«De l'alba al capvespre» Núria Niubó i Cabau

De l'alba al capvespre

Núria Niubó i Cabau

[ Adquirir ]

De l'alba al capvespre

Núria Niubó i Cabau

Col·lecció Camí del Sorral - Número 8
Lo Càntich - ARC
Juny, 2013
Pàgines: 98 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN: 9772014303903 08>

Pròleg:
Aurora Marco Arbonés

Il·lustració de coberta:
Toni Arencón i Arias

Pròleg

          ESCRIURE la presentació d'aquest llibre de poemes és per a mi un plaer. No solament perquè la Núria crea una poesia de gran sensibilitat, lírica i intimista, que sacseja el cor del lector, sinó perquè, a més a més, ens uneix una ferma amistat que, tot i no ser de temps molt reculat, fa que la consideri una de les meves millors amigues. Ens va presentat una amiga comuna quan ja sabíem de la nostra mútua existència per la col·laboració d'ambdues en la web Relats en Català. Des d'aleshores, he seguit la seva trajectòria poètica i no ha deixat mai de sorprendre'm la seva gran capacitat per transmetre pensaments, sentiments i emocions i per a pintar, amb paraules, les imatges que es proposen en els reptes de RC. Sap captar, amb ulls d'artista, els clarobscurs, la profunditat d'un paisatge i també el gest, el sentiment del personatge representat. Res no escapa a la seva mirada profunda.

          La Núria Niubó i Cabau va néixer a Lleida, el 20 de juny de 1946, on va cursar estudis de mestra, treballant en l'especialitat d'Educació Infantil i Llenguatge Plàstic fins a l'edat de la jubilació. Actualment estudia el Programa Sènior en la UDL.

          Forma part del grup de poetes Addictes al Vers i de les agrupacions Coral Sícoris i Rapsodes del Sícoris, de Lleida, participant activament en recitals i concerts commemoratius. A l'agost de 2005 va publicar per primera vegada un poema a la web Relats en Català. Des de llavors ha compartit poemes i relats breus en aquesta mateixa web i en d'altres, com Versos.cat i la revista cultural Lo Càntich, en la qual col·labora des dels inicis en l'apartat "Creadors d'ara i d'avui" amb la secció "Paraula de Núria".

          Li han musicat poemes, ha publicat en revistes de divulgació local i diverses emissores de ràdio han fet difusió de la seva obra.

          Va editar el seu primer poemari, Pensaments, l'any 2007, i ha participat en la publicació de quatre poemaris col·lectius, Abraçada a la meva pròpia pell (2011), Tensant el vers (2011), Llibertat (2012), Poemes per a la Marató (2012), i en el recull de contes infantils Les Estrelles (2012).

          El llibre que ara ens presenta, De l'alba al Capvespre, està dividit en tres apartats: en el primer, Del desamor a l'amor, l'autora fa un recorregut per l'amor partint de l'adolescència i seguint el camí d'una vida madura. Diu l'autora:

Crida l'amor
al despertar l'alba.

          I més tard:

Cansada
d'apedaçar
la meva vida
camino
vers l'horitzó.

          De l'adolescència, s'enyoren les il·lusions i els somnis, les tendres carícies:

Un petó
una mirada
una càlida abraçada
una rialla
una engruna d'amor
només un bri.

          La vida d'una dona adulta reclama amor, de vegades fugisser, trencadís, que ella canta en versos intimistes:

És llavors quan em crema el desig de tu
i l'ombrívola estança em fa presonera
d'aquelles paraules d'amor
perdudes en el no res.

          Sent com l'amor es clivella, com ja no hi ha retorn, així i tot, sap que la vida té nous camins i encara es pot oferir l'amor intacte:

I seré jo aigua abrupta
i desbocada,
per tot el teu cos lliscant,
amarant-te de mi
a cada plec.

          Camina cap a la maduresa sabent que aquells ulls color de mel; mirada dolça, / és ara boira i color esvaït d'ala de mosca. I intueix que no s'ha de renunciar a l'amor: Sóc el que tu vulguis ser. / Porto el teu nom. / AMOR.


          En la segona part, Batecs d'Emocions, l'autora rememora la seva vida familiar: dels braços de mare / amb escalfor de sol, els contes i llegendes de la veu del seu pare en Les converses de sobretaula escalfen hores d'hivern, el dol i la llàgrima furtiva pel germà desaparegut físicament, però que ella rememora cada cop que fa codonyat: Amb cullera de fusta remoc sentiments i Cuino la teva absència.

          Nascuda bastant més tard que els altres germans, va ser Caprici de germans / nina de tots i recrea el món infantil amb les joguines / curulles de records [...] Són petjades indelebles de la infància. També fa al·lusió a les seves dues filles quan recorda el ventre ple de joia de ser mare.

          Deixa el seu testament vital en el poema "A la terra vull tornar" i s'endinsa en el món de les paraules, amigues desitjades i enyorades, gaudint de les llicències de poeta que li permeten crear-se un món: banyar-se en la rosada, inventar-se qualsevol sentiment i regalar-se emocions no viscudes.


          En la tercera i última part del llibre, Fragments de vida, l'autora es mostra com una persona sensible als problemes de la nostra societat: la violència de gènere, la deshumanització de l'ésser humà: ...dansen homes de ferro / un frenètic i estrany ri-tual, / ofegant brogits de veus / en deliris de corrupció i vici, els qui viuen dels demés: L'home, voltor de l'avarícia humana i el salvatge costum d'amputar els genitals a les nenes d'alguns països.

          En un magnífic poema, intitulat "Ablació", la Núria denuncia aquesta tradició inhumana amb paraules alhora dolces i contundents:

Era nena, era bonica
Era jonc, era gasela
Era rialla, era feliç.

          I després de l'ablació:

No tinc rialla
No tinc desig
No em trobo bonica.

          La poesia de la Núria Niubó té tots els ingredients per al gaudi de ser llegida i rellegida: per la seva sensibilitat, per la seva força i el magnífic imaginari amb el que ens regala en cadascuna de les seves obres.

Aurora Marco Arbonés

"De l'alba al capvespre"
Núria Niubó i Cabau

Referència:

Culturàlia.
«De l'alba al capvespre»
Núria Niubó i Cabau
Lo Càntich. N.19. Etopeia, 2013
Abril - Juny, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 19>
EAN: 9772014303002 19>

«L'inventor misteriós» Josep Maria Corretger i Olivart Il·lustració: Alejandro Merino

L'inventor misteriós

     Al nord d'Escòcia, en un lloc anomenat Inverness, una ciutat que tenia un port de pescadors i un gran reclam turístic i industrial, gràcies a la llegenda sobre la realitat o ficció del monstre del llac Ness, hi havia una mansió medieval als afores, habitada per un personatge misteriós. Era una espècie de misantrop que odiava les visites i que apreciava els descobriments de la ciència, els quals sempre intentava innovar.

     Tothom tenia la curiositat per saber qui era aquella mena d'outsider, no volia saber res de la civilització que l'envoltava i tampoc li agradava compartir els seus coneixements científics, ni que s'interposessin en el seu camí. Era un desconegut, ningú sabia com era físicament, però això creava la seva llegenda. Molts emprenien apostes per a veure qui aconseguia conèixer-lo o bé endinsar-se en llur mansió. Una mansió, que malgrat estar ben conservada, et transmetia un espant contagiós i misteriós —com ell— a més d'algunes supersticions. Pel caire que tenia, devia ser una de les moltes construccions que van fer-se en els segles XVII o XVIII, fruit de la riquesa i oci d'algun familiar que l'heretà. Era una mansió fantasmagòrica, envoltada per un paisatge abrupte i muntanyós, aquest, s'assemblava a les serralades de l'alt Hadis, del poble de Selima a la Capadòcia, regió central de l'antiga Àsia menor.

     El doctor Fritz, així era com l'anomenaven, havia innovat una sèrie d'invents com per exemple, la bombeta elèctrica, que fou descoberta per l'il·lustre Thomas Alva Edison l'any 1879 i havia estat considerada l'ànima de l'univers; en tenia per tota la mansió i clicant un botó il·luminava tota la llar; o el sofisticat servei de megafonia que utilitzava per a rebre als ficticis convidats. Ell no necessitava compartir amb ningú els seus ideals, i avenços científics, ell els havia creat o millorat i en tenia la patent. Però vet aquí que un dia, dos rodamóns a qui ningú feia obra de caritat, van trobar-se a les portes de la mansió. I sense pensar-s'ho dos cops, van decidir entrar-hi. El doctor Fritz, que era un home molt intel·ligent, ja s'havia assabentat de la presència d'aquests intrusos, gràcies al dispositiu de càmeres minúscules que havia instal·lat, des d'on dominava qualsevol anomalia en els passadissos de la casa. Això l'havia empipat molt, però va convidar-los a sopar per a veure què volien. El doctor Fritz va cridar al majordom i aquest els va oferir tot allò culinari que demanaven. Li van explicar que volien fer fortuna i si els volia ajudar. En Fritz va negar-s'hi. Ell només dedicava la seva fortuna a investigar i a progressar la tècnica científica. No s'interessava per res més, però era un savi, estava informat de tot allò que succeïa al món exterior. Llavors, els dos vagabunds van fugir, jurant que un dia tornarien i que es penediria d'allò que els havia dit.

     Dos dies ençà de la peculiar visita, els dos pidolaires van decidir tornar-hi. Volien venjar-se "d'aquella malifeta" que havia comés aquell saberut tan ric. Burlant el sistema de seguretat, van introduir-se dins d'aquella mansió. I van iniciar un complot per assassinar aquell inventor misteriós i apoderar-se de llur riquesa. Van esperar que el majordom rebés ordres tres o quatre vegades per a localitzar aquella habitació on estava reclòs l'inventor. La seva porta era una mena de cambra cuirassada, i de gran amplada, com si tingués por d'alguna cosa i així se sentís més segur. Por de qui? De fet, tothom tenia por d'acostar-se a la mansió, deien que estava encantada per esperits malèfics i fantasmes. Però la gent dels voltants no sabia que això era una llegenda, que no era pas cert. Tot i que en Fritz no era gaire sociable, perquè s'havia quedat sense familiars —ja feia molt de temps— i d'aquí li venia el mal caràcter, es trobava sol al món, sense amics i ningú, tan sols el majordom.

     Però aquell vespre, dos estranys van introduir-se meticulosament dins "la cambra prohibida", l'anomenava així perquè tan sols hi entrava el majordom i tampoc coneixia tots els amagatalls, riqueses, que hi havia dissimulades en aquelles quatre parets. Només ell, en sabia tota la veritat, fortuna i secrets d'aquella petita habitació.

     El professor Fritz no s'havia assabentat d'aquella imprevista i nefasta presència, aquest cop, no venien a buscar obres de caritat sinó a matar-lo, així que van amagar-se dins la sala i llavors, van esperar que el professor sortís per qualsevol motiu. Els dos vagabunds van introduir unes gotes de cianur dins la copa del professor. I van tornar a camuflar-se ràpidament, entre la multitud d'objectes que hi havia en aquella sala, amb gran facilitat, com si fossin un camaleó entre un paisatge selvàtic, sense donar cap petita mostra de llur presència.

     Al cap d'uns deu minuts, en Fritz va tornar de nou. No abandonava per res del món la seva habitació, tan sols per a fer els àpats, "acollir algú" o anar al servei o bany. Era com si desconfiés del seu majordom, potser pensava que tard o d'hora voldria apoderar-se de la seva riquesa i royalties dels descobriments. Va agafar la copa i se la va beure, gaudint del bon vi que tenia en la seva bodega. I quinze minuts després, caigué a terra estabornit.

     Els dos vagabunds van treure dos o tres sacs que portaven i començaren a prendre possessió dels objectes de més valor i projectes de futurs invents que s'amagaven a la caixa forta situada sota un autoretrat de Van Gogh. Llavors, van fugir. Tres hores més tard, el majordom, en veure que el seu amo no el cridava, va dirigir-se cap a "la cambra prohibida". Allí, va veure en Fritz estirat a terra, sense sentit; va intentar reanimar-lo, però no responia. Estava mort. Va observar la sala, però a primer cop d'ull, no hi va veure res d'estrany, no s'havia adonat del robatori, aquells dos malfactors ho havien fet tan dissimuladament, que ni el propi majordom va poder esbrinar-ho. Només la copa, li feia rumiar. Pensava que s'havia suïcidat o bé que havia tingut un infart. Després, pensà:

     —No, el meu amo no era de la mena d'homes que... segurament ha sofert una aturada cardíaca.

     El majordom va meditar una altra estona, no sabia què fer. Si ho explicava a la policia d'Scotland Yard no el creurien, li dirien que allí no hi vivia ningú, només els esperits malignes, com que una altra llegenda deia que a tot aquell que entrés a la mansió no se'l tornava a veure mai més, de ben segur no hi anirien. I així va succeir. Els d'Scotland Yard, s'ho van prendre com una broma de mal gust. En Conrad —el majordom— va enterrar-lo dins la cambra mortuòria d'aquella mansió-castell, on ja hi descansaven la resta d'avantpassats del senyor. Havia complert la seva voluntat, esdevenir per sempre més en l'anonimat, però això sí, trauria a la llum els seus descobriments sobre l'electricitat, química i els invents. Tot i que alguns havien desaparegut, no li preocupà gaire, pensava que el seu amo devia haver realitzat alguna mena d'escrutini, i n'havia eliminat un que altre. Havia esdevingut l'home més ric del país i fins i tot, donava diners per a obres benèfiques. Deixava que tota la ciutat d'Inverness i dels voltants visités la mansió sobre la qual s'explicaven tantes llegendes i coneguessin la vida i miracles del seu amo, fins a esdevenir un altre lloc emblemàtic d'aquelles contrades.

Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
«L'inventor misteriós»
Del recull de relats "Connexions"
Accèssit categoria D - VI Concurs Literari Vila d'Alcarràs 2002

Il·lustració:

"Ou-Home-Enigma"
Alejandro Merino

Referència:

Corretger i Olivart, Josep Maria.
«L'inventor misteriós»
Lo Càntich. N.19. Etopeia, 2013
Abril - Juny, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 19>
EAN: 9772014303002 19>

L'erotisme a la literatura: «L'erotisme al Barroc» Joan Abellaneda i Fernández "Amb aquesta secció ens volem apropar al coneixement d'aquesta realitat de la persona i la cultura: l'erotisme i, per tant, de la sexualitat humana. Naturalment, sempre en relació a la literatura i donarem un tomb per la història i per la geografia. Parlarem, doncs, de l'amor, de la persona, de la felicitat, del desig, dels instints, de la luxúria..."

L'erotisme al Barroc

I
El tema

Un tastet d'erotisme al Barroc

     Ja ho digué en Joan Fuster: «Cal salvar el nostre "patrimoni" [...] "eròtic". L'erotisme s'ha convertit en una al·lucinació general, comprensible després de molts anys -de fet, després de molts segles- de quaresma oficialment imposada».

     Realment la poesia eròtica posseeix unes característiques úniques per entendre l'estètica de cada moment de la història, ja que reflecteix d'una manera diàfana la visió del món.

     Al contrari del que es podria pensar, el tema eròtic, tractat obertament en l'Edat Mitjana, va experimentant a partir del segle XVI un procés de clandestinització que arriba el màxim grau en el segle XX. A l'època barroca, aquesta presa de consciència ja és prou forta per començar a marginar de la impremta la literatura obertament eròtica.

     Tan mateix, en aquesta época l'erotisme és curiosament conreat per sectors socials que avui considerem incompatibles amb això; per exemple, eclesiàstics. També hi ha manifestacions de burgesos i d'altres sectors, però de totes maneres, la majoria de composicions d'aquesta temàtica són anònimes.

     Trobem a la poesia satírica del segle XVII com l'enamorat és motiu de burla (quan hi apareix és enganyat per la seva estimada, o simplement es converteix en víctima de les vel·leïtats del sexe femení); en canvi, és admirat qui practica la sexualitat sense quedar-ne presoner. El següent poema d'un enamorat callat que, quan pot realitzar finalment el seu desig eròtic, es veu contrariat per una inoportuna impotència és prou il·lustratiu:

Per sa pròpia senyora...

Per sa pròpia senyora, un majordom
estava rematat de amor estrany,
quan ab quimeres la mitat de l'any
passa, sens oferir-se-li lo com.

Ella, que entén i vol al gentilhom,
procura dar remei a son afany,
mes lo covard, que dubta si és engany,
se glaça i no en la beina, el com ha nom.

Deixà'l al fi per nècio al propi instant
quan allargava el morro el caragol,
vermell com una grana d'empeguit;

i jura el gentilhom li pesà tant
que se'l troba plorant de sol a sol
i el té ab caldsfreds i basques cada nit.

Anònim
(Melbourne, Austràlia, 1934)
«Per sa pròpia senyora...»

Il·lustració:
"El somni d'Endimió"
Anne-Louis Girodet de Roussy-Trioson
(Montmorency, França, 1767 - París, França, 1824)

II
Les vostres aportacions

El caníbal amorós

Imagina que volgués menjar-te
probablement començaria
pels dits, les galtes i els pits
tot i que em temptaries sencera,
tan poderosament especiada
per fer-me desdir de la meva tria.

Mentre t'engolís sencera
com llepolia, com llaminadura
deixaria els ossos petits
amb molta cura vora el plat
i acariciaria els més grans
com si fossin talismans de vori.

Quan ja hagués acabat amb el teu TU comestible
(la teva llengua n'informaria el meu contestador)
em desvetllaria a l'engonal de la nit
per sentir, molt lentament,
el teu esperit planyívol i encisador
rosegar-me els dits de mans i peus.

Aquí, amb un gest rar i delicat,
algú deixa anar el seu cor
i l'ofereix en una cullera,
guarnit d'adjectius.

Chris Wallace-Crabbe
(Melbourne, Austràlia, 1934)
«The Amorous Cannibal»

Il·lustració:
"Eros i Psyche"
Markus Lüpertz
(Reichenberg, actual Liberec, República Txeca, 1941)

Traducció:
Montserrat Aloy i Roca
El seu bloc: cantireta
«El caníbal amorós»
de l'obra:

«The Amorous Cannibal»

Chris Wallace-Crabbe

Suppose I were to eat you
I should probably begin
with the fingers, the cheeks and the breasts
yet all of you would tempt me,
so powerfully spicy
as to discompose my choice.

While I gobbled you up
delicacy by tidbit
I should lay the little bones
ever so gently round my plate
and caress the bigger bones
like ivory talismans.

When I had quite devoured the edible you
(your tongue informing my voice-box)
I would wake in the groin of night
to feel, ever so slowly,
your plangent, ravishing ghost
munching my fingers and toes.

Here, with an awkward, delicate gesture
someone slides out his heart
and offers it on a spoon,
garnished with adjectives.

ooO0Ooo

Les mans

     Les mans una extremitat total (la mà) i parcial (cinc dits) amb autonomia.

     Mà a Mà. Dit a Dit.

     Agafem, toquem, acaronem i comuniquem unes sensacions tàctils estimulants i excitants.

     Una referència al massatge sensitiu i eròtic. Massatge amb les mans i altres parts del cos, la llengua...

     Les mans llisquen per totes les parts del cos, jugant i entretenint-se a les zones més erògenes del cos.

Joan G. Pons
A RC: http://relatsencatala.cat/autor/joan-g-pons/571148
«Les mans»

Il·lustració:
"Cova de les mans"
Anònim Prehistòric. Santa Cruz. Argentina.

III
El racó ocult del joandemataro

Sobre la teva pell nua

Anhelo pintar sobre la teva pell nua les meves fantasies
I traçar les línies prohibides que dibuixen els teus llavis
-Tots-
Anhelo lliscar per les teves corbes, suaument,
I modelar el contorn del teu cos tendre.
Amb ulls tancats ho faria per guardar-te a la memòria
I posseïr-te al meu caprici sense demanar-t'ho
-sense normes-

Cobejo sentir la teva olor més íntima
-Intensament-
I gravar el so del teu gemec apassionat, a cau d'orella,
Nascut de la joia de l'entrega a la vida.
Cobejo la brillantor de les teves galtes enceses
I el ritme del teu cor accelerat -acompassat amb el meu-
Amb ulls tancats ho faria per guardar-te a la memòria
I posseïr-te quan volgués, com un caprici sense sentit
-sense normes-

Voldria pintar la teva pell, ser el poeta del teu gaudi,
el músic del teu eretisme...

El teu creador voldria ser.

Joan Abellaneda i Fernández
«Sobre la teva pell nua»

Joan Abellaneda i Fernández,
articulista i membre de l'Equip Editorial de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:


Esquitxos d'una vida

Referència:

Abellaneda i Fernández, Joan.
«L'erotisme al Barroc»
A: L'erotisme a la literatura
Lo Càntich. N.19. Etopeia, 2013
Abril - Juny, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 19>
EAN: 9772014303002 19>

«Després de 50 anys...» Gemma Matas Gustems Il·lustració: Alejandro Merino

Després de 50 anys...

     En Ramon, com cada dia, al plegar de la feina, se'n va a seure una estoneta en aquell lloc concret de la ribera del riu Ripoll. Viu al barri de Torre Romeu de Sabadell, en un pis molt modest construït després que la gran riuada de l' any 1962 es va emportar casa seva, així com també la de molts altres veïns, amics i familiars.

     Té 64 anys i no ha pogut oblidar l'horror que va sentir quan la riuada, provocada per la pluja torrencial caiguda en molt poc espai de temps, va causar una tragèdia tan gran, emportant-se tot el que anava trobant pel camí: habitatges, cotxes, arbres i tantes persones... entre elles al seu pare i la Clàudia, la seva germaneta, aquella nina tan preciosa de dos anys, que la força del corrent li havia fet relliscar de les mans!

     Desesperat, va intentar ajudar a la seva mare que va sortir il·lesa, però no va poder fer res pel seu pare. Va perdre la vida en intentar salvar la nena. Van trobar el seu cos prop de Cerdanyola, però la petita, era una més del gran nombre de desapareguts que mai es va poder trobar. Ves a saber si va ser arrossegada fins el mar o ves a saber on va anar a parar! En aquell moment, ell tenia 14 anys.

     El rosec que sentia dintre seu des de llavors, no el deixava viure. Li donava la sensació que era culpable de les dues pèrdues, s'acusava d'haver tingut un moment d'indecisió, però no ho podia precisar. Potser no havia sigut prou valent per llançar-se a l'aigua i seguir al seu pare. Va anar tot tan de pressa que el seu cap no pensava amb la claredat suficient, per fer-li veure les coses tal i com havien passat en aquell moment.

     Al cap dels anys, es va casar amb una noia que vivia en el mateix bloc de pisos, i que eren amics des de petits. En el moment de les riuades, també havia perdut al pare, només li quedava la mare i l'àvia.

     Van tenir dues filles. La gran feia tres anys que s'havia casat i tenia una nena d'un any i mig. Era una nena preciosa que a ell li recordava molt a la seva germaneta, tant pels cabells rossos i rinxolats, com pel color tan blau dels seus ulls, i també per la seva expressió.

     Amb el temps, es podia haver forjat una imatge equivocada, però la seva dona no el contradeia, ella també li veia una gran semblança.

     Tot i ser l'avi d'aquell angelet i estimar-la amb bogeria, no aconseguia esborrar aquell mal son i seguia tenint la necessitat d'anar a seure cada dia una estona al costat del riu, just en aquell lloc on hi havia estat casa seva. La dona li respectava aquell costum. Sabia que havia patit molt i que no es podia treure el dolor que el turmentava per dintre. Necessitava aquella estona de soledat!

     Quantes i quantes famílies havien patit situacions extremes aquell any, molts havien perdut éssers estimats, d'altres totes les seves pertinences i més d'un ho havia perdut tot, la família, la casa i les ganes de viure...

     Ja han passat 50 anys, però sempre havia quedat en el record dels ciutadans que ho van viure, igual que d'altra gent de fora que els hi interessava el tema, com per exemple la Laura, sempre àvida d'aprendre. Un dia, s'assabentà que aquí a Sabadell s'hi feien diversos actes per commemorar aquest fet. Ella, com altres, sempre havia viscut a Barcelona però això no treu que li vagi cridar l'atenció tot allò que va passar quan era molt petita i que va portar tantes desgracies, tant a la mateixa Ciutat Comtal, com a les comarques del voltant.

     Tot i que no sabia que era el que els havia passat a la seva família, suposava que havien hagut de patir molt, perquè si alguna vegada sortia aquell tema en conversa o feien algun reportatge sobre el fet, donava la sensació que tant el seu pare com la seva mare sentien un calfred i tancaven de seguida la radio o la televisió on en parlaven.

     De jove, havia sigut una noia molt alegre i sempre disposada a ajudar en el que calgués. Era filòloga d'anglès a la universitat i des de ben petita havia demostrat gran interès pels estudis. Els seus pares, com a persones benestants, s'havien pogut permetre donar-li una bona preparació, aprofitada molt bé per ella al llarg dels anys. Se'ls estimava moltíssim i els seus pares li corresponien igual. Era filla única i rebia tota mena d'atencions.

     No s'havia casat ni tenia parella. Havia festejat molt temps amb un noi que la va decebre en moltes ocasions. Sense ni adonar-se'n, quan ho van deixar, es va anar tancant en si mateixa i no va tornar a sentir interès per ningú, tot i que no li havien faltat pretendents.

     Els anys anaven passant però encara feia molt de goig, tot i que superava la cinquantena. Els seus pares feia temps que havien mort. De fet, ja eren grans. Des d'aleshores, es sentia molt sola.

     Sempre li havia agradat descobrir coses noves, investigar i anar a conèixer llocs que fossin del seu interès.

     Quan es va assabentar que el Museu d'Història de Sabadell oferia la possibilitat de fer una visita pel sector del Ripoll on hi varen haver més desgràcies, pensà que seria interessant de veure-ho i coneixeu amb una visita guiada, que li expliquessin ben bé com va succeir tot allò, i decidí anar-hi, fent la reserva amb temps suficient per no trobar-se que ja no hi havia lloc.

     Per fi, arriba el diumenge esperat, s'arregla i se'n va cap a l'estació dels Catalans per agafar el primer tren que vagi a Sabadell.

     Quan ja ha arrencat, tot i que va asseguda, sent com un lleuger mareig, no sap de què li ve.

     No és la primera vegada que té aquesta sensació. Des de molt petita, sempre havia tingut aversió a la platja. Mai li havia agradat anar al mar ni a nedar. Els seus pares tampoc li havien obligat. Només de pensar-ho, notava aquell lleuger mareig.

     Mira per la finestra i decideix tancar els ulls. Segur que s'anirà sentint millor.

     Amb el moviment del tren, es va adormint i com moltes altres vegades a la seva vida, té un mal son que la turmenta profundament.

     Veu una nena molt petita ficada dintre l'aigua, no sap on, amb molta dificultat per respirar, l'aigua li priva i la fa córrer a una velocitat incontrolable, no pot parar, nota uns braços que la deixen anar i... en nota uns altres que la subjecten. De cop i volta, la tornen a deixar anar i la força de l'aigua la segueix arrossegant però, ara se sent sola, quasi no pot respirar i... es desperta sobresaltada. Aquest mal son l'ha acompanyat tota la vida!

     Ho havia comentat amb els seus pares i sempre li havien dit que no en fes cas, li devia semblar que es repetia però el més segur és que no tenia més importància, moltes vegades somniem coses que no tenen cap sentit, tot i que no deixen de donar-nos malestar.

     En arribar a Sabadell, baixa del tren, pregunta on és el museu exactament, tot i que ho havia mirat a la guia preferia anar segura, li indiquen cap on ha d'anar i un cop hi ha arribat, es presenta i se'n va amb el grup que van a fer la visita.

     Van seguint l'itinerari previst amb les corresponents explicacions molt interessants i arriben al punt on els hi indiquen que hi havia hagut les cases que se'n va emportar la riuada i les desgràcies que va provocar.

     Tot el grup va mirant aquí i allà i de cop i volta, la Laura té una sensació desconeguda, s'espanta, no sap que li passa. Nota com si no podés caminar, li falta l'alè, respira amb dificultat, mira davant seu i se'l hi enterboleix tot. Cau estesa a terra. Els responsables van de seguida a veure que ha passat i a socorre-la. Al mateix temps, en Ramon, que està allà assegut, s'aixeca i també si acosta amb rapidesa. La Laura es recupera, obre els ulls i veu una persona que la mira fixament.

     En aquell moment, en Ramon acaba de descobrir aquells ulls blaus tan enyorats i somniats i aquells rinxols rossencs tan coneguts per ell. Amb un fil de veu diu... Clàudia?

     La Laura està com petrificada. No entén res del que està passant però sent desaparèixer la seva solitud. Sent com si tingués algú molt estimat al seu costat, sent... que sent? Aquell home ha dit, Clàudia... el nom no li sona gens estrany, és com si algú la cridés a través del temps, que està passant?.

     L'home s'incorpora i l'ajuda a aixecar-se. La Laura, nota un calfred, no sap per què, però se l'hi abraça fortament.

     Els responsables del grup es queden sorpresos i quan li pregunten si es troba bé per seguir, ell, els hi diu que no cal, que l'estava esperant i ja és a casa seva. La noia els hi fa un senyal afirmatiu amb el cap i s'acomiada d'ells.


     Han hagut de passar 50 anys per retrobar-se, però ni l'un ni l'altre es senten estranys, noten una sensació de pau interior incomprensible. S'abracen plorant, no els hi calen paraules, els dos germans s'han retrobat!

     La Laura, millor dit, la Clàudia, mai no sabria la veritat del que havia passat el dia de la riuada, però aquesta va ser la història.

     El seu pare, en veure que la nena relliscava dels braços d'en Ramon, degut a la forta corrent, es va llençar com un boig a socorre-la. Li va semblar que la tenia a l'abast i la podia agafar, però no va veure un tronc que s'havia tombat i havia quedat travessat i el fort cop que va rebre, el va estabornir, això va provocar la seva mort. El van trobar prop de Cerdanyola. Un noi que seguia corrent avall, se'n va adonar i va anar darrera la nena. La va poder agafar, el corrent el va obligar a seguir endavant. L'aigua semblava boja i sens saber com, la nena se li va escapar dels braços. Ell, va fer un mal moviment i va quedar penjat d'un tronc. La pressió de l'aigua se'l va emportar i no va poder reaccionar. Es va ofegar al cap d'uns moments. Molt a prop d'allà el riu feia un giravolt pronunciat. La part que tocava a la ribera, quedava mig coberta per unes branques que encara estaven subjectes al tronc de l'arbre i la nena hi va quedar enganxada amb la seva roba, tot i que amb molt poques forces per continuar vivint. Una parella que hi havia allà en aquell moment, es van tirar instintivament per agafar-la. En veure que ningú en feia cabal, se la van emportar. Va estar ingressada en una clínica fins que es va recuperar i desprès, en veure que ningú demanava per ella, van procedir a la seva adopció.

     És com un conte, aquella nena se'n va sortir però, quants d'altres van arribar a morir en poc temps i... potser també quantes adopcions es van fer d'altres nens que s'havien quedat totalment sols i perduts!

Gemma Matas Gustems
(Barcelona, 1950)
«Després de 50 anys...»
1er Premi del 8è Concurs de Contes de la Gent Gran
Ajuntament de Sabadell, 2013

Il·lustració:

"Riuada"
Alejandro Merino

Referència:

Matas Gustems, Gemma.
«Després de 50 anys...»
Lo Càntich. N.19. Etopeia, 2013
Abril - Juny, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 19>
EAN: 9772014303002 19>

«"Foc grec" de Sílvia Romero» XIX Premi de Narrativa Ciutat de Manlleu Per: Mercè Bagaria

"Foc grec" de Sílvia Romero

XIX Premi de Narrativa Ciutat de Manlleu

Per: Mercè Bagaria

Sílvia Romero: «L'escriptura és una forma de vida»

     Després de dos llargs anys de vida agitada, encarregant-se de tirar endavant l'Associació de Relataires en Català (ARC), Sílvia Romero s'ha pogut centrar per fi en l'escriptura, que assegura que és «una forma de vida». I l'escriptura, que se sent prioritzada i estimada, li retorna la dedicació amb un premi, el "XIX Premi de Narrativa Ciutat de Manlleu", que li van concedir el 21 d'abril per "Foc grec".

Què va inspirar la història

     "Foc grec" és un relat llarg, inspirat en una fotografia publicada en El Periódico el mes de març de 2010. Eren dies de protestes continuades, de revolta ciutadana, de confrontacions entre els manifestants i la policia. En aquella fotografia, es veia un balcó amb la barana de ferro i les cames d'una dona ajaguda, amb la sabata mig penjada. Els manifestants havien tirat pedres contra una entitat bancària i havien calat foc a l'oficina on treballava la dona, que va morir a causa de la inhalació de fum.

     Ens explica que la fotografia va suscitar-li un seguit de preguntes: contra qui lluitaven els manifestants? Contra qui lluitem quan fem una protesta ciutadana? On queda la racionalitat? I d'aquestes preguntes al relat premiat només hi va haver un pas. «Algú tira la primera pedra i un altre, que mai no actuaria així, en veure-ho tira la segona i un altre, que tampoc no actuaria mai així, llança la tercera i ja no hi ha aturador», diu la Sílvia, que afegeix que la història de "Foc grec", emmarcada en les revoltes d'aquests darrers anys a Grècia, retrata les relacions entre dues famílies en la veu d'un periodista que és qui fa de narrador.

     Tot i que la Sílvia no creu que la literatura hagi de tenir una finalitat didàctica, ens comenta que aquest relat duu un missatge implícit: «No deixar-se portar, no permetre que el grup ens arrossegui a fer allò que mai no faríem com individus».

«En fitxes de cartolina»

     La fotografia del diari enceta el tema de la inspiració. Tenim curiositat per saber com treballa, com va construint les històries que escriu. Comenta que si el relat és breu, l'escriu a raig, mirant d'estructurar-lo sobre la marxa i treballant l'estil un cop ja ha abocat tot el que volia dir, perquè el contingut sempre el té clar. I sí el relat és llarg? Si és una novel·la?, li preguntem. Ella, no sé si se n'adona o no, però s'apassiona mentre ho explica: «Si és una novel·la, la cosa canvia. Quan escric una novel·la, passo molt temps pensant. Penso en què vull explicar, quins personatges faré servir per explicar-ho, com seran, quina estructura ha de tenir el text, qui serà el narrador, on passarà l'acció, en quina època, quan durarà... En aquests casos, faig servir fitxes de cartolina, d'aquelles de tota la vida. M'ho apunto tot, de tal manera que, quan començo a escriure, ja està tot pensat.

Guanyadors i finalistes de l'edició d'enguany del "Premi de Narrativa Ciutat de Manlleu".
Sílvia Romero ha estat la guanyadora amb el relat "Foc grec"

     D'aquesta minuciositat, n'és una bona mostra Verí. Els que l'hàgiu llegit sabreu a què em refereixo. Només cal fixar-se en els apunts que fa dels personatges: l'estatura, el pentinat, la muntura de les ulleres o l'estil de la roba que fan servir, perquè aquestes eleccions, que semblen tan insubstancials a primera vista, acaben per dir molt d'un personatge.

«Anant en moto o rentant els plats»

     I ara que ja sabem com treballa, ens agradaria saber com li vénen les idees i si les muses hi tenen alguna cosa a veure. I ens assegura que les idees apareixen «en el lloc més insospitat. Quan et submergeixes en una història de tal manera que ja forma part de tu, sovint la bombeta s'encén mentre vas en moto o mentre rentes els plats..., mentre fas les coses més normals de la vida quotidiana. Quan l'escriptura és una forma de vida, portes totes les històries a dins en stand by i en el moment que menys ho esperes, just mentre pensaves en una altra cosa, ho veus tot clar. I ho dic perquè em va passar que estava encaparrada en una qüestió que no sabia com resoldre i, un dia, mentre estava esperant que el semàfor es posés en verd per travessar el carrer, vaig lligar tots els caps. No va ser un miracle. Ni tampoc les muses. Les muses actuen de manera proporcional a les hores de feina que inverteixes. Com més temps inverteixes, com més ofici tens, més inspiració i més idees».

La importància dels diàlegs

     Amb cinc novel·les publicades, la Sílvia ens va sorprendre amb una obra teatral i fent gala d'uns profunds coneixements del món del teatre. I és clar vam voler que ens expliqués com va néixer Verí. «Els pares tenien una caseta a Sant Vicenç dels Horts, on hi passàvem els estius. Som cinc germans, i per entretenir-nos representàvem obres de teatre. Així ens distrèiem nosaltres i també s'ho passava bé la família. La meva germana era qui escrivia les obres. Així va néixer l'amor pel teatre com a espectadora i també com a lectora...».

     La Sílvia torna a apassionar-se. Gairebé no tinc temps de prendre notes i no voldria deixar-me res, perquè tot el que diu ajuda a conèixer-la millor. S'atura un moment, inspira i retorna a la infantesa: «A més de fer teatre, de petita també llegia tebeos i còmics. M'agradaven especialment les històries de "El capitán Trueno" i "El jabato", que era el meu preferit, "El corsario verde", "Los cuatro fantásticos", "Superman" i "Spiderman", que era un altre dels meus herois preferits... Sempre em fixava molt en els diàlegs. Quan vaig ser més gran, em vaig adonar que els diàlegs fan avançar l'acció, mostren els personatges, fan que la lectura sigui més dinàmica. I com que els diàlegs tenen molta importància, fins i tot vaig un curs de guió cinematogràfic per aprendre a escriure'n. I tot això em va anar molt bé per crear "Drama en tres actes", un relat penjat a RC el 7 de novembre de 2005 i que és l'origen de Verí. El relat posseïa prou elements per créixer. Les històries mogudes per la traïció i l'enveja es fan grans soles, sense que te n'adonis».

No defallir mai

     La Sílvia diu que, tal com està el món editorial la difusió dels autors, tant dels nous com dels consagrats és mínima. I que la millor manera de tenir certa presència, i ella parla per experiència, és concursant: «escriure, enviar el relat o la novel·la a concurs i no defallir mai. Algun dia, la sort et somriu».

El qüestionari

Un llibre de capçalera
Fahrenheit 451 de Ray Bradbury. M'agrada molt la defensa que fa de la lectura. Comparteixo la idea que llegir ens fa més lliures.

Un autor imprescindible
Mercè Rodoreda, perquè les històries que explica són universals i perquè les relacions entre els personatges que protagonitzen aquestes històries tenen absoluta vigència.

Una música per inspirar-te
Andreas Wollenweider, la música new age en general.

Un protagonista que sempre funciona
Un personatge dolent, posseït per alguna passió molt marcada, com ara l'enveja o la gelosia.

Un valor infal·lible en una novel·la
L'amistat. L'amistat incondicional, la confiança i la lleialtat cap a l'amic.

Escrius a mà?
Sempre en el portàtil.

Amiga del e-book?
Ara per ara i sobretot per motius professionals, fidel al paper.

Quan escrius tens en compte les modes?
Només que la història em resulti atractiva, i després jo intento fer-la atractiva per al lector.

Quin llibre t'acompanya aquests dies?
Sempre més d'un alhora, sobretot des que coordino clubs de lectura. Reconec, però, que tinc més tirada cap a la novel·la que cap a la poesia. Ara, per a un dels clubs de lectura, m'estic llegint El jardín de las mujeres, de Aminatta Forna, una autora escocesa, criada a Sierra Leone, que ofereix una visió màgica d'Àfrica.

Tens alguna història al calaix?
En una carpeta de l'ordinador. No una, no, en tinc dues de començades, que vaig escrivint segons el dia, i dues d'acabades. Una tracta el tema de l'èxit, la fama, l'enveja. L'altra parla de la incomunicació dins de la família, la incomunicació que fa que els personatges esdevinguin desconeguts uns per als altres.

Mercè Bagaria

Referència:

Bagaria, Mercè.
«"Foc grec" de Sílvia Romero»
XIX Premi de Narrativa Ciutat de Manlleu
Lo Càntich. N.19. Etopeia, 2013
Abril - Juny, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 19>
EAN: 9772014303002 19>

Al Sud del Gran Riu... «L'enterca llum de la vesprada...» (Lliurament del II guardó "El Poblet" a Vicent Alonso) Francesc Arnau i Chinchilla "Cròniques culturals del País Valencià".

«L'enterca llum de la vesprada...»
(Lliurament del II guardó "El Poblet" a Vicent Alonso)

"És així la poesia?
Ens cal
tanta precisió per desvetllar
la riquesa de la realitat?"
-Vicent Alonso-

          Fa uns mesos, quan "Pepito", que és el president del Grup de Danses "El Poblet" em va dir (...i que ningú no s'entere, eh?) que el segon guardó "El Poblet" li ho anaven a concedir a Vicent Alonso, vaig pensar que ja era hora de que se li reconegués ací al poble la seua trajectòria. Dic açò perquè pense que ací al poble no se l'ha tractat gens bé, sobretot per la seua etapa com a regidor de Cultura en plena transició, una època en la que teníem tantes il·lusions per canviar les coses. Per això, i també perquè el Vicent sempre ha tingut amb mi un tracte exquisit i generós, em vaig alegrar tant per la distinció de la que anava a ser objecte.

Cartell de l'acte

          De seguida vaig pensar en fer una crònica de l'acte per a publicar-la a la secció "Al Sud del Gran Riu..." de la revista digital "Lo Càntich", en la que col·labore, però uns dies abans, el mateix Josep Aparicio "Apa", el nostre gran "cantaor" (Pepito) em va dir si volia participar a l'acte recitant algun poema de Vicent. No sóc massa bon rapsode (em falta preparació i experiència) però tractant-se del Vicent, i demanant-m'ho ell, no em podia negar, i per això li vaig dir que d'acord.

          En un primer moment vaig pensar en deixar estar lo de la crònica, però després de veure l'acte "entre bambolines", he pensat que seria interessant fer una crònica diferent, no com a espectador, sinó sota el punt de vista d'un dels protagonistes. Espere que la idea funcione...

          Vaig arribar al Teatre "Capitolio" abans de les 18 hores. L'acte estava programat per a les 18,30, i no havia pogut assistir-hi a l'assaig general del matí per causa del treball, i per tant havia de fer la prova de so i quedar d'acord amb el guitarrista que m'acompanyaria al llegir el poema. Per cert, que havia triat "Arbre" del darrer llibre de poemes de Vicent, que duu per títol "En l'aspre vent del nou món", del que vaig fer una ressenya al meu blog.

          Amb el guitarrista (Roberto) em vaig posar d'acord de seguida, doncs, la melodia que ell havia triat (el famós "Romanç anònim"), em va agradar com quedava al casar-la amb el poema. Aleshores vaig parlar amb l'Eduard Marco, que s'havia encarregat de la coordinació de les lectures, i em va dir en quin ordre em tocava eixir, i com em presentaria la presentadora (Empar). Enmig hi havia també actuacions del Grup de Danses amb diversos cants i balls, doncs, no cal que diga que tot estava organitzat pel Grup de Danses "El Poblet", una institució emblemàtica de Godella, amb el Pep al capdavant.

          Tan sols em va mancar la càmera de fotos, ja que no sóc usuari dels mòbils (vade retro) ni de tots aquells aparells amb els que els joves d'avui en dia estan tan enganxats. En un primer moment érem sis els que llegiríem poemes del Vicent, comptant amb la presentadora, l'alcalde que no estava segur, i l'Eduard, que també faria una semblança del guardonat. Ell va ser alumne seu, quan estudiava Filologia a la Universitat de València, on Vicent Alonso va exercir l'ensenyament durant molts anys. Coneixia a tots els rapsodes, menys a un personatge, encara que em resultava conegut. Després d'estar una estona raonant amb ells, em vaig assabentar de que es tractava del Manolo Miralles, del grup Al Tall. Li vaig parlar del meu germà Pep, de quan venien a casa dels meus pares a assajar amb "Ball a Banda", que havien organitzat ells, i on el meu germà tocava el baix (la tuba).

El Grup de Danses "El Poblet" en acció
(Fotografia: Andreu García)

          Jo duia unes breus paraules d'introducció, sobre la meua relació amb el Vicent, al poema que anava a llegir, i el Manolo en veure-ho va pensar en contar una anècdota. El cas és que ell estava per a col·laborar a l'homenatge que se li anava a fer a Vicent Alonso, però pensava que es tractava d'un músic del poble que coneixia, i que es diu igual. Quan es va adonar de la seua confusió, va veure en una de les fotos del Power Point que s'anava a projectar, que estava ell mateix, i és que havien coincidit en una d'aquelles vetllades literàries de "La Forest d'Arana", en les que Vicent era un assidu participant, el mateix que molts altres poetes d'aquell moment (Pere Bessó, Lluís Roda, Pérez Montaner, Joan Vicent Clar, etc.).

Manolo Miralles (Fotografia: Andreu García)

          Entre poema i poema, cants i balls, i els nervis del directe (el micròfon que no funciona, el "Violí" que solta un gall, els músics que s'equivoquen de cançó, etc., va arribar el meu moment.

Recitant el poema "Arbre" amb l'acompanyament del Roberto
(Fotografia: Andreu García)

          Sincerament, pense que ho vaig fer fatal, però almenys no va venir Canal 9, i no quedarà enregistrada la meua actuació en cap lloc. Allí darrere on estàvem no s'escoltava gairebé res del que dèiem els que sortíem a l'escenari, però va arribar el moment culminant, quan Apa va cantar allò que sembla impossible de cantar, i en acabar, quan havia tirat el lleu, entra i diu tot astorat: "M'he cagat!". "Osti" tu!, i va i se'n va directament al lavabo a rentar-se. I és que era veritat, hi ha per això i per a més.

          Per a qui no coneixeu l'Apa i el Grup de Danses "El Poblet", ací us podeu fer una idea del seu art:

Josep Aparicio "Apa", per a mi sempre serà "Pepito"
(Fotografia: Andreu García)

          Després vingué el moment del lliurament del guardó (una litografia d'una artista que no sé ara quin és el seu nom, que representa un arbre on el tronc sembla una dansaire amb les branques que li surten dels braços). Va pujar el Vicent molt emocionat, i eixírem tots els participants a l'escenari aplaudint. Va fer un parlament, on recordà un acte al mateix teatre de fa molts anys, quan convidaren a l'Estellés, i recordava fins i tot, la butaca on estava assegut. Després ens va llegir uns poemes seus, encara inèdits que ha fet sobre alguns quadres de Pinazo. No podíem des del lloc on estàvem escoltar bé els versos, però sí que hem gaudit de l'emoció del moment, i després ha hagut un vi d'honor acompanyat d'algunes frivolitats. Allí en la recepció del teatre hem estat raonant amb alguns dels espectadors que la veritat no han estat massa nombrosos, però que en aquesta ocasió pense que la qualitat de les persones supera a la quantitat.

Vicent Alonso rebent el guardó
(Fotografia: Isabel Català)


Vicent Alonso... Ja era hora!
(Fotografia: Andreu García)


Tots els participants a la cloenda de l'acte
(Fotografia: Andreu García)

          Allí ens hem acomboiat per anar a sopar, i com tots els restaurants del poble estaven complets (malgrat la crisi) hem anat al Casino de Massarrojos, on per un preu mòdic ens han servit unes picades molt bones, xulles de corder a la brasa i embotits...

Amb el "Pepito", Teresa, i Manolo al sopar de Massarojos
(Fotografia: Francesc Arnau i Chinchilla)

          Hem raonat de temes diversos, però gairebé tots relacionats amb el cant d'estil, una cosa normal, donat els comensals (Apa, Miralles, Josemi, etc), i res més...

          Què hi resta?

          Repetir-ho!!!

          I em sembla que no tardarem massa...

Godella (l'Horta Nord), 26 de maig de 2013

--o0o--

Al Sud del Gran Riu:
«L'enterca llum de la vesprada...»
(Lliurament del II guardó "El Poblet" a Vicent Alonso)
© Francesc Arnau i Chinchilla
(Godella, l'Horta Nord -País Valencià-, 1953)

Il·lustració:
Ramon Navarro Bonet

Francesc Arnau i Chinchilla,
col·laborador i articulista de Lo Càntich,
escriu habitualment al bloc:


L'espill de l'orb

De l'autor:


L'espill de l'orb
poemes

Referència:

Arnau i Chinchilla, Francesc.
«L'enterca llum de la vesprada...»
(Lliurament del II guardó "El Poblet" a Vicent Alonso)
A: Al Sud del Gran Riu
Lo Càntich. N.19. Etopeia, 2013
Abril - Juny, 2013
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 19>
EAN: 9772014303002 19>

Relats finalistes del Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio 2012-2013 Maig 2013: «Escriptura» Associació de Relataires en Català

Relats finalistes del Concurs
ARC de Microrelats a la Ràdio 2012-2013
Maig: «Escriptura»

El jurat d'autors i autores del Concurs
ARC de Microrelats a la Ràdio 2012-2013 "Pecats capitals (7+1)",
desprès de les deliberacions necessàries, fa públic el veredicte de les obres
seleccionades corresponents al subtema: "Escriptura":

Relats seleccionats

Títol - Autor/a o Nick

El diari de l'Ada de: "Pit-roig"

Celsius 233 (Ganduls i malfactors) de: Ferran d'Armengol "L'Home Fosc"

Sr. Jutge, vull que tanqui Relats en Català de: Carles Ferran

Lady Shadow de: Mercè Bagaria "Frèdia"

Pecats, pecats, pecats... de: Montse Assens "mar"

Relats de qualitat seleccionats per a formar part del volum recopilatori "Pecats Capitals (7+1)"

Revelació de: Glòria Calafell "lavínia"

Somnis escopòfils de: Ferran d'Armengol "L'Home Fosc"

El color de les calces de: "SenyorTu"

La menja de: Elies Villalonga "EliesVF"

La cambra del pecat de: "Espiral"

Glop fatal de: Ferran d'Armengol "L'Home Fosc"

El vell Calet de: Montserrat Lloret "Naiade"

Llàgrimes de la memòria de: Lluís Servé "deomises"

Mandra de viure? de: E. Viladoms

L'encarregat de: Santi Sala "crohnic"

Parla-hi de: Ferran d'Armengol "L'Home Fosc"

Voldria ser ella... de: "chusteriana"

Cunyades de Carles Ferran

Arrogància i presumpció de: Montserrat Lloret "Naiade"

Arrogància de: Mercè Bellfort

El llegat de l'home de la piconadora de: Sergi G. Oset

El grafòman de Balsereny de: Jordi Masó Rahola "Vladimir"

Sequera de: "SenyorTu"

Enhorabona als autors i autores seleccionats.
Moltes gràcies a tots els participants.

Comissió de Concursos
Associació de Relataires en Català
Dijous, 30 de maig de 2013

Bases del Concurs i relats finalistes