«Traços de desig»

Diversos autors

Traços de desig (Diversos autors)

Traços de desig

Diversos autors

Col·lecció Relataires - Número 10
Col·lecció Camí del Sorral - Número 18
Lo Càntich - ARC
Abril, 2014

Pàgines: 64 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN en paper: 9772014303903 18>
ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303187 18>

Pròleg:
Rafael Vallbona

Il·lustració de coberta:
Detall de "PAISATGE VERTICAL III – VI”
© Paulí Josa


Autors

"rnbonet" • Toni Arencón i Arias • Joan Abellaneda i Fernàndez
Maria Porta • Carles Ferran • Marta Pérez i Sierra
Òscar Pérez Roig • Montse Farrés • Empar Sáez • Gemma Matas Gustems
Aleix de Ferrater • Montse Assens - mar • Albert Calls i Xart
Xavier Bertran • Miquel Santaeulalia • Josep Ventura Codina
Josep Maria Repullés Pey • Sílvia Armangué • Retaraps
Montserrat Lloret • Martadx • Glòria Forasté i Giravent
Ferran Planell i Coflent • Jaume J. Pàmies • Bernat Rios Rubiras
Lídia Escoda Assens • Núria Niubó • Mercè Bagaria
Glòria Calafell Martínez • Dani ferrer (llamp!) • Teo Crespo Santacreu
Laura Ropero • Gabriel M. Pérez Fuster • Samuel Berrocal


Comprar llibre

Adquirir 'Traços de desig' - ARC - Llibre            Adquirir 'Traços de desig' - Bubok - Llibre            Adquirir 'Traços de desig' - Lulu - Llibre


Comprar ebook-pdf

Adquirir 'Traços de desig' - Bubok - ebook-pdf       Adquirir 'Traços de desig' - Lulu - ebook-pdf       Adquirir 'Traços de desig' - Casa del Libro - ebook-pdf       Adquirir 'Traços de desig' - El Corte Inglés - ebook-pdf


Pròleg

L'impuls fonamental

     La primera vegada que li vaig dir a una noia que la trobava 'sexy' em va clavar una bufetada sense miraments al mig del carrer. Ella era una progre vestida amb els enagos de l'àvia i un cabàs de vímet gran com un cove on hi portava una capsa de llumins de cuina, un flascó de pàtxuli i una novel·la de Pedrolo, i jo era un barbamec grenyut amb una bossa de pell girada on hi duia sempre el meu quadern d'escriure poemes i un exemplar del Llibre de les Meravelles de l'Estellés. Eren temps de lluitar per l'alliberament sexual, i a això ens dedicàvem amb tot l'afany polític del moment, carregats de contradiccions evidents, i sense saber gaire en què consistia el sexe.

     Després vam llegir Freud i tot allò de la força motriu de l'energia de l'eros, però suposo que no vam entendre res, perquè allò no va millorar les relacions sexuals entre els de la meva quinta. Ho fèiem malament, amb presses i sentit de culpa. I sort que alguns vam descobrir el Marquès de Sade i Histoire d'O i Les onze mil verges d'Apollinaire, si no encara ens l'agafaríem amb paper fi, que és el que fa la gent que al sexe li diu 'fer l’amor' i a follar 'anar-se'n al llit'. I potser perquè molts no van llegir mai aquelles porcades i el cervell se'ls va quedar embussat de psicoanàlisi, els catalans som més d'allitar-nos a les fosques i tapats fins al cap, que de rebolcar-nos com feres per terra, mossegar-nos els mugrons i donar o rebre l'embat de la pixa per tots els forats damunt del linòleum. I així ens van les coses en general.

     Avui en dia la sana descoberta de l'atractiu eròtic d'una persona no hauria de ser motiu de cap plantofada. Ens hem fet grans, ens n'han passat unes quantes i crec que ens hem desempallegat d'alguns tabús que ens encongien la tita o ens serraven les cuixes només pensar-hi. El sexe és una pràctica inherent a la vida, i així ho diuen fins i tot els filòsofs sense que a ningú no se li obturi cap neurona. Després hi ha els carques reconsagrats i la jerarquia eclesiàstica, però això és un altre tema.

     Però no ens enganyem, la contribució de la literatura catalana a un cert estadi de normalització de les coses del sexe (que és el que vol dir erotisme), no ha estat gaire notòria al llarg dels temps. Alguns títols més o menys pintorescos, dues col·leccions que han passat a millor vida fa anys, dos premis dels quals només en sobreviu un, una colla d'articles recordant el que podríem haver estat i no som (una altra xacra típicament catalana), i uns quants treballs de recerca d'estudiants de secundària hormonalment esvalotats. Poca cosa més tret dels versos de l'Estellés que encara rellegeixo de tant en tant. I de sexe, poc; això també.

     Una col·lecció de poemes eròtics com aquesta que ara llegireu no farà aixecar la moral de les tropes d’activistes sexuals, tant de bo; però si predisposa l'amable lector a escatir la possibilitat d'aventurar-se a dir-li a la parella que tingui més a mà que la troba sexy i a proposar-li una tarda de gresca sense profilàctics mentals ni polítics (que sempre destrempen), us asseguro que les autores i autors del recull ja es donaran per ben pagats.

     Més enllà del lirisme del cant al desig eròtic, la poesia és l'art d'expressar en paraules convertides en imatges el contingut espiritual propi. L'erotisme de divers pelatge que impregna els poemes del llibre és la mostra d'una espiritualitat moderna, alliberada del vendaval que va arrasar les ments del país fins a convertir-les en un convent d'estretors libidinoses primer, i en una assemblea de discussió política i psicològica després.

     Probablement el món encara no s'acaba, però això no treu que haguem d'ajornar sempre per a un altre moment que mai no arriba una de les facetes més agradables de la vida. La poesia hi ajuda.

Rafael Vallbona
Periodista i escriptor


'Traços de desig (Diversos autors)'
"Traços de desig"
Diversos autors



Culturàlia


Referència:
Culturàlia.
«Traços de desig»
Diversos autors
Lo Càntich. N.23. Prosopopeia, 2014
Abril - Juny, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 23>
EAN: 9772014303002 23>
ISSN 2014-3036-N.23

«He endreçat la casa»

Glòria Bosch i Morera

Il·lustració:  Ramon Casas i Carbó

Estudi de llum (Ramon Casas i Carbó)

He endreçat la casa


He escombrat la casa i he sentit l'olor
de la cambra buida ben plena de sol
He tret les cortines que ceguen la llum
i he apagat espelmes que sols feien fum

He endreçat armaris, i he buidat racons
tots plens de retrets i d'acusacions
He llançat les llàgrimes de color confós
desant als calaixos mocadors d'olor

He passat els comptes i els he fet quadrar
perquè quan me'n vagi tot quedi ben clar
La vida és un cicle, no és tan complicat!
quan uns el comencen uns altres se'n van...

La clau de la vida es conrear l'amor
i deixar quan marxis només bons records


Glòria Bosch i Morera
(Barcelona, 1943)
«He endreçat la casa»

Il·lustració:
'Estudi de llum (Ramon Casas i Carbó)'
"Estudi de llum"
Ramon Casas i Carbó
(Barcelona, 1866-1932)


Referència:
Bosch i Morera, Glòria.
«He endreçat la casa»
Lo Càntich. N.23. Prosopopeia, 2014
Abril - Juny, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 23>
EAN: 9772014303002 23>
ISSN 2014-3036-N.23

«Finestres i miralls»

Aina San Nicolàs Domper

Il·lustració:  Cristina Cray

Festa (Cristina Cray)

Finestres i miralls


     Sembla que ja s'ha acabat la festa al pis de dalt. Ara toca fer pau i prendre la fresca amb les finestres mig obertes on els pensaments s'escapen i es desfan. I després de molta estona d’haver acabat la festa del pis de dalt, tinc el desig de no tornar-me boig.

     El soroll de les finestres i els miralls m'eixorda i s'esqueixa entre dos mons diferents entre la finestra des d'on miro. I és només soroll. Sona la cançó, sembla que encara no s'ha acabat la festa del pis de dalt. Criden fort, com si tot aquest soroll els donés la raó.

     I veig el reflex en la finestra, en el cristall, enmig de pensaments, surto a fer un cafè per no tornar-me boig o potser surto a buscar una mica d'aire per respirar. I després de molta estona sense sentir els de dalt, torno a sentir aquella cançó. Però ara que la sento és només soroll. És només soroll.

     I potser ara ja és l'hora, sembla que ja s'ha acabat la festa del pis de dalt. Potser ara enmig del patiment, podré dormir tranquil, enmig de la foscor, amb les flames grogues, el foc roent i els encenalls d'escuma, podré tancar els ulls i veure les finestres mig obertes i els miralls que mai s'acaben que van cap al carrer, per viure un somni despert, despertant d'un malson de la festa del pis de dalt.


Aina San Nicolàs Domper
(Manresa, 1995)
«Finestres i miralls»

Il·lustració:
'Festa (Cristina Cray)'
"Festa"
Cristina Cray


Referència:
San Nicolàs Domper, Aina.
«Finestres i miralls»
Lo Càntich. N.23. Prosopopeia, 2014
Abril - Juny, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 23>
EAN: 9772014303002 23>
ISSN 2014-3036-N.23

«Josep Ballester Roca»

La veu del traductor


Sílvia Romero i Olea
La veu del traductor (Sílvia Romero i Olea)

"Si sabem idiomes podem llegir qualsevol obra en la seva llengua original; en cas contrari necessitem la figura del traductor. Ells són els professionals que ens permeten gaudir de tants i tants textos literaris, i alhora una de les peces més desconegudes de l'engranatge editorial. Fem que s'escolti la seva veu!"

Josep Ballester Roca
Josep Ballester Roca


Qüestionari

1. Agafant el català com a idioma de referència, amb quins altres idiomes el treballes, ja sigui com a origen o com a destí?
     Sovint agafe el català com a llengua de destí tot procedent de l'italià, francès, portuguès o castellà.

2. Recordes quin va ser el primer llibre que vas traduir?
     Naturalment, fou una antologia poètica de l'obra de Cesare Pavese, fou el primer llibre de la col·lecció de poesia d'Edicions Bromera.

3. Podries dir-nos en quina traducció estàs treballant actualment? I ja posats: ens podries fer cinc cèntims sobre aquesta obra i comentar, si és el cas, amb quins problemes t'estàs trobant?
     En aquest moment no estic treballant en cap traducció. La feina a la universitat em deixa poc de temps per a traduir.

4. En general, qui tria el traductor d'una obra?
     Depén, en general és l'editor, però he de dir que en la majoria de les vegades he triat jo, normalment per interès amb l'autor traduït.

5. Un traductor hauria de ser escriptor? Comportaria això algun avantatge o pel contrari pot ser un inconvenient?
     Jo crec que un traductor és sempre un escriptor, no en tinc cap dubte.

6. Hi ha alguna traducció que t'hagi proporcionat una satisfacció més intensa pel motiu "x" que sigui?
     Sí, recorde la traducció de dues obres de Dario Fo, una, Ací no paga ni Déu! i l'altra, Misteri Buffo on em vaig interessar molt per la temàtica que tracta i vaig fer una recerca tant dels esdeveniments d'un cas i de l'altre. I crec que va anar molt bé per a les traduccions i naturalment per a mi.

7. Sovint els lectors ens preguntem quins mecanismes utilitzeu els traductors perquè l'original no perdi intensitat en ser traduït: com trobar el significat més exacte d'un mot, com mantenir els jocs fonètics o de paraula. Ens en podries fer cinc cèntims?
     Cada cas, cada obra i fins i tot cada escriptor és diferent. En poesia, per exemple, sovint és molt complicat ja que tot partint de la fidelitat has d'aconseguir el ritme intern del vers i la rima quan la té. La imaginació i l'esforç ajuda.

8. També sovint es comenta que alguns idiomes són més rics que d'altres en un camp semàntic concret. Si això és cert, com es resol aquesta qüestió?
     Aquesta mena de qüestions es resolen gràcies a la paciència, la perícia i el treball del traductor.

9. Per traduir bé un autor cal conèixer prèviament la seva obra i la seva escriptura?
     No, però pense que és important conèixer el context. Si a més, coneixes l'obra tant millor. Quan més sucre més dolç.

10. Creus que cal una sensibilitat especial per dedicar-se a aquesta professió? És a dir: cal que el traductor sigui una persona empàtica?
     No crec. Has de ser un bon lector. Conèixer la llengua de la qual tradueixes, però per damunt de tot conèixer molt bé la llengua a la qual tradueixes l'autor.

Moltes gràcies per acceptar respondre aquest qüestionari. I ara, més que una pregunta, aquest és l'instant estrella de La veu del traductor. Si vols, pots comentar breument allò que consideris més oportú al voltant de la teva professió.
     No és exactament la meua professió. No sóc un traductor professional. Visc de tot allò que està al voltant del fet creatiu i literari. Escric, traduesc, faig estudis i ensenye literatura a la universitat.


Altres dades:

Josep Ballester
http://www.escriptors.cat/autors/ballesterj/

Títols traduïts:

Poemes de Cesare Pavese, Alzira, Ed. Bromera, 1987 (Traducció, introducció i selecció).
Recull de poemes de Patrizia Cavalli, València, La Forest d'Arana, 1987 (Traducció i selecció).
El fantasma que pagava lloguer d'Henry James, Alzira, Ed. Bromera, 1988 (Traducció i introducció). En col·laboració amb Consol Juan.
Ací no paga ni Déu!, Dario Fo, Alzira, Ed. Bromera, 1993 (Traducció, introducció i propostes didàctiques. En col·laboració amb Empar Claramunt).
Deure i haver, Salvatore Quasimodo, València, IVEI, 1992.
El duel, Giacomo Casanova, Barcelona, Proa, 1993.
El fals i veritable verd, Salvatore Quasimodo, Alzira, Ed. Bromera, 1993.
Epitafi, Giorgio Bassani, Alzira, Bromera, 1996.
Misteri Buffo, Dario Fo, Alzira, Ed. Bromera, 1999 (Traducció, estudi introductori).
El plany de l'excavadora, Pier Paolo Pasolini, Alzira, Ed. Bromera, 2001 (Traducció i estudi introductori).
País de Faula, Dario Fo, Alzira, Ed. Bomera, 2004. En col·laboració amb Enric Salom.
De Perpinyà a Sagunt, Giacomo Casanova, València, Publicacions de la Universitat de València, 2005. En col·laboració amb Enric Salom.


Sílvia Romero i Olea

La veu del traductor
La veu del traductor



Referència:
Romero i Olea, Sílvia.
«Josep Ballester Roca»
A: La veu del traductor
Lo Càntich. N.23. Prosopopeia, 2014
Abril - Juny, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 23>
EAN: 9772014303002 23>
ISSN 2014-3036-N.23

«Una vella tradició familiar»

Francesc Barrio Julio

Il·lustració:  Alfred Guesdon

Barcelona - Segle XIX (Alfred Guesdon)

Una vella tradició familiar


     Mentre que esperem t'explicaré una història que sempre ha rondat a la meva família. Una espècie de tradició familiar, ja saps, una llegenda que ha anat corrent de generació en generació. Entens el que vull dir, oi? El típic conte que t'explica l'avi quan ets un vailet i et deixa meravellat. Encara amb més motiu perquè l'heroi de la història era un parent. L'Avi Jaume el de les Cabres. No sé, devia ser el rebesavi d'un rebesavi. Sia com sia, el conte devia ser bastant antic. La història parla de quan Barcelona encara era emmurallada i feia poc que havien construït la fortalesa de la Ciutadella. Així que, si fa no fa, deu ser de finals del XVIII o principis del XIX.

     Sí, és clar, quan ets petit, el que t'explica l'avi va a missa. M'ho empassava tot, fil per randa. Però bé, a mida que vas creixent ho comences a racionalitzar i dubtes de tot el que et diuen els grans... Bé, llavors la cosa canvia i decideixes que només era això, un conte.

     No, no, ¡vigila! No treguis el cap. Allà al darrere n'hi ha quatre fent guàrdia. Són una mica lluny i si restem a cobert no ens enxamparan. No, estigues tranquil noi, no ens poden sentir. Podem parlar tot el que vulguem. Les comunicacions són segures. No han aconseguit hackejar les nostres línies.

     Com et deia, l'Avi Jaume era l'heroi de la família. Bé, un heroi en petit comitè, perquè, de la seva gesta no s'assabentà ningú. Però, segons explica la història, tot solet, va salvar el món. En aquell temps, l'avi amb prou feines era un marrec. El seu pare era mariner i passava la major part de l'any a la mar, i ell vivia amb la mare en un casinyot que donava a la muralla, pel Paral·lel. Com la vida era molt dura, el xaval ajudava a l'economia familiar fent de pastor per als soldats de la fortalesa de Montjuïc. Cada matinada, molt abans que sortís el sol, l'Avi Jaume creuava la muralla per la porta de Sant Bertran, pujava corrent pels camins de la muntanya, recollia les cabres i se les enduia a pastar. Sí, llavors tot allò eren camps i boscos. Des de la muralla del sud de la ciutat fins al riu Llobregat, tot era camp salvatge. Per allà rodava l'avi fins que es posava el sol. Llavors, tornava a la fortalesa, deixava el bestiar i tornava a casa a dormir.

     La història diu que tot va passar a l'abril, el dia de Sant Jordi. Per a un nen, que tot passés el mateix dia que se celebra la caça d'un drac, ho pintava tot com més màgic. Suposo que, simplement, succeí un dia qualsevol, però explicat així era tot molt més èpic. Sia com sia, l'avi va sortir de casa com cada nit, va recollir les cabres i se les emportà a pastar a la muntanya. Encara era tot fosc quan arribà a aquella font amagada on acostumava a esmorzar una mica de pa i formatge disposat per sa mare, mentre que els animals guimbaven pels matolls.

     Feia fred i l'avi duia una vella samarra perquè el protegís del mal temps. De seguida començà a sentir una lleugera brisa que, de mica en mica, es tornava calorosa i, embolicat a la roba, començava a notar una escalforeta. El cel amenaçava amb tempesta i les ràfegues de vent bressolaven, inclements, les copes dels pins i les alzines. Però ja no feia fred. A més, una pudor estranya, aspre, inundava l'arbreda. Inquiet, l'avi intuïa la proximitat de quelcom imminent que planava sobre la vall. En breus instants, en un clar entre els arbres, naixia una fulgència blavosa, intensa. Al principi era una simple espurna rutilant que surava a un metre del terra. L'avi, encuriosit, s'apropà amagant-se darrere d'uns matolls.

     Un moment. Diu la Central que mantinguem la posició i restem a l'espera d'instruccions.

     Bé, com et deia, allà estava l'avi, darrere dels matolls observant el fenomen lluminós. Aquella espurna blavosa que semblava viva i que, de mica en mica, anava creixent fins a transformar-se en una esfera, etèria, d'un parell de pams. L'avi, immòbil, a l'expectativa, només s'ho mirava.

     De cop i volta, l'esfera esclatà inundant-ho tot amb la seva llum. Deixant, en el seu lloc, una espècie d'arc de la mateixa tonalitat blavosa. Una circumferència lluminosa vertical que, des del terra, arribava fins a l'alçada de les copes dels pins. L'avi es trobava tot just enfront d'ella però, en canvi, no podia veure res a través de la seva superfície. Era impossible veure els arbres de l'altre costat. Al contrari, l'arc era com una porta. Una porta oberta a l'Infern. Perquè això era el que veia l'Avi Jaume, el mateix Avern. Era una cova tota plena d'un fum dens on, amb prou feines, es distingien estranys instruments de tortura i per on començaven a desfilar dimonis i d'altres criatures de malson.

     Neguitós, conscient que presenciava quelcom important, agafà amb força les armes que duia a les mans. Un vell bastó per a espantar els porcs senglars a la mà esquerra i la petita navalla per tallar el formatge a la dreta. Suposo que, en la seva joventut, l'avi era un temerari inconscient.

     Els éssers que s'afanyaven a l'interior de la cova dirigien les seves passes cap l'arc blavós, disposats a creuar al nostre món. Al davant desfilava el líder dels dimonis, una criatura impressionant, de més de dos metres d'alçada, vestida amb quelcom semblant a una armadura maligna, fosca i plena d'excrecions òssies. El seu rostre quedava cobert per un casc d'aspecte malèfic. L'avi podia sentir l'emanació del mal que brollava d'aquell ésser. I no s'ho va pensar dues vegades. Amb la primera passa de l'estranya criatura fora de la cova, es llançà a sobre colpejant-li les cames amb el bastó. En fer-lo caure, l'avi s'agenollà sobre el seu cos mentre, amb la navalla, dirigia cops destres on esperava trobar els punts febles de la seva armadura. De la bèstia fluïa un líquid verdosenc, la sang pervertida del diable, animant-lo a seguir amb els seus atacs. Els crits agònics de la criatura anunciaven la seva mort ja pròxima. Inesperadament, la resta de les hordes infernals, atònites per l'inesperat assalt, es quedaren immòbils, incapaços de reaccionar.

     Envalentit, l'avi s'aixecà i va agafar el bastó amb les dues mans. Amb un udol descarnat, descarregà un últim cop sobre el casc, fent-lo miques i deixant al descobert l'aspecte reptilià de l'invasor. La seva acció devia impressionar als altres dimonis, perquè la resta de bèsties es retirà, la porta entre els dos mons es tancà i mai més tornaren a trepitjar la nostra terra.

     Bé, fins ara... Sí, jo també rebo les lectures. La temperatura ha pujat uns vint graus i augmenten els nivells d'ozó. A la Central tenien raó. Aquests quatre llangardaixos estan protegint la creació d'un nou portal. Comunica-ho a la Central i jo vaig preparant els explosius.

     Saps? Últimament no deixo de donar-li voltes a aquesta vella història. No sé, potser sigui veritat que el vell, fa quasi quatre segles, va salvar el món i va parar la primera temptativa d'invasió d'aquests refotuts llangardaixos. I ara han tornat molt més ben preparats. O potser fos tot el contrari, potser llavors només venien en to de pau i el vell la va cagar provocant una guerra. No sé, potser només fora una visió, un somni, quelcom profètic. Suposo que és millor no donar-li moltes voltes. A la de tres obrim foc!


Francesc Barrio Julio
(Santa Coloma de Gramenet, 1968)
«Una vella tradició familiar»

Il·lustració:
'Barcelona - Segle XIX (Alfred Guesdon)'
"Barcelona - Segle XIX"
Alfred Guesdon
(Nantes, França, 1808-1876)


Referència:
Barrio Julio, Francesc.
«Una vella tradició familiar»
Lo Càntich. N.23. Prosopopeia, 2014
Abril - Juny, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 23>
EAN: 9772014303002 23>
ISSN 2014-3036-N.23

Una mar de paraules:
«Josep Vallverdú i el seu gira-sol d'històries»
Un corredor de fons de les nostres lletres

Josep Maria Corretger i Olivart
Una mar de paraules (Josep Maria Corretger i Olivart)


"La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat".

Montserrat Roig

Josep Vallverdú 4

Josep Vallverdú i el seu gira-sol d'històries
Un corredor de fons de les nostres lletres


     Josep Vallverdú i Aixalà (Lleida, 1923) és un dels autors més grans que ha generat la nostra literatura catalana, sobretot pel que fa al públic infantil i juvenil, al que més temps ha dedicat, però sempre sense deixar de banda al públic adult. Home que ha conreat molts gèneres, sobretot l'assaig, llibres de viatges, història, de memòries, de poesia, dietaris… que fan que a l'anar tan de la mà del públic més jove, sovint s'hagin oblidat o deixat una mica de banda. Vallverdú té un llegat de més de cent cinquanta obres i recentment ha afirmat que no té res inèdit, bé, tot menys l'obra de novel·la negra que va lliurar a Manuel de Pedrolo per a la col·lecció La Cua de Palla i que com a aquest darrer no li va agradar el seu final, la descartà i no l'edità. Sense por a equivocar-me puc afirmar que Josep Vallverdú, juntament amb Jordi Sierra i Fabra i Manuel de Pedrolo, és l'autor que més obres ha editat per al públic més jove.

Josep Vallverdú 1
     La meva entronització amb el món Vallverdú, ve arran del 1986, quan en una visita a l'hospital d'un tiet que havia caigut d'un ametller, la meva tieta va decidir anar a una papereria i em va decidir regalar un llibre d'un autor de la meva terra i que ella coneixia bé, perquè com en Vallverdú treballava de professor a l'institut que porta el seu nom a les Borges Blanques, en dies de mercat el veia sovint i era molt fàcil que et dediqués un llibre, perquè sabies on comprava el diari. Per cert, estic parlant de Els amics del vent (1979), volum que tractava de la Guerra del Francès i on dos nens fugen amb un globus fet en camises i llençols, fou precisament aquest llibre el que em va fer estimar els escriptors i la literatura, ja de ben jovenet començava a compilar articles, entrevistes i reportatges d'escriptors, sobretot catalans i els arxivava per consultar fins arribar a actualment la meva professió, professor de llengua i literatura catalanes en un institut de secundària. Recordo que els dibuixos de la Pilarín Vallés que estaven inclosos dins d'aquella primera obra que m'arribava a les mans del senyor Vallverdú em feien reviure la història amb carn i ossos.

     Després d'aquest llibre en van venir molts més fins a tenir-ne gairebé una quinzena, a poc a poc, em vaig anar llegint la majoria de llibres que tenia editats a la col·lecció La Galera, després d'un l'altre i de regal sempre encomanava un altre llibre d'en Josep Vallverdú, tenia multitud d'històries entretingudes, d'aventures... passaves esplèndides vetllades llegint i llegint. Un llibre després de l'altre i em volia fer tota la col·lecció, així doncs, vaig anar llegint: Rovelló (1969), L'Alcalde Ferrovell (1981), L'inventor de fantasmes (1977), En Roc drapaire (1971), En Mir l'esquirol (1978), Bernat i els bandolers (1974), Tres xacals a la ciutat (1976), El fill de la pluja d'or (1984), dins de la col·lecció Els grumets de La Galera i més tard, El viatge del dofí viatger (1990), El testament d'en John Silver (2007), més recentment, Gira-sol d'històries (1979), Un cavall contra Roma (1977) i Blai Joncar (2009). Gairebé totes les obres editades per "La Galera", algunes d'elles ja descatalogades, es troben recollides en els catorze volums que formen fins avui dia "L'obra completa" d'en Josep Vallverdú, volums publicats entre 1995 i 2001.

     La majoria de llibres de la meva col·lecció Vallverdú ja esgrogueïts pel pas del temps i el paper de baixa qualitat d'aquella època, però els guardo com un autèntic tresor. Sempre li he tingut admiració i respecte, m'ha fet passar grans estones, però a mesura que et fas gran, de vegades et pot costar posar-te a llegir-lo, perquè sovint pot succeir que tens d'altres interessos, però mai seran una pèrdua de temps els seus llibres, ben travats, ben escrits, amb bones trames argumentals. Això sí, tard o d'hora acabes retornant a ell. Sempre he anat seguint les seves obres i les seves trames.

     Em va saber molt greu que l'any 1987 se n'anés a viure a l'Espluga de Francolí i deixés Puiggròs per les boires i el mal temps, però si més no, sempre lligat als seus orígens, tot i que sovint, no li agradava parlar gaire del poble on residia, no sé perquè, potser per allunyar-se d'antics records d'infantesa que no pretén reviure.

     L'any 1997 la Universitat de Lleida ja li va retre un petit homenatge, al qual vaig tenir el plaer d'assistir com a estudiant de filologia, però l'any 2013 va celebrar el seu norantè aniversari, i segueix al peu del canó, escrivint contínuament. Fou una fita important per a posar en solfa tota la seva obra i a l'abast de tothom en una mini gira per les contrades d'arreu dels països catalans, trobada organitzada per l'Institut d’Estudis Catalans.

     La seva obra és tan extensa i prolífica, atès que Josep Vallverdú és un treballador infatigable, com un corredor de fons de les nostres llengües que edita quelcom any rere any, d'aquesta manera fa que s'hagi aprofundit poc en la seva obra i s'hagi d'actualitzar sovint, gràcies a la seva dèria d'escriure. Però a més, és un escriptor tot terreny, no li val conrear únicament un gènere, Vallverdú, com si fos un pianista, toca tota mena d'estils literaris que l'emplenen, que el satisfant, s'hi està còmode escrivint en altres camps, per això de tant en tant ens sorprèn amb un poemari, un assaig, un llibre de viatges, una obra de teatre... aquestes destinades al públic adult, emperò sense abandonar la seva tan aimada literatura juvenil, dic seva, perquè n'és un dels principals estendards. Vallverdú sempre va a la seva, escriu allò que més li plau. Ara amb la norantena ha pausat una mica més la seva activitat escriptora, li plau més fer per exemple poesia, però de ben segur que ja té pensat un fil argumental per a una nova novel·la. La seva capacitat inventiva no té fi. Ho veurem en la seva obra atès que dins la literatura juvenil ha conreat gairebé tots els gèneres literaris que existeixen: fantàstica, d'aventures, policíaca, històrica, contística...

     De llibres d'en Josep Vallverdú us en podria recomanar un bon grapat, i potser em quedaria curt, no acabaria, la gran majoria els podeu trobar editats a La Galera. Les seves obres són un bon camí per gaudir de bona literatura des de ben petit, i no em cansaré de dir-ho, altrament, també de gran, tal i com jo ho vaig fer i segueixo fent, i endinsar-te dins d'unes narracions plenes d'aventures a través de la història, d'una literatura plena d'intrigues que us faran vibrar tot adquirint una gran riquesa de vocabulari, que és un dels elements amb què en Josep amenitza les seves obres. Anem a fer una ràpida pinzellada a les seves principals obres dins del seu àmbit de referencial, l'infantil i juvenil guiant-los en la classificació que un dia realitzà l'estudiós Josep Maria Aloy:

     1. Novel·les:
        a) D'aventures:
        —Amb fons històric:
        Prehistòria: "Tres xacals a la ciutat" (1976).
        Edat antiga: "Els fugitius de Troia" (1998), "Un cavall contra Roma" (1975), "La creu dels quatre anells" (1991), "Terra de llops" (2013).
        Edat mitjana: "En Mir l'esquirol" (1978), "L'espasa i la cançó" (1986).
        Finals del segle XIV: "El patró Gombau" (2000).
        Segle XVII: "Bernat i els bandolers" (1974).
        Segle XIX: "Els amics del vent" (1979), "L'alcalde Ferrovell" (1981), "Honorable fugitiu" (2011).
        La Guerra Civil: "Blai Joncar" (2009).
        —Temes mitològics:
        "El fill de la pluja d'or"(1984), "El vol del falcó"(1985), "Mans de bronze" (1990).
        —Del Far-west:
        "Punta de fletxa" (1992), "Lladres de cavalls" (1992), "Joc d'eixerits" (1994), "Germana veritat" (1994).
        —D'acció:
        "El venedor de peixos" (1960), "Trampa sota les aigües" (1965), "La caravana invisible" (1968), "Gasan i el lleopard" (1984), "L'illa groga" (1986), "El viatge del Dofí Rialler" (1990), "L'home del gregal" (1992), "Els genets de la tarda" (1992), "Silenci, capità!" (1993), "Estimat Stavros" (1999), "El silenci i la pedra" (2003), "El testament de John Silver" (2007), "L'ombra del senglar" (1997), "Una quarta a babord" (1995), "Les raons de Divendres" (2003).
        —Amb protagonista animal:
        "Rovelló" (1969), "Saberut i Cua-verd" (1982), "La conquesta del barri" (1990), "Aventura al terrat" (1981), "Primi quatre estrelles" (2003), "Xau, el gos nàufrag" (2008).
        —Amb missatge social:
        "En Roc drapaire" (1971), "L'home dels gats" (1972), "Marta i Miquel" (1982), "Un estrany a l'arca" (1992).
        —Amb elements fantàstics:
        "Els inventors de fantasmes" (1977), "Les vacances del rellotge" (1981), "Els convidats del bosc" (1986), "Nàufrags a l'espai" (1986), "La perla negra" (1982), "Gegants a Rocanegra" (1999), "La presó de Lleida" (2003).

     2. Contes:
        "Homes, bèsties i facècies" (1979), "Gira-sol d'històries" (1980), "Contes en òrbita" (1992).

     3. Teatre:
        "La Caputxeta i el Llop" (1972), "Sant Jordi mata l'aranya" (1982), "Nerta" (1996).

     4. Adaptacions:
        "La perla negra" (1985), "Robinson Crusoe" (1991), "Aladí i la llàntia meravellosa" (1997).

     Però en Josep no s'ha volgut estabilitzar en un únic gènere, també ha deixat petjada en d'altres com els set volums de relats breus: "A menjar confitura!" (1970), "Les vacances del rellotge" (1981), "Aventura al terrat" (1981), "La llegenda de Sant Jordi" (1981), "Marta i Miquel" (1982), "La perla negra" (1982) o "La conquesta del barri"; multituds de contes molts publicats en la revista "Cavall Fort", d'altres en canvi, han aparegut en altres revistes o diaris i alguns es van incloure dins "Gira-sol d'històries" (1979); diverses obres de teatre editades dins de "Cavall Fort", com per exemple, "La caputxeta i el llop" (1972) o "Sant Jordi mata l'aranya" (1982); articles de divulgació, la majoria apareguts dins la revista infantil i juvenil "Cavall Fort"; altrament en Vallverdú ha editat obres per a un públic més adult, com ara: "Festa Major" (1961), "Lleida, problema i realitat" (1967), volum amb d'altres autors, "Proses de ponent" (1970), cròniques de viatges a "Catalunya visió" (1968-1973), l'assaig a "Indíbil i la boira" (1983), reculls d'articles com "La lluna amb les dents" (1989), o bé "Finestra i espill" (2008); la trilogia memorialística: "Vagó de tercera" (1996), "Garbinada i ponent" (1998), "Desmudat i a les golfes" (2000); "El tresor dels Canals d'Urgell" (1996), llibre compartit, dietaris com: "Quadern de les coves" (2010) o es deixa veure pel món poètic amb obres com "De signe cranc" (2009), o "Bestiolari" (2010), en són només una petita mostra del seu afany de mostrar-se actual i un fidel coneixedor de les terres catalanes i sobretot, com no de la plana de ponent, a qui ha dedicat diverses de les seves obres, o més recentment ha editat obres de poesia, es pot dir sense por a equivocar-se que en Vallverdú ha conreat tots els gèneres que existeixen dins de l'univers literari. En Josep no atura la mà destra d'escriure i la prova d'això és que any rere any podem trobar alguna obra seva al mercat, calenteta esperant els lectors.

     El seu talent l'ha portat a dedicar força temps a una dèria per traduir obres literàries a la nostra llengua, en una època en la qual es dedicava a donar classes de llengua i literatura catalanes en un institut de secundària i havia de buscar temps sota les pedres. La majoria de les traduccions les realitzà entre els anys compresos entre 1962 i 1975. Les traduccions van facilitar-li adquirir un ampli domini de la llengua com sempre ha demostrat. Com ell mateix glossava dins el volum “Les vuit estacions”:

     «Traduir m'és ja un xic odiós, però alhora reconec la condició d'estímul que el procés inclou. Traduir és fer treballar una colla de connexions cerebrals a gran velocitat. Traduir directament en net és una rica gimnàstica mental. Produeix alhora una fatiga i una exaltació. Com l'exercici atlètic». Els gèneres de les traduccions tenen diverses temàtiques, des de novel·les negres de la col·lecció "La Cua de palla", fins a tractats d'antropologia social, llibres religiosos, d'educació sexual, clàssics de Robert Louis Stevenson o John Steinbeck entre d'altres.

     Pel que fa als aspectes més destacats que trobem dins de la seva obra de referència, la que s'adreça al públic més jove, trobem els següents pilars. Aquests són alguns dels ingredients que Josep Vallverdú empra a la seva cuina:

     • Una varietat de gèneres i una gran riquesa temàtica: aquesta abarca diverses èpoques i prova que en Vallverdú es documenta bé i coneix molt bé l'època sobre la qual vol escriure i fer que el lector s'hi senti plenament identificat, com si visqués en aquell període de temps que tracta la novel·la. Com explica Josep Maria Aloy, en moltes d'aquestes novel·les s'hi veuen crítiques a diverses actuacions dels personatges, així com també de les seves conductes.

     • L'amplitud dels escenaris:
     Sempre ubica les obres en uns espais que li són atractius i que descriu amb molta habilitat. Així doncs, en les seves obres podem trobar que l'acció transcorre en llocs com: un petit poble rural, a l'oest, a Roma, a l'Àfrica, a l'Àsia, a l'espai, en un vaixell en alta mar, dins del bosc, en una selva.

     • Personatges positius i en plena evolució:
     Els protagonistes de la majoria de novel·les d'en Vallverdú acostumen a ésser gent jove, principalment masculins, però caracteritzats per la valentia, coratge, i capaços d'enfrontar-se als problemes amb els quals es trobaran al llarg de l'obra, això sí, molts cops són guiats per la curiositat, el valor, la inquietud, d'altres per l'observació dels fets, la intel·ligència, la tendresa, la sensibilitat, com comenta Aloy. Queda palès que moltes de les obres seran una mena de camí iniciàtic per al seu heroi i que com un atleta haurà d'anar superant els obstacles que se li presentin, sempre lluitant per a què es faci justícia, per assolir un somni, un tresor...

     • L'elegància del llenguatge:
     L'autor té un domini complet de la llengua. L'empra amb gran destresa i amb acuració, fins al punt, que de tant en tant, has de cercar algun que altre mot en un diccionari per entendre allò que ens vol dir l'escriptor lleidatà. Per tant, llegint les obres d'en Vallverdú, el nostre lector enriquirà el seu vocabulari.

     • Valors i missatges:
     Les obres d'en Vallverdú amenitzen els protagonistes amb una sèrie de valors positius, que són com un anell al dit per treballar per exemple en el món educatiu, atès que a través de les seves novel·les es pot meditar, veure i mesurar si l'acció d'algun personatge ha estat adequada o no i perquè. Com diu Josep Maria Aloy, ens farà créixer com a lectors, i el més important, com a persones. Tot això, Josep Vallverdú ho fa des d'una escriptura ben senzilla, referències a l'ésser humà, al pertànyer a una civilització, a viure en una col·lectivitat.

     • L'humor i la ironia:
     Apareixen de manera sovintejada en les seves obres, de la mà de personatges joves, valents i en alguns casos, desimbolts, que planten cara a qualsevol situació.

     En Josep Vallverdú ha estat guardonat amb molts premis de prestigi al llarg de la seva trajectòria que l'han fet un dels principals referents de la nostra literatura, tant la dels joves, com la dels adults, en serien un petit exemple: el Folch i Torres (1968 i 1970), el Joaquim Ruyra (1963), el Serra d'Or (1980), la Creu de Sant Jordi (1990), el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2000), o el Jaume Fuster (2012). En la seva cuina, i el plat que li ha fet vèncer més premis hi podem trobar la novel·la d'aventures i d'acció.

     Amb els anys, ja en té noranta, afirma que ja no escriu tant, emperò no s'atura, atès que cada Sant Jordi té preparada alguna que altra obra, la més recent és “Terra de llops” (2013), concreta que ara porta una vida més tranquil·la, cuidant el seu hortet de casa a l'Espluga de Francolí, lloc on resideix des del 1988, temps en què marxà de Puiggròs, a les Garrigues, cansat del temps boirós de la plana de Lleida. Recentment, i després de perdre la seva muller Isabel Arqué, ha refet la seva vida i s'ha casat amb la vídua del científic Joan Oró, Antonieta Vilajoliu, però aquestes ja són figues d'un altre paner. Durant alguns mesos del proppassat 2013 es passejà arreu, per les contrades dels països catalans en aquesta gira flamant de celebració que li van preparar, per donar a conèixer més la seva obra dins el norantè aniversari, “Passeig d'aniversari”. No queda cap dubte que en Josep Vallverdú és un clàssic de les lletres catalanes. Aquí teniu un bitllet d'anada i tornada a l'univers d'aquest entranyable escriptor ponentí i de ben segur que no en retornareu. Paraula d'en Vallverdú!

Josep Vallverdú 2

     (Gran part de la classificació de l'obra de Josep Vallverdú ha estat extreta de: Aloy Bosch, Josep Maria, (2009). L'escriptor i l'home, El gust per la lectura. Conferències 2009-2010)

Josep Vallverdú 3

Fonts consultades:

http://www.vallverdu.org
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/josep-vallverdu
http://blocs.xtec.cat/gustperlalectura/files/2009/12/resumvallverdu.pdf
Lectura. Segre, n.7, 12 de juliol del 1998, Lleida.
Lectura. Segre, n. 789, 7 de juliol del 2013, Lleida.


Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«Josep Vallverdú i el seu gira-sol d'històries»


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Josep Vallverdú i el seu gira-sol d'històries».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.23. Prosopopeia, 2014
Abril - Juny, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 23>
EAN: 9772014303002 23>
ISSN 2014-3036-N.23

«La Maquinista»

Josep Anselm Clavé i Camps

Tallers de La Maquinista Terrestre i Marítima de Barcelona

La Maquinista


La campana al treball crida
¡Al taller! ¡A treballar!
És lo pa de la família
la suor de nostre afany.

¡Al taller! ¡A les encluses!
¡Al cargol! ¡Al torn! ¡Al banch!
Que los timbres més honrosos
són los timbres del treball.

¡Afanyems! ¡a la tarea!
¡Dali, dali! ¡Dali, dali!
¡Sens descans!

Lo foch furga ab lo silvestre
forjador expert i brau
y ab las curvas estanelles
te una barra a caldejar.
Quan lo ferro fa estrelletes
fina sorra hi va tirant
fins que la roenta barra
trau á temps de la fornal.
Lo martell llauguer blandeja
y esparjits a son alcans
te la plana el peu de cabra
los escaires y els tallants.
Al compàs que al martell dóna
malladors ensinestrats
en la esclusa escalaburnan
lo ardent ferro á cops de malls.
Ja lo allargan fenthi presa,
ja lo escursan recalcant,
va la pessa prenent forma
del ferrer á voluntat
y forjada passa á carrech
dels torners ó dels manyans.

¡Afanyems! ¡a la tarea!
¡Dali, dali! ¡Dali, dali!
¡Sens descans!

És el pa de la família,
la suor del nostre afany,
y los timbres més honrosos
són los timbres del treball.

¡Afanyems! ¡A la tarea!
¡Dali, dali! ¡Dali, dali!
¡Sens descans!

L'aurora del progrés
manumitint esclaus
lo estigma de la gleba
de nostres fronts borrà.
En lo banquet del món
avui l'obrer hi cap:
los trobadors pregonen
las glorias del treball.
Progrés, virtut y amor
és nostre lema sant,
soldats som de la indústria
soldats som de la pau.

¡Dali, dali! ¡Dali, dali!
La campana a plegar toca,
lo deber cumplirem ja,
lo descans cerquem joyosos
en la pau de nostres llars
¡A plegar!


Josep Anselm Clavé i Camps
(Barcelona, 1824-1874)
«La Maquinista»
(Polka corejada)

Fotografia:
'Tallers de La Maquinista Terrestre i Marítima de Barcelona'
"Tallers de La Maquinista Terrestre i Marítima de Barcelona"


Referència:
Clavé i Camps, Josep Anselm.
«La Maquinista».
Lo Càntich. N.23. Prosopopeia, 2014
Abril - Juny, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 23>
EAN: 9772014303002 23>
ISSN 2014-3036-N.23

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
1.947.676
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 28/02/2014

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]