"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Últim número editat:
Número 30 - Circumloqui, 2016
31 de març de 2016
'Històries quotidianes (Maria Teresa Galan i Buscató)'
"Històries quotidianes"
(Maria Teresa Galan i Buscató)
ARC
'Com la lluïssor d’un estel extingit (Carles Ferran)'
"Com la lluïssor d’un estel extingit"
(Carles Ferran)
ARC
A l'altre costat de la pell (anna rispau - montse assens)
"A l'altre costat de la pell"
(anna rispau - montse assens)
ARC
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos
actius

Petiteses:
«De lluna de mel a lluna de fel»

M. Roser Algué Vendrells
Petiteses (M. Roser Algué Vendrells)
     "Les coses que de veritat ens fan vibrar, per bé o per mal, les que ens ajuden a fer via, solen ser les coses petites. De vegades fem un pas enrera, però sovint, després, en fem dos o tres endavant.
   És una mica anar per la vida a cop de sensacions, a les que jo he anat donant forma de prosa o de poema, segons el que em demanava el cor en cada moment, i les coses del cor sempre són prioritàries.
   Ja sabem que és el pensament el que regeix els nostres actes, però sovint ens cal posar un xic de fantasia i d'il·lusió a les nostres vides."

Buscant la llum  (Ramon Mas)

De lluna de mel a lluna de fel


     Jo era gairebé una nena, quan plena d’il·lusions vaig trobar un noi ben plantat i dolç, amb el qual pensava que viuria una feliç i llarga vida. A mi m’havien educat amb alló de “fins que la mort us separi...” El dia del meu casament estava tan contenta i emocionada que totes les meves amigues m’envejaven. La lluna de mel va ser com fer realitat un somni. Per a mi el matrimoni era molt més que un paper. Era amor, tendresa, amistat, respecte, companyia...

     El temps passava i tot anava com una bassa d’oli. Solia dir-me: "Ets com un regal que m’han fet, embolicat amb paper d’estrelles". I és clar, jo em fonia de gust. Fins que van començar a aparèixer alguns senyals, que jo no volia veure.

     La primera vegada que em va alçar la veu em vaig quedar tan decebuda que no sabia com reaccionar, però ja se sap... perdona, he tingut un mal dia... I, és clar, no tenia importància. Però els mals dies sovintejaven més del conte. I després venia allò de "No et posis aquest vestit tan escotat que ensenyes tota la pitrera", o "No remenis tant que els homes et miren el cul"... Fins que un dia, desil·lusionada per la seva actitud tan injusta, em vaig atrevir a protestar. Aquesta vegada no va ser pas la veu el que va alçar, va alçar-me la mà. Jo em vaig quedar glaçada, però innocent de mi, encara el vaig justificar pensant en la famosa bufetada pedagògica i vaig pensar que potser me l’havia merescuda. I, com que es va disculpar... i es mostrava tan tendre quan ho feia... Però cada vegada les coses anaven de mal en pitjor. Les paraules boniques s’havien tornat lletges: desamor, falta de respecte, brutalitat, humiliacions... Allò era una lluna de fel. Fins i tot va arribar a imposar-me d’una manera ben matussera el que ell en deia els seus drets, i d'aquesta manera va destruir un dels pocs lligams que encara ens quedàvem, ja que fins aleshores, en uns moments tan íntims, sempre havia actuat amb delicadesa i respecte. Com a conseqüència d’un d’aquests episodis humiliants, em vaig quedar embarassada. Va néixer el nen i vaig viure un temps força tranquil·la, però no va durar gaire. La família em deia que el denunciés, jo no volia fer-ho pel meu fill. Fins que un dia, en una de les habituals escenes agressives, el nen, que només tenia vuit anys, es va posar al mig i va rebre el cop que anava dirigit a mi. I vaig dir: —PROU!!!

     Ara visc feliç amb el meu fill, intentant que les experiències negatives que l’hi han tocat viure, no li deixin cap efecte secundari. M’agradaria que quan ell encarrilés la seva vida, la seva companya tingués més sort que jo i no hagués de viure angoixada, pensant que, allò de "fins que la mort us separi", podia passar en qualsevol moment, per culpa de la covardia d’algú que segurament no s’estimava ni es respectava a ell mateix, en lloc de passar de forma natural. I, és ben estrany, malgrat tot, encara em desperta una certa tendresa, sobretot quan miro al nostre fill, tot i que desitjo de tot cor, que no se li assembli.


M. Roser Algué Vendrells
(Navàs, 1945)
Petiteses:
«De lluna de mel a lluna de fel»

Fotografia:
'Buscant la llum (Ramon Mas)'
"Buscant la llum"
Ramon Mas
[ Ramon Mas - Bloc personal ]


Referència:
Algué Vendrells, M. Roser.
«De lluna de mel a lluna de fel»
A: Petiteses
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Juny, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>
ISSN 2014-3036-N.31

«Corrandes i gloses de verd encís»
De corrandes i cançons, per cantar i dansar


Xesc Font i Odrí
De Corrandes i Cançons, per cantar i dansar (Xesc Font i Odrí)


"Corrandes, Cançonetes, Bogetes,
Correntes, Tonades, Cançons,
Follies, Gloses, Cobles i Albades."




Il·lustració: Ramon Navarro Bonet

Corrandes i gloses de verd encís


Boniqueta sou, minyona,
com la flor del gessamí;
bé sereu més boniqueta
quan haureu dormit ab mi.

* * *

Dos pardals en una espiga
no s’hi poden sostenir;
dos fadrins amb una nina
no s’hi poden avenir.

* * *

A sa muntanya de Pení
una dona collia olives
i de tant vent que feia
li aixecava les faldilles.

Un home que la va veure
badava com un badoc.
Com que no portava calces
se li veia tot l'abricoc.

* * *

La poma de la padrina
no li pot pervenir cap mal,
perquè ha esquinçat el pardal
de cent soldats de marina.

* * *

Qui pogué muntar tan alt
com lo sol al juliol;
que pogués dormir, minyona,
entre vós i lo llençol.

* * *

Vida trista, vida trista,
vida trista, ja ho he dit
voldria tenir es xoric
per combatre amb vós anit
tres pics més llarg que la vista

* * *

Al·lotes, voltros teniu
enmig de s’enforcadura,
una figa flor madura
que és bona per sa perdiu.


«Corrandes i gloses de verd encís»
A:
De corrandes i cançons, per cantar i dansar
Glosades per:
Xesc Font i Odrí

Il·lustració:
'(Ramon Navarro Bonet)'
Ramon Navarro Bonet
(Sueca, 1941)


Referència:
Cançons populars.
«Corrandes i gloses de verd encís».
A: De Corrandes i Cançons, per cantar i dansar
Font i Odrí, Xesc.
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Juny, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>
ISSN 2014-3036-N.31

«La cobla i la sardana»

Per: Maria Rosa Corretgé Olivart

Il·lustració:  Pep Sanz

El tren (Sardana)

La cobla i la sardana



     La història de la sardana es remunta a l’època dels grecs i més endavant als pobles ibers. Altres fonts fan esment a principis ancestrals. Alguns estudis sobre la sardana cerquen el seu origen prop dels Pirineus de Girona. Al segle XVI s’esmenta la sardana com una dansa que es ballava en rotllana, però no es tenen dades suficients de com era aquest ball. Al segle XIX és quan de manera definitiva s’estableix la data de la creació de la sardana.


     La cobla és la formació instrumental que acompanya la sardana. Està formada per dotze instruments i onze músics. El flabiol i el tamborí tocat per una sola persona. El flabiol és de la família de vent i el tamborí és un instrument de percussió. La tenora i el tible són instruments aeròfons de vent-fusta de doble canya. El fiscorn, la trompeta i el trombó són de la família dels aeròfons de vent-metall; i el contrabaix és de la família de la corda.

     La sardana és la dansa i el ball típic de Catalunya. Els balladors formen una rotllana aparellats home-dona. En aquest ball hi pot participar tothom i també es poden introduir a la sardana que s’està ballant en aquell moment.

     Els passos principals de la sardana són els curts i els llargs. La sèrie de compassos iguals s’anomena tirada que s’acostumen a alternar fins a la setena o dècima (tiratge de l’Empordà). La sardana es balla en trobades, festes majors i d’altres celebracions. També es fan concursos, aplecs i exhibicions de colles.


     — Sardana de lluïment: una colla sardanista amb la seva vestimenta corresponent participa en concursos competint amb altres colles i exhibicions.

     — Sardana de punts lliures: els participants realitzen jocs amb els peus mantenint el compàs. Els balladors han de mantenir una bona coordinació i un dels participants va anomenant els passos que s’han de realitzar en el moment oportú. Se sol ballar en concursos.

     — Sardana de germanor: els balladors formen una sola rotllana. Es balla al finalitzar una ballada, concurs, aplec, festa i consta d’una tirada de curts i una tirada de llargs.

     — Sardana de concert: són interpretades per cobles o altres formacions instruments. Normalment s’escolten en concert i el seu tiratge està format per dues tirades de curts i dues de llargs.

     — Sardana coral: La sardana es cantada per una coral i la cobla l’acompanya.

     — Sardana obligada o de lluïment d’un o més instruments: la melodia és interpretada per un instrument principal o més d’un com el tible, la tenora, el fiscorn o un altre.

     — Sardana revessa: normalment es balla en concursos de colles sardanistes. Es posa a prova els balladors.


La Santa Espina, d’Enric Morera

L’Empordà, d’Enric Morera

Maria de les Trenes, de Josep Saderra

Les Fulles Seques, d’Enric Morera

Per tu ploro, de Pep Ventura

La Sardana de les Monges, d’Enric Morera


Maria Rosa Corretgé Olivart
(Alcarràs, 1978)
«La cobla i la sardana»

Il·lustració:
'Sardana (Pep Sanz)'
"Sardana"
Pep Sanz


Referència:
Corretgé Olivart, Maria Rosa.
«La cobla i la sardana»
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Juny, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>
ISSN 2014-3036-N.31

«Quatre arbres»

Empar Sáez

XXXIX Premi de Poesia Catalana
Josep Maria López-Picó de la Vila de Valirana 2015

Viena Edicions

Quatre arbres (Empar Sáez)

Quatre arbres

Empar Sáez
XXXIX Premi de Poesia Catalana
Josep Maria López-Picó de la Vila de Valirana 2015


Pròleg:
Màrius Sampere

Viena Edicions
Col·lecció: Viena Poesia, 204
80 pàgines - Format: 13,5 x 20,5 cm - Rústica amb solapes
ISBN: 978-84-8330-892-9


«[...] un poemari pletòric i encisador amb què l’autora descobreix les propietats carnals de la Natura tot oferint-nos una copa de clorofil·la alliberadora.»
Del pròleg de Màrius Sampere


     Empar Sáez va néixer a Pertuis, Provença, l’any 1963. Viu a Terrassa i és metgessa especialista en anatomia patològica.

     Va iniciar la seva activitat poètica al web Relats en català el 2008. Xantalam és el pseudònim que hi utilitza. Té obra publicada en diversos llibres col·lectius i projectes solidaris: Tensant el vers (2011), Abraçada a la meva pròpia pell (2011), Llibertat (2012), Poemes per a la Marató (2012), Paraula d’Espriu (2013), Autisme: trenquem el silenci amb la poesia (2014) i Traços de desig (2014).

     En el seu blog de poesia i fotografia, Enfilant finestres, fusiona lectures poètiques amb imatges de finestres d’arreu.

     Ha col·laborat amb la revista digital Lo Càntich, en la secció «Poesia transversal», amb articles sobre poesia i art.

     És un dels membres fundadors del grup de poesia Reversos, que organitza recitals i converses literàries a l’Espai VilaWeb de Barcelona, i en coordina les activitats, d’ençà del 2012.

     Ha rebut el XXXI Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez - Ciutat d'Alcoi amb l’obra Dona i ocell (2014).


'Quatre arbres (Empar Sáez)'
"Quatre arbres"
Empar Sáez



Culturàlia


Referència:
«Quatre arbres»
Empar Sáez
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Juny, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>
ISSN 2014-3036-N.31

«Per què estàs trista, sireneta?»

Liudmila Liutsko

Per què estàs trista, sireneta? (Liudmila Liutsko)


Liudmila Liutsko
(Людмила Люцко)
«Per què estàs trista, sireneta?»


Referència:
Liutsko, Liudmila.
«Per què estàs trista, sireneta?»
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Juny, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>
ISSN 2014-3036-N.31

«Mirall»
(Зеркало)

Monjo Varnava (E.Sanin)
Монах Варнава (Е Санин)

Traducció:  Liudmila Liutsko
Il·lustració:  Viacheslav Polezhaev

Mirall (Viacheslav Polezhaev)

Mirall


     Va caure un raig de sol sobre el mirall,que va començar brillar tan fort, que feia mal als ulls. El mirall va presumir:

     —Mireu, mireu! Sóc com el Sol! Fins i tot, potser, una mica més brillant que ell!

     I era difícil que els altres objectes de la casa poguessin discutir-l'hi.

     El Sol, però, es va moure pel cel, i el mirall va tornar a ser tènue. I de nou es van reflectir en ell uns quadros foscos penjats sobre els murals i un sofà vell.

     —Per què ara ja no brilles més? —van preguntar-li els altres objectes al mirall.

     I que podria respondre ell per oposar-se a això?

     I va entendre, clarament, que no era ell qui brillava, sinó el Sol reflectint-se en ell!


Monjo Varnava (E.Sanin)
Монах Варнава (Е Санин)
(Federació Russa, 1954)
«Mirall»

Il·lustració:
'Mirall (Viacheslav Polezhaev)'
Viacheslav Polezhaev
(Вячеслав Полежаев)

Traducció:
Liudmila Liutsko
(Людмила Люцко)
«Mirall»
de l'obra:

«Зеркало»

Монах Варнава (Е Санин)

     Упал луч солнца на зеркало, и засияло оно так, что стало больно глазам. Возгордилось зеркало:

     —Смотрите, смотрите! Я — как солнце! И даже, может, немного ярче его!

     И с этим трудно было поспорить домашним вещам.

     Но передвинулось солнце по небу, и зеркало снова стало тусклым. Вновь отразились в нем увешанные темными картинами стены и старый диван.

     —Ну что же ты больше не сияешь? — спросили у зеркала вещи.

     А что оно могло возразить на это?

     Ему и самому стало ясно, что сияло не оно, а — отраженное в нем солнце!

ooO0Ooo


Referència:
Monjo Varnava (E.Sanin).
Монах Варнава (Е Санин)
«Mirall»
(Зеркало)
Traducció: Liutsko, Liudmila.
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Juny, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>
ISSN 2014-3036-N.31

Sonetàlia (Novíssima lírica clàssica)
«Canícula (o Ànima ígnia)»

Lluís Servé Galan
Sonetàlia -Novíssima lírica clàssica- (Lluís Servé Galan)
"El sonet és l'estrofa per excel·lència de la poesia clàssica. Però, cal que ens cenyim a dos quartets i dos tercets, a una rima uniforme i immutable formalment, a un metre específic? Per què no escriure sonets i gaudir-ne lliurement?
Això és el que intenta assolir Sonetàlia, barrejar indistintament el clàssic i el modern, sense cap altra aspiració que el gaudi de qui escriu i de qui llegeix...".

Dia d'estiu (Edvard Munch)

Canícula (o Ànima ígnia)


Bufeteja'm la galta del cor amb una mirada,
Arrela-hi la set perpètua d'un desert ingent
Que retorna els pedaços d'ànima deixats en braços
Aliens, massa estranys després del comiat.

Abrasa'm amb els ulls el moll dels ossos que sent
La crepitació de la foguera una altra vegada,
Tenyeix-me els parpres amb tints vinguts dels laberints
Més revessos de la vida, del dolor que no hem triat.

Retornaré al camp fèrtil de temptar-te enmig del somni,
Gràcies a la gosadia del xiuxiueig més àgil
Que travessa els límits del timpà sense pressa.

I seré novell indici del presagi, la pell fràgil
De l'aigua que llisca, pura, entre còdols i sense fressa,
Per abeurar-me el desig de tu, l'etern insomni.


Lluís Servé Galan
(El Vendrell, Tarragona, 1978)
Sonetàlia (Novíssima Lírica Clàssica)
«Canícula (o Ànima ígnia)»

Il·lustració:
'Dia d'estiu (Edvard Munch)'
"Dia d'estiu"
Edvard Munch
(Løten, Noruega, 1863 - Ekely, Noruega, 1944)


Referència:
Servé Galan, Lluís.
«Canícula (o Ànima ígnia)»
A: "Sonetàlia (Novíssima lírica clàssica)
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Juny, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>
ISSN 2014-3036-N.31

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.338.669
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 30/09/2015

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]