«XVIè Premi Víctor Mora de Narrativa Breu»

L'Escala, 2014

XVIè Premi Víctor Mora de Narrativa Breu

XVIè Premi de Narrativa Breu Víctor Mora

L'Escala - 2014

Dissabte, 15 de novembre de 2014, a la seu del Museu de la Sal i l'Anxova de l'Escala (MASLE), es va celebrar el lliurament de premis del XVIè Premi de Narrativa Breu Víctor Mora.

A l'acte es va fer un homenatge a Víctor Mora, amb la projecció d'un audiovisual que ressegueix la seva carrera literària. Hi van ser presents bona part dels finalistes, així com també tres guanyadors d'edicions anteriors.

El Jurat d'aquesta setzena edició, després de revisar i llegir els 108 contes que han participat al concurs, va escollir onze contes finalistes, entre ells la narració guanyadora d'enguany:

XVIè Premi de Narrativa Breu Víctor Mora

A l'obra: L'etiqueta,
de l'autora Mercè Bellfort.

Mercè Bellfort - XVIè Premi Víctor Mora de Narrativa Breu
Mercè Bellfort - XVIè Premi Víctor Mora de Narrativa Breu

Finalistes

A l'entorn de l'entorn
Sara Borrel Palau

Els negocis de l'ànima
Carles Castell Puig

A l'altra part de la finestra
Jaime Clemente Martínez

La solitud dels beneits
Montserrat Espallargas Barceló

Hipo-Teca
Albert Fargas Bespin

Una alegria inacceptable
de Víctor Jiménez de Miguel.

Sr. Jekyll i Mr. Cranc
de Carles Ribas Pueyo.

L'origen desconegut del xató
Àngel Rodríguez Vilagran

L'Esfèrula
Esteve Sala Casellas

A les botigues del mar o l'espetec de les onades contra el far
M. Montserrat Torres Roqué

Finalistes - XVIè Premi Víctor Mora de Narrativa Breu
Finalistes - XVIè Premi Víctor Mora de Narrativa Breu


'XVIè Premi Víctor Mora de Narrativa Breu'


Culturàlia


Referència:
Culturàlia.
«XVIè Premi Víctor Mora de Narrativa Breu»
L'Escala, 2014.
Lo Càntich. N.25.
Octubre - Desembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 25>
EAN: 9772014303002 25>
ISSN 2014-3036-N.25

Sonetàlia (Novíssima lírica clàssica)
«Misericòrdia (o Pregària a la fèmina poètica)»

Lluís Servé Galan
Sonetàlia -Novíssima lírica clàssica- (Lluís Servé Galan)
"El sonet és l'estrofa per excel·lència de la poesia clàssica. Però, cal que ens cenyim a dos quartets i dos tercets, a una rima uniforme i immutable formalment, a un metre específic? Per què no escriure sonets i gaudir-ne lliurement?
Això és el que intenta assolir Sonetàlia, barrejar indistintament el clàssic i el modern, sense cap altra aspiració que el gaudi de qui escriu i de qui llegeix...".

Al·legoria de la poesia (Santiago Rusiñol)

Misericòrdia (o Pregària a la fèmina poètica)


A Mercedes SOSA i a Alfonsina STORSI

Quan la vida és la mar i la poesia i la mort
I els nous senders que menen a la platja
Ignota d'un futur on la llàgrima és paratge
Incert i tan perenne com el xiprer i el record,

Quan l'oratge és el rumb que segueix l'onatge
I la lletania d'un clam ple de parsimònia mor
En cada batec absent de ressò, orfe de cor
Perquè la dona camini vers l'obscur pelegrinatge,

Quan les roques són més blanes que les penes
I l'horitzó és escull per al cant d'antigues sirenes,
Llunyà i inabastable com el somni de la felicitat,

Desperta, ànima, pregària, rosari d'exànimes denes,
I agafa'm la mà i esborraré els traços per on menes
Aquest hàlit teu, flonjo i pàl·lid com la negra obscuritat.


Lluís Servé Galan
(El Vendrell, Tarragona, 1978)
Sonetàlia (Novíssima Lírica Clàssica)
«Misericòrdia (o Pregària a la fèmina poètica)»

Il·lustració:
'Al·legoria de la poesia (Santiago Rusiñol)'
"Al·legoria de la poesia"
Santiago Rusiñol
(Barcelona, 1861 — Aranjuez, 1931)


Lluís Servé Galan,
col·laborador i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al seu blog:

Enllaç a 'Es desclou la tenebra' -Lluís Servé Galan- (obre nova finestra)
Es desclou la tenebra



Referència:
Servé Galan, Lluís.
«Misericòrdia (o Pregària a la fèmina poètica)»
A: "Sonetàlia (Novíssima lírica clàssica)
Lo Càntich. N.25.
Octubre - Desembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 25>
EAN: 9772014303002 25>
ISSN 2014-3036-N.25

«Torna Nadal»

Esteve Amigó i Albert Vernet

Editorial Claret

Torna Nadal (Esteve Amigó - Albert Vernet)

Torna Nadal

Esteve Amigó i Albert Vernet

Editorial Claret

Pròleg:
Oriol Nogués i Carulla


Pròleg a la tercera edició:

     Ja fa cinquanta anys, els amics poetes Albert Vernet i Esteve Amigó, iniciaren una singladura de la paraula poètica, enmarcada en forma de nadal. I aquelles dues poesies que els dos amics van intercanviar i compartir amb alguns familiars i amics, van ser el catalitzador que els esperonà a seguir amb l'anyal oferiment poètic nadalenc.

     Aquest llarg camí, com una mena de viatge a una Ítaca personal, ha assolit d'arribar als bons ports del sentiment i la comunicació profundament ancorada en unes poesies vitals, plenes d'aquella saviesa humana que tan sols els anys d'una vida viscuda en plenitud i apassionada envers la poesia, la llengua catalana i el batec compromès amb les persones, assoleix aquella palpitant expressió que el poeta ofereix al lector receptor d'aquest regal de l'esperit.

     En aquest llibre s'hi apleguen les més de cents nadales que els dos amics poetes han escrit, any rere any, des del 1964.

     Hi són inèdites les del deu darrers anys, ja que les altres foren publicades en volums anteriors. En el present volum s'hi inclouen els dos pròlegs que jo mateix vaig escriure per a les altres edicions. Per tant, potser no caldria afegir gaire cosa més al que ja resta dit sobre la poesia dels dos amics.

     Però els anys no són mai iguals, ni les persones són una simple repetició dels anys passats, car sempre evoluciona la vida i la situació personal de cadascú en cada moment concret. [...] Les poesies de l'Esteve i l'Albert són també com aquesta visió amb el cor, com una llum que ens dóna netedat a la mirada, i ens permet veure l'estrella de Nadal, il·luminant les nits de la nostra vida, cercant respostes fermes i perdurables.

     Nadal ens encisa perquè ens acosta a l'origen i al sentit profund de la vida humana, i ens embadalim davant d'aquesta meravella que és cada nadó que arriba al món [...] Cada lector trobarà, en aquest llibre, un magnífic cabal poètic, que cal assaborir amb agraïment envers els seus autors.

Oriol Nogués i Carulla


Dels autors:

Esteve Amigó i Palés

     Nascut a Barcelona el 1938, és metge especialista en pediatria i psiquiatria infanto-juvenil. Ha col·laborat en diversos llibres i revistes amb temes relacionats amb la seva activitat professional. Amant de la muntanya des de sempre, fou en en aquest entorn on començà a expressar en forma de poesia o de cançons, els sentiments i les emocions fruit de l'amistat i del contacte amb la natura.

Albert Vernet i Mateu

     Nasqué el 1939 al Masroig (Priorat). Influenciat per l'ambient familiar, des de molt petit s'aficionà a la lectura. Els seus germans més grans recitaven, de memòria, Verdaguer, Maragall i Segarra, cosa que féu que estimés i valorés la poesia com la forma literària més excelsa.

Obres conjuntes

     L'Albert i l'Esteve, amb altres amics, grans amants de la muntanya, van editar Els ninots, origen d'una amistat (1989), un recull de poemes, cançons, contes i dibuixos; Insistent Nadal (1994) i Nadal a dues veus (2004), reculls de nadales inclosos a Torna Nadal. El 2004, amb l'aportació musical d'Artur Àlvarez i Vicent Pons, van gravar Música i Paraules.


'Torna Nadal (Esteve Amigó i Albert Vernet)'
"Torna Nadal"
Esteve Amigó i Albert Vernet



Culturàlia


Referència:
«Torna Nadal»
Esteve Amigó - Albert Vernet
Lo Càntich. N.25.
Octubre - Desembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 25>
EAN: 9772014303002 25>
ISSN 2014-3036-N.25

«Tinta xinesa»

Xarxa literària: blogs


Sílvia Romero i Olea
Xarxa literària: blocs (Sílvia Romero i Olea)

"Ens llevem, connectem el portàtil i ja hem obert una finestra al món: són els blocs. Diaris personals, viatges, notícies, comentaris diversos... però els que teixeixen la xarxa literària són els que ens parlen de llibres. Coneguem qui hi ha rere aquests blocs!"

Tinta xinesa
Tinta xinesa


     Rere el blog Tinta xinesa, un nom que ens fa viatjar mentalment no només a terres llunyanes, sinó a una cultura ben diferent de la nostra, trobem Biel Barnils i Carrera. Un home a qui, ara que està tan de moda aquesta expressió, podríem qualificar d'activista cultural per la quantitat de camps en què es mou i per la sòlida presència que manté a la xarxa.

Perfil de Tinta xinesa

     1. La primera pregunta potser és ben simple, però no sé evitar-la: per què aquest nom de Tinta xinesa? Què pretens evocar amb ell?

     M'agrada com sona, les dues tes, les dues is, les dues enes, les dues as, la e oberta, la meravellosa ics i la essa sonora. També que sigui un nom seguit d'un adjectiu. A més a més, si a força de repetir-ho, aconsegueixo corregir la barbaritat del barbarisme "tinta xina" a una sola persona, ja em dono per satisfet.

     La "tinta xinesa" és una tècnica pictòrica i m'agrada que això encapçali un blog literari, perquè quan parlem de cultura parlem sempre del mateix: pintura, literatura, escultura, ciència, música, teatre, dansa, filosofia o cuina, expliquen el món i a nosaltres mateixos, encara que amb diverses eines.

     L'adjectiu "xinesa" evoca terres llunyanes, com tu dius molt bé, i aquest és un efecte buscat en el títol. Internet és present arreu del planeta i procuro que el meu blog combini la literatura catalana amb literatures de tot el món. Allò més local està íntimament lligat amb allò més universal, sense una cosa no pot existir l'altre, es necessiten i es complementen. Josep Pla, per exemple, és un autor localíssim, però a la vegada és del tot universal. Potser precisament pel seu localisme.

     2. D'acord al que ens acabes de comentar, què et va dur a iniciar aquest blog i quan vas fer la primera entrada?

     Jo he llegit sempre molt i de les lectures em vaig acostumar a fer-ne una breu ressenya. Dels llibres de poemes marcava els poemes que més m'havien colpit. Amb el blog vaig començar a fer-ho públic, cosa que m'obligava a ser més curós i, sobretot, constant.

     El vaig començar animat per una companya de feina d'aleshores, la Laia Gargallo, que tenia llavors un blog molt seguit, "Flaneuse".

     La primera entrada la vaig publicar el 4 de gener de 2006 i és tota una declaració d'intencions, un poema de Vicent Andrés Estellés, del llibre Horacianes, 1963-1970, concretament el poema LXXVII:

     mai no escriuré el teu nom.
     mes no per covardia,
     sinó per no embrutar amb el teu nom covard, indigne, llefiscós,
     aquest text que estime desesperadament.

     3. Sí, tota una declaració d'intencions, cosa que em duu al subtítol del blog: "Cada setmana del món una poesia o les impressions d'un llibre". Des que el vas inaugurar, has pogut complir sempre amb aquest propòsit?

     La gràcia dels blogs, suposant que en tinguin alguna, és la seva continuïtat. Només descanso durant l'estiu, un, dos o tres mesos, però sempre avisant i anunciant la tornada. Descansar algunes setmanes l'any em serveix per desconnectar i per no avorrir més del necessari als lectors.

     4. Això de la desconnexió em planteja un altre comentari, perquè en el lateral de la dreta hi ha un apartat titulat "També se'm pot llegir, veure o escoltar a" i tot seguit hi ha enllaços cap a diferents ubicacions teves dins la xarxa. Ets de les persones que viuen gairebé sempre connectades a aquest món d'internet?

     Navego per internet des del 1998. Vaig ser una de les primeres promocions de la Universitat Oberta de Catalunya. Des de llavors hi entro pràcticament cada dia. Hi trobo espais d'oci, de feina, de coneixements, d'informació i de relacions humanes.

     Així com amb el mòbil em vaig resistir molt a tenir-ne, en tinc des de fa escassos 4 anys, de seguida vaig copsar les enormes possibilitats d'internet i la revolució que suposava. Tinc la sensació que quan vaig néixer ja existia això d'internet, cosa que és falsa.

     5. Una altra secció que trobem en aquest lateral de la dreta és "Entrades ordenades". I a partir d'aquí hi ha tot d'etiquetes amb què catalogues les teves entrades. N'hi ha moltes: novel·la, novel·la traduïda, novel·la negra, novel·la gràfica, recull de contes, antologia poètica, teatre, epistolaris, assaig... És evident que no podrem pas parlar de totes, però per exemple, en el cas de les novel·les, em crida l'atenció que tan aviat comentes llibres de literatura per a adults com juvenils, passant també per la novel·la gràfica. Com selecciones les obres que comentaràs en el teu blog?

     Procuro parlar de llibres que estan absents als mitjans de comunicació tradicionals, tot i que em puc saltar aquesta norma quan em vaga. M'agraden els llibres de fons i no tant les taules de novetats. Però, sobretot, busco la diversitat, que cada llibre sigui diferent als anteriors. Hi ha una voluntat de totalitat, tot i que sóc molt conscient de les meves limitacions i tampoc cal abastar-ho tot. Assossec.

     6. Gairebé la mateixa pregunta te la plantejo al voltant de l'etiqueta "Poesia visual o objecte", una relació d'entrades al blog que, crec jo, gaudeixen d'una bellesa i plasticitat encomiables. Què és el que et fa decidir publicar un o altre poema visual? Et fixes en l'impacte de la imatge, en el missatge...?

     Sobretot em fixo en el missatge, és a dir, en la interpretació que en faig jo del missatge, conscient que aquell poema visual en tindrà múltiples d'interpretacions.

     La imatge també és important però per mi no és allò determinant a l'hora de triar-lo. Fons i forma estan íntimament lligades, si és que no és el mateix.

     M'agrada molt la poesia visual perquè és un xoc d'idees, una combinació única i inesperada.

     7. Els últims enllaços d'aquesta secció que estem comentant, "Entrades ordenades", corresponen a noms d'escriptors, periodistes, poetes... Citaré només els primers: Ramon Barnils, Gabriel Ferrater, Josep Pla, V. A. Estellés, Joan Vinyoli... Però de fet, aquesta relació no és la llista sencera d'autors que has treballat a Tinta xinesa. Què és el que et fa decidir crear aquestes etiquetes en concret i no pas una llista d'autors comentats al blog?

     Són autors que estimo, és a dir, que llegeixo sovint i els vaig a favor. Amb la creació de l'etiqueta em comprometo a anar-hi penjant ressenyes de llibres o poemes. És la meva manera de recordar-m'ho a mi mateix i de facilitar la recerca al lector.

     És cert, no hi són tots els noms, i potser sí que algun dia hauria de crear aquells núvols on els més citats surten amb la lletra més grossa. Ho vaig provar quan blogger ho permetia però ja hi havia moltíssimes entrades publicades i suposaria una feinada fer-ho.

     8. Una peculiaritat del blog que trobo curiosa i simpàtica és la catalogació o valoració que fas en acabar el teu comentari sobre una obra. Per exemple: "llibres que si fins ara no han guanyat cap premi literari deu ser que no els cal per demostrar la seva qualitat literària", "llibres que agraden per la senzillesa, els personatges extremats i la seva aparent superficialitat", "llibres que casen còmic i música", "llibres de la mare dels anys seixanta que m'he volgut endur com un tresor". I així en trobem molts, molts més. És aquest el teu intent de personalitzar al màxim el blog, o bé quina és la intenció d'aquesta breu frase resum amb què finalitzes les impressions sobre la lectura?

     Sí, és una manera de personalitzar la ressenya. També em permet acabar d'explicar el llibre i posar-hi un toc humor o portar-ho cap a les vivències més personals.

     De fet, quan vaig començar el "Tinta xinesa", volia que aquest fos el to de tota la ressenya, però em vaig decidir per aquest altre de més neutre i informatiu.

     9. Des que tires endavant el blog Tinta xinesa, t'has trobat amb anècdotes curioses a partir de la publicació d'alguna de les entrades? Ens en pots explicar alguna?

     Un dia vaig publicar un poema inèdit d'una coneguda i quan vaig fer-ho es va avergonyir. Em va demanar que, si us plau, l'esborrés. Mai m'havia passat. Va tenir allò que se'n diu pànic escènic. Es veu que és molt tímida, ella.

     10. Biel: gràcies per dedicar-me el teu temps. I ja per acabar, vols afegir alguna cosa a aquesta entrevista? Potser hi ha algun tema que no he tocat i que consideres important, a tenir en compte?

     No caldrà, m’has fet preguntes que m'han permès explicar moltes coses. Gràcies a tu, Sílvia. I als lectors que han arribat fins a aquest punt i final.


Sílvia Romero i Olea

Xarxa literària: blogs
Xarxa literària: blogs



Referència:
Romero i Olea, Sílvia.
«Tinta xinesa»
A: Xarxa literària: blogs
Lo Càntich. N.25.
Octubre - Desembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 25>
EAN: 9772014303002 25>
ISSN 2014-3036-N.25

«A una dona que persumia de hermosa»

Francesc Vicent Garcia i Torres
"Rector de Vallfogona"

Il·lustració: Quentin Massys

Una grotesca dona vella (Quentin Massys)

A una dona que persumia de hermosa


Ay! Ay! Mal ajau vos, dama descach,
Crec que debeu pensar que so algun llech,
Y que no me ha caygut lo groch del bech,
Tras que en lo mar de amor so estat lo drach.

Ab cuantas fletxas porta en son buyrach,
No traurá de mon cor sols un gemech,
Passá l' temps que ab un feix de llenya sech,
Pujaba al sacrifici com Isaach.

Millor un cent de corbs la cara os pich,
Que á mi se m' dona un clau que en vostre amboch
Me guanye marso l' joch qualsevol truch.

Que ab tot que no so bo, ni so molt rich,
Cuand lo ham enganyador golós emboch,
Amor sab que no m' pesca ab tant vil cuch.


Francesc Vicent Garcia i Torres
"Rector de Vallfogona"

(Tortosa, 1578 o 1579 - Vallfogona de Riucorb, 1623)
«A una dona que persumia de hermosa»

Il·lustració:
'Una grotesca dona vella (Quentin Massys)'
"Una grotesca dona vella"
Quentin Massys
(Lovaina, Bèlgica, 1466 - Anvers, Bèlgica, 1530)


Referència:
Garcia i Torres, Francesc Vicent.
"Rector de Vallfogona"

«A una dona que persumia de hermosa».
Lo Càntich. N.25.
Octubre - Desembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 25>
EAN: 9772014303002 25>
ISSN 2014-3036-N.25

«Cuju»

Li Yu 李漁

Traducció:  Lepota L. Cosmo
Il·lustració: Huang Shen 黃慎

Partit de Cuju (Huang Shen)

Cuju


Una pilota rodona i una paret quadrada,
suggerint les formes del Yin i del Yang.
La pilota volant sobre nosaltres com la lluna,
mentre que els dos equips s'enfronten entre si.
Els capitans són nomenats, i prenen els seus llocs,
d'acord amb les regulacions que no canvien.
No hi ha provisions es fan per a la relació,
i no ha d'haver parcialitats.
Però hi ha d'haver determinació i sang freda,
sense la més mínima irritació en el fracàs.
I si tot això és necessari per al futbol,
quant més per a l'habilitat de la vida!


Li Yu 李漁
(Sichuan, Xina, 50—136 a.C.)
«Cuju»

* El cuju (Ts’u Chü) fou un joc de pilota que es jugava a l'Àsia
i que es considera el precursor del futbol.

Il·lustració:
'Partit de Cuju (Huang Shen)'
"Partit de Cuju"
Huang Shen 黃慎
(Ninghua, Xina, 1687-1768)

Traducció:
Lepota L. Cosmo
«Cuju»
(Belgrad, 1977)


Referència:
Yu, Li. 李漁.
«Cuju».
Traducció: Cosmo, Lepota L.
Lo Càntich. N.25.
Octubre - Desembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 25>
EAN: 9772014303002 25>
ISSN 2014-3036-N.25

Una mar de paraules:
«Albert Sánchez Piñol
dissecciona les claus de Victus»

Josep Maria Corretger i Olivart
Una mar de paraules (Josep Maria Corretger i Olivart)


"La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat".

Montserrat Roig


Victus (Albert Sánchez Piñol)

Albert Sánchez Piñol dissecciona les claus de Victus


     Sánchez Piñol (Barri del Guinardó, Barcelona, 1965) va fer el seu debut literari ara fa uns anys, amb Companyia difícil (2000), després d'iniciar-se com a autor presentant-se a nombrosos premis literaris on deixava veure el talent en potència que amagava. Llavors, vindrien reculls de contes com Les edats d'or (2001) o l'assaig Pallassos i monstres (2001), però quan realment va irrompre en el panorama literari català amb força, fou amb una obra ben estranya per a alguns i fabulosa per a tants d'altres, això sí, a l'entorn de la ciència-ficció i on exercia una mica d'antropòleg, atès que era "una novel·la sobre l'altre". Parlem de La pell freda (2002), una obra que fou traduïda a trenta-set llengües diferents i que definitivament donà l'autor a conèixer. Un llibre que alguns lectors no van acabar d'entendre o de sentir-ne fascinació, però a molts milers de persones els va seduir, els va arribar i amb aquesta novel·la Sánchez Piñol va començar a fer-se un lloc en les nostres lletres, va començar a construir una paret que es consolidaria en els anys posteriors amb obres com Pandora al Congo (2005), una novel·la que es va comparar amb autors com Joseph Conrad o Víctor Hugo i amb un final inesperat que l'envolta i que va sorprendre a més d'un. Poc temps després arribaria Tretze tristos tràngols (2008) on retornà al gènere que el va començar a ésser conegut, el conte que voreja la ciència-ficció i on s'acostaria una mica a l'estil de Quim Monzó o Jorge Luis Borges. I amb aquesta trajectòria literària arribem a l'actual Victus (2012), l'obra que ha catapultat l'Albert a ésser un dels autors més llegits i que més llibres ven en la literatura catalana i perquè no dir-ho, també en l'espanyola. Convé recordar que l'obra va ser escrita originàriament en castellà, perquè segons l'autor "s'encallava quan l'escrivia" i després fou traduïda al català, cosa que també ens va sorprendre, igual que va passar amb els editors de La Campana.

Albert Sánchez Piñol

     L'Albert va començar a estudiar Dret i, més tard, com que no li agradava, va passar-se a estudiar Antropologia. Aviat s'especialitzà en el país d'Àfrica. Mentre realitzava la tesi doctoral sobre el país africà va adonar-se que allò no era per a ell i va decidir canviar el treball d'investigació antropològica per la literatura. Decidí sortir del Congo perquè es trobava al mig d'una guerra civil sense ni tan sols adonar-se'n, i endinsar-se en el món de les lletres. S'inicià escrivint biografies, col·laborant en la realització d'enciclopèdies, fent d'antropòleg o fins i tot a realitzar assegurances, cosa que encara avui dia compagina amb la tasca, com no, d'escriure.

     L'Albert Sánchez Piñol quan parla de Victus ho fa amb passió, amb molta devoció, i on demostra un gran domini de la matèria. Ja ens alerta que el final ja el coneixem, que és una novel·la sobre una derrota, però ho fa en boca de Martín Zuviría, un enginyer, entre d'altres. Un individu que clamà: "els catalans no havien de perdre la guerra, sinó només guanyar-la".

     L'Albert glossa: "Vaig treballar molts anys en Victus. És un treball molt ben documentat. Em calia trobar una veu narrativa. Aquest Zuviría em va fer escriure la novel·la explicada per un nacional. Ara lluita en un bàndol i llavors acaba en l'altre. Em vaig documentar sense existir Internet. Vaig anar a França per consultar sobre les fortificacions, i els llibres del Marquès de Vauban, que va ser enginyer i arquitecte militar, a més d'escriure dos tractats de defensa sobre com defensar les ciutats i com fortificar-les. Les fortaleses eren pautades com partides d'escacs”.

Batalla del Baluard de Santa Clara (Jacques Rigaud)
Batalla del Baluard de Santa Clara (Jacques Rigaud)

     Sánchez Piñol s'esplaia una vegada i una altra explicant aspectes sobre una de les seves obres estel·lars, Victus. Comenta que un batalló d'estudiants estava dirigit per un professor catedràtic, el senyor Mussons, i que aquest fet era una cosa molt normal en aquella època: "De ficció només hi ha la vida privada dels personatges. Els diàlegs d'en Villarroel són reals, només vaig canviar l'ortografia de l'època", glossà Sánchez Piñol per si algú el titllava d'inventaire oportunista.

     Antoni de Villarroel, militar castellà contractat pel poble català, acaba torturat pel règim Borbó. Segons Sánchez Piñol: "em donaven la novel·la feta". Ell només hagué de cercar els llibres i documentar-se perquè tot estava escrit a les cròniques de l'època i només calia fer una mica d'antropòleg i extreure'ls d'aquelles pàgines perdudes en el temps i la pols dels anys.

     Per a l'autor, en referència a Rafael Casanova i el bàndol catalanista: "En una guerra apareix el millor i el pitjor de cada individu, tot veu la llum". Hi hagué individus de les classes dirigents que van trair els seus ideals, i, segons Sánchez Piñol, "això calia destacar-ho". Per exemple, al segle XVIII la convenció deia que no es podia dir paraulotes. Quan dos personatges, Berenguer i Dalmau, discuteixen, el diàleg és autèntic i diu amb ironia "explicar la realitat de vegades és millor que la ficció".

     D'altres vegades, es confon el protagonista de la història amb l'alter ego de l'escriptor: "No penso en tot com en Zuviría. Sóc menys crític que Rafael Casanova. Ell va fer el que va poder, estava envoltat d'herois. Villarroel derrotà Berwick i aquest darrer acabà en una presó amb l'aigua fins a la cintura en sentit literal. Casanova quatre dies després del setge estava fent d'advocat".

     A través del personatge de Villarroel s'explica el patiment que hi hagué en temps de la guerra: "Casanova lluità a primera línia amb la bandera de santa Eulàlia". Afirma Sánchez Piñol que un dia el van titllar de criticar Rafael Casanova quan no era veritat. Sovint, passa com explanà l'autor que la derrota esborra les imatges i només trobem representacions romàntiques realitzades durant el segle XIX.

     Sánchez Piñol realitzà un dur treball per engendrar l'obra: "Vaig estar més de deu anys intentant escriure Victus. En aquella època, al parlament hi havia dues cambres: la dels lords i la dels populars, que eren els que ratificaven el que deien els lords. Els lords votaren en contra de la guerra, emperò la gent els obligà a lluitar". L'original que té Victus és que s'explica la història dels de sota, des dels protagonistes més desafavorits.

     Per a Sánchez Piñol el problema que va tenir mentre escrivia Victus era que no aturava l'escriptura: "Vaig treure dues-centes pàgines del llibre. Volia un ritme narratiu viu. Alguns capítols suprimits els rescataré en un futur". Per tant, amb aquesta declaració deixa entreveure, que hi haurà una propera novel·la on es glossaran fets posteriors a la novel·la Victus.

     Sánchez Piñol destacà la figura de Felip V, un personatge molt peculiar. Dormia en taüts per sentir-se proper a Déu. Caigué del cavall i digué que l'havia atacat el sol, fent referència a Lluís XIV, el rei Sol. Menjava triaca i tabac. Tenia una absoluta bogeria. Sovint deia: "Soldats, que no m'enterreu? Estic mort!". Tots els aspectes que es relaten al llibre sobre Felip V són verídics. El seu padrí, Lluís XIV declarà la guerra a Felip V, el seu nét. Berwick és enviat per escarmentar Felip V. Llavors, és quan entren a l'acció els miquelets, en total deu mil soldats que s'apunten a les tropes de Berwick, que de fet, era el qui realment els havia estovat.

     L'Albert Sánchez Piñol comentà que "la història de Catalunya és apassionant. Caldria fer-ne més llibres". Recomanà per exemple la lectura de les quatre cròniques sobre la guerra que va escriure Francesc Castellví o encara li quedà temps per esmentar-nos algunes novel·les referents al 1714, una d'elles és Lliures o morts (2012), de Jaume Clotet i David de Montserrat, que infereix en un altre heroi desconegut de la guerra.

     El capità Carrasquet (Pere Joan Barceló i Carrasquet) és un altre dels personatges amb qui paga la pena aturar-se per les anècdotes que envolten la seva figura. Carrasquet fou enganyat per les tropes borbòniques, l'enganxaren en un hostal mentre feia l'amor amb una dona i hagué de fugir cames ajudeu-me i despullat, llavors es reclogué dins d'una ermita i de genolls clamà: "Mai més seré infidel a la meva dona. Ara em mataran els meus homes", d'aquí que sempre s'enduia la seva esposa amb ell. Sánchez Piñol explanà que li va saber molt greu haver de suprimir aquest capítol.

     L'autor comentà que "hi ha pocs llibres sobre el 1714 perquè hi ha molta feina a documentar-se". La ciutat de Barcelona estava lluitant contra dos tirans: "El conflicte que hi havia a Catalunya en aquella època era que primer atenien les demandes i després miraven el pressupost que tenien, exactament a la inversa d'Espanya", afirmà l'autor.

     Sánchez Piñol incidí en què "la guerra durà vint-i-cinc anys. Passà per fases diferents fins a esdevenir una guerra de successió. Hi hagué guerres fins al 1707 i en les quals no hi havia gairebé catalans que hi lluitessin. El 1707 caigué Lleida i tot s'omplí de miquelets".

     Amb la caiguda de la darrera resistència catalana esdevinguda al castell de Cardona, Sánchez Piñol comenta: "El 1714 s'acabà Catalunya i també Espanya, que de fet era una extensió de Castella". I finalment, l'Albert va cloure la seva xerrada destacant una curiositat, "la societat catalana en aquella època era molt lúdica, a tot arreu hi havia triquets, llocs per a jocs, i així veien les dones boniques".

Entrada de les tropes franco-espanyoles a Barcelona, l'11 de setembre de 1714 (Jacques Rigaud)
Entrada de les tropes franco-espanyoles a Barcelona,
l'11 de setembre de 1714 (Jacques Rigaud)


     Victus és una gran novel·la, només se li pot objectar la traducció catalana, no gaire ben aconseguida. Per tant, si l'heu de llegir, escolliu l'edició castellana.

     Sánchez Piñol quan escriu les seves obres s'ho mira tot des dels seus ulls d'antropòleg experimentat, observant i descrivint la realitat tal com és, sense tergiversar-la, i essent crític quan ho ha de ser.


Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«Albert Sánchez Piñol dissecciona les claus de Victus»


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Albert Sánchez Piñol dissecciona les claus de Victus».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.25.
Octubre - Desembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 25>
EAN: 9772014303002 25>
ISSN 2014-3036-N.25

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.159.684
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 30/09/2014

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]