«Poema Visual núm. 190»

toni prat

Poema Visual núm. 190 (toni prat)


"La poesia visual per a mi, no és res més que poesia... i poesia per a mi, és allò que té la capacitat de commoure el conscient i l'inconscient de les persones, que remou les emocions i les conviccions i que sorprèn amb la seva eloqüència abstracta i exquisida...".
toni prat
Poesia Visual (toni prat)

www.poemesvisuals.com


Referència:
prat, toni.
«Poema Visual núm. 190».
A: Poesia Visual
Lo Càntich. N.28.
Juliol - Setembre, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 28>
EAN: 9772014303002 28>

ISSN 2014-3036-N.28

«De nas a terra»
(Πίστομα)

Konstantinos Theotokis

Traducció:  Enrique Íñiguez Rodríguez
Il·lustració: Jean-François Millet

Home cavant (Jean-François Millet)

De nas a terra


     Quan, després de l’anarquia que havia arrasat la zona donant a tots els elements roïns la oportunitat de fer tot tipus de barbaritat, l’ordre s’havia assentat de nou i es donà amnistia als malfactors, aleshores baixaren estos de les muntanyes i de l’estranger i regressaren a les seues cases, i entre tots aquells, Andonis Kukuliotis va tornar a Magulades, el seu poble.

     Tenia aleshores uns quaranta anys, baix, de pell obscura, amb una bonica i densa barba arrissada i encara més obscurs cabells negres. La seua cara tenia gràcia i la seua mirada era riallera i tranquil·la, encara que reflectia centellejos verds; però la seua boca era menudíssima i curta, sense llavis.

     Este home, abans que es rebel·lara la gent, s’havia casat. I quan es va pujar a la muntanya, per por de les autoritats, va deixar sola a la seua dona en casa i esta no li fou fidel, sinó que s’enamorà d’un altre (pensant tal volta que al Kukuliotis li haurien matat o hauria mort d’una altra manera) i d’eixe amor havia nascut un xiquet que creixia, de moment, encantador i que la doma volia bojament.

     Tornà doncs el bandit al poble l’hora es tenyeixen les aigües. I entrà de sobte dins la casa sense que ningú no l’esperara, entrà com la pesta, totalment inadvertit, i li donà un esglai de mort a la dona. S’esglaià tant que, abraçant el seu xiquet ros, l’estrenyí contra el seu pit, a punt de desmaiar-se i sense poder dir paraula.

     Però el Kukuliotis, somrient amargament li digué:

     —No patisques, dona. No et faré cap mal, encara que bé que t’ho mereixes. Eixe xiquet és teu? Sí? Però meu no és! Digues-me, amb qui l’has tingut?

     Esta li respongué alçant el cap:

     —Andonis, no put amagar-te cap cosa. La meua culpa és gran. Però, ho sé, la teua venjança també serà gran; i jo, feble com sóc, i este xiquet, que tremola de por, no podem fer-te front. Mira com em paralitza la por només de mirar-te. Fes el que vulgues amb mi, però apiada’t d’esta infeliç criatura que no té protecció.

     Mentres parlava la dona, la mirada del Kukuliotis s’obscuria, però no va interrompre-la. Callà una mica i després li digué:

     —Bagassa! Ni demane el teu consell, ni m’apiade de tu, ni m’apiade d’ell. El que vull és el seu nom. A tu no et faré mal. No ho confesses? Ja m’assabentaré, ja; tot el poble sap amb qui vivies i aleshores us sacrificaré a tots tres i em llevaré la vergonya que m’heu portat, desgraciats!

     Va confessar. I el Kukuliotis se’n anà d’immediat. I quan després d’un temps va tornar a entrar a la casa, trobà la seua dona en el mateix lloc sense haver-se mogut, abraçada al xiquet adormit; alçà el cap per a mirar-lo. Però ell es tirà per terra i, com satisfet, dormí profundament fins a l’albada.

     El dia següent, quan van despertar, li digué:

     —Anirem a les meues terres no siga que me les hagen furtat igual que el difunt te m’havia furtat a tu.

     —L’has matat!

     Aquell dia el sol no s’alçà per l’est perquè el cel estava ple de núvols i la llum amb prou faenes hi arribava.

     I el Kukuliotis posant-se la pala i el pic al muscle ordenà la seua dona que li seguira amb el xiquet, i així eixiren tots tres de casa.

     I arribant al terreny, que estava encara molt humit per la pluja recent, el bandit es posà a cavar un clot.

     No deia paraula i tenia la cara pàl·lida i la suor, que li mullava el front, eixia freda. La llum cendrosa que queia del cel il·luminava estranyament el lloc; la tardor deia aquell matí tota la seua pena. La dona mirava amb curiositat i preocupació i la criatura joguinejava amb els macs i la terra que cavava el malfactor. I eixí el sol per un moment i daurà els cabells rossos del xiquet que somreia com un àngel.

     I aleshores el clot va estar llest, i el Kukuliotis, recolzant-se sobre la pala, digué a la seua dona:

     —Fica’l de nas a terra.

Krassades (Corfú), novembre de 1898


Konstantinos Theotokis
(Κωνσταντίνος Θεοτόκης)
(Corfú, Grècia, 1872-1923)
«De nas a terra»
1898 (de la col·lecció Històries de Corfú)

Il·lustració:
'Home cavant (Jean-François Millet)'
"Home cavant"
Jean-François Millet
(Gruchy, La Hague, Normandia, 1814 - Barbizon, França, 1875)

Traducció:
Enrique Íñiguez Rodríguez
(Villena, L'Alt Vinalopó, 1987)
«De nas a terra»
de l'obra:

«Πίστομα»

(από τις Κορφιάτικες ιστορίες)
Konstantinos Theotokis
(Κωνσταντίνος Θεοτόκης)

     Όταν ύστερα από την αναρχία που ’χεν ανταριάσει τον τόπο δίνοντας εις όλα τα κακά στοιχεία το ελεύτερο να πράξουν κάθε λογής ανομία, η τάξη είχε πάλε στερεωθεί, κ’ είχε δοθεί αμνηστεία στους κακούργους, τότες επίστρεφαν τούτοι απ’ τα βουνά κι από τα ξένα στα σπίτια τους, κι ανάμεσα στους άλλους που ξαναρχόταν, εγύριζε στο χωριό του κι ο Μαγουλαδίτης Αντώνης Κουκουλιώτης.

     Είτουν τότες ως σαράντα χρονών, κοντός, μαυριδερμός, μ’ όμορφα πυκνά σγουρά γένια και με σγουρότατα μαύρα μαλλιά. Το πρόσωπό του είχε χάρη και το βλέμμα του είτουν χαϊδευτικό και ήμερο αγκαλά κι αντίφεγγε με πράσινες αναλαμπές· το στόμα του όμως είτουν μικρότατο και κοντό δίχως χείλια.

     Ο άνθρωπος τούτος, πριν ακόμα ρεμπελέψουν ο κόσμος, είχε παντρευτεί. Κι όταν πήρε των βουνών το δρόμο, για το φόβο της εξουσίας, άφηκε τη γυναίκα του μόνη στο σπίτι και τούτη δεν του εστάθη πιστή, αλλά με άλλον (νομίζοντας ίσως πως ο Κουκουλιώτης είτουν σκοτωμένος ή αλλιώς πεθαμένος) είχε πιάσει έρωτα κι απ’ τον έρωτα τούτον είχε γεννηθεί παιδί πού άξαινεν ωστόσο χαριτωμένα και που η γυναίκα περσά αγαπούσε.

     Εγύριζε λοιπόν ο ληστής στο χωριό του την ώρα όπου βάφουν τα νερά. Κ’ εμπήκε ξάφνως σπίτι του χωρίς κανείς να το προσμένει, εμπήκε σα θανατικό, αναπάντεχα τέλεια, κ’ εκατατρόμαξεν η άτυχη γυναίκα, ετρόμαξε τόσο, που, παίρνοντας το ξανθό της παιδί στην αγκαλιά, το ’σφιγγε στα στήθια της τρεμάμενη, έτοιμη να λιγοθυμήσει και χωρίς να δύναται να προφέρει λέξη καμία.

     Αλλά ο Κουκουλιώτης πικρά χαμογελώντας της είπε:

     «Μη φοβάσαι, γυναίκα. Δε σου κάνω κανένα κακό, αγκαλά και σου πρέπουν. Είναι το παιδί τούτο δικό σου; Ναι; Μα όχι δικό μου! Με ποιον, λέγε, το ’χεις κάμει;»

     Τ’ αποκρίθη εκείνη λουχτουκιώντας.

     «Αντώνη, τίποτε δε μπορώ να σου κρούφω. Το φταίσμα μου είναι μεγάλο. Μα, το ξέρω, κ’ η εγδικησή σου θα ’ναι μεγάλη· κ’ εγώ, αδύνατο μέρος, και το νήπιο τούτο, που από το φόβο τρέμει, δε δυνόμαστε να σ’ αντρειευτούμε. Κοίτα πώς η τρομάρα με κλονίζει καθώς σε τηρώ. Κάμε από με ό,τι θέλεις, μα λυπήσου το άτυχο πλάσμα που δεν έχει προστασία».

     Καθώς εμιλούσεν η γυναίκα εσκοτείνιαζεν η όψη του αλλά δεν την αντίκοβγε. Ετσώπασε λίγο κ’ έπειτα της είπε:

     «Γυναίκα κακή! Δεν ρωτώ τώρα ουδέ συμβουλή σου, ουδέ σε λυπούμαι, ουδέ το λυπούμαι. Τ’ όνομα εκεινού θέλω. Εσέ δε θα πειράξω. Δε μολογάς το; θα το μάθω· το χωριό όλο γνωρίζει με ποιον εζούσες και τότες θα θυσιάσω και τους τρεις σας, θα πλύνω τη ντροπή πο ’χω λάβει από σας, πλάσματα άτιμα!»

     Εμολόησε. Κι ο Κουκουλιώτης εβγήκε αμέσως. Κι αφού ύστερα από ώρα ξαναμπήκε στο σπίτι, έβρηκε τη γυναίκα στον ίδιο τόπο ασάλευτη με τ’ αποκοιμισμένο τέκνο στην αγκάλη· τον αναντράνιζε. Μα αυτός εξαπλώθη κατά γης και σα χορτάτος εκοιμήθη ύπνον βαθύν ως το ξημέρωμα.

     Την άλλην ημέραν αφού εξύπνησαν της είπε.

     «Θα πάμε στα χτήματά μας να ιδώ μη και κείνα μου ’χουν αρπάξει, καθώς μου ’χε πάρει και σε ο σκοτωμένος».

     «Τον σκότωσες!»

     Την ημέρα εκείνην ο ήλιος δεν εφάνη στην Ανατολή γιατί ο ουρανός είτουν γνέφια γιομάτος και το φως μετά βιας επλήθαινε.

     Κι ο Κουκουλιώτης βάνοντας φτυάρι και τσαπί στον ώμο εδιάταξε τη γυναίκα να τον ακολουθήσει μαζί με το παιδί της, κ’ έτσι εβγήκαν κ’ οι τρεις από το σπίτι.

     Και φτάνοντας εις το χωράφι που είτουν πολύ νοτερό ακόμα από την πρωτυτερνή βροχή, ο ληστής εβάλθη να σκάψει λάκκο.

     Δεν εμπρλοφερνε λέξη και το πρόσωπό του είτουν χλωμό και ο ίδρος, που έβρεχε το μέτωπό του, έβγαινε κρύος. Το σταχτί φως που έπεφτε από τον ουρανόν εχρωμάτιζε παράξενα τον τόπο· το χινόπωρο την αυγήν εκείνην έλεγεν όλη του τη θλίψη. Η γυναίκα εκοίταζε περίεργη κι ανήσυχη και το παιδάκι επαιγνιδούσε με τα γουλιά και με τα χώματα που ανάσκαφτεν ο κακούργος. Κ’ εφάνη για μια στιγμήν ο ήλιος κ’ εχρύσωνε τα ξανθά μαλλιά του νήπιο που αγγελικά χαμογελούσε.

     Κι ωστόσο ο λάκκος είτουν έτοιμος, κι ο Κουκουλιώτης, ακουμπώντας στο φτυάρι, είπε της γυναικός του:

     «Βάλ’ το πίστομα μέσα».

ooO0Ooo

Κρασάδες, Νοέμβρης 1898


Referència:
Theotokis, Konstantinos.
«De nas a terra».
(Πίστομα)
Traducció: Íñiguez Rodríguez, Enrique.
Lo Càntich. N.28.
Juliol - Setembre, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 28>
EAN: 9772014303002 28>
ISSN 2014-3036-N.28

«Caminant no hi ha camí»

per Anna Rossell

"A recer de les ventades"
Mercè Amat Ballester

A recer de les ventades (Mercè Amat Ballester)

A recer de les ventades

Mercè Amat Ballester

Edicions Xandri
Pàgines: 64
ISBN: 978-­84­-943157-­4­-9


Caminant no hi ha camí
per Anna Rossell,
filòloga, escriptora, crítica literària i gestora cultural.

     Dividit en tres parts: Deriva, Enmig de les petites coses i A recer de les ventades, aquest poemari de Mercè Amat Ballester dóna fe d’una vocació que ja traslluu el recorregut intel·lectual de l’autora. Llicenciada en filosofia, ciències religioses i poeta, Mercè Amat confegeix un poemari intimista, reflexiu i introspectiu, que traspua espiritualitat en el sentit més ample de la paraula.

Mercè Amat Ballester

     A recer de les ventades és un recorregut per les estacions anímicament ben diferenciades d’una trajectòria vital, en els seus inicis confusa i sense nord, que troba gradualment redós Enmig de les petites coses, per arribar a la calma que dóna una maduresa que ha sabut treure fruit del mestratge de la vida. Amat ens ho anuncia de bon començament: “S’han obert les finestres i les portes dels anys. / I, ara, sé prou bé que ja no em ronda l’infortuni”, ens diu a la presentació del poemari, i immediatament, a continuació, com prosseguint una frase inacabada, obre la primera part del llibre posant-nos en antecedents: “Però hi va haver un temps primer de Deriva”, remarcant en negreta el nom amb què enceta la seva travessa poètica.

     El subjecte poètic enceta el cicle amb una mirada retrospectiva des del moment actual cap al passat, fent balanç d’una fase existencial dolorosa de desencís, que, per bé que lacerant encara, sembla haver-se tancat. Ja en aquest primer moment la paraula, el mot, el nom de les coses –un camp semàntic que recorre com un leitmotiv tot el poemari- se’ns presenta com el gresol de la (in)consciència, com a mirall de l’esperit i essència de la vida. El logos estructura el pensament, però juga també un paper crucial en la cristal·lització de l’emoció i del sentiment. Així, aquest primer poema gira entorn de la paraula i del seu poder emocional, sigui pronunciada o només pensada -no dita-: “Hi va haver paraules no pronunciades. / Llisquen pel fangar d’un subsòl inefable. / Aquelles altres, erràtiques, que foren dites, / violenten el silenci fent trencadissa: / [...]”. O bé quan escriu, adreçant-se a una segona persona: “No ens ha calgut dir massa paraules. / Prou n’hi va haver amb què deien els rostres / per saber què preval entre tots dos: / l’irreductible d’un vincle imperceptible / que mai no ens deixa ser-ne, de proscrits” (Arrel). Fins i tot el gest no verbal, la carícia, esdevé logos: “Són tants els noms d’ahir que foren dits / per les carícies, [...]” (Cel caigut). I configura la matèria primera de l’amor o el desamor: “T’hauré de deixar enrere / [...] / Deixar-te enrere i a distància, / on els mots no et busquin, no t’enyorin i ni tan sols / sàpiguen de nou anomenar-te” (Crit endins), o bé: “Els teus mots em deshabiten, / en desfavorir la gelosia d’uns afectes / que romanen enxarxats / a la quimera d’un amor que, avui mateix, / hem cregut recomençat. / Vapor reclòs d’uns mots, / que pugen de terra sota oblits, / [...]” (Torna’m). Clou aquest cicle de desil·lusió un poema extrem que assoleix el clímax de la deriva, del qual només se’n pot sortir reafirmat o deixar de ser: “Res no deté, quan tot sembla desert, / el que la pell inscriu esperit endins” (Nihilisme), però la veu poètica sap que només el dol profund de la pèrdua pot redimir de la fatalitat quan conclou: “Prou que ressorgim d’entre feblesa / i cendres, on sembla que els neguits / s’han aferrat en un continu estat d’alerta / [...] / quan s’incendien / els guanys irrevocables de les vides. / (Ens caldran immersions aprofundides / en la llacuna de l’absència i del dolor / per poder-ne foragitar tanta impostura)”.

     Aquest procés de dol es revela com a necessari en el camí cap a la maduresa, atorga al jo poètic una extrema sensibilitat que li permet fruir del gest senzill, del matís, “el tast que fem d’un món que ens és desconegut. / Coses senzilles que conviuen / [...] // La veu, el tacte i la carícia dins un paisatge. / Un gest amable. / El bes precís. / El despertar dels ulls, la ment inquieta / i un somrís engaltant-se a la mirada / [...], com diu el primer poema del segon cicle. I és a partir del detall minúscul que el subjecte poètic creix, construeix a partir de les cendres, que encara guarden un bri de positivitat, i aprèn fins a renéixer: “Posa encara més noms a les velles imatges / i repeteix-te tantes paraules / que, quasi bé, vas desaprendre” (Aprendre).

     Un altre dels leitmotivs que transporta el poemari és el camp semàntic entorn de la dansa, del joc, a voltes embolcallat en la metàfora del vaivé de les onades, com suggerint el moviment d’avanç i retrocés que ens porta per la vida “com la mar que recomença sempre / i damunt la sorra s’hi reverencia” (La dansa), una lliçó que ens dóna la natura, l’observació del mar, ja en la tendra edat de la infantesa: “[...] / l’aigua del mar t’espera amb ones abatudes / [...] / L’espetec continu d’una escuma fresca / i juganera que es barreja / amb salts i rialles d’una vida confiada” (Infant). O bé quan aquell moviment esdevé “dins nostre, un balanceig que ens vetlla / i malda per obrir-nos portes / [...]” (Encontre).

     La paraula, el mot, el nom, que en el primer cicle de poemes estremien l’ànima angoixada, ara esdevenen amables i profitosos: “[...] / I a les mans, mots entestats per anomenar/uns altres mons possibles. / [...] / Mirades despertes i enceses, / rere portes que poden obrir-se. / [...]” (Rambla avall). O bé: “A punt per a la revolta / que fas contra un món que rebutges de fa temps. / A punt i insatisfet / per a una lluita que anomena amb altres mots / el que encara ens interpel·la / i pot ser viscut sense trastorns / [...]” (Sense estranyar-te).

     El leitmotiv del vaivé és present encara en el tercer cicle, que, amb el títol que l’autora escull per a tot el poemari, dóna a entendre que la veu poètica ha reeixit en la seva lluita contra els embats de la travessa. El subjecte poètic es presenta ara com un esperit inquiet, però ja no neguitós ni angoixat, sinó delerós de saber i d’aprendre sempre més fins a trobar el repòs, un repòs que metafòricament queda recollit en la llar: “És agradosa la cadència / de les ones quan bramulen / i escumegen al capvespre, / sota la mirada atenta d’una lluna / que vol saber qui és / aquell que, enmig de fosques i sorolls, / cerca constantment. // [...] / I contra les roques, crits / d’unes onades que lluiten / per trobar la llar / [...]”, llegim al primer poema de l’últim cicle. I la lenta i persistent caiguda de la pluja suggereix a la veu poètica la creació de mons nous a partir de la paraula, que ja ha esdevingut definitivament una eina de demiürg: “[...] / Cau plàcidament; / i, a poc a poc, és duta cap al moviment / per una dansa que fa l’aire amb sons reverberats / [...] / el remoreig de creació i la contínua naixença / dels primers noms en una ment / que no descansa i descobreix / [...] / fent conèixer quins són els caràcters/expressats en les paraules, tan expectants / d’una saviesa que, dins nostre, despunta irrenunciable, / [...]” (Expectació). Ja no hi ha esquerdes en aquest darrer tram de la via, que segueix amb decisió cap al seu objectiu perquè “anem pressentint quin és l’últim camí / que atorga nom a tot i, a la fi, ens allibera” (El caminar de la consciència). Fins pot arribar a retrobar la llum i l’escalf amorós “Si les teves mans llisquen amb desig encara / i cerquen pregonament els fars; / si inquiet travesses les aigües de l’oblit, / davant de qui, en la distància, / de ben a prop et parla, / veuràs com l’amor ens ha crescut / a recer de les ventades” (Cant primaveral). I el poema, com la pròpia veu que parla en primera persona, evoluciona i fa camí, sense estancar-se mai, en un recorregut edificant i restaurador. I, en el poema, les paraules: “El poema mai no es clou ni s’abandona / a terra mut, inert i en solitud! // [...] // I així, són també les veus de la paraula: / línies allargassades reversibles / que poblen el fons de l’ànima / i la relaten, irrepetible!” (Veus de poema).

     El poemari es clou tot fent inventari positiu d’allò viscut: “ara que la mirada no tanca cap porta / a un passat que giravolta les veus amb qui enraona; / ara, sobretot, que el gest és de mesura breu/perquè ja res no és pas sobrer, sàpigues amic, / que hi ha propòsits esperant-nos en mosaics nous, / fets de paraules nobles” (Ara).

     A recer de les ventades, el primer poemari de Mercè Amat Ballester, publicat per edicions Xandri, un nou segell editorial nascut a l’octubre de 2014, s’incorpora a les lletres catalanes amb la força de la bona poesia.

© Anna Rossell,
http://www.annarossell.com/
http://es.vikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

Anna Rossell


'A recer de les ventades (Mercè Amat Ballester)'
"A recer de les ventades"
Mercè Amat Ballester



Referència:
Rossell, Anna.
«Caminant no hi ha camí»
"A recer de les ventades"
Mercè Amat Ballester
Lo Càntich. N.28.
Juliol - Setembre, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 28>
EAN: 9772014303002 28>
ISSN 2014-3036-N.28

Sonetàlia (Novíssima lírica clàssica)
«Victòria calendàrica (o Fa·làcies i desgràcies)»

Lluís Servé Galan
Sonetàlia -Novíssima lírica clàssica- (Lluís Servé Galan)
"El sonet és l'estrofa per excel·lència de la poesia clàssica. Però, cal que ens cenyim a dos quartets i dos tercets, a una rima uniforme i immutable formalment, a un metre específic? Per què no escriure sonets i gaudir-ne lliurement?
Això és el que intenta assolir Sonetàlia, barrejar indistintament el clàssic i el modern, sense cap altra aspiració que el gaudi de qui escriu i de qui llegeix...".

Dona nua asseguda (Alessandro Magnasco 'Il Lissandrino')

Victòria calendàrica (o Fa·làcies i desgràcies)


Asseguda i sense forces, no saps quina lluita
Has de recomençar perquè et sents cansada
Del món i de les seves fal·làcies.

Però no et rendeixis, escolta la veu que t'acuita
A continuar endavant, a no abaixar la mirada
Quan sobrevinguin les desgràcies.

I tens llàgrimes suficients per sembrar de sal
Tot un camp de roselles vermelles, ho sé,
I també tens prou feixuguesa en els membres
Per no alçar-te mai més.

Però la vida és combat constant, alegria vernal
I hivernal dolor; lluita contra ombres i desembres,
Amb el premi fràgil d'un somrís de pau i de recés,
Per aconseguir la llum al teu recer.


Lluís Servé Galan
(El Vendrell, Tarragona, 1978)
Sonetàlia (Novíssima Lírica Clàssica)
«Victòria calendàrica (o Fa·làcies i desgràcies)»

Il·lustració:
'Dona nua asseguda (Ferdinand-Victor-Eugène Delacroix)'
"Dona nua asseguda"
Ferdinand-Victor-Eugène Delacroix
(Charenton-Saint-Maurice, França, 1798 - París, 1863)


Referència:
Servé Galan, Lluís.
«Victòria calendàrica (o Fa·làcies i desgràcies)»
A: "Sonetàlia (Novíssima lírica clàssica)
Lo Càntich. N.28.
Juliol - Setembre, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 28>
EAN: 9772014303002 28>
ISSN 2014-3036-N.28

«El xicot de Venus»
(Venus' Boyfriend)

Rachel Sherwood

Traducció:  Montserrat Aloy i Roca
Il·lustració: Alexandre Cabanel

El naixement de Venus (Alexandre Cabanel)

El xicot de Venus


S'assegué damunt seu durant hores
estrenyí la seva cara a la d'ella
pits rosats ufanosos les seues mans
li esbullaren el cabell
com serps carinyoses

li donà rissos, esberlà
fissures per sota la carn
carn prodigiosa, i espatlles suaus

ella a ell li mostrà
com usar la seua llengua
per a donar forma a un cor
des d'un bloc de gel


Rachel Sherwood
(Washington DC, 1954-1979)
«El xicot de Venus»

Il·lustració:
'El naixement de Venus (Alexandre Cabanel)'
"El naixement de Venus"
Alexandre Cabanel
(Montpellier, 1823 - París, 1889)

Traducció:
Montserrat Aloy i Roca
El seu blog: cantireta
(Lleida, 1967)
«El xicot de Venus»
de l'obra:

«Venus' Boyfriend»

Rachel Sherwood

She sat on his lap for hours
pressed his face to her
large pink breasts her hands
moved through his hair
like fond snakes

she gave him curls, cleft
hooves beneath the flesh
marvellous flesh, and smooth shoulders

she taught him
how to use his tongue
to shape a heart
from a piece of ice.

ooO0Ooo


Referència:
Sherwood, Rachel.
«El xicot de Venus».
(Venus' Boyfriend)
Traducció: Aloy i Roca, Montserrat.
Lo Càntich. N.28.
Juliol - Setembre, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 28>
EAN: 9772014303002 28>
ISSN 2014-3036-N.28

«La dona de gris»
d’Anna Maria Villalonga

A: Caducitat immediata

Sílvia Romero i Olea
Caducitat immediata (Sílvia Romero i Olea)

"Són molts els llibres que passen sota l’atenta mirada dels lectors. De vegades, en acabar-los, ens limitem a desar-los al prestatge corresponent, però en altres ocasions sentim la necessitat de compartir-los. Malauradament, avui en dia la majoria de títols estan condemnats a la Caducitat immediata. Potser és a les nostres mans evitar-ho."

La dona de gris (Anna Maria Villalonga)

«La dona de gris»,
d’Anna Maria Villalonga


La meva lectura

     Vaig llegir la novel·la de l’Anna Maria Villalonga poc després de Sant Jordi, però he esperat a escriure la ressenya fins que he pogut assistir a una de les presentacions del llibre (concretament de la traducció al castellà). El motiu? Que volia contrastar algunes de les meves opinions amb les paraules de la mateixa autora.

     És per això que ara, amb coneixement de causa, puc assegurar que La dona de gris exposa diverses picades d’ullet de cara al lector. La primera ja és el joc de significats que estableix amb el títol, perquè la grisor que anuncia no queda constreta només a aquest personatge. Tota una declaració d’intencions al voltant de la rutina i apatia que sovint ens anorrea.

     La segona, per citar un altre exemple, seria el caràcter divulgador i investigador de l’Anna Maria Villalonga, perquè la novel·la, tècnicament parlant, no se cenyeix a les regles imperants a l’hora de catalogar una obra dins el gènere negre, i aquest és un aspecte que l’autora ha triat a consciència. Entre altres coses perquè defensa la necessitat d’una evolució en la novel·la negra sense perdre mai de vista l’empremta dels grans clàssics del gènere. Perquè, tal com comenta tot citant una dita, qui té canons imposa cànons.

     Més enllà d’aquestes premisses, La dona de gris ens mostra la vida anodina d’un home, emblema de l’antiheroi, i la decisió d’aquest, per un seguit de circumstàncies atzaroses, d’iniciar el seguiment d’una dona (sense que això desemboqui en cap tipus d’assetjament). Aquest personatge de l’antiheroi no només es converteix en el protagonista de la novel·la sinó que, malgrat el seu caràcter insubstancial, aconsegueix la complicitat del lector i fins i tot arriba a crear empatia. Potser perquè tots tendim a rabejar-nos en la pròpia destrucció.

     Estilísticament considero un gran encert el punt de vista narratiu (focalitzat en les accions i reflexions de l’home), i molt especialment el temps verbal: un present ferotge que et fa caminar al mateix ritme que es desenvolupa la història. A més, cal remarcar un canvi de registre molt interessant en base a un símil de dietari (la llibreta on ell escriu l’avenç dels seus pensaments i descobriments). I cal ressaltar-lo perquè aquest dietari ens apropa encara més a l’evolució psicològica del protagonista.

     Sense dubte, La dona de gris és una lectura recomanable. No en va ha estat guardonada amb el premi València Negra.

Anna Maria Villalonga
Anna Maria Villalonga

L'autora (extret del llibre)

     Barcelona, 1959. És professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i publica habitualment en diferents mitjans. Els seus relats han aparegut en volums col·lectius i revistes literàries. Divulgadora i investigadora del gènere negre, l’any 2013 va publicar l’assaig sobre novel·la negra catalana Les veus del crim i va coordinar l’antologia Elles també maten, que inclou un text propi. Des de fa 5 anys edita el bloc especialitzat A l’ombra del crim.

L'obra (extret del llibre)

     La dona no tenia cap atractiu especial. Ni alta ni baixa, ni guapa ni lletja, ni jove ni gran. Un personatge gris enmig de la massa grisa. Amb un mocador al coll.
Tot va començar com un joc per conjurar la rutina. No se li va acudir que, de vegades, els jocs se’ns escapen de les mans, impossibles de controlar.
Una dona com qualsevol altra i un home que l’assetja. Una persecució apassionant en una novel·la intensa, plena de profunditat psicològica i de girs inesperats. Un viatge a l’interior d’uns personatges aparentment anodins superats cruelment per la realitat que els envolta.


Sílvia Romero i Olea
Caducitat immediata
Caducitat immediata



Referència:
Romero i Olea, Sílvia.
«La dona de gris», d’Anna Maria Villalonga
A: Caducitat immediata
Lo Càntich. N.28.
Juliol - Setembre, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 28>
EAN: 9772014303002 28>
ISSN 2014-3036-N.28

«Una pinta qualsevol»

Jaume Salabert

Il·lustració: Esmeralda Vallverdú

Pinta (Esmeralda Vallverdú)

Una pinta qualsevol


     Una pinta pot ser una eina per crear art. Modelatge de cabells. Art suprem. Sempre vaig pensar que aquest seria el meu destí: crear art mitjançant una pinta i algunes laques. Fins que em van detenir en el control de l'aeroport, amb les boles, i vaig acabar a la presó. Quatre anys i un dia. Les boles només eren un esglaó. Necessitava els diners per obrir la meva pròpia perruqueria. Però a la senyora jutgessa no li va importar. I allà estava jo, amb dinou anys i tota la innocència del món en els ulls. Fins que van entrar ells, els Germans, i em van violar per primera vegada. Vaig saber que l'ordre l'havia donat Manuel Quintassa. Ho vaig saber perquè Manuel Quintassa era qui donava totes les ordres i perquè els Germans no feien res que ell no autoritzés. Tres dies a la infermeria. Poca cosa. Res va transcendir fora d'aquelles parets.

     Una pinta pot ser una eina per crear art. Qualsevol pinta. Fins i tot una pinta de plàstic, de les més barates. També pot ser una eina per a la venjança. Els germans ho van entendre així quan van descobrir Manuel Quintassa amb una pinta clavada a la jugular.


Jaume Salabert
«Una pinta qualsevol»

Il·lustració:
'Pinta (Esmeralda Vallverdú)'
"Pinta"
Esmeralda Vallverdú
(Barcelona, 1985)


Referència:
Salabert, Jaume.
«Una pinta qualsevol».
Lo Càntich. N.28.
Juliol - Setembre, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 28>
EAN: 9772014303002 28>
ISSN 2014-3036-N.28

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.260.912
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/03/2015

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]