Sonetàlia (Novíssima lírica clàssica)
«Gòlgota (o Vànova)»

Lluís Servé Galan
Sonetàlia -Novíssima lírica clàssica- (Lluís Servé Galan)
"El sonet és l'estrofa per excel·lència de la poesia clàssica. Però, cal que ens cenyim a dos quartets i dos tercets, a una rima uniforme i immutable formalment, a un metre específic? Per què no escriure sonets i gaudir-ne lliurement?
Això és el que intenta assolir Sonetàlia, barrejar indistintament el clàssic i el modern, sense cap altra aspiració que el gaudi de qui escriu i de qui llegeix...".

Ella pensa en el fantasma (Paul Gauguin)

Gòlgota (o Vànova)


Quietud i teranyines, he parlat als espectres lassos
Que m'envolten i m'han ofert silenciosos mots
Per alimentar els malsons i els fracassos,
Xiuxiueigs per despertar-me els temors, tots.

Canelobres i ombres, he il·luminat amb fogueres
Apagades i cendres cada racó que temo, que ja temia
Abans de néixer la penombra, i són inútils les esperes
Quan la nit és lentitud i devora qualsevol indici del dia.

Aranya famèlica i parany, he begut el nèctar càlid
De la flor de la pols, he sentit el creixement de l'espiga
De forment eixorc en les venes mentre perdia l'hàlit.

I ara, malgrat que sento que la vànova és enemiga,
M'ajaço i m'endinso en la gola del llop, malson pàl·lid
I gota que se m'escola en la ment, plena d'espectres crassos.


Lluís Servé Galan
(El Vendrell, Tarragona, 1978)
Sonetàlia (Novíssima Lírica Clàssica)
«Gòlgota (o Vànova)»

Il·lustració:
'Ella pensa en el fantasma (Paul Gauguin)'
"Ella pensa en el fantasma"
Paul Gauguin
(París, França, 1848 - Hiva Oa, Illes Marqueses, 1903)


Lluís Servé Galan,
col·laborador i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al seu blog:

Enllaç a 'Es desclou la tenebra' -Lluís Servé Galan- (obre nova finestra)
Es desclou la tenebra



Referència:
Servé Galan, Lluís.
«Gòlgota (o Vànova)»
A: "Sonetàlia (Novíssima lírica clàssica)
Lo Càntich. N.26.
Gener - Març, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 26>
EAN: 9772014303002 26>
ISSN 2014-3036-N.26

Relats finalistes del Concurs
ARC de Microrelats a la Ràdio 2014-2015
"El cicle de la vida"
Febrer de 2015:
«Joventut»

Associació de Relataires en Català

Concurs ARC de Microrelats

Relats finalistes del Concurs
ARC de Microrelats a la Ràdio 2014-2015
"El cicle de la vida"
Febrer de 2015: «Joventut»


El jurat d'autors i d'autores del Concurs
ARC de Microrelats a la Ràdio 2014-2015 "El cicle de la vida",
després de les deliberacions necessàries, fa públic el veredicte de les obres
seleccionades corresponents al subtema: "Joventut":

Relats seleccionats

Títol - Autor/a o Nick

"Pecats de joventut" - TUSITALA

"La noia del cor" - Josep Casals

"Emocions encadenades" - Mercè Bellfort

"La Joana" - Mar - Montse Assens

"El futur" - Estefania Guerra

"Hedonisme" - Ivan Bonache

"Ethernal Youth" - Edgar Cotes i Argelich


Enhorabona als autors i autores seleccionats.
Moltes gràcies a tots els participants.


Comissió de Concursos
Associació de Relataires en Català
Dimarts, 3 de març de 2015


Bases del Concurs i relats finalistes


Referència:
«Relats finalistes del Concurs
ARC de Microrelats a la Ràdio 2014-2015
"El cicle de la vida"»

- Febrer 2015 - Joventut -
Lo Càntich. N.26.
Gener - Març, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 26>
EAN: 9772014303002 26>
ISSN 2014-3036-N.26

«Tot u»

Empar Argudo Alegre

Il·lustració:  Roser Piñol

Dolor (Roser Piñol)

Tot u


     L'ha perduda i ell ho sap, però no pot imaginar fins a quin punt la trobarà a faltar. Encara no ha posat els peus al terra, no és conscient que els buits que ara comença a notar no els omplirà una simple nit de festa o una quedada amb els amics. Però ell intenta no recordar-la, fa mil esforços per pensar que tot anirà bé en tan sols dues hores. Incrèdul, hipòcrita.

     L'ha perduda, sí. Es torna a repetir dues hores després que és conscient i no se n'adona que feia dues hores s'havia promés no recordar-la en aqueix moment. Però a l'hora d'agafar l'abric de la perxa no hi veu les seues pertinences, i eixe és el primer cop que el cor li batega més de pressa. El precipici està a sota dels seus peus però és prompte per caure. El pitjor no ha començat.

     Entra a l'ascensor, es gira, i el cor, més present que mai, li torna a fer saber que el que necessita és girar-se i tenir a qui besar en secret, tendrament, en aquell espai públic, però per a ells un espai especial. Mira al terra i li cau una llàgrima subtil, cau lentament, però ell no li fa cas.

     Entra al garatge, obri el cotxe, de cinc portes, del qual d'ara endavant sols n'obrirà una. L'arranca i se'n va. Però al poc s'adona d'un petit detall més: no té a qui, junt amb ell, canvie les marxes del cotxe, únicament està la seua mà i la palanca solitària; ja no està al mig eixa mà dolça, suau que l'ajudava. El cor, insistent hui, batega i batega, i la troba a faltar.

     Arriba al lloc on havia quedat amb els seus amics i tots el tracten com si no haguera passat res. D'una banda fa que el record d'ella, un poc nítid, desaparega per uns instants; però per altra banda s'adona que, ningú no li ha preguntat un simple "com et trobes", i el fa sentir sol entre la multitud. I el cor li batega, de nou, com porta fent des d'aquest matí, de manera incontrolada lletrejant el seu nom. Es pensa que l'estima es regeix pel temps, que quan més temps passa, més s'oblida. De nou ,incrèdul, hipòcrita.

     Quatre hores dins d'aquell bar per no veure nevar sol, i un nou record torna a la seua ment. La seua tradició de fer àngels al terra. El cor li fa mal, no sols batega ràpid. Ha perdut la seua companya de viatge, de sofà, d'ascensor, de cotxe... "No vull aquest viatge sol", pensa.

     Decideix anar-se'n i en el jardí que hi ha darrere del seu pis es gita en la neu. Fa un àngel primer, després s'alça i al seu costat en fa un altre, a penes es rocen les mans dels dos àngels dibuixats. Però... ell pensa: "Serà un àngel, un bonic querubí, per sempre". No entén el perquè haguera de deixar-lo tan prompte, però no existeix cap explicació, el destí és l'únic que ho sap.

     Es gita, de nou sol, i somia com degué ser aquell moment on el destí decidí que fóra ella i no un altre. S'imagina el cotxe accelerat i el conductor mig begut el qual, de sobte, la sorprengué, i que ,cap alé isquera de la seua boca després d'aquell colp. No es podrà venjar mai. El conductor no es va dignar ni a veure si ,de veritat, l'haguera morta o no, però sap que el seu càstic serà la tremolor de la consciència que mai no callarà.

     El dia de cap d'any decideix no eixir, decideix passar-lo a casa, com un dia més ja que no hi mereix cap celebració. S'adorm i fa el seu desig de cap d'any: ser un àngel amb ella.

     Diuen que l'estima pot amb qualsevol repte que es propose. I, mai no us heu preguntat el per què? Doncs Amor, aquella nit, va deixar el món dels vius per reunir-se amb Eternitat i per no separar-se mai més.


Empar Argudo Alegre
«Tot u»

Il·lustració:
Roser Piñol
(Barcelona, 1985)
«Dolor»
'Dolor (Roser Piñol)'


Referència:
Argudo Alegre, Empar.
«Tot u»
Lo Càntich. N.26.
Gener - Març, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 26>
EAN: 9772014303002 26>
ISSN 2014-3036-N.26

Petiteses:
«L'hivern també floreix»

M. Roser Algué Vendrells
Petiteses (M. Roser Algué Vendrells)
     "Les coses que de veritat ens fan vibrar, per bé o per mal, les que ens ajuden a fer via, solen ser les coses petites. De vegades fem un pas enrera, però sovint, després, en fem dos o tres endavant.
   És una mica anar per la vida a cop de sensacions, a les que jo he anat donant forma de prosa o de poema, segons el que em demanava el cor en cada moment, i les coses del cor sempre són prioritàries.
   Ja sabem que és el pensament el que regeix els nostres actes, però sovint ens cal posar un xic de fantasia i d'il·lusió a les nostres vides."

L'hivern també floreix


Només flors i cel...

Només flors i cel,
l'arbre se n'enamora.
Un amor tendra.

Branques torçades...

Branques torçades,
com bandera florida
que oneja a l'aire.

La neu rosada...

La neu rosada
ara cobreix les branques.
L'arbre tremola.


M. Roser Algué Vendrells
(Navàs, 1945)
Petiteses:
«L'hivern també floreix»

Fotografies:
M. Dolors Algué Vendrells


M. Roser Algué Vendrells,
col·laboradora i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al seu blog:

Enllaç a 'Petiteses' -M. Roser Algué Vendrells- (obre nova finestra)
Petiteses



Referència:
Algué Vendrells, M. Roser.
«L'hivern també floreix»
A: Petiteses
Lo Càntich. N.26.
Gener - Març, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 26>
EAN: 9772014303002 26>
ISSN 2014-3036-N.26

«Aigües profundes»

Maria Bonafont

Témenos Edicions

Aigües profundes (Maria Bonafont)

Aigües profundes

Maria Bonafont

Témenos Edicions
Pàgines: 95
ISBN: 978-84-942749-8-5


Pròleg:
Carles Duarte i Montserrat

     En Aigües profundes, Maria Bonafont se'ns hi mostra pertot propera, des de la introspecció serena, des de la quotidianitat alhora lúcida i cordial, i aconsegueix construir-hi, aprofitant la seva fecunda imaginació literària i el coneixement expert de la tècnica del vers, una obra francament reeixida. Deixeu-me assenyalar encara, com ja queda palès al títol, que Aigües profundes és un llibre on la naturalesa esdevé omnipresent, amb l'expressió del vincle immediat que uneix Maria Bonafont amb el paisatge. Llegir Aigües profundes constitueix un plaer i un aprenentatge que ens encomana amor per la vida.


'Aigües profundes (Maria Bonafont)'
"Aigües profundes"
Maria Bonafont



Culturàlia


Referència:
Culturàlia.
«Aigües profundes»
Maria Bonafont
Lo Càntich. N.26.
Gener - Març, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 26>
EAN: 9772014303002 26>
ISSN 2014-3036-N.26

«La terraire»

Eduard Vidal i de Valenciano

Il·lustració: John White Alexander

Isabel i la cassola d'alfàbrega (John White Alexander)

La terraire


     Un dels tipus que més recorren els carres d'aquesta comtal ciutat és, sens dubte algun, el que dóna títol a aquest article.

     Figureu-vos una xicota de divuit a vint-i-quatre anys, desinvolta, de mirada atrevida, ull viu i penetrant (senyals evidents de son descaro i poc respecte); d'un conjunt vulgar, desgarradota en son port, amb faldilles d'indiana del país, vella i descolorida, damunt d'unes soles enagües; gipó de panyo al fort de l'hivern i que el desprecia a les primeres calors; mocador al coll que el nua a ses espatlles, i al cap que se'l subjecta, per dessota les barbes, amb un mal manyoc; calçant mitja blava descolorida com totes les demés prendes de son trajo, espardenya de quatre vetes o sabates de cordovà; i tindreu el tipo de la terraire.

     Adherit a ella, com la mà al braç, va un burro més sec que un secall i més manso que un bon Jan, resignat o no resignat; però víctima del bastó de la terraire, sens més arreus, generalment, que un mal ronsal, les més de les vegades d'espart, lligat de manera que serveixi de brida, i una mala sàrria, curullada de terra d'escudelles, que porta sens emparo de manta ni albarda, lo que fa que el número de nafres corri parió amb el de les garrotades que, amb sa paciència burrical, compta diàriament a l'acompassada cantarella de «Quiii... voool... terra!»

     Cada dia, sobre les nou en el bon temps, i allà entre onze i dotze al fort de l'hivern, les veureu entrar a professó feta pel portal de Sant Antoni, dispersant-se pels diferents barris de la ciutat, on, per espai de tres o quatre hores, no deixareu d'oir la llastimosa cantillera amb el seu obligat acompament de garrotades, que, com a pluja menuda, cauen sobre els pacientíssims burros, lo que sens dubte ha dat origen al ditxo: Més pacient que un burro de terraire.

     Si més detalls us falten per conèixer-la, preneu-vos la pena d'escoltar el següent diàleg:

     —Digues, Tereseta: ¿per què no vas venir ahir?

     —¿I com volia que vingués, amb aquella pluja? Què volia que portés fang?

     —Tindries de tenir repuesto fet per aquests casos. Bona falta em vas fer.

     —Ai, ai! Si mira tan endavant no caurà mai endarrera. Val més que en compri doble partida, i així en tindrà per quan plogui.

     —Tinc la pastereta petita.

     —I jo la casa. Vaja: quan n'hi poso?

     —Plena. Quant te dec?

     —Sis quartos.

     —Com, sis quartos? Que et tornes boja? Si l'altra vegada me la vas omplir per quatre?

     —Doncs, si ho sap, per què ho pregunta?

     —Omple bé, omple bé.

     —Si es vessa!... Que no ho veu?

     —Vaja, no siguis arraixa. Això rai, que no us costa res.

     —Es coneix que no la té d'arrencar ni perdre les ungles, que, si no, no ho diria. Xo! ¡Aquest dimoni de burro!

     —Fuig, dona, si ni se't pot tenir de tan sec!

     —Doncs, amb tot i ser tan vell, em fa posar els cabells blancs. Ara mateix, al passar pel carrer de Sant Pau, ha vist la somera de la Feliça i... ai, filla, com se m'ha posat!... Xo! (La Tereseta, com per via d'advertència, sacut dos vergassades al cap del ruc, suficients per fer-hi tornar el més savi.)

     —No li peguis, dona.

     —Vostè el tingués de governar. Xo! ¡Ditxosa cua, sembla la pèndola d'un rellotge! I, digui'm, que és fora la minyona del tercer pis?

     —Qui vols dir?

     —La Leionor. Aquella tan llamenca, que sembla que tingui la salut emmatllevada, que se la pinta de polida i parla tot safallós.

     —Ca, dona!... Si l'amo està que hi delira!

     —Doncs si que té gust. ¡Em sembla que deu ser més macarró!

     —Per què, dona!

     —Què vol que li digui... No compra terra més que de lluny en lluny, i, si vostè ho repara, baixa una olla més plena de cascàrria que fàstic fa de tocar-la. Xo, burro! ¡Maleïda mosca, i com me'l fa partenir! (I, dient això, li alça la pelada cua, caça l'insecte, el rebat per terra i l'aixafa exclamant tota satisfeta: -Vés, pica!) ¿I el senyor Cinto?

     —S'ha mort.

     —Déu l'hagi perdonat. No vol pas res més?

     —Quan tornaràs?

     —Cada dia que no plogui. Arri, paiasso! Quiii... voool... terra.

     I el burro camina de nou, sospirant de goig per les lliures què ha descarregat de pes, quals sospirs van augmentant a proporció que la carga baixa.

     Però quan la sàrria mostra son fons, llavors comença la segona part. La terraire la plega pel mig, la col·loca sobre la bestiola, i, amb una agilitat que envejaria la més lleugera amazona del Circo de Ciniselli o Price, d'un sol bot, i sense tocar pèl, monta en el burro, i, sentada amb la tranquil·litat més indiferent, comença a comptar els quartos que ha fet, sense atendre si el burro va dret o tort, si per l'acera o pel mig, ni si pot donar algun cop de cap o algun petó a algun bocabadat; donant lloc sa distracció a les queixes dels transitants i a les desvergonyes de la terraire. Algunes capaces d'avergonyir al sol, si el sol tingués vergonya.

     Al passar pel carrer de l'Hospital compra un llonguet i un grapat de fruita, sense pendre's la molèstia de baixar de la bestiola, i corre a reunir-se amb les companyes, que l'esperen a l'entrar del carrer de la Cera.

     Si llavors les topéssiu, no els digueu pas res; és un consell d'amic, puix aquelles boques, si l'emprenen contra vosaltres, són capaces de marejar-vos i potser d'alguna cosa més, solament amb sos immensos ditxos, equívocs, descaros, desvergonyes, llengotes i sofocos. En consciència crec jo que un dels suplicis que jo destinaria als homes tontos, si mai arribés a legislar (cosa, com sabeu, molt fàcil en nostres dies), fóra el ser torejat per les terraires

     Ans d'acabar, amb tot, per satisfacció del nostre poble, vos diré amb orgull que la terraire és generalment tan honrada com desvergonyida, que, no obstant la deixadesa i el descuit del seu trajo, no quita que el diumenge la vegeu mudada de festa, convertida en airosa pagesa del Pla i enamorant a més de quatre, sense notar-li aquell desenfado i aquella desinvoltura. Però no us deu estanyar: la terraire, llavors, no és la terraire. Ella no existeix sinó quan va espellifada, deixadota i sense pentinar, acompanyada de son miserable i assecat burro, i cridant amb gutural i llastimosa veu: «Quiii... vol... terra!»


Eduard Vidal i de Valenciano
(Vilafranca del Penedès, 1838 - Barcelona, 1899)
«La terraire»
(Article costumista publicat al setmanari Un tros de paper
amb el pseudònim "Blay Màrfegues")

Il·lustració:
'Isabel i la cassola d'alfàbrega (John White Alexander)'
"Isabel i la cassola d'alfàbrega"
John White Alexander
(Allegheny, Pennsylvania, 1856 - Nova York, Estats Units d'Amèrica, 1915)


Referència:
Vidal i de Valenciano, Eduard.
«La terraire».
Lo Càntich. N.26.
Gener - Març, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 26>
EAN: 9772014303002 26>
ISSN 2014-3036-N.26

«El noi del costat del padrí»

Jesús M. Tibau

Cossetània Edicions

El noi del costat del padrí (Jesús M. Tibau)

El noi del costat del padrí

Jesús M. Tibau

Cossetània Edicions
Col·lecció: Notes de color, 66
112 pàgines - Rústica amb solapes
ISBN: 978-84-9034-196-4


Jesús M. Tibau

     Natural de Cornudella de Montsant i tortosí d'adopció, Jesús M. Tibau és especialista en relats breus, i no cedeix en el seu intent de "viure del cuento", com ara els que es troben als reculls El vertigen del trapezista, Una sortida digna o I un cop de vent els despentina. Entre altres, ha obtingut el premi Marian Vayreda de Narrativa i el Premi Blocs Catalunya pel seu blog "Tens un racó dalt del món", que també dóna nom al programa de televisió que presenta a Canal 21 de les Terres de l'Ebre. El 2013 va rebre el premi Mèrit de les Lletres Ebrenques a Amposta. Li agrada llegir els seus contes amb el recital Relats a recer d'una guitarra.

     Dels vuit llibres publicats per l'autor, aquest ja és el sisè recull de contes; la qual cosa demostra el seu idil·li amb el gènere. La seva capacitat per la síntesi, per concentrar emocions en poques línies, arriba al límit amb els nanocontes, textos d'un parell de línies amb què arrodoneix aquest recull.

     El noi del costat del padrí és el títol del primer conte, i s'hi troba un dels seus primers personatges més habituals; anònim, secundari, senzill, aparentment sense importància, però que amaga grans dosis d'humanitat i tendresa.

El noi del costat del padrí
Jesús M. Tibau

     Em dic Joan, com el padrí, i aquest lligam nominal, unit al de la sang, ha fet que sempre em miri l'única foto que en conservo amb un afecte especial. Me la va regalar el pare quan vaig fer quaranta anys, com una mena de testimoni generacional. Sabia que em faria il·lusió, perquè quan era petit sempre li demanava que me l'ensenyés i, de tant en tant, anava a la calaixera del seu quarto a mirar-la d'amagat. M'atreia, potser pel blanc i negre, tirant a gris, per la data escrita al darrere amb cal·ligrafia tremolosa (1927), pel desdibuixat fons de la plaça del poble amb els porxos, les persianes abaixades i els xiquets que havien deixat de córrer per parar atenció al fotògraf… I pel noi del costat del padrí, que li passa una mà per l'espatlla. Mon pare mai ha sapigut qui era, i ma mare, que té més memòria per a aquestes coses, tampoc; per això sempre li hem dit així: el noi del costat del padrí.

(Fragment. Cortesia de Cossetània Edicions)


'El noi del costat del padrí (Jesús M. Tibau)'
"El noi del costat del padrí"
Jesús M. Tibau



Culturàlia


Referència:
«El noi del costat del padrí»
Jesús M. Tibau
Lo Càntich. N.26.
Gener - Març, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 26>
EAN: 9772014303002 26>
ISSN 2014-3036-N.26

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.223.208
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2014

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]