«Despertars»

Iris Borda García

Il·lustració:  Marc Chagall

Alba (Marc Chagall)

Despertars


Obro el somriure quan tu ja ets desperta,
i el tic-tac del teu cor em diu que avui tampoc hi ha pressa.
Em vas llegint amb les dues mans
i tota jo responent-te en braille,
quan entre les nostres dues aigües
gemega la música del mapa ben sabut.
"Jo a tu també", confesso.
Tu rius, encara callada,
i jo em segueixo enamorant d'aquest t'estimo que no em regales.


Iris Borda García
(Vilanova i la Geltrú, 1991)
«Despertars»

Il·lustració:
'Alba (Marc Chagall)'
"Alba"
Marc Chagall
(Vítebsk, Bielorússia, 1887 – Saint-Paul de Vence, França, 1985)


Referència:
Borda García, Iris.
«Despertars»
Lo Càntich. N.27.
Abril - Juny, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 27>
EAN: 9772014303002 27>
ISSN 2014-3036-N.27

«Dubte»
(Αμφιβολία)

Maria Poliduri
Μαρία Πολυδούρη

Traducció:  Enrique Íñiguez Rodríguez

Maria Poliduri

Dubte


El jove que esperes de nit
tampoc hui va venir.
—I que li diries? Per què?
Deixa’l, va com és, partir.
Talla el brot maleït.

Que no arrossegue allí el teu cor
tot ple de patiments,
eixe desig burlaner, foll.
En aquesta nit estival
es vessa una amargor.

És que no escoltes el consell,
la màgia tant et lliga?
No ha de vindre tampoc hui
i així es farà més gran
el demà que desitja.

Als seus ulls foscos una llum
l'absència vessarà,
les seues mans maldestres, amb
impuls contingut, un ocult
lament les besarà;

les voré estendre’s cap a mi,
ser tímides quan guanyen,
dolces confiant que poden,
amb moixaines, portar-me
al fons com un cairell.


Maria Poliduri
(Μαρία Πολυδούρη)
(Kalamata, Grècia, 1902 – Atenes, Grècia, 1930)
«Dubte»
De Poemes inèdits

Fotografia:
'Maria Poliduri'
"Maria Poliduri"

Traducció:
Enrique Íñiguez Rodríguez
(Villena, L'Alt Vinalopó, 1987)
«Dubte»
de l'obra:

«Αμφιβολία»

Maria Poliduri
(Μαρία Πολυδούρη)

Ο νέος που πρόσμενες να ‘ρθή
δεν ήρθε μήτε απόψε.
—Μα τι θα του ‘λεγες; Γιατί;
Άσε το μάταιο να χαθή.
Το άμοιρο φύτρο κόψε.

Μη σου πλανεύει την καρδιά
τη χιλιοπαθημένη,
μια αναγελάστρα επιθυμιά.
Στην εαρινήν αυτή βραδιά
μια πίκρα είνε χυμένη.

Μα δεν ακούς τη συμβουλή,
τόσο η μαγεία σε δένει.
Μήτε κι’ απόψε δε θα ‘ρθή
κ’ έτσι θα γίνη πιο πολύ
το αύριο που περιμένει.

Στα σκοτεινά του μάτια φως
η απουσία θα χύση,
τ’ αδέξια χέρια του, με ορμή
συγκρατημένη, ένας κρυφός
καημός θα τα φιλήση

και θα τα ιδώ να μου απλωθούν,
να ‘ναι δειλά στη νίκη,
γλυκά στην πίστη πως μπορούν,
κύμα χαδιών, να με τραβούν
στο βάθος σα χαλίκι.

ooO0Ooo

από τα Ανέκδοτα ποιήματα


Referència:
Poliduri, Maria.
«Dubte».
(Αμφιβολία)
Traducció: Íñiguez Rodríguez, Enrique.
Lo Càntich. N.27.
Abril - Juny, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 27>
EAN: 9772014303002 27>
ISSN 2014-3036-N.27

«Ferran Ràfols Gesa»

La veu del traductor


Sílvia Romero i Olea
La veu del traductor (Sílvia Romero i Olea)

"Si sabem idiomes podem llegir qualsevol obra en la seva llengua original; en cas contrari necessitem la figura del traductor. Ells són els professionals que ens permeten gaudir de tants i tants textos literaris, i alhora una de les peces més desconegudes de l'engranatge editorial. Fem que s'escolti la seva veu!"

Ferran Ràfols Gesa
Ferran Ràfols Gesa


Qüestionari

1. Agafant el català com a idioma de referència, amb quins altres idiomes el treballes, ja sigui com a origen o com a destí?

     Tradueixo d’anglès i francès a català.

2. Recordes quin va ser el primer llibre que vas traduir?

     Sí: Antichrista, d’Amélie Nothomb. El vaig fer en col·laboració amb Nathalie Barbeta.

3. Podries dir-nos en quina traducció estàs treballant actualment? I ja posats: ens podries fer cinc cèntims sobre aquesta obra i comentar, si és el cas, amb quins problemes t'estàs trobant?

     Com que m’han demanat que no parli del que estic traduint, et parlaré de l’última traducció meva que s’ha publicat, Ciutat de Bohane, de Kevin Barry. La veritat és que és una de les traduccions més difícils que he fet, perquè l’original està escrit en un anglès molt estrany, farcit de paraules inventades, argot, arcaismes, localismes de la zona de Limerick (Irlanda), i tot això expressat amb frases dislocades i estranyament musicals. Durant els primers dies de treballar-hi vaig arribar a pensar que tot plegat era impossible de traslladar al català, però com acostuma a passar, tard o d’hora hi ha alguna provatura que et comença a agradar, i a partir d’aquí pots fer un treball d’aprofundiment en aquesta direcció. Al resultat final hi ha un munt de paraules que no havia fet servir mai en cap traducció però que em semblava que donaven el to (pixaví, llondro...), alguna paraula dialectal escadussera, un tractament fonètic diferent de l’habitual i molt d’esforç per recrear una certa música. Tot just ara començo a rebre les primeres reaccions dels lectors, i veig amb un cert alleujament que semblen prou contents.

4. En general, qui tria el traductor d'una obra?

     En el cas de les editorials petites, l’editor; en el cas de les editorials grans, sovint el redactor o editor de taula. L’experiència em diu que hi ha de tot, gent que et proposa una traducció perquè realment vol que la facis tu i gent que te la proposa a tu perquè li sona que li han dit que ho fas bé i que ets puntual amb els lliuraments, però que tampoc s’hi ha parat a pensar gaire.

5. Un traductor hauria de ser escriptor? Comportaria això algun avantatge o pel contrari pot ser un inconvenient?

     Els traductors literaris som escriptors, això que quedi clar d’entrada. Si el que vols dir és si ha de tenir obra pròpia, tant és. El que és important és que sigui prou dúctil per servir l’original (mirar de reproduir-ne l’estil) sense posar-hi obsessions ni tics estilístics de collita pròpia.

6. Hi ha alguna traducció que t'hagi proporcionat una satisfacció més intensa pel motiu "x" que sigui?

     Sí, és clar. Diguem que he après a gaudir de les obres que van per camins que jo no seguiria mai i que en conseqüència em demanen un esforç suplementari, però la satisfacció és molt més intensa quan sents una afinitat natural per l’obra que tradueixes. M’ha passat unes quantes vegades, per sort, i curiosament amb obres molt diferents entre sí. Per dir-ne alguna, esmentaré L’escombra del sistema, de David Foster Wallace. Una obra que té alguna cosa de collage, en el sentit que tots els capítols són molt diferents entre sí: hi ha diàlegs sense cap acotació en què el lector ha de deduir qui parla en cada moment, hi ha descripcions minucioses escrites en frases llarguíssimes, hi ha contes explicats amb tots els tics de l’oralitat i mil coses més. La clau perquè tot funcioni és la precisió: Foster Wallace és molt brillant d’una manera molt concreta, defuig aquella mena de lirisme difuminat que és el que menys m’agrada traduir, perquè alguna cosa en mi em diu que no vol dir res. I el llibre és divertidíssim, cosa que sempre ajuda a posar-hi hores amb ganes.

     També, i perdona que m’allargui, vaig gaudir especialment de la traducció de Moo Pak, de Gabriel Josipovici, perquè és un llibre que em demanava una cosa que m’havia obsessionat des que vaig començar a traduir: aconseguir una certa naturalitat que recordi la de la llengua parlada, un cert ritme que faci creure al lector que tot allò s’havia escrit a raig. Això passa amb molts llibres, però era com si Moo Pak m’exigís això i prou, sense la resta d’elements que acostumen a conformar una novel·la.

     N’hi ha més, és clar: ara hauria de parlar de Pynchon, de Carver, d’Evelyn Waugh, de Conrad... En general em passa amb els llibres que estic content d’haver-me de llegir tantes vegades i amb aquesta intensitat.

7. Sovint els lectors ens preguntem quins mecanismes utilitzeu els traductors perquè l'original no perdi intensitat en ser traduït: com trobar el significat més exacte d'un mot, com mantenir els jocs fonètics o de paraula. Ens en podries fer cinc cèntims?

     És difícil d’explicar, segurament l’única manera seria convidar-te a seure al meu costat mentre tradueixo un determinat paràgraf. En general, almenys en el meu cas, la primera versió que faig d’un llibre és clarament més pàl·lida que l’original. El que intento fer després són diverses passades que m’ajudin a recuperar bona part del que s’ha perdut, ja sigui la vividesa, el ritme, o els jocs fonètics, i això inclou una última passada en què pràcticament no consulto l’original, sinó que treballo només sobre el text en català, que és el que rebrà el lector. En aquest sentit suposo que faig servir tot el bagatge de lectures acumulades al llarg dels anys, i cada cop tinc més clar que l’experiència hi ajuda, el fet d’haver-te trobat altres vegades en situacions semblants. Em sap greu no poder ser més concret, però és que és molt intuïtiu: vas llegint, i aquí canvies l’ordre de la frase, allà busques un sinònim més eufònic, més endavant refàs una estructura perquè quedi més plàstica i natural, o afegeixes un adverbi...

8. També sovint es comenta que alguns idiomes són més rics que d'altres en un camp semàntic concret. Si això és cert, com es resol aquesta qüestió?

     Sí que és cert, i fa de mal resoldre. En anglès, per exemple, tens un munt de paraules per dir «tremolar». I tu has de variar, evidentment, però no et pots saltar el registre i posar «fremir» cada dos paràgrafs, o sigui que has de repetir un pèl més certes paraules, recórrer a alguna paràfrasi com ara «amb pas inestable» i fer mans i mànigues perquè tot plegat s’aguanti. A vegades passa al revés, també, que tens moltes paraules que t’anirien bé per dir una certa cosa i en canvi l’original sempre fa servir la mateixa. Per exemple, sempre m’ha fet gràcia la varietat de paraules que tenim en català per dir «bleda», «fleuma», «figaflor», «toia», «pàmfil/a»...

9. Per traduir bé un autor cal conèixer prèviament la seva obra i la seva escriptura?

     Conèixer bé un escriptor mai no és sobrer, evidentment, i és per això que a la majoria de traductors ens agrada repetir els mateixos autors, perquè ens fa l’efecte que ja tenim la meitat de la feina feta. Ara bé, jo sempre reivindico que la traducció és un exercici molt concret, tens una frase en un idioma i has de buscar una frase que sigui més o menys equivalent en el teu idioma, tens un paràgraf i has de buscar un paràgraf. He traduït Anaïs Nin, per exemple, i conec gent que et sap dir que un determinat conte fa referència a no sé quin amic seu, però que en canvi on sembla que al·ludeix a tal altre amic no ho fa, i la veritat és que jo l’he pogut traduir sense saber tot això, llegint els textos molt intensament i buscant tot el que hi ha dins del text, i no tant a fora. Res del que m’han explicat després m’hauria servit per traduir aquella frase d’una altra manera.

10. Creus que cal una sensibilitat especial per dedicar-se a aquesta professió? És a dir: cal que el traductor sigui una persona empàtica?

     Segurament sí, però és una empatia artística, en el sentit de provar de captar la intenció profunda d’un text i adaptar-te a les seves exigències i particularitats. Has de ser dúctil, em penso que ja ho he dit més amunt. Has de ser molt bon lector, has de tenir un sentit de la coherència fina del text que la gran majoria de la gent no té. I, per acabar, has de tenir una àmplia varietat de recursos expressius en el teu idioma, diria que aquest és l’element crític per ser un bon traductor.

Moltes gràcies per acceptar respondre aquest qüestionari.


Altres dades:

Nom: Ferran Ràfols Gesa
Blog: lamaquinadeferllibres.wordpress.com
c/e: lamaquinadeferllibres@gmail.com

Títols traduïts (tria):

Emmanuel Carrère, El bigoti
Raymond Carver, Principiants
Bruce Chatwin, A la Patagònia
Joseph Conrad, Contes del neguit
Robertson Davies, La mantícora, El món dels prodigis
Dave Eggers, Un holograma per al rei
James Ellroy, A la caça de la dona
Gillian Flynn, Perduda, Ferides Obertes
Richard Ford, Acció de gràcies (amb Jordi Martín Lloret)
David Foster Wallace, L’escombra del sistema
Patricia Highsmith, El crit de l'òliba
Siri Hustvedt, Elegia per un americà, L'estiu sense homes, El món resplendent
Howard Jacobson, El cas únic de Sam Finkler
Gabriel Josipovici, Moo Pak, Era broma, Infinit, història d’un moment
William Kennedy, Roscoe, negocis d’amor i de guerra
Jonathan Lethem, Pistola, amb música de fons, Els jardins de la dissidència
Hilary Mantel, L’assassinat de Margaret Thatcher
Toni Morrison, Una benedicció
Anaïs Nin, Una espia a la casa de l'amor, Dins d'una campana de vidre
Amélie Nothomb, Antichrista (amb Nathalie Barbeta), Biografia de la fam (amb Nathalie Barbeta), Ni d’Eva ni d’Adam (Ni d’Ève ni d’Adam), Una forma de vida, Barbablava
Téa Obreht, La dona del tigre
Thomas Pynchon, Vici inherent
James Salter, Això és tot
Colm Tóibín, Brooklyn
Evelyn Waugh, Últimes notícies!
Eliot Weinberger, Una cosa elemental


Sílvia Romero i Olea
www.silviaromeroolea.es.tl

La veu del traductor
La veu del traductor



Referència:
Romero i Olea, Sílvia.
«Ferran Ràfols Gesa»
A: La veu del traductor
Lo Càntich. N.27.
Abril - Juny, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 27>
EAN: 9772014303002 27>
ISSN 2014-3036-N.27

«Premis Literaris Vila de Vallirana 2015»

XXXIX Premi de Poesia Catalana Josep M. López Picó
"Quatre arbres", d'Empar Sáez

Vallirana, 2015

Premis Literaris Vila de Vallirana 2015

Premis Literaris Vila de Vallirana 2015

Ajuntament de Vallirana
Vallirana, 2015

Dissabte, 9 de maig de 2015, es va celebrar a la Masia Molí de Can Batlle l'acte de lliurament dels Premis Literaris Vila de Vallirana 2015 que inclou la 39a edició del Premi de Poesia Catalana Josep Maria López-Picó.

El jurat format per Màrius Sampere, Manel Forcano, Enric Viladot, Ramon Boixeda, Clara Mir, Juan Manuel Arrabal (regidor de Cultura i secretari del jurat), va estar presidit per l'alcaldessa de Vallirana, Eva Martínez.

La jornada es va iniciar amb l'ofrena floral que van fer l’alcaldessa Eva Martínez i el regidor de Cultura i Esports Joan Manuel Arrabal a la tomba del poeta Josep M. López-Picó. Un preàmbul que cada any forma part de la jornada del lliurament de premis. L’acte va servir també per retre un homenatge a Francesc Garriga, guanyador del Premi de Poesia Josep Maria López-Picó i membre del jurat des de 1992 i que ens va deixar aquest any.

XXXIX Premi de Poesia Catalana
Josep Maria López-Picó

Quatre arbres
Empar Sáez

Empar Sáez

Premi Vila de Vallirana

Vint anys després
Pilar Obregón

Premi Puig Bernat - Categoria A - Poesia

L’Escola
Íslam Yaocubi i Èric Bernal

Premi Puig Bernat - Categoria A - Prosa

Pizquita Williams Goodman
Paula Sáez


Premis Vila de Vallirana 2015
Premis Literaris Vila de Vallirana 2015


'Premis Literaris Vila de Vallirana 2015'

Culturàlia


Referència:
Culturàlia.
«"Premis Literaris Vila de Vallirana 2015»
Vallirana, 2015.
Lo Càntich. N.27.
Abril - Juny, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 27>
EAN: 9772014303002 27>
ISSN 2014-3036-N.27

Relats finalistes del Concurs
ARC de Microrelats a la Ràdio 2014-2015
"El cicle de la vida"
Abril de 2015:
«Vellesa»

Associació de Relataires en Català

Concurs ARC de Microrelats

Relats finalistes del Concurs
ARC de Microrelats a la Ràdio 2014-2015
"El cicle de la vida"
Abril de 2015: «Vellesa»


El jurat d'autors i d'autores del Concurs
ARC de Microrelats a la Ràdio 2014-2015 "El cicle de la vida",
després de les deliberacions necessàries, fa públic el veredicte de les obres
seleccionades corresponents al subtema: "Vellesa":

Relats seleccionats

Títol - Autor/a o Nick

"De mica en mica" - E. Viladoms

"El núvol" - celestí 1462

"Península ènia (o efímeres intermitències)" - Lluís Servé Galan "deòmises"

"El traç d'una circumferència" - Esther Llombart Ramis

"Mai no és tard" - Glòria Calafell "Lavínia"

"L'amor mai oblida" - Estefania Guerra

"On no arriben les paraules" - Angel Fabregat Morera


Enhorabona als autors i autores seleccionats.
Moltes gràcies a tots els participants.


Comissió de Concursos
Associació de Relataires en Català
Diumenge, 3 de maig de 2015


Bases del Concurs i relats finalistes


Referència:
«Relats finalistes del Concurs
ARC de Microrelats a la Ràdio 2014-2015
"El cicle de la vida"»

- Abril 2015 - Vellesa -
Lo Càntich. N.27.
Abril - Juny, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 27>
EAN: 9772014303002 27>
ISSN 2014-3036-N.27

Notes biogràfiques:
«Ian Fleming»

Josep Maria Corretger i Olivart
Notes biogràfiques: Ian Fleming


Ian Fleming:
L'home que volia ser Bond, James Bond

(Londres, 1908 - Canterbury, 1964)

Ian Fleming

Ian Fleming:
L'home que volia ser Bond, James Bond


     Ara fa pocs mesos es van complir els cinquanta anys de la pèrdua del geni i creador de l’intrèpit agent secret Bond, James Bond, conegut com a 007, tal i com es presentava el personatge i que rebé el nom en honor a l’ornitòleg James Bond, a canvi, Fleming li escrigué dient que posés el seu nom a l’ocell més lleig que veiés. I és que Ian cercava un nom “breu i poc romàntic, però masculí”, com afirmava. Bond, que treballa al servei de sa majestat, fou protagonista d’una dotzena de novel·les i d’una sèrie de contes sota el comandament de la seva cap, M, de qui no se sabé el seu nom fins a la darrera novel·la, Miles Messervy. Un agent secret molt característic, acompanyat de la seva Magnum 375, amant del Martini sec mesclat i no sacsejat, apassionat de la lectura, sovint i en moments de retraïment se’l pot veure llegir, així com també fascinat pels cotxes, sobretot el seu Bentley inicial, i com no, també de les dones, de les més atractives i maques. Bond significa ‘vincle’, ‘compromís’, tot i que, el personatge no és precisament el que cerca en una dona. Sempre m’he sentit atret per aquest valent agent, tot i que no comparteixo totes les seves maneres de fer.

     Ian Fleming va néixer a Londres un 28 de maig del 1908. Era fill d’una acabalada família de banquers: Valentine Fleming i Evelyn ST. Croix Fleming. Com a anècdota, tenia un germà, Peter, que era escriptor i el guanyava en tot. La seva mare l’amenaçava per no ajudar-lo econòmicament si no posava ordre a la seva descabdellada vida. Va estudiar a Eton College i també a la Reial Acadèmia Militar de Sandhurst, on fou expulsat de tots dos llocs per les seves aventures amoroses, fins que en un intent fallit d’entrar al Foreign Office, començà a posar-se a lloc. Al cap de poc temps, gràcies a la influència de la seva mare entrà a col·laborar amb l’agència Reuters, lloc on com ell mateix afirmava: “Vaig aprendre a escriure de pressa i, sobretot a ser precís”, i a feinejar una mica d’espia mentre cobria un judici d’enginyers anglesos a l’antiga Unió Soviètica; a més de ser el cap internacional de la cadena de diaris Kemsley. Justament després, va exercir com a pèssim agent de borsa segons els seus col·laboradors.

     Més tard es desplaçà a Àustria per ensenyar anglès, i després a la universitat de Múnic, a Alemanya. Durant la seva joventut combinà lectures de Thomas Mann i Aldous Huxley, a més d’escoltar conferències d’Albert Einstein. Fleming també va treballar d’actor, Època en què també es dedicava a la oferir festes gastronòmiques i a ésser conegut entre el sexe femení que assistia a aquesta mena de convits.

     Poc temps abans d’iniciar-se la segona guerra mundial, el 1939, John Godfrey, director del Departament del servei d’intel·ligència de l’armada naval anglesa el va contractar per a què col·laborés com a assistent i al cap de poc com a lloctinent, i comandant de fragata. Aquestes vivències dins dels serveis secrets ajudaren a Fleming a conèixer a la perfecció l’ambient que posteriorment desenvoluparia en les seves novel·les d’espionatge de la mà de l’agent 007.

     El 1945 el nostre escriptor, Ian Fleming, tot just finalitzada la guerra va decidir encaminar-se cap a Jamaica, allí es construí el que seria la seva nova residència, s’hi encaparrà durant una conferència naval a la segona guerra mundial. Casa que batejaria amb el nom de Goldeneye, aquella seria la llar per als llargs hiverns. Alhora, també fou el bressol del personatge que tant reconeixement li donà, James Bond. A partir d’allí, Fleming no aturà per res la seva escriptura. Així doncs, va engendrar dotze novel·les i nou contes amb l’agent secret James Bond com a protagonista en un període fructífer de nou anys, unes novel·les que com el seu autor glossava "estaven escrites amb una meitat del meu cervell":

     - Casino Royale (1953)
     - Viu i deixa morir (1954)
     - Moonraker (1955)
     - Diamants per a l’eternitat (1956)
     - Des de Rússia amb amor (1957)
     - El doctor No (1958)
     - Goldfinger (1959)
     - Només per als teus ulls (1960). Inclou cinc històries curtes:
          - Una mica d’estimació (1959)
          - Panorama per a matar (1960)
          - Només per als teus ulls (1960)
          - Màxim risc (1960)
          - L’estrany Hildebrand (1960)
     - Operació tro (1961)
     - L’espia que em va estimar (1962)
     - Al servei de sa majestat (1963)
     - Només es viu dues vegades (1964)
     - L’home de la pistola d’or (1965). D’aparició pòstuma.
     - Octopussy i un espant de mort (1966). Inclou quatre històries curtes i d’aparició pòstuma:
          - Alta tensió (1962)
          - 007 a Nova York (1964)
          - Octopussy (1966)
          - Propietat d’una dama (1966)

     L’escriptura de Fleming semblava no tenir fi i any rere any ens delectava amb noves aventures del famós detectiu. Ja s’havia convertit en un dels autors més rics d’Anglaterra i és que havia aconseguit vendre més de vint-i-cinc milions de llibres arreu del món. El 1962 proposà el seu cosí, l’actor Christopher Lee per encarnar el malvat doctor No. Fins que l’any 1964, i pocs dies després de visitar el rodatge de Goldfinger, la mort deturà les seves futures idees per a les següents novel·les de l’agent 007. Ian Fleming ens deixava per culpa d’una crisi cardíaca a la ciutat de Canterbury amb tan sols cinquanta-sis anys. El seu cos reposa des de llavors a Sevenhampton, població propera de Swindon on anys més tard hi portaren el seu fill únic Casper Robert Fleming, mort de sobredoci el 1975 i la seva esposa Geraldine Mary Fleming el 1981. La que es convertiria en la seva darrera novel·la L’home de la pistola d’or (1965), es diu que fou finalitzada per un altre escriptor, Kingsley Amis, atès que, Fleming es trobava immers en la seva escriptura quan el sorprengué la mort a Canterbury el 12 d’agost de 1964.

James Bond -

     La idea d’Ian Fleming era seguir amb més aventures del seu personatge perquè uns anys després del seu traspàs trobaren una agenda farcida de notes i de fragments del que havien de ser noves novel·les o d’històries curtes de James Bond. Alguns dels fragments d’aquesta agenda foren aprofitats per l’escriptor John Pearson per a ressuscitar de nou a 007, emperò, el fet que es donés vida de nou al personatge creat per Fleming, encara que estigués basat en anotacions extretes del puny i lletra del mateix creador feien que l’obra no fos canònica, sinó, possiblement un afany de fer diners. El seu creador ja no hi era, havia traspassat, però, quedaven les seves obres, les oficials, les escrites en vida, sorgides del seu intel·lecte i no era necessari recrear-se mitjançant un altre autor amb els personatges que no havia creat un mateix, al meu parer, desmereixien el respecte per la creació de l’autor original i s’apropiaven d’un personatge que no era d’ells. Va saber molt de greu que Ian Fleming morís tan jove, víctima d’un atac de cor i una prova més d’això fou, que l’escriptor Geoffrey Jenkins que col·laborà amb Fleming entre els anys 1957 i 1964 sobre una nova novel·la de James Bond, fou encoratjat per Glidrose Productions, gestora de les obres de Fleming, perquè aquella col·laboració esdevingués una nova aventura de l’agent secret, amb el títol de Amb bona mesura, però mai va veure la llum. Fins als nostres dies, altres autors han posat la mà dins del personatge de James Bond: John Gardner, Raymond Benson o Sebastian Faulks amb L’essència del mal (2008), aquest darrer autoritzat pels hereus de Fleming.

     Moltes vegades, no s’ha sabut del tot fins a on arribava la realitat de l’autor, Ian Fleming i la de 007, la seva creació, per a més inri, l’autor alimentava aquesta confusió donant evasives quan li preguntaven quins detalls autobiogràfics apareixien en les seves obres quan l’entrevistaven. Fleming va transportar moltes de les seves vivències reals a la vida de l’agent secret, així doncs, en veiem algunes coincidències. Tant l’un com l’altre apreciaven: els còctels –Fleming acostumava a escriure envoltat d’algun que altre còctel, cosa que li generaren problemes de salut-; quan es cansava d’escriure realitzava sessions de busseig; tenia fama de faldiller i es diu que es gitava amb dones austríaques i suïsses; sovint realitzava entrevistes amb una Magnum 375 al costat i responia amb alguna que altra ambigüitat. Fins i tot, tenia fama de sibarita. I per si no n’hi hagués prou, a la seva mare l’anomenava M, com la cap de l’M16, que dirigeix a James Bond. Fleming era molt conegut com a escriptor i això li permeté algun que altre luxe, com fer-se construir una màquina d’escriure d’or.

James Bond -

     L’èxit de les novel·les de James Bond rau en què hi ha emoció, intriga, amor, sexe, escenes trepidants, molts dels ingredients que llavors traspassen a les filmacions del personatge i que faran d’aquestes novel·les una saga interessant. A l’actualitat, autors com Ken Follett s’han rendit al personatge creat per Ian Fleming, sobretot quan amb dotze anys va llegir Viu i deixa morir, i a partir d’aquí sempre ha tractat de traslladar aquella satisfacció que va tenir després de llegir la novel·la de 007 a les seves obres, tot i que ell, prefereix les dones com a protagonistes. D’aquí que molts escriptors han tingut la fal·lera per l’escriptura i intentar amenitzar les seves obres amb els mateixos cundiments, com si es tractés d’una novel·la jamesboniana: malvats al límit, dones belles, escenes trepidants, gust pel bon menjar…

     A més de les novel·les d’espionatge relatives a James Bond, Ian Fleming ens va delectar amb una obra per a nens Chitty Chitty bang bang (1964) i Els contrabandistes de diamants (1957) i Ciutats esgarrifoses (1963). Val a dir, que en aquesta darrera obra en la seva edició americana contenia la novel·la curta 007 a Nova York. Aquest fou el llegat que ens lliurà el gran Ian Fleming del qual encara podem gaudir per sort avui dia.

     Amb els anys, i gràcies a la productora Broccoli s’han portat al cinema les novel·les canòniques de James Bond i s’ha seguit amb la creació de noves aventures per seguir explotant el seu catàleg, vint-i-tres pel·lícules editades per EON Films i protagonitzades per sis actors al llarg dels anys. Tal i com es diu, Sean Connery fou el qui encarnà millor a l’agent del servei britànic, amb un posat bastant seriós, però masclista i elegant; George Lazenby només l’encarnà una vegada perquè no volia perdre la seva carrera com a model; Roger Moore donà ironia i humor a 007, cosa que agradà a molts, emperò no a tants altres, fins que hagué de deixar de fer de Bond per l’edat; Timothy Dalton es posà a la pell de l’agent secret dues vegades, però no convencé del tot i volia seguir la seva carrera com a actor; com a curiositat, el 1968 rebutjà la interpretació de James Bond perquè era massa jove, tenia vint-i-quatre anys; Pierce Brosnan fou James Bond en quatre films i per motius de contracte, no pogueren renovar-lo, tot i que a mitjan dels vuitanta ja sonà el seu nom per esdevenir 007 després de Roger Moore i el seu substitut fou en Daniel Craig, un James Bond ros i musculós, mai vist fins aleshores, costà arribar al gran públic, però finalment ho aconseguí.

     — Sean Connery: Contra el Dr. No (1962), Des de Rússia amb amor (1963), Goldfinger (1964), Operació Tro (1965), Només es viu dues vegades (1967), Diamants per a l’eternitat (1971).

     — George Lazenby: Al servei de sa majestat (1969).

     — Roger Moore: Viu i deixa morir (1973), L’home de la pistola d’or (1974), L’espia que em va estimar (1977), Moonraker (1979), Només per als teus ulls (1981), Octopussy (1983), Panorama per a matar (1985).

     — Timothy Dalton: Alta tensió (1987), Llicència per a matar (1989).

     — Pierce Brosnan: Goldeneye (1995), El demà no mor mai (1997), Amb el món no n’hi ha prou (1999), Mor un altre dia (2002).

     — Daniel Craig: Casino Royale (2006), Quantum of Solace (2008), Skyfall (2012), Spectre (2015).

     A més d’aquests films concebuts com a oficials, n’aparegueren tres més no reconeguts per la productora encarregada de protagonitzar les històries de 007: Casino Royale en dues versions, la de 1954 i la de 1967, aquesta darrera encarnada per David Niven, força ensopida. O Mai diguis mai més (1983) de nou amb Sean Connery d’edat avançada i l’emergent Kim Basinger. O per què no, Austin Powers o el nostre Torrente, en el vessant més paròdic.

     Avui dia, James Bond, si es vol, 007 és una marca, una profitosa marca, un nom que mou molts milions i reconeixement a tots els qui s’hi envolten, ara bé, encantats que existeixi. Moltes empreses rivalitzen per sortir en els films. Tot comença quan a la gran pantalla apareix l’agent 007 en la famosa seqüència on dispara un tret a la càmera i aquesta s’omple de sang. La música també marca un estil, una moda, des de la mítica composició escrita per Monty Norman i orquestrada per John Barry, “James Bond theme”, que un dia els portà als jutjats per l’autoria del tema, fins a les que han vingut després, com la magníficament interpretada per Gladys Night “Licence to kill”. I és que de James Bond en destaquen els invents d’en Q, les maquíssimes noies Bond, els cotxes que empra en Bond, alguns dels quals acaba destrossant i que de tant en tant podem veure en alguna exposició, els escenaris de cada film: Bond viatja arreu del món i ens lliura esplèndits paratges que visionem i sobretot no ens oblidem dels seus rivals: Goldfinger, Doctor No, Scaramanga, Shatterhand, Ernst Stavro Blofeld, Mr Big, Rosa Klebb, Le Chiffre… i els que manquen per inventar, o seduït per les espectaculars escenes d’acció. John Fitzgerald Kennedy se sentí atret pel personatge i el seu autor després de llegir Des de Rússia amb amor, també li tingueren admiració autors de novel·la negra com Raymond Chandler o el mateix Elvis Presley, que poc abans de morir visionà L’espia que em va estimar. James Bond segueix treballant pels serveis britànics, sense ganes de retirar-se. Si ens hem de lamentar d’alguna cosa és de no poder llegir més obres de 007. En català, arribaren l’any 1996 de la mà d’Edicions 62, ara, malauradament, només podem llegir-les en castellà. Els films tot i seguir la mateixa fórmula sempre són entretenidors i et fan gaudir d’una bona estona. A més, a Catalunya tenim un dels homes que sap més de l’agent secret és en Carles Prats, del qual n’ha escrit una obra. Qui no s’ha sentit alguna vegada atret per en James Bond, aquest espia del servei britànic? Com diuen els crèdits finals de les pel·lícules, “James Bond tornarà”.


GUTIÉRREZ, Álex, (2012). Mig segle voler ser Bond, James Bond, diari Ara, Barcelona, 5 d’octubre del 2012.
OTERO, Miqui i Cristina Castillón, (2008). Mr. Bond. 100 años de Ian Fleming, diari ADN, Barcelona, 29 de maig del 2008.
MENDOZA, Javier, (2008). Ian Fleming. L’altre James Bond, suplement de El Periódico de Catalunya, maig del 2008.
wikipedia.org/wiki/IanFleming


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Notes biogràfiques: Ian Fleming»
Lo Càntich. N.27.
Abril - Juny, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 27>
EAN: 9772014303002 27>
ISSN 2014-3036-N.27

«L'eruga i la papallona»
(Гусеница и бабочка)

Monjo Varnava (E.Sanin)
Монах Варнава (Е Санин)

Traducció i il·lustració:  Liudmila Liutsko

L'eruga i la papallona (Liudmila Liutsko)

L'eruga i la papallona


     La papallona mira l’eruga i gira el cap amb fàstic:

     —Fu, que lletja!

     L’eruga mira la papallona i xiuxiueja:

     —Ai, quina bellesa!

     Si una conegués d'elles el seu passat i, l'altra, el seu futur!...


Monjo Varnava (E.Sanin)
Монах Варнава (Е Санин)
(Federació Russa, 1954)
«L'eruga i la papallona»
"Paràboles per a petits i grans"

Il·lustració:
'L'eruga i la papallona (Liudmila Liutsko)'
"L'eruga i la papallona"
Liudmila Liutsko
(Людмила Люцко)

Traducció:
Liudmila Liutsko
(Людмила Люцко)
«L'eruga i la papallona»
de l'obra:

«Гусеница и бабочка»

Монах Варнава (Е Санин)

     Посмотрела бабочка на гусеницу и скривилась:

     — Фи, какая уродина!

     Посмотрела гусеница на бабочку и прошептала:

     — Ах, какая красавица!..

     Если бы только одна из них знала о своем прошлом, а другая – о будущем!..

ooO0Ooo


Referència:
Monjo Varnava (E.Sanin).
Монах Варнава (Е Санин)
«L'eruga i la papallona»
(Гусеница и бабочка)
Traducció: Liutsko, Liudmila.
Lo Càntich. N.27.
Abril - Juny, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 27>
EAN: 9772014303002 27>
ISSN 2014-3036-N.27

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.260.912
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/03/2015

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]