"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Últim número editat:
Número 30 - Circumloqui, 2016
31 de març de 2016
'Històries quotidianes (Maria Teresa Galan i Buscató)'
"Històries quotidianes"
(Maria Teresa Galan i Buscató)
ARC
'Com la lluïssor d’un estel extingit (Carles Ferran)'
"Com la lluïssor d’un estel extingit"
(Carles Ferran)
ARC
A l'altre costat de la pell (anna rispau - montse assens)
"A l'altre costat de la pell"
(anna rispau - montse assens)
ARC
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos
actius

«Manto Negre»,
de Marta Trillas Morera

A: Caducitat immediata

Sílvia Romero i Olea
Caducitat immediata (Sílvia Romero i Olea)

"Són molts els llibres que passen sota l’atenta mirada dels lectors. De vegades, en acabar-los, ens limitem a desar-los al prestatge corresponent, però en altres ocasions sentim la necessitat de compartir-los. Malauradament, avui en dia la majoria de títols estan condemnats a la Caducitat immediata. Potser és a les nostres mans evitar-ho."

Manto Negre (Marta Trillas Morera)

«Manto Negre»,
de Marta Trillas Morera


La meva lectura

     Em plau especialment ressenyar aquesta novel·la perquè, malgrat no ser-ne pas l’autora, la sento molt propera. El motiu és ben senzill: tinc l’honor de formar part del col·lectiu des del qual s’ha endegat el certamen literari “Premi de Novel·la Curta Celler de lletres”, concurs que Marta Trillas, amb la seva obra Manto Negre, va guanyar en l’edició de 2015 (on també vaig col·laborar com a membre del jurat).

     Gràcies a aquesta participació en la decisió del veredicte final compto, en el meu haver, amb les impressions extretes de la lectura individual i també de les lectures de la resta del jurat. Per aquesta raó voldria remarcar un aspecte que va ser valorat positivament durant la deliberació: la capacitat d’atrapar el lector, de fetillar-lo, mitjançant un inici de novel·la punyent i vibrant:

     “Mai no s’esborraran de la meva memòria els terribles esdeveniments d’aquell matí d’inicis de juny durant la celebració del primer certamen del concurs Genus Vini. Encara avui, si tanco els ulls, em vénen al cap les imatges de cossos recargolant-se espasmòdicament, alguns amb les mans aferrades al coll per l’asfixia soferta. Mai no oblidaré la visió aterridora de l’únic membre femení del jurat estirat a terra, mostrant la seva roba interior indecorosament mentre les convulsions precedien la mort. Ha passat un mes d’aleshores ençà. Ja no sóc la que era, i confiar de nou en algú serà una tasca feixuga, ja que he après que, en aquesta vida, ningú no és qui diries que és, ni qui aparenta ser.

     Com va dir el gran teòleg Fénelon: «L’ambició està més descontenta del que no té, que satisfeta del que té»”.

(pàg. 5)

     Tal com es va comentar durant la presentació de la novel·la a Sant Sadurní d’Anoia, aquest parell de paràgrafs, a més de captar l’atenció del lector, ofereixen tot un seguit de pistes sobre diversos aspectes del que hi trobarem en girar full: la narració en primera persona, el verb en passat, l’evocació d’uns fets terribles ocorreguts tot just un mes abans, el punt de vista narratiu amb veu femenina, el supòsit de trobar-nos davant d’una novel·la de gènere negre.

     Efectivament, i com podeu deduir de la lectura del paràgraf citat més amunt, la història de Manto Negre anirà encaminada cap a l’intent de resoldre el cas i descobrir qui és el responsable d’aquestes morts, cosa que farem ubicats en el sí d’una important família de viticultors i, per tant, ens endinsarem de ple en aquest món.

     Però com sol passar en la ficció literària (i de fet també en la realitat), entrelligat amb el nucli temàtic de la investigació i tot creuant-se en aquest tronc argumental, ens assabentarem d’altres històries: d’amor, de velles amistats, d’abandó, d’antics enfrontaments, de venjances, i també, com se’ns indicava en el primer paràgraf, d’ambició. I tot aquest ventall temàtic avança sempre íntimament lligat i cohesionat amb el món del vi i del cava, que és també, a més del marc que acota l’escenari de la novel·la, l’altre gran protagonista de Manto negre.

     Hi ha nombrosos fragments on es destil·la l’amor vers les vinyes, els seus camps i conreu, els cellers i tots els diversos passos que cal seguir per elaborar el producte final. També hi destaquen les descripcions sobre el paisatge, amb les vinyes properes i les muntanyes al fons; sobre l’interior dels cellers o de les cases de les famílies viticultores; o del Liceu de Barcelona (l’únic moment en què l’acció es desenvolupa fora del Penedès); i cal destacar la percepció de les olors, la llum... Totes aquestes són descripcions breus, concises, col·locades estratègicament al llarg de la narració per enriquir-la i alhora mantenir l’avenç de la història.

     Manto Negre, de Marta Trillas, és el primer títol sorgit d’aquest certamen de novel·la curta Celler de lletres, i us proporcionarà una bona estona de lectura entre vins i caves.


Marta Trillas Morera
Marta Trillas Morera

L'autora (extret de la contracoberta del llibre)

     Marta Trillas i Morera és barcelonina i llicenciada en dret per la Universitat de Barcelona. Ha exercit durant anys l’advocacia i des de 1996 és procuradora dels tribunals, activitat que compagina amb la literatura. La seva primera novel·la, Salteado de togas (2010), arrenca amb la troballa per part d’una famosa xef barcelonina d’un cadàver a la Ciutat de la Justícia, amb la implicació en el crim de personatges relacionats amb l’àmbit judicial. En la seva segona novel·la, El reverso de tu alma (2014), Trillas fa que ens endinsem en el món complex dels trastorns de personalitat a partir dels brutals assassinats d’una ment distorsionada i sàdica. Manto Negre és la seva primera novel·la negra en català i ha estat guanyadora del primer Premi de Novel·la Curta Celler de Lletres 2015, organitzat per la Biblioteca Municipal Ramon Bosch de Noya i l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia.

L’obra: (extret de la contracoberta del llibre)

     Un matí de juny, durant el concurs de vins Genus Vini celebrat al Penedès, alguns membres del jurat cauen fulminats, víctimes d’un verí. Soraya Beaumont, l’hereva d’un important celler de la cèlebre denominació d’origen penedesenca, viu els fets en primera persona, ja que ha assistit impotent al tast de vins i caves que ha provocat la mort de diverses persones i un gran daltabaix al sector vitivinícola. Oriol Planell, metge del lloc, esmenta l’estricnina com a substància letal. Joan Anyí, un altre empresari del ram del vi i del cava, evita que Soraya begui un got d’aigua que també podia estar emmetzinada. Mentre l’astorament i la commoció són absoluts, els secrets del passat s’obren camí entre les vinyes i la pitjor de les metzines, la rancúnia que impedeix l’oblit i el perdó, es farà mestressa de terres i persones.

-Nota: El meu agraïment a Meteora per l’exemplar del llibre ressenyat.


Sílvia Romero i Olea
Caducitat immediata
Caducitat immediata



Referència:
Romero i Olea, Sílvia.
«Manto Negre», de Marta Trillas Morera
A: Caducitat immediata
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Juny, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>
ISSN 2014-3036-N.31

«Poema Visual núm. 196»

toni prat

Poema Visual núm. 196 (toni prat)


"La poesia visual per a mi, no és res més que poesia... i poesia per a mi, és allò que té la capacitat de commoure el conscient i l'inconscient de les persones, que remou les emocions i les conviccions i que sorprèn amb la seva eloqüència abstracta i exquisida...".
toni prat
Poesia Visual (toni prat)

www.poemesvisuals.com


Referència:
prat, toni.
«Poema Visual núm. 196».
A: Poesia Visual
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Juny, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>

ISSN 2014-3036-N.31

Una mar de paraules:
«Bao-bap Teatre: 20 anys fent història»

Josep Maria Corretger i Olivart
Una mar de paraules (Josep Maria Corretger i Olivart)


"La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat".

Montserrat Roig


Bao-bap Teatre

Bao-bap Teatre: 20 anys fent història


     Els orígens del grup teatral Bao-Bap d’Alcarràs els hauríem d’anar a cercar en un llunyà 1991. Any en què un grup de joves del poble amb inquietuds teatrals van decidir formar un grup anomenat Esplai Canurai. Aquest grup es va desmuntar justament cinc anys després de la seva formació per motius laborals de molts dels seus membres i sobretot per la manca de suport econòmic i d’idees per futures representacions. El 1994 no hi hagué representacions de l’Esplai Canurai perquè molts dels seus membres hagueren de realitzar el servei militar i per motius d’absència així ho van decidir. Aquest fet com el d’haver de cursar estudis fora de la província de Lleida també van repercutir en els directors del grup de joves.

     Al cap de poc temps, el 1996 alguns integrants de l’antic Esplai Canurai van ressorgir de les cendres i van decidir formar un nou grup de teatre que sortosament perdura fins als nostres dies, Bao-Bap teatre, van manllevar la inspiració del nom d’un arbre que feia molta ombra i que era d’origen africà, el baobab i llavors crearen el seu logo, dues màscares entrellaçades, una com si fos la d’un pallasso i l’altra en forma de lluna.

     Al llarg dels seus vint anys de vida teatral per la seva formació hi ha passat diverses generacions de joves del poble, i segons l’obra que representen, alguns fan acte de presència i d’altres esperen en una propera ocasió, així com n’hi ha d’altres que per motius personals o laborals malauradament, ho han hagut de deixar al cap d’uns anys. El grup teatral Bao-Bap fou dirigit per persones exteriors i amb assessorament als decorats, equip d’il·luminació i creacions dels mateixos membres, a més de la col·laboració de diverses associacions i entitats de la població quan era necessari, i perquè no dir-ho, se n’han sortit prou bé. Qui no recorda els primers anys quan actuaven de manera gratuïta al Centre Cultural i Municipal Lo Casino i en acabar l’obra demanaven una petita contribució al poble assistent a l’espectacle. Al llarg d’aquests vint anys han estat diversos els membres que han dirigit aquest grup de joves amb ambicions teatrals: Carme Pardo (1991), Óscar Martínez (1992 i 1993), Eduard Muntada, Jordi Fondevila i Ramon Molins, tots tres (1995), Carme Pardo i Anna Serra (1996 i 1997), Ramon Molins (1999…) i Ares Piqué (2012-2014), Gabriel Solans (2013), juntament amb Ares Piqué, entre molts d’altres. Bàsicament el repertori d’obres que ha representat Bao-Bap Teatre ha abastat la comèdia, tot i que també s’han atrevit amb alguna tragèdia. Com explicava l’epíleg de l’obra “Simulacres”: “Per a tràgic ja hi ha la vida mateixa” i d’aquí que la finalitat d’aquest grup de joves amb interès per la interpretació sigui passar-ho bé sobre l’escenari i també fent gaudir el públic assistent amb una mitjana d’un parell d’obres a l’any, una per la festa major i l’altra pels volts de Nadal.

     D’entre les obres que han representat, n’hi ha de tota mena d’autors catalans: Lluís Coquard, Nofre Llançà, Pere Calders; castellans: Maria Jaén; anglesos: Willy Russell, Charles Dickens, William Shakespeare; o russos: Anton P. Txekhov; emperò, principalment, han estat apadrinats pels clàssics: Shakespeare, Dickens, Calders… darrerament tiren dels musicals, una fórmula infal·lible.

     Bao-Bap Teatre als inicis de la seva trajectòria artística només realitzaven una actuació per obra, però així com han anat passat els anys i les obres escenificades, han hagut de fer-ne dues o fins i tot, tres sessions de la mateixa obra gràcies a la bona acollida. Moltes de les dues representacions de la mateixa obra s’han esdevingut seguides. El grup teatral Bao-Bap a poc a poc s’ha anat professionalitzant amb cert enginy, gràcies a les entitats patrocinadores i han actuat en d’altres poblacions properes. També val a dir que la inauguració del Centre Cultural i Municipal Lo Casino d’Alcarràs el 15 de maig del 1999 ha facilitat la visualització de les obres a més quòrum i això acompanyat del suport de l’Ajuntament d’Alcarràs, que els deixava assajar als mateixos espais on després actuarien, a més de la col·laboració de diverses d’entitats de la població que han ajudat a la continuïtat d’aquest esplèndid grup teatral del poble, atès que els vestits per les actuacions se’ls havien de comprar ells. També han actual fora d’Alcarràs, això els ha donat més prestigi o en dates alienes a la festa major. També convé recordar la solidaritat que han tingut en algunes ocasions els membres de Bao-Bap Teatre actuant per la Marató de TV3.

     Bao-Bap Teatre va aconseguir connectar amb la gent, en una època en què l’únic teatre que es representava era el que feien els alumnes de l’escola pública Comtes de Torregrossa, conduïts per la mestra Consol Lumbierres, per tant, Alcarràs tenia algunes mancances culturals anteriors al 1991, fins que aparegué el primer grup teatral de la vila d’Alcarràs, l’Esplai Canurai. És precisament del teatre escolar on sorgí l’afany de fer representacions dels futurs membres del Bao-Bap Teatre.

     L’objectiu de les obres de Bao-Bap Teatre era entretenir el públic del poble, que passés una bona estona i s’oblidés del treball per uns moments. Per un altre costat també cercaven trames senzilles de seguir. Tot i que en algunes obres sempre sobresortia un actor o actriu més que un altre, funcionaven com un equip i la mostra d’això és que escollien les obres que representarien posteriorment entre tots quan al director no li sorgien les idees. D’altres vegades, si hi havia una proposta de tres o quatre obres per representar es reunia el grup de joves actors i actrius i democràticament les escollien sempre tenint present quina era la més divertida per a representar els actors o per al quòrum. Com a anècdota, val a dir que aquestes decisions algunes vegades les prenien relaxadament en un bar.

     Anomenar tots els actors i actrius que han participat al Bao-Bap Teatre, així com directors i directores, tècnics d’il·luminació, tècnics de so, encarregats d’atrezzo, en aquests proppassats vint anys seria una tasca ben difícil i infinita, i de ben segur que sempre ens en deixaríem algun. Podríem dir que per Bao-Bap Teatre i sense por a equivocar-me hi ha passat més de cent persones entre actors i actrius per les seves files. En els nostres dies també hi col·laboren alguns membres del grup teatral i de festes revival Remember Company.

     Actualment, i ja de fa uns anys no queden entrades a la venda per les seves actuacions, s’esgoten en un tres i no res, d’un dia per l’altre, i en algunes ocasions fins i tot, repeteixen sessió per evitar el disgust d’haver de quedar-se sense entrada. Bao-Bap Teatre ha deixat el llistó ben alt en les obres que es representen en els circuits de poblacions. Ho ha fet amb obres treballades des del cor, amb clàssics adaptats, tractant sobretot la comèdia, unes comèdies que et fan esclafir de riure i darrerament també els musicals, ara bé, sempre assolint unes crítiques excel·lents i en tenim una mostra en la llarga i merescuda ovació final en acabar cada actuació, sovint després de interactuar dues hores a sobre els escenaris. Algunes d’aquestes et toquen de l’emotivitat. Han estat diverses les vegades que m’he quedat bocabadat amb les actuacions del grup de teatre del meu poble, Bao-Bap Teatre i la història continua... i el grup convida els més joves a participar amb el grup teatral. Com cantaven en la darrera obra, “20 age. L’obra de teatre”, on destacaven escenes del seu llarg recorregut teatral a través d’un noi que pateix l’amor pel teatre, han estat “cent setanta-cinc mil les hores, set mil tres-cents els dies passats, quaranta-cinc les obres de teatre”. Ara em vénen a la memòria obres de teatre que he vist al llarg dels anys com “El Mikado” (1995), “Cançó de Nadal” (1996), “El casament dels petits burgesos” (1998), “El violinista a la teulada” (1999), “La comèdia de l’olla” (2006), “Hem de tornar de bodes” (2010), “Mamma mia!” (2012), de la qual se’n feren fins a cinc representacions, “Quina monja!” (2014) entre d’altres, són les que més recordo. És un orgull visualitzar un cartell d’en Sergi Dolcet que anuncia una nova obra i veure’ls treballar a l’escenari. Ja han passat vint anys, emperò, d’obres de ben segur que en vindran més. Moltes felicitats!

Bao-bap Teatre- Cartell


Esplai Canurai:

“No em toquis la flor” (1991)
“Don Juan casi, quasi el Tenorio” (1992)
“No em toquis la flor” (1993)
“Bajarse al moro” (1993)
“La lliçó” (1995)

Algunes obres de Bao-Bap Teatre:

“El Mikado” (1995)
“Simulacres. Farses” (1996)
“Somni d’una nit d’estiu” (1996)
“Cançó de Nadal” (1996)
“Històries de sempre” (1997)
“Germans de sang” (1997)
“El casament dels petits burgesos” (1998)
“El violinista a la teulada” (1999)
“Vida” (1999)
“Eclipsi de lluna” (2000)
“No és tant fàcil” (2001)
“Golfus de Roma” (2002)
“Els últims dies de solitud de Robinson Crusoe” (2003)
“Y otra vez con estos pelos” (2004)
“Els pirates” (2005)
“La comèdia de l’olla” (2006),
“Boda a l’escusat” (2007)
“Clown i acció” (2008)
“Els figurants” (2009)
“Hem de tornar de bodes” (2010)
“Clínic clown” (2011)
“Mamma mia!” (2012)
“El gran naufragi” (2013)
“Historiotes” (2013)
“La teva cara em sona” (2013, 2014 i 2015)
“Quina monja!” (2014)
“Conte de Nadal” (2014)
“Què volen” (2015)
“Petites bogeries” (2015)
“20 age. L’obra de teatre” (2015)


Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«Bao-bap Teatre: 20 anys fent història»


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Bao-bap Teatre: 20 anys fent història».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Juny, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>
ISSN 2014-3036-N.31

Relats finalistes del
VI Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio
"Comuniquem-nos!"
Abril de 2016:
«... De boca a orella»

Associació de Relataires en Català

Concurs ARC de Microrelats

Relats finalistes del
VI Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio
"Comuniquem-nos!"
Abril de 2016: «... De boca a orella»


El jurat d'autors i d'autores del
VI Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio "Comuniquem-nos!",
després de les deliberacions necessàries, fa públic el veredicte de les obres
seleccionades corresponents al subtema: "... De boca a orella":

Relats seleccionats

Títol - Autor/a o Nick

"Maleïda sinalefa!" - rautortor

"L’inexplicable crim de la xafardera de Ca l’Andreu" - Ivan Bonache

"Xafarderies de poble" - Carme_

"Diu que li ha dit" - Fremen

"El temple" - Sirin_

"La remor i el silenci" - magda

"Una sala d'espera" - Guiomar


Enhorabona als autors i autores seleccionats.
Moltes gràcies a tots els participants.


Comissió de Concursos
Associació de Relataires en Català
Dimecres, 27 d'abril de 2016


Bases del concurs i relats finalistes


Referència:
«Relats finalistes del Concurs
VI Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio
"Comuniquem-nos!"»

- Abril 2016 - ... De boca a orella -
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Juny, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>
ISSN 2014-3036-N.31

«M'he empassat la lluna, de Marta Pérez i Sierra»

Per: Glòria Calafell

M'he empassat la lluna (Marta Pérez i Sierra)

M'he empassat la lluna, de Marta Pérez i Sierra


Per: Glòria Calafell

     He assaborit el llibre de Marta Pérez i Sierra i he de dir que m’ha sorprès agradablement perquè ha sabut descriure el climateri, la menopausa d’una manera valenta i poètica a la vegada. És un relat femení, no feminista, que el podríem qualificar com exponencial.

     M'he empassat la lluna un poemari agosarat per la temàtica, perquè, com havia fet Anne Sexton i altres poetesses, les intimitats femenines relacionades amb l’aspecte biològic les diu de manera poètica però amb un enllaç directe amb la realitat: “amb la sang menstrual / vaig pintar natures” (del poema "Sang") i és que el poemari tracta d’això: quan la dona, en general i en particular (el jo poètic conductor de tot el llibre: “Sóc la memòria / del climateri / de totes les dones”) deixem de tenir la menstruació, és a dir a l’etapa de la menopausa, del climateri en què la dona perd la fecunditat.

     Com tot en aquesta vida és un tema per parlar-ne, però, gairebé sempre, es fa en altres registres que no tenen a veure amb la poesia, però l’autora aconsegueix fer-ho. El Jo poètic enllaça amb el poema de Carmina Alvàrez que encapçala el recull.

     L’aigua / la humitat = fecunditat -> vida. Referents amb els quals estic d’acord.

     Què passa, però, quan aquest flux deixa de rajar, deixa de ser portador de fecunditat?

     Ja en "Climateri" un jo humil que va del particular al general, com he referenciat abans, ens ho diu:

Climateri (Marta Pérez i Sierra)

Climateri


Sóc la memòria
del climateri
de totes les dones.
Declaro amb humilitat:
cada gest
és la petjada d'elles.

     En el poemari, el jo poètic evoluciona des del citat "Sang", tot un referent explícit a la menstruació i al poder engendrador de la dona que pot ser fecundada “vaig pintar natures”, la vulva metamorfosejada en "Brànquies" serveix de pas al resultat del cicle menstrual. Tot s’acaba, però, en "Caducar" on l’aparició dels primers signes del climateri tenen trets externs: “remors dins del cos”,” renecs de somiers”, “nits atabalades” i acaba amb el verb “vèncer”. Venç l’etapa on la joventut dóna pas als primers signes de maduresa fisiològica. I els ovaris són “pedres” ens dirà en un altre poema.

     Ara aquest jo que ens diu com era (el record) amb imatges d’una bellesa etèria “jo era de pètals / fum de la memòria” per acabar sent en el mateix poema “ara sóc pedra / i d’aquí no res pols”. La dona que en un altre poema, dedicat al seu fill, havia “nascut per ser fecunda” i en un altre, dedicat al pare dels seus dos fills, “Suràvem dins l’aigua / agafats ben fort de la mà / l’argent de la lluna al rostre”, ara “d’aquí dos poemes / m’empassaré la lluna”. Sí, la lluna del poema que encara no se l’ha empassada, és només un reflex argentat; una metàfora que esdevindrà “com la sorra brava (...) el record de gust a mar / em confiti amb vinagre al ventre / El meu fill esdevindrà far”. Poema dedicat al seu fill Adrià.

     La humitat signe de vida, de fecunditat es repeteix en el poema “Humida” dedicat a l’autora, el poema de la qual obre el poemari: “el secret de la vida / en saber-se humida” ens dirà el jo conductor del poemari. I en l’actualitat, l’aprendre a conèixer-se, perquè el contrari de la humitat és el “Desert” on en una metàfora contundent “... cargolant les hores / en els meus ovaris / fins a fer-me mal” i ens vaticina que “Desert sense lluna –me l’empassaré d’aquí dos poemes─ després pouaré dins meu / fins a encendre-la”. Són els últims sis versos on la dimensió de l’erm té l’abast material amb aquesta metàfora:

     M’he empassat / cucs de seda. / Si m’esventres / hi trobaràs / fulles seques / de morera blanca.

     Fixem-nos que sinestèsicament tot té un tacte suau trencat pel adjectius “seques” que ens remet a l’erm, al desert. Actualment és la secor, l’aridesa.

     És, però, en el poema "Cicles lunars", com els cicles de la dona, on el jo poètic s’ha empassat la lluna, no el reflex ple de vida, sinó la lluna erma que brilla al cel i que amb una confessió “desesperada per recuperar les seves fases i tenyir-me / de fi nova / I tinc la lluna en el ventre (...) Accessible. Invisible”.

     Arriba a acceptar el seu cos en el seu nou estat: el climateri. I avança cap al temple d’Isis per trobar Ra, el déu de la llum, del sol. L’acceptació del nou estat biològic “sense ràbia, sense ràbia” fins a l’últim poema on se l’estima “Sí. Ho vull / sense prínceps ni cavall (...) viure les marees del meu cos”.

     Un llibre que m’ha agradat de veritat. Felicito Marta Pérez i Sierra pel poemari.


'M'he empassat la lluna (Marta Pérez i Sierra)'
M'he empassat la lluna
Marta Pérez i Sierra

Fotografies: Enric Maciä
Pròleg: Teresa Forcades
Epìleg: Sònia Moll

Viena Edicions
Col·lecció Viena Poesia, 187


Referència:
Calafell, Glòria.
«M'he empassat la lluna, de Marta Pérez Sierra»
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Juny, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>
ISSN 2014-3036-N.31

«La primavera»

Joan Lluís Cau Fogasa

Il·lustració: Sandro Botticelli

La primavera (Sandro Botticelli)

La primavera


Esperat arribar,
amb alegria t’escullo.

La meva ànima
tènue pel lent pas de l’hivern
et dóna la benvinguda.

Sovint, plens d’alegria
els ocells canten
entremig de les fulles.

Els arbres
triomfant per l’orgull
els acullen amb una forta abraçada.

Tots es marceixen de ganes
no esperen més
ja marxa el fred
ja és un record.

Els feixos de llenya
secs per crema
ja respiren segurs
queden enrere i no es fan servir
no és el moment, ja tornarà.
Arriba la jovenesa,
s’acaba la vellesa
arriben les flors
i els seus colors.

Arriba l’alegria!
i amb el cor nu
es banya amb un sospir
de noves paraules
i amb la seva olor
embriaguen la natura
amb ganes de viure.

Els til·lers esclaten,
les seves flors
acabades de néixer
amb frescos perfums
envaeixen l’ambient
i quan inhalo els vents
els somnis que emergeixen de nou
venen a mi i prenent volada.

Em fan recordar els temps passats
instants que no vull oblidar
que no tornaran.

Clavats amb claus d’or al meu cor
indueixen que el meu pensament
sigui més dolç
i el meu cos, ple d’alegria,
bategui al ritme inalterable
de la perenne flama.

Les clares matinades són refrescades
per una tímida ruixó
la seva humitat m’envaeix l’ànima
i en tancar els ulls veig quan soc de ric
tinc el que necessito i no desitjo més.

Els camps ja són plens d’ordi
la falç ja ha sortit del seu amagatall
i amb el seu recorregut traça al sòl
figures de mil formes,
que es veuen des del cel.

Els paraigües preparats
la pluja no avisa
arriba amb força
clara i sorollosa rega la terra
la natura l’espera amb els braços oberts.

Ja ha arribat la llum per il·luminar el meu esperit
s’ha acabat la tristor,
de nou podrem seure junts
a l’ombra del roure que va ser
mut testimoni dels nostres secrets.

Podrem cantar a l’alegria
i asseguts al mur de l’antiga església
escoltar la remor del silenci.

Com estimo aquests dies de lluentor
tan clars i transparents
obro les finestres de la meva cambra
de bat a bat perquè vull
que entrin les musicals notes
que composen els rajos de sol
omplint els meus sentits de belles cançons.

L’olor dels fruiters impregna la meva pell
portats per la puresa de l’aire de la vall
que em va veure créixer
amb mil sabors fan les delícies de qui les tasten
i el seu gust mai s’oblida siguis on siguis.

Les abelles, de nítids colors,
cridaneres i tafaneres van de flor en flor
porten la vida i amb elles
el sacrifici del seu treball de cera i mel.

Veig la claror de la nit en els teus ulls
i en els teus cabells resplendeix
la brillantor dels estels
tot és més esperançador i present
aquesta és sens dubte l’estació de l’amor.


Joan Lluís Cau Fogasa
(Lleida, 1969)
«La primavera»

Il·lustració:
'La primavera (Sandro Botticelli)'
"La primavera"
Sandro Botticelli
(Florència, 1445-1510)


Referència:
Cau Fogasa, Joan Lluís.
«La primavera».
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Juny, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>
ISSN 2014-3036-N.31

«Lo Càntich»
- Premi Vila de Martorell al millor blog literari -

Ajuntament de Martorell

Martorell, 2016

41è Premi Vila de Martorell

«Lo Càntich»
- Premi Vila de Martorell al millor blog literari -


En aquesta Diada de Sant Jordi, ens complau compartir amb totes i amb tots vosaltres, amics i amigues de "Lo Càntich", que la nostra/vostra revista va ser guardonada en la nit d'ahir amb el Premi Vila de Martorell al millor blog literari en català. Aquest, no cal dir-ho, és un premi compartit entre moltíssimes persones: els autors i creadors que heu compartit les vostres obres amb nosaltres, les lectores i lectors de la revista en les seves diferents modalitats, els membres de l'equip editorial i del consell de redacció, els companys i amics de l'Associació de Relataires en Català (ARC) i els equips de presidència que, en aquests primers sis anys d'existència, ens heu proporcionat el màxim suport i heu estat sempre al nostre costat. A tots i totes vosaltres, doncs, l'enhorabona!!!

L'acte de lliurament del 41è Premi Vila de Martorell es va celebrar ahir divendres, 22 d'abril de 2016, vigília de la Diada de Sant Jordi, a dos quarts de nou del vespre, al Centre Cultural El Progrés. L'acte va ser presentat per l'escriptor Màrius Serra. El jurat ha estat presidit per Àlex Susanna Nadal i format pels vocals Ferran Balanza Gonzàlez, Alba Bohigas Condal, Andreu Gonzàlez Castro, Andrés Martínez Reche, Jordi Morera Oliveras, Mercè Parera Raspall i Montserrat Torras Salvat, amb Josefina Canals com a secretària.

Toni Arencón - Premi Vila de Martorell
Toni Arencón, com a editor de Lo Càntich,
recollint el premi de mans d'Adolf Bargués, primer tinent alcalde de Martorell

ARC - Premi Vila de Martorell
En representació de l'Associació de Relataires en Català (ARC):
Sílvia Romero, Toni Arencón, Mercè Bagaria i Montse Assens.


Guardonats 41è Premi Vila de Martorell 2016
"Guardonats 41è Premi Vila de Martorell 2016"

[ Tots els guardonats ]


"41è Premi Vila de Martorell 2016"


Culturàlia


Referència:
Culturàlia.
«41è Premi Vila de Martorell»
Martorell, 2016.
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Juny, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>
ISSN 2014-3036-N.31

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.338.669
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 30/09/2015

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]