"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Jornada ARC del Microrelat en Català



Biblioteca Esteve Paluzie - ARC
Dissabte, 21 d'octubre de 2017

Cartell

Invitació

Jornada ARC del Microrelat en Català


Biblioteca Esteve Paluzie - Associació de Relataires en Català

Dissabte, 21 d'octubre de 2017

«Escena del divan»

Paula Przybylowicz Vidal

Il·lustració: Paul Klee

Dona en un divan (Paul Klee)

Escena del divan


Ploma de carn i pell estesa
i la parpella que cau
en la terrible perennitat de la lletra.

S'infiltren tinta i suor, entreteixides
en vetes de cotó en lluita
per la supervivència.

Un sol gemec i l'asfíxia és pèrdua de color
entre pigments distints
de piga i de mugró.

El perfil punxegut s'alça i amenaça
els ulls impertèrrits.
La gravetat de carn masegada,
pell i múscul de la cuixa robada.

Més cos que ara s'enlaira,
tiba, i estaca que enfila
més cos, llengua i geniva estimada.

L'ullal també es clava,
l'ungla és companya i la sang
s'escampa, taca i destil·la.


Paula Przybylowicz Vidal
(Barcelona, 1997)
«Escena del divan»

Il·lustració:
'Dona en un divan (Paul Klee)'
"Dona en un divan"
Paul Klee
(Münchenbuchsee, Suïssa, 1879 - Muralto, Suïssa, 1940)


Referència:
Przybylowicz Vidal, Paula.
«Escena del divan».
Lo Càntich. N.35. Diàleg, 2017.
Setembre - Desembre, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 35>
EAN: 9772014303002 35>
ISSN 2014-3036-N.35

«Perdona el no saber estimar-te»

Iris Borda García

Il·lustració: Josep Mongrell i Torrent

Apunt (Josep Mongrell i Torrent)

Perdona el no saber estimar-te


Perdona'm,
perquè t'estimo, inclús sense saber com fer-ho.
Perquè, per estimar-te com cal,
hauria d'anhelar ser l'única,
ser amb qui no tens secrets,
ser qui mai et falla, tot i la vida.
Hauria de voler que no existís el jo sense tu,
ni el tu sense mi,
i sentir com se m'esguerra l'ànima
cada cop que no em correspons.
Per això et confesso que no et sé estimar.
Que no desitjo ser l'única,
ni que no tinguis secrets
ni no tenir-los jo.
Que no desitjo que ta vida sigui meva,
ni tampoc moro ni em mato
quan hem negues l'esperat joatutambé.
Et confesso que, com que no sé com fer-ho,
resulta que la meva manera d'estimar-te és més amena,
més senzilla.
Resulta que la meva manera d'estimar-te
és saber que la vida és preciosa, perquè hi ets,
encara que hi siguis poc,
encara que hi siguis sense cap joatutambé.
Per això, perdona'm si resulta
que la meva manera d'estimar-te
és poc més que el sincer desig que un bon dia
sàpigues, de sobte,
que t'estimo sense condició.


Iris Borda García
(Vilanova i la Geltrú, 1991)
«Perdona el no saber estimar-te»

Il·lustració:
'Apunt (Josep Mongrell i Torrent)'
"Apunt"
Josep Mongrell i Torrent
(València, 1870 - Barcelona, 1937)


Referència:
Borda García, Iris.
«Perdona el no saber estimar-te».
Lo Càntich. N.35. Diàleg, 2017.
Setembre - Desembre, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 35>
EAN: 9772014303002 35>
ISSN 2014-3036-N.35

Notes biogràfiques:
«Joan Fuster i Ortells»

Josep Maria Corretger i Olivart
Notes biogràfiques: Joan Fuster i Ortells


Joan Fuster: passejant amb l'assaig i l'aforisme

(Sueca, 1922-1992)


Joan Fuster i Ortells

Joan Fuster: passejant amb l'assaig i l'aforisme


“Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès.
La meva professió, en canvi, és de ser Joan Fuster”.
(Consells, proverbis i insolències, 1968)

     Originari de Sueca, lloc on va néixer el 23 de novembre 1922, Fuster és un dels prohoms de l’assaig de la literatura catalana a partir de la postguerra fins als nostres dies, tot i que, ja fa vint-i-cinc anys d’ençà del seu traspàs. L’home que sempre vestia amb colors grisos i apagats. Una de les principals missions que portà a terme fou donar a conèixer el seu país en temps de la dictadura, sobretot dins la vessant assagística. Fuster s’interessà per diversos temes al llarg de la seva vida: història, literatura, cultura, art, política, entre d’altres. Així doncs, podríem dir que Joan Fuster era un humanista. La seva missió era escriure llibres per cercar respostes a interrogants que es feia l’autor a nivell personal. Provenia d’una família d’ascendència pagesa. Fou el fill únic, ja que el seu germà morí en néixer. El seu pare deixà de banda el camp, muntà un taller de dibuix i a la vegada es dedicà a ensenyar el seu art.

     L’autor visitava biblioteques de vell i veia les possibilitats de la llengua catalana com a font de cultura. Fuster realitzà els estudis de Dret a la Universitat de València, els finalitzà el 1947 i posà un despatx d’advocat al seu poble, fins que abandonà per escassetat de feina i per dedicar-se a la literatura. Llavors exercí com a professor, i més endavant, ja de gran, es doctorà en filologia catalana el 1985. S’afeccionà a la lectura gràcies a les novel·les de Jules Verne, Emilio Salgari i Agatha Christie. Aviat s’interessà pel periodisme, així doncs, és a partir dels anys quaranta quan trobem el seu primer article periodístic i alhora el primer escrit en català, aparegué el 1944 i s’intitulava “Vint-i-cinc anys de poesia valenciana”. Col·laborà a l’almanac de Las Provincias amb poesies i escrits literaris. Codirigí la revista Verbo (1946-1956) amb Josep Albi, publicació on començaran a aparèixer els seus articles de caire literari. Podrem trobar els seus escrits tant en publicacions oficials com en d’altres produïdes a l’exili. Fuster es dóna a conèixer entre els intel·lectuals valencians. Al mateix temps, també entrà en contacte amb autors catalans i anava coneixent els autors universals, d’aquí que aviat decidí ésser escriptor.

     Sorprenentment, els primers llibres que veieren la llum de Fuster foren llibres de poesia, a les acaballes de la dècada dels quaranta, gènere en el qual també provà sort: Sobre Narcís (1948), Tres poemes (1949), Ales o mans (1949), Va morir tan bella (1951), Terra en la boca (1953) i Escrit per al silenci (1954). Gènere que posteriorment abandonà, el mateix succeí amb el gènere novel·lístic, per dedicar-se amb cor i ànima a l’assaig, que ell anomenava “tebeos per a intel·lectuals” i al món articulístic, és a dir, periodisme de caire moralista, juntament amb una actitud escèptica, que s’acompanyava d’un to irònic, sovint sarcàstic i amb la pretensió d’interrogar; gèneres que ja no abandonà fins a les acaballes de la seva carrera, Fuster deia: “Dubtant no m’equivoco mai”. Ell necessitava autonomia de pensament. Temps en què ens llegà un darrer volum poètic: Set llibres de versos (1987), que compila els seus llibres en vers, versos on es plasma la poesia pura i el simbolisme, la ironia, la mordacitat, escepticisme, antilírica.

     És a finals dels anys quaranta quan Fuster va començar a col·laborar en diaris i revistes fins que entra com a professor a la Universitat de València: algunes d’aquestes són: Jornada, El Correo Catalán, La Vanguardia, Destino, Serra d’Or, Tele-exprés, El Temps. Dirigí la revista Espill i diverses col·leccions de llibres.

     La dècada dels cinquanta es professionalitza com a escriptor i col·labora en la premsa valenciana i també del principat: Destino, Avui, Informaciones, ABC, El País. A partir del 1955 combina la tasca de periodista amb la d’assagista d’història i crítica literària. Aconsegueix un gran ressò amb les seves obres. S’inspirà amb els enciclopedistes francesos Voltaire i Montaigne i autors de caire moralista. Fuster inicia la col·laboració amb la revista Levante de València i comença a obrir-se camí en un gènere en el qual no tardaria a deixar-se sentir.

     Fuster elogià l’escepticisme com a doctrina i l’humor corrosiu. S’interessà per qüestions morals o ideològiques i la cultura en general: música, pintura, teatre, sense abandonar la vida quotidiana.

     També edità l'obra Antología del surrealismo espanyol (1952) amb Josep Albi. L’escriptor de Sueca mai deixà de banda ni la seva terra ni la seva llengua, d’aquí que podem trobar obres fonamentals dins la seva bibliografia. Poc temps després, Fuster començava a esdevenir un guia per a la seva gent, però de fet, aquest és un paper que ell no cercarà, sinó que la societat li atorgava.

     Els articles en diaris, revistes i premsa són una constant en Fuster i que ja no abandonarà fins als seus darrers dies de vida. El 1955 apareix El descrèdit de la realitat, que es basteix de l’habilitat de l’ús de l’adjectiu de manera constant. Assaig sobre l’art modern i per encàrrec. Fuster s’interessa per les obres d’erudició, històriques i de crítica literària, així doncs, com a antòleg edita: Pàgines escollides de sant Vicent Ferrer (1955), Recull de contes valencians (1958), Antologia de poesia valenciana, i l'antologia Ausiàs March: antologia poètica (1959). Mai va deixar de banda la història, la cultura, i sobretot la identitat de la seva terra, que trobarem reflectida en moltes obres fusterianes: Nosaltres els valencians (1962), Qüestió de noms (1962) i El País Valenciano (1962). El primer dels tres, ens referim a Nosaltres els valencians marcà un abans i un després per als habitants de les esmentades terres. També s’endinsà en èpoques conflictives de la literatura i història: Joan Serrallonga (1961) amb Joan Reglà.

Nosaltres, els valencians (Joan Fuster)

     Dividit en tres seccions: “Els fets”, “Les indecisions”, “Els problemes”, on glossa sense embuts el seu parer pel que fa als temes que afecten els valencians. Fuster en aquesta obra tracta els fets que l’inquieten, els analitza i els explica basant-se en els esdeveniments històrics. A la vegada, parla de les indecisions, remarca les mancances d’identitat. Reflexiona sobre els problemes, debat els orígens de les mancances de la pròpia identitat. De fet, eren llibres que com explana ell: “M’hauria agradat llegir i com ningú els va escriure, ho vaig fer jo”. Fuster suggereix i alhora provoca en el temps que escriu, un temps difícil, el de postguerra. També realitzà la biografia Raimon (1964), dedicada al cantautor, i d’altres obres amb rerefons valencià: Combustible per a falles (1967), Un país sense política (1976). Volia situar la seva terra al lloc que es mereixia a nivell cultural i polític a través de l’escriptura, atès que, per Fuster: “La societat valenciana ha estat molt maltractada per la història”.

     Fuster realitzà estudis sobre clàssics valencians i que a poc a poc anava publicant a la Revista Valenciana de Filologia, on es basa en investigar i suggerir més que en l’erudició.

     Un dels principals temes assagístics de Fuster fou l’ésser humà i tot allò que l’envoltava. Tema que s’entrellaça amb el pensament europeu del segle XVI. D’aquí que Michel de Montaigne en sigui un dels seus mestres, com també Voltaire i Rousseau. Ara bé, Fuster clamava que es trobava lluny de Montaigne i de Diderot en moltes coses. Així com que l’apassionava Erasme de Rotterdam. Fuster adquirí un saber enciclopèdic que feia de pont a la curiositat que tenia per les coses: el passat històric, la literatura medieval, moderna i contemporània, la identitat de València, les difícils relacions amb la identitat dels Països Catalans, la història de l’horta valenciana, la política, els viatges. Podem classificar les obres del gran Joan Fuster per diferents temàtiques:

     Obres d’història cultural:

     Obres dedicades a la literatura medieval, episodis sobre la pròpia història, literatura contemporània, articles, pròlegs sobre aquests llibres.

     A) Àmbit medieval:

     Fuster estudià les figures clàssiques del segle d’or valencià: sant Vicent Ferrer, sor Isabel de Villena, Jaume Roig, Ausiàs March o Joan Roís de Corella. Dels quals en féu una lectura atenta i gran investigació que culminà amb una magnífica aproximació biogràfica de cadascun. Així com també l’originalitat en el tractament i agilitat en l’assaig escrit.

     B) Edat moderna:

     Per Fuster era una època negativa si la contrastem amb l’època medieval, posteriorment la consideraria un pèl millor. Obres: Joan Serrallonga (1961), amb Joan Reglà, Poetes, moriscos i capellans (1962), El bandolerisme català. La llegenda (1963), Heretgies, revoltes i sermons (1968), La decadència al País Valencià (1976). Dóna llum a episodis poc vistosos. Posà a l’abast de tothom autors dins el seu context historicocultural i posteriorment, els emmarca dins els esdeveniments històrics.

      C) La literatura contemporània:

     Destaca els aspectes sobresortints del segle XX. Obres: Poesia catalana (1956), Història de la literatura catalana contemporània (1972), escrita per encàrrec i amb un esforç pels lectors per interpretar-la; el recull d’estudis Llibres i problemes del Renaixement (1989), així com també els pròlegs en obres de Joan Salvat-Papasseit el 1962, Salvador Espriu el 1963, Josep Pla el 1966 i que s’apleguen dins Contra el Noucentisme (1978), llibre focalitzat en tres autors destacats de la nostra literatura abans esmentats: Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu i Josep Pla; finalment, també dirigeix algunes col·leccions de llibres.

     Obres de caràcter sociopolític:

     Preocupat per la qüestió nacional, concretament vinculada al País Valencià: tant a nivell polític com cultural, i on es veu un Fuster compromès políticament. Vol que els ciutadans de terres valencianes es comprometin, prenguin consciència a nivell polític. En una entrevista realitzada per Montserrat Roig glossà: “Em vaig preocupar per la política bastant tard”. Fuster teoritza, prova i fa crítica analitzant episodis de la seva història, intenta extreure conclusions que abastin els Països Catalans. Obres: Nosaltres els valencians (1962), analitza els problemes del poble valencià des del segle XIII fins a l’actualitat a mode de reflexió nacional, és un assaig decisiu i polèmic. El volum s’inspira en Notícia de Catalunya de Jaume Vicens i Vives. L’obra documenta els fets històrics i analitza els errors col·lectius que identifiquen el País Valencià. Es clou amb una proposta de caire nacional dels Països Catalans. Dóna a conèixer el País Valencià a una generació de joves. És considerada com un dels pilars del naixement del nacionalisme valencià modern i alhora, de suport de pensament nacionalista català dins dels Països Catalans.

     D’altres obres d’aquesta tipologia política i per al saber de la història, la cultura i els problemes de la identitat nacional del País Valencià o sobre viatges són: Raimon (1964), Combustible per a falles (1967), L’albufera de València (1970), Un país sense política (1976), La decadència al País Valencià (1976), El blau de la Senyera (1977), Destinat (sobretot) a valencians (1979), Ara o mai (1981), País Valencià, per què (1982), Pamflets polítics (1985), on aporta idees dins la transició.

     L’assaig humanístic:

     Dins de l’assaig fusterià es pretén fer dubtar, ell interroga de manera constant, per tal d’arribar a fer reflexionar i a sincerar-se en algunes ocasions. Fuster empra l’assaig com a provatura d’escriptura. D’entrada, parteix del dubte i des d’aquest, tot és motiu de ser analitzat sense ésser científic, només partint d’una hipòtesi per voler-se explicar. S’inspira en pensadors europeus del segle XVI. Estudia qüestions universals, s’acosta al nacionalisme crític i mostra d’actitud escèptica. El discurs assagístic de caire humanístic de Fuster es focalitza en dos blocs d’interessos: manifestacions de l’activitat creadora i la crisi de l’home en el món canviant actual; qüestions aparegudes a nivell de col·laboracions periodístiques, l’assaig llarg, un diccionari de tipus filosòfic com els il·lustrats, un volum de sentències, l’anaforisme, el dietari íntim, o el Bestiari (2006), llibres d’aforismes, on sota la influència de la faula d’Isop, combina el tractat medieval i cultural, amb la seva ironia. Obres: Les originalitats (1956), Figures de temps (1957), Indagacions possibles (1958), Judicis finals (1960), Causar-se d’esperar (1963), Diccionari per a ociosos (1964), L’home mesura de totes les coses (1967), Examen de consciència (1968), on mescla filosofia amb art, literatura, articles de diaris, investigació, monografia, costums i història; Proverbis, consells i insolències (1968) on fa reflexionar el lector sobre la vida; Babels i babilònies (1972), Exploració de l’ombra (1974), Notes d’un desficiós (1980), Diari 1952-1960 (1969), un assaig en forma de dietari, que mostra les cartes que escrivia Fuster i els seus interessos i reflexions, unides als aforismes que tant estimava. A Pamflets (1985), fa moralitat mitjançant la política, cultura i vida, o Sagitari (1985), on l’autor es mostra preocupat per l’humanisme. L’home i la seva activitat creadora. En aquesta obra Fuster ens parla de la política, la vida cultural, la quotidiana i la història. Causà impacte en la societat civil valenciana, així com en la resta dels Països catalans.

Consells, proverbis i insolències (Joan Fuster) Diccionari per a ociosos (Joan Fuster)

     L’escriptor empordanès Josep Pla dins la seva obra Homenots (1958-1962), descrivia a Fuster de la següent manera: “Conceptuo l’aparició de Fuster en la nostra àrea lingüística com un fenomen considerable”.

     Fuster ha rebut la desqualificació d’obres per sectors polítics conservadors i anticatalanismes, fou objecte de dos atemptats amb bomba al seu domicili de Sueca per la mostra de catalanitat dins les seves obres i que mai amagava. Les autoritats i entitats no tardaren en reconèixer la vàlua i saber de Fuster, un savi: fou membre agregat de l’Institut d’Estudis Catalans, i promotor i president d’Acció Cultural del País Valencià. Rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1975 i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya el 1983. Un any després, el 1984 fou nomenat doctor honoris causa de la Universitat de Barcelona. Fuster era un viciós de la lectura, tenia la ment d’un curiós i que el capficava dins de qualsevol text, sense pretendre mai sobrepassar els límits de l’opinió personal i ingeni. Un home que quedà impactat per la lectura de Glossari d’Eugeni d’Ors. En els darrers anys de la seva vida, Fuster decidí desaparèixer de l’escena pública. Talment, l’autor de Sueca no deturava l’escriptura i continuava escrivint pàgines i més pàgines fins que la mort trucà a la seva porta. Aquest historiador, crític, assagista, articulista i poeta morí el 21 de juny del 1992. Parlem de l’assagista en llengua catalana més important del període de la postguerra. Un homenot de les lletres catalanes.

Escrit - Joan Fuster



— DIVERSOS, (2010). Solc. Literatura catalana. Història i textos, Educaula, Barcelona.

— DIVERSOS, (2006). Temari de llengua catalana i literatura, volum IV, MAD, Alcalá de Guadaíra.

— FUSTER, Joan, (2017). Fuster per a ociosos, una antologia de Xavier Aliaga, Sembra Llibres, Carcaixent.

— FUSTER, Joan, (1981). Indagacions i propostes, Edicions 62 i La Caixa, n.53, Barcelona.

lletra.uoc.edu

“Personatges”, TVE, 1977. Montserrat Roig entrevista a Joan Fuster


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Notes biogràfiques: Joan Fuster i Ortells»
"Joan Fuster: passejant amb l'assaig i l'aforisme"
Lo Càntich. N.35. Diàleg, 2017.
Setembre - Desembre, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 35>
EAN: 9772014303002 35>
ISSN 2014-3036-N.35

«Quan només plou sota els arbres»

Roser Blàzquez Gómez

Il·lustració: José Villegas Cordero

Pluja (José Villegas Cordero)

Quan només plou sota els arbres


     Hi ha un moment, després de la tempesta, que només plou sota els arbres. L'instant en què el refugi deixa de ser-ho, i tot convida a sortir, de nou, sota el cel de plom. Cap aixopluc ens empara per sempre. I és només quan, passat el ruixat, ens atrevim a exposar-nos a la intempèrie de la vida, que descobrim, més enllà de la nuvolada, un univers que desconeixíem. És en aquell moment, després de la tempesta. Quan només plou sota els arbres.


Roser Blàzquez Gómez
(Barcelona, 1970)
«Quan només plou sota els arbres»
(Del recull de narracions breus Del rostoll i l'espiga).

Il·lustració:
'Pluja (José Villegas Cordero)'
"Pluja"
José Villegas Cordero
(Sevilla, 1844 - Madrid, 1921)


Referència:
Blàzquez Gómez, Roser.
«Quan només plou sota els arbres»
Lo Càntich. N.35. Diàleg, 2017.
Setembre - Desembre, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 35>
EAN: 9772014303002 35>
ISSN 2014-3036-N.35

«Catarsi»

Glòria Bosch i Morera

Il·lustració: Ignasi Pinazo Camarlench

Albereda (Ignasi Pinazo Camarlench)

Catarsi


Avui
el cel es un safareig de núvols
on els ulls hi submergeixen la mirada

La tarda
llisca mandrosament i, a voltes,
s'enganxa a les branques del meu arbre.

Immòbil
deixo calmosament que s'omplin de sorra
totes les cel·les de la meva ànima.

Tot enterrat:
l'angoixa, la tristor, el foc de la passió
i amargues llàgrimes.

La solitud
que ho mustigava tot, l'enyor,
la enveja, la nostàlgia...

Resta
tan sols a dintre meu la serenor.

          I una buidor que espanta.


Glòria Bosch i Morera
(Barcelona, 1943)
«Catarsi»

Il·lustració:
'Albereda (Ignasi Pinazo Camarlench)'
"Albereda"
Ignasi Pinazo Camarlench
(València, 1849 - Godella, 1916)


Referència:
Bosch i Morera, Glòria.
«Catarsi».
Lo Càntich. N.35. Diàleg, 2017.
Setembre - Desembre, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 35>
EAN: 9772014303002 35>
ISSN 2014-3036-N.35

«Llibertat»
(Libertad)

Carolina Coronado

Traducció:  Florentino Guiles
Il·lustració: Federico de Madrazo

Carolina Coronado (Federico de Madrazo)

Llibertat


Riallers estan els mossos,
joiosos estan els vells
perquè diuen, companyes,
que hi ha llibertat per al poble.

Tot és la torba càntics,
els campanars estrèpit,
els balcons lluminàries,
i les placetes festeigs.

Gran novetat en les lleis,
que, us juro que no comprenc,
passa quan els homes
en tal alegria veiem.

Molts béns es preparen,
diuen els doctes al regne,
si en això els homes guanyen
jo, pels homes, m'alegro;

Mes, per nosaltres, les femelles,
ni ho aplaudeixo, ni ho sento,
ja que encara lleis es mudin
per a nosaltres no hi ha furs.

Llibertat! Què ens importa?
Què guanyem, què tindrem?
Una tancada per tribuna
i una agulla per dret?

Llibertat! De què ens val
si són els nostres tirans
no el jou dels monarques,
el jou del nostre sexe?

Llibertat! Doncs no és sarcasme
el que ens fan sagnant
tot repetint aquest crit
davant dels nostres ferros?

Llibertat! Ai! Per al plor
la vam tindre en tots temps;
amb els dèspotes plorem,
amb tributs plorarem;

Que, humans i generosos
aquests homes, com aquells,
a sancionar les nostres penes
en tot segle estan disposats.

Els mossos estan ufanosos,
joiosos estan els vells,
igualtat hi ha a la pàtria,
llibertat hi ha al regne.

Però, us dic, companyes,
que la llei és sola d'ells,
que les femelles no es compten
ni hi ha Nació per a aquest sexe.

Per això encara que els escolto
ni m'aplaudeixo ni ho sento;
si perden, Déu s'ho pagui!
I si guanyen, bon profit!


Carolina Coronado Romero de Tejada
(Almendralejo, 1823 - Lisboa, Portugal, 1911)
«Llibertat»

Il·lustració:
'Carolina Coronado (Federico de Madrazo)'
"Carolina Coronado"
Federico de Madrazo
(Roma, Itàlia, 1815 - Madrid, 1894)

Traducció:
Florentino Guiles
(Santiago de Xile, 1951)
«Llibertat»
de l'obra:

«Libertad»

Carolina Coronado

Risueños están los mozos,
gozosos están los viejos
porque dicen, compañeras,
que hay libertad para el pueblo.

Todo es la turba cantares,
los campanarios estruendo,
los balcones luminarias,
y las plazuelas festejos.

Gran novedad en las leyes,
que, os juro que no comprendo,
ocurre cuando a los hombres
en tal regocijo vemos.

Muchos bienes se preparan,
dicen los doctos al reino,
si en ello los hombres ganan
yo, por los hombres, me alegro;

Mas, por nosotras, las hembras,
ni lo aplaudo, ni lo siento,
pues aunque leyes se muden
para nosotras no hay fueros.

¡Libertad! ¿qué nos importa?
¿qué ganamos, qué tendremos?
¿un encierro por tribuna
y una aguja por derecho?

¡Libertad! ¿de qué nos vale
si son los tiranos nuestros
no el yugo de los monarcas,
el yugo de nuestro sexo?

¡Libertad! ¿pues no es sarcasmo
el que nos hacen sangriento
con repetir ese grito
delante de nuestros hierros?

¡Libertad! ¡ay! para el llanto
tuvímosla en todos tiempos;
con los déspotas lloramos,
con tributos lloraremos;

Que, humanos y generosos
estos hombres, como aquellos,
a sancionar nuestras penas
en todo siglo están prestos.

Los mozos están ufanos,
gozosos están los viejos,
igualdad hay en la patria,
libertad hay en el reino.

Pero, os digo, compañeras,
que la ley es sola de ellos,
que las hembras no se cuentan
ni hay Nación para este sexo.

Por eso aunque los escucho
ni me aplaudo ni lo siento;
si pierden ¡Dios se lo pague!
y si ganan ¡buen provecho!

ooO0Ooo


Referència:
Coronado, Carolina.
«Llibertat»
Traducció: Guiles, Florentino.
Lo Càntich. N.35. Diàleg, 2017.
Setembre - Desembre, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 35>
EAN: 9772014303002 35>
ISSN 2014-3036-N.35

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]