàzquez Gómez)
«A la riba dels invisibles»
Roser Blàzquez Gómez

Il·lustració:
"Contrast"

D-Phhertmant

Gènere Poesia
Ombra misteriosa (Maria Rosa Corretgé Olivart)
«Ombra misteriosa»
Maria Rosa Corretgé Olivart

Il·lustració:
"A l'ombra"

Walter I. Cox

Gènere Novetat editorial
Inèdits
«Inèdits»

Revista de creació literària
Núm. 10 - Gener 2017

Gènere Novetat editorial
Viure amb una estrella (Jiří Weil)
«Viure amb una estrella»

Jiří Weil
Viena Edicions

Gènere Novetat editorial
A la colònia hidràulica i altres contes (Sílvia Romero i Olea)
«A la colònia hidràulica i altres contes»

Sílvia Romero i Olea
- XXIV Premi de Narrativa Vila de l'Ametlla de Mar 2016 -
Pagès Editors

Gènere Novetat editorial
Pensaments i vivències (Gemma Matas Gustems)
«Pensaments i vivències»

Gemma Matas Gustems
ARC

Gènere Novetat editorial
Des de la infantesa (Gemma Matas Gustems)
«Des de la infantesa»

Gemma Matas Gustems
ARC

Gènere Novetat editorial
El bes de la nit (Montse Assens - Anna Rispau)
«El bes de la nit»

Montse Assens - Anna Rispau
- Premi Festa d'Elx 2016 -
Edicions Bromera

Gènere Novetat editorial
El Blues d'Odisseu (Xavier Marcet i Soler)
«El Blues d'Odisseu»

Xavier Marcet i Soler
Huerga y Fierro Editores

Gènere Novetat editorial
Inèdits
«Inèdits»

Revista de creació literària
Núm. 11 - Abril 2017

Gènere Premis i Concursos


Gènere Premis i Concursos







- III -
Canal ARC TV
(Suplement digital)

Gènere Canal ARC TV
Canal ARC TV
Canal ARC TV
Programa "Tast de lletres"
- Associació de Relataires en Català -
Presentat per Sílvia Romero i Olea

[ Programa 0008 ]
«Lolita»,
de Vladimir Nabokov

- - -
«La casa de les belles adormides»,
de Yasunari Kawabata


[ Programa 0009 ]
«He d'anar-me'n»,
de Cornèlia Abril




La Redacció solament es fa solidària dels treballs
que no porten signatura.
Dels articles signats en són responsables llurs autors.


Lo Càntich
Lo Càntich

Direcció:
Ferran Planell i Coflent

Coordinació editorial:
Toni Arencón Arias

Consell de Redacció:
Vicenç Ambrós i Besa, Toni Arencón Arias, Montse Assens Borda
Miquel Bonfill Asperò, Glòria Calafell, Ferran d’Armengol,
Carles Fernández Serra, Pere Fornells Miquel,
Núria López Garcia, Montserrat Lloret, Jordi Masó Rahola,
Pau Marc Riera Albó, Laura Ropero Ventosa

Equip Editorial:
Dolors Garrido Martínez - Maria Rosa G. Zellweger
Toni Arencón i Arias - Laura Boadas i Galí
Paolo Santos - Esther Llobet i Díaz - Margarida Badia
Josep Maria Corretger i Olivart - Joan Bernat
Sandra Domínguez Roig - Joan Abellaneda i Fernández

Correcció i revisió d’estil:
Margarida Badia – Joan Bernat – Marc Arencón


Creative Commons License
Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0
CC BY-NC-ND 3.0
Safe Creative
NR: 1003305878809
Qualsevol mena de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra resta sotmesa a les característiques específiques d'aquesta llicència.

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017 - CP



Lo Càntich. N.33. Ironia, 2017
Gener - Abril de 2017
ISSN 2014-3036
DL B.42943-2011


ISSN 2014-3036-N.33


Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]