"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole, 2016
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui, 2016
Març de 2016
Lo Càntich - Número 29 - Al·literació, 2015
Número 29 - Al·literació, 2015
Desembre de 2015
Lo Càntich - Número 28 - Apòstrofe, 2015
Número 28 - Apòstrofe, 2015
Setembre de 2015
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Relats finalistes del
VII Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio
"Mitjans de transport"
Novembre de 2016:
«... En cotxe»

Associació de Relataires en Català

Concurs ARC de Microrelats

Relats finalistes del
VII Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio
"Mitjans de transport"
Novembre de 2016: «... En cotxe»


El jurat d'autors i d'autores del
VII Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio "Mitjans de transport",
després de les deliberacions necessàries, fa públic el veredicte de les obres
seleccionades corresponents al subtema: "... En cotxe":

Relats seleccionats

Títol - Autor/a o Nick

"Consciència" - deòmises

"Essència" - qwark

"Referent" - crohnic

"Destinació comuna" - Llorenç Garcia

"El gran viatge" - Magda

"La llàgrima" - Mpilarc

"L'últim trajecte" - Esther Llombart Ramis


Enhorabona als autors i autores seleccionats.
Moltes gràcies a tots els participants.


Comissió de Concursos
Associació de Relataires en Català
Divendres, 2 de desembre de 2016


Bases del Concurs i relats finalistes


Referència:
«Relats finalistes del Concurs
VII Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio
"Mitjans de transport"»

- Novembre 2016 - ... En cotxe -
Lo Càntich. N.32. Catàfora, 2016.
Setembre - Desembre, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 32>
EAN: 9772014303002 32>
ISSN 2014-3036-N.32

«Stefania Maria Ciminelli»

La veu del traductor


Sílvia Romero i Olea
La veu del traductor (Sílvia Romero i Olea)

"Si sabem idiomes podem llegir qualsevol obra en la seva llengua original; en cas contrari necessitem la figura del traductor. Ells són els professionals que ens permeten gaudir de tants i tants textos literaris, i alhora una de les peces més desconegudes de l'engranatge editorial. Fem que s'escolti la seva veu!"

Stefania Maria Ciminelli
Stefania Maria Ciminelli


Qüestionari

1. Agafant el català com a idioma de referència, amb quins altres idiomes el treballes, ja sigui com a origen o com a destí?

     Tradueixo del català i de l’espanyol cap a l’italià, la meva llengua nadiua. He traduït alguna cosa en les combinacions inverses: es tractava d’assaigs i ho he fet sempre en col·laboració amb traductors que tenien el català o l’espanyol com a primera llengua.

2. Recordes quin va ser el primer llibre que vas traduir?

     El primer de tots crec que va ser un assaig de Miquel Siguán i William F. Mackey, que vaig traduir des de la versió espanyola: Educación y bilingüismo. El primer llibre de literatura va ser Cavalls cap a la fosca de Baltasar Porcel.

3. Podries dir-nos en quina traducció estàs treballant actualment? I ja posats: ens podries fer cinc cèntims sobre aquesta obra i comentar, si és el cas, amb quins problemes t'estàs trobant?

     Ara mateix estic traduint Viatge d’hivern de Jaume Cabré. És el quart llibre que tradueixo d’aquest autor i estic molt contenta que l’editorial finalment s’hagi decidit a publicar-lo. És un llibre de relats, i a Itàlia els relats no es llegeixen gaire. Per això l’editor dubtava.
     Es tracta d’un recull d’històries molt diferents, per tema i estil, que l’autor, com explica a l’Epíleg, ha escrit en un període molt llarg de temps i que han acabat juntes només al cap de molts anys i després de moltes versions. Històries de gènere molt variat, ambientades en èpoques i llocs diferents, però a la vegada relacionades entre sí, en una cadena d’ecos que el lector va descobrint a mesura que avança en la lectura.
     En ser un llibre de relats tan diferents, la dificultat principal està a captar cada vegada el to adequat per a cadascun d’ells.

4. En general, qui tria el traductor d'una obra?

     Sempre el tria l’editor. Els traductors podem proposar llibres o autors que voldríem traduir; els agents literaris, quan venen els drets d’una obra, poden suggerir un traductor si, per exemple, saben que ja ha treballat amb un determinat autor, però la decisió final és sempre de l’editor. Fins i tot, no és la norma, però hi ha casos en què un editor acaba comprant els drets d’un llibre arran de la proposta d’un traductor, però al final no encarrega la traducció a aquest traductor. I això pot passar per diferents motius: perquè ja col·labora regularment amb altres traductors d’aquell idioma, perquè ha fet fer una prova al nou traductor i no li ha agradat, etc.

5. Un traductor hauria de ser escriptor? Comportaria això algun avantatge o pel contrari pot ser un inconvenient?

     Un traductor és un escriptor i un autor de traduccions. Ara bé, m’imagino que la pregunta fa referència a un escriptor d’originals. Crec que en aquest cas l’autor ha de tenir molt present i clara la frontera entre la seva producció i la feina que fa amb originals d’altres autors, per no deixar que el seu estil s’imposi al text que està traduint. Ha de tenir molt clar que quan actua de traductor està totalment al servei del text d’un altre autor. Potser abans es tenia menys consciència d’això, però ara crec que hi ha escriptors que són bons traductors.

6. Hi ha alguna traducció que t'hagi proporcionat una satisfacció més intensa pel motiu "x" que sigui?

     Sí, Les veus del Pamano, el primer llibre de Cabré que he traduït. Per primer cop m’endinsava en l’estil peculiar d’aquest autor: trobava referències, citacions visibles i amagades, salts temporals i de narrador que funcionaven perfectament i que havia de fer funcionar igual de bé en italià perquè el lector italià s’enganxés a la història, tal com jo ho havia fet, i entrés en ella. Amb aquest llibre vaig aprendre molt.

7. Sovint els lectors ens preguntem quins mecanismes utilitzeu els traductors perquè l'original no perdi intensitat en ser traduït: com trobar el significat més exacte d'un mot, com mantenir els jocs fonètics o de paraula. Ens en podries fer cinc cèntims?

     Bé, és difícil d’explicar. Captar el significat exacte d’un mot, els jocs fonètics etc. depèn de la sensibilitat de cada traductor, que sempre serà diferent. Per això també diem que de cada original podrien existir més traduccions al mateix idioma, i totes igualment de vàlides. De fet, és el que passa amb molts clàssics. Aquí hi intervé la intuïció, el sentit de la musicalitat, el bagatge cultural, les lectures de cadascú, la memòria, el lèxic familiar...

8. També sovint es comenta que alguns idiomes són més rics que d'altres en un camp semàntic concret. Si això és cert, com es resol aquesta qüestió?

     És cert, però sempre hi ha una manera d’acostar-se a l’original, de reproduir-lo: amb paràfrasis, afegint un adjectiu o desplaçant una peculiar càrrega semàntica d’un substantiu a un verb, per exemple.

9. Per traduir bé un autor cal conèixer prèviament la seva obra i la seva escriptura?

     Quan encara no era traductora i somniava de ser-ho, em pensava que era fonamental, per això el meu somni em semblava inabastable. Sobretot tenint en compte, com dèiem abans, que generalment el llibre i l’autor a traduir l’escullen les editorials. En fi, suposo que seria l’ideal, però no, no és necessari. Quan tradueixes t’enfrontes a un text concret, l’has de desentranyar en cada un dels seus aspectes. Encara que t’hagis llegit tota l’obra d’un autor, fins que no et poses a traduir-lo no tens la mesura de les dificultats que presenta, de l’univers que se t’obrirà davant.

10. Creus que cal una sensibilitat especial per dedicar-se a aquesta professió? És a dir: cal que el traductor sigui una persona empàtica?

     Sí, de ben segur: es necessita empatia, curiositat, atenció, cura pels detalls, amor per la lectura, per la llengua (la de l’original i la de la traducció, que sol ser la llengua materna), per la cultura que s’expressa en una determinada llengua. Jo crec que un traductor no desconnecta mai: sempre estem atents, en qualsevol conversa, discurs, lectura, programa de televisió, pel·lícula, etc. a les expressions que escoltem, a captar girs i modismes que no coneixíem o a despertar els que teníem aparcats en el nostre bagatge lingüístic. Crec que aquesta és una característica innata, però també s’afina amb el temps practicant aquesta professió.


Altres dades:

Nom: Stefania Maria Ciminelli
c/e: info@smciminelli.com

Títols traduïts:

— Mercè Rodoreda, Quanta, quanta guerra..., La Nuova Frontiera, Roma (de pròxima publicació)
— Josep Rius-Camps, Diario di Teofilo, Gabrielli, 2016
— Sílvia Soler, L’estate che comincia, Mondadori, Milano, 2015
— A. Sánchez Piñol, Victus, Rizzoli, Milano, 2014
— A. G. Iturbe, La biblioteca più piccola del mondo, Rizzoli, Milano, 2013
— Sebastià Alzamora, Fatto di sangue, Marcos y Marcos, Milano 2013
— Flavia Company, L'isola dell’ultima verità, Edizioni e/o, Roma 2012
— Jaume Cabré, Io confesso, Rizzoli, Milano 2012
— Jordi Puntí, Valigie smarrite, Mondadori, Milano, 2011
— Jaume Cabré, L'ombra dell'eunuco, La Nuova Frontiera, Roma 2010
— Jaume Cabré, Le voci del fiume, La Nuova Frontiera, Roma, 2007
— Baltasar Porcel, Cavalli verso le tenebre, La Nuova Frontiera, Roma, 2003

Literatura infantil:

— Paula Carbonell, Un giorno al mare, La fragatina, 2015
— Patricia Romero, La ranocchia Tocotò, La fragatina, 2015
— Roberto Aliaga, Solo un orologio, La fragatina, 2015
— Meritxell Margarit, Piccola storia di Hiroshima, Mediterrània, Barcelona, 1998


Sílvia Romero i Olea
www.silviaromeroolea.es.tl

La veu del traductor
La veu del traductor



Referència:
Romero i Olea, Sílvia.
«Stefania Maria Ciminelli»
A: La veu del traductor
Lo Càntich. N.32. Catàfora, 2016.
Setembre - Desembre, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 32>
EAN: 9772014303002 32>
ISSN 2014-3036-N.32

«Interior»

Ramon Casas

Interior (Ramon Casas)


Ramon Casas
(Barcelona, 1866-1932)
«Interior»
'Interior (Ramon Casas)'


Referència:
Casas, Ramon.
«Interior».
Lo Càntich. N.32. Catàfora, 2016.
Setembre - Desembre, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 32>
EAN: 9772014303002 32>
ISSN 2014-3036-N.32

«Poema Visual núm. 209»

toni prat

Poema Visual núm. 209 (toni prat)


"La poesia visual per a mi, no és res més que poesia... i poesia per a mi, és allò que té la capacitat de commoure el conscient i l'inconscient de les persones, que remou les emocions i les conviccions i que sorprèn amb la seva eloqüència abstracta i exquisida...".
toni prat
Poesia Visual (toni prat)

www.poemesvisuals.com


Referència:
prat, toni.
«Poema Visual núm. 209».
A: Poesia Visual
Lo Càntich. N.32. Catàfora, 2016.
Setembre - Desembre, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 32>
EAN: 9772014303002 32>

ISSN 2014-3036-N.32

«Dolça joventut»

Maria Rosa Corretgé Olivart

Il·lustració: Xavier Gosé

Joventut (Xavier Gosé)

Dolça joventut


Records dolços
simpàtics i feliços,
érem joves
amb molts incisos.

Teníem inquietuds
poques experiències,
moltes perspectives
i escasses vivències.

El pas del temps
ens ha marcat,
dins l’oblit
d’un passat llunyà.

Oh, dolça joventut!
Si poguessis tornar,
amb tots nosaltres
sempre estar.


Maria Rosa Corretgé Olivart
(Alcarràs, 1978)
«Dolça joventut»

Il·lustració:
'Joventut (Xavier Gosé)'
"Joventut"
Xavier Gosé i Rovira
(Alcalá de Henares, 1876 - Lleida, 1915)


Referència:
Corretgé Olivart, Maria Rosa.
«Dolça joventut».
Lo Càntich. N.32. Catàfora, 2016.
Setembre - Desembre, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 32>
EAN: 9772014303002 32>
ISSN 2014-3036-N.32

«El jardí»

Roser Blàzquez Gómez

Il·lustració: Santiago Rusiñol

La Banlieue (Santiago Rusiñol)

El jardí


     Si no fos pel jardí, ja seria ben morta. Morta per dins, vull dir. Com una ceba, que es podreix pel cor i es va estovant, capa a capa, fins que fa aquella pudor d'un groc llefiscós que se't fica al nas i te l'emportes per tot arreu.

     El primer que faig, cada dia, és olorar les roses. Enfonso el nas, ben endins, i ensumo aquella fragància dolça, càlida, com de vellut, que gairebé embafa. En tinc de vermelles, de grogues, de blanques i unes que no saps massa de quin color són, però que recorden els grills de la taronja sanguina. Sempre m'ha agradat cuidar els rosers: podar-los a l'hivern, amb un tall ben net i de biaix, vigilant de no ferir el brot. I, a la primavera, treure'ls les flors que es despullen. A mi, els pètals de les roses em fan pensar en les llàgrimes; com si els rosers ploressin llàgrimes de colors. És per això que sempre tallo les roses abans que plorin, per evitar-los aquest mal tràngol.

     D'ençà que ja no em puc ajupir, per la cama, tinc l'hort en testos grossos. Però no és el mateix. Els tomàquets surten com ous de gallina i les faves, menudes com cigrons. I això que, cada any, remoc la terra i poso adob del bo.

     Les que sí que es fan són les maduixes. Les cullo ben madures i grosses, quan es pinten d'aquell vermell pujat. Però haig de protegir-les bé. Per fer-ho, dibuixo a tot el voltant una muralla de cendra i trossets de closca d'ou. L'enemic sembla inofensiu, sempre tan tranquil i amb aquella patxoca, però és una bèstia terrible, capaç de cruspir-s'ho tot en una sola nit! Ell sap que, si gosa creuar la trinxera, la pols li asseca a la bava i li entumeix el cos mentre els trossets de closca li tallen el ventre pel mig.

     Però allò que més m'agrada és fer llucar pinyols: de cirera, d'oliva, de nespra o albercoc. Els planto, ben enfonsats a la terra, i els rego dia sí, dia no. I me'ls miro cada matí i els xerro, a veure si, per curiositat de saber qui sóc, esquerden la clofolla i treuen el nas.

     Tant se val si els veïns em prenen per boja: pobra vella, deuen pensar, ha perdut el seny! I potser sí que tenen raó, perquè els parlo com si fossin els meus fillets. Si n'hagués tingut, potser ara no enraonaria sola, però Déu em va dar un ventre eixut, on els bebès s'hi assecaven com les panses, va dir el metge. Les criatures són com petits pinyols plantats dins d'una mare; terra fèrtil, aigua en abundància i, aleshores, esclaten: ara un bracet, ara un altre, ara una cameta, ara una altra, com fulletes. I creixen tan de pressa que, al cap d'uns mesos, ja s'han de trasplantar fora del test perquè no hi caben.

     Tant és si repapiejo, no faig pas mal a ningú. Només als cargols. A ells sí. Quan en veig un, l'esclafo amb la sola de la sabata. Creccc, creccc. Sense compassió. Bé haig de defensar el meu jardí, jo! I, després, rego amb la regadora blava, la que vaig comprar l'any passat i que té els forats petits perquè l'aigua caigui més a poc a poc i no faci solcs a la terra.

     En acabat, entro a casa i m'assec a reposar, vora la finestra oberta. Fa olor de tarongina. Les dàlies i els gladiols aviat floriran, de mil colors. Tanco els ulls i em sembla que dormo desperta amb el bransoleig del balancí i del perfum morat de l'espígol.


Roser Blàzquez Gómez
(Barcelona, 1970)
«El jardí»
(Del recull de narracions breus Del rostoll i l'espiga)

Il·lustració:
'La Banlieue (Santiago Rusiñol)'
"La Banlieue"
Santiago Rusiñol
(Barcelona, 1861 — Aranjuez, 1931)


Referència:
Blàzquez Gómez, Roser.
«El jardí»
Lo Càntich. N.32. Catàfora, 2016.
Setembre - Desembre, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 32>
EAN: 9772014303002 32>
ISSN 2014-3036-N.32

Notes biogràfiques:
«Bartomeu Rosselló-Pòrcel»

Josep Maria Corretger i Olivart
Notes biogràfiques: Bartomeu Rosselló-Pòrcel


De la mà de Bartomeu Rosselló-Pòrcel

(Palma, 1913 - El Brull, 1938)


'Bartomeu Rosselló-Pòrcel'

De la mà de Bartomeu Rosselló-Pòrcel


     Bartomeu Rosselló-Pòrcel fou un talentós poeta mallorquí. El reconeixement el sobrevingué després de mort, amb la publicació de l’obra Imitació del foc (1938), la seva obra estel·lar. Provinent d’una família senzilla de la ciutat de Mallorca, de jovenet assistí en col·legis religiosos, més endavant, estudià a l’Institut de Mallorca sota el mestratge de Gabriel Alomar, que aleshores escrivia en llengua castellana. És arran d’aquestes classes amb Alomar que Rosselló-Pòrcel s’apassiona per la literatura i comença a col·laborar en diaris locals, això sí, els primers escrits són en castellà, llengua que a poc a poc anirà canviant. Aviat decidí estudiar Filosofia i Lletres a Barcelona, aprofitant una beca que rebé de la Diputació de les illes, era així com es denominava la carrera de filologia en aquella època. Allí coneixerà i establirà una estreta amistat amb Salvador Espriu. Viu en una residència d’estudiants, lloc on aprofita per organitzar la biblioteca i fer-se càrrec de les edicions de la Residència, editorial que publicarà obres de Joan Teixidor, Marià Manent o Joan Vinyoli. En la seva etapa universitària coneix dues persones que marcaran el seu devenir literari i que provocaran un canvi en la seva poesia a partir de l’any 1931: Salvador Espriu i Carles Riba. Durant aquest període d’estudi completa un volum per divulgar els autors de la seva terra intitulat Antologia de poetes mallorquins (1930) un encàrrec que rebé de la col·lecció Los Poetas de Madrid i que li produí diversos maldecaps a causa de l’acurada i limitada selecció que havia de fer. A la vegada traduí alguns d’aquests poemes al castellà. Comença a implicar-se en organitzacions estudiantils.

'Bartomeu Rosselló-Pòrcel 1'

     L’any 1933, destaca per dos fets importants en la vida del poeta: apareix el seu primer recull de poemes, intitulat Nou poemes, una edició no venal de la qual es feren cent còpies i que rebé bones crítiques en la premsa de l’època; i del 15 de juny al 31 de juliol, realitzà un creuer de quaranta-set dies pel Mediterrani organitzat per diverses universitats i finançat pel Ministeri d’Instrucció Pública, juntament amb diversos professors i alumnes, en total cent vuitanta-vuit, que destacarien posteriorment en diferents disciplines. Fruit de les vivències viscudes en aquest viatge per països com Palestina o Grècia, entre d’altres, en sorgiren alguns dels seus poemes. En arribar Rosselló escrigué dos articles de premsa relatant l’experiència mediterrània.

     Un any després, s’edita Quadern de sonets (1934), un poemari de títol descriptiu, com l’anterior, que pretenia ésser una prova de contacte, seguint en la línia del primer i de ser provatures, sota la influència dels seus aprenentatges literaris. De Gabriel Alomar en prengué la manera de cercar els mots a l’hora de crear les rimes, així com també les idees temàtiques. De l’Escola Mallorquina en prengué el sentiment a l’hora d’expressar-se i el treball en cada poema, ara bé, Rosselló-Pòrcel mai va voler encabir-se dins aquesta escola literària, atès que, ell cercava altres camins poètics. Al cap de pocs mesos li concedeixen una beca per assistir a uns cursos d’estiu de la Universidad Menéndez Pelayo de Santander i allí coneix una sèrie de literats que sobresortien en aquell temps: Dámaso Alonso, Miguel de Unamuno, Pedro Salinas, Federico García Lorca, Rafael Alberti o Jorge Guillén.

     És l’any 1935, quan es desplaça a Madrid per realitzar els estudis de doctorat. Allí estudiarà l’estil literari de Baltasar Gracián. També aprofita per finalitzar els estudis de doctorat i per realitzar les primeres experiències en la docència. El maig del mateix any a la sala Studium del Teatre de Cambra de Barcelona estrena la versió pròpia de l’obra Història del soldat de Charles-Ferdinand Ramuz, amb música d’Igor Stravinsky. Un mes més tard completa la llicenciatura de Filologia Moderna i rep la qualificació de Summa cum laude. Decideix començar a realitzar la tesi doctoral sobre l’estil de Baltasar Gracián, que no aconseguirà finalitzar. A l’octubre comença a treballar a Madrid com a professor de Llengua i literatura castellanes a l’Escuela Internacional de Chamartín, plaça proposada per Dámaso Alonso. Allí intenta editar poesia d’autors catalans a la revista Cruz y Raya i cerca col·laboracions d’autors com Juan Ramón Jiménez, Miguel de Unamuno o Jorge Guillén per encàrrec de Tomàs Garcès, director de la revista Quaderns de poesia. Es dedica a traduir algunes obres per a la Fundació Bernat Metge, especialitzada en clàssics grecs i llatins, tasca que li encomanà el poeta Joan Estelrich.

     Rosselló pretén reunir tots els poemes que ha editat en diaris i revistes des del 1935 sota el títol Arbre en flames, això li ho comenta a Espriu per carta. Compagina el seu temps amb la traducció d’obres com Els pensés de Blaise Pascal o realitzar estudis crítics sobre Jorge Guillén.

     El maig del 1936 li ofereixen ajudar en una càtedra de Literatura Espanyola a la Universitat de Barcelona, mentre té pressions per a què romangui a l’Escola de Chamartín, i és tal el mar de dubtes, que demana consell als pares. Moment en què prepara exàmens per a la selecció de professorat d’ensenyament secundari el mes de juliol. Durant el procés de selecció esclata la Guerra Civil i Rosselló ha de retornar a Barcelona. Participa en diverses revistes literàries fins que ha d’incorporar-se a l’exèrcit. El mes d’agost treballa com a ajudant del Seminari de Llengua i Literatura Castellana de la Facultat de Filosofia i Pedagogia; s’inscriu a la Federació de Treballadors de l’Ensenyança de Barcelona. A l’octubre obtindrà una plaça per a exercir de professor de la matèria de Llengua i literatura espanyoles. És destinat a l’Institut-Escola Pi i Margall de Barcelona. A la vegada segueix col·laborant amb pròlegs d’edicions literàries, com una de sonets de Quevedo o realitzant traduccions. Al juliol ha d’allistar-se a l’exèrcit i es comunica amb la família per carta. El fer de soldat entorpeix la creació literària. El desembre del 1937 formarà part del jurat del Premi Joaquim Folguera.

     A poc a poc, la seva salut comença a debilitar-se i decideix fer-se una anàlisi de sang. També li realitzen unes proves radiològiques i li diagnostiquen una tuberculosi avançada. Empitjora ràpidament i és ingressat al sanatori del Brull, Osona, a proposta dels seus amics, tot i que li amaguen que té escasses esperances de vida. A la seva vora es troba Amàlia Tineo. Morí pocs dies després, el 5 de gener del 1938 i fou enterrat al cementiri de El Brull. El 1958 es traslladen les seves restes al panteó de la família Espriu a Arenys de Mar. Actualment i des del 1978, les despulles d’en Rosselló-Pòrcel reposen al cementiri de Palma.

     Llavors, de manera pòstuma apareix el poemari Imitació del foc (1938), gràcies a la Residència d’Estudiants. Hom es pregunta si el volum estava completament finalitzat. Dos foren els títols que es plantejà Rosselló per a aquest poemari: “Arbre en flames” i “Fira encesa”. Llibre dedicat al seu amic Salvador Espriu, que per influència de Rosselló-Pòrcel decidirà decantar-se per la poesia. El poemari va acompanyat de l’escriptura de pròlegs de diversos autors amics, com Carles Riba, Gabriel Alomar o Antoni Maria Sbert. Segons la crítica, el poemari esdevé la plenitud de la seva trajectòria poètica. Un volum que va a cavall de la tradició i de la modernitat, i que pretén ésser un pont per a les futures generacions. Destaca per prendre’s llibertat estilística en molts dels poemes. De fet, resumeix totes les influències literàries que havia tingut fins aleshores: referències a autors de la literatura espanyola, com per exemple: Jorge Guillén, Federico García Lorca, Pedro Salinas o Rafael Alberti. També hi podem trobar vincles al surrealisme europeu o a l’avantguardisme, o el Barroc.

'Imitació del foc - Bartomeu Rosselló-Pòrcel'

     L’estil rossellonenc estava constituït per una sèrie de recursos que s’acostumava a repetir a l’hora de formalitzar la majoria dels poemes: elisió sovintejada dels verbs, noms escrits en gènere neutre, supressió dels articles i utilització d’onomatopeies i d’el·lipsis, d’entre els més sobresortints, ara bé, sempre influït pels corrents avantguardistes que s’imposaven en aquella època, sense oblidar els temes del Barroc, que empra per exemple quan homenatja a Francesc Vicenç Garcia en el poema: “A una dama que es pentinava darrera una reixa en temps de Vicenç Garcia”; o també quan empra el sonet i el romanç en diversos poemes. És important retenir el símbol del foc, atès que apareix en una vintena de poemes representat per paraules com: incendi, cremar, brasa, flama, foc, entre d’altres. També trobem recurrència a elements de la natura: l’aigua, la llum, l’aire, o la terra, sobretot la seva: Mallorca o Sóller són citades en el títol de dos poemes.

     Rosselló-Pòrcel també va dedicar el seu temps a traduir algunes obres del francès i del llatí. Així com la realització de treballs de crítica literària com Notas a Guillén o En torno a la poesía de Quevedo.

     A finals dels anys quaranta, veié la llum Obra poètica, que recull tota l’obra en vers i on Salvador Espriu n’escriu el pròleg. És a partir d’aquí que molts autors que escrivien en aquella època s’emmirallen en Rosselló-Pòrcel i esdevé un referent. El poeta Josep Palau i Fabre publica Imitació de Rosselló-Pòrcel (1945) on homenatja l’autor mallorquí, reescrivint alguns dels poemes, o bé canviant-ne alguns mots, i això fa que la poesia d’en Rosselló s’expandeixi encara més.

     La mort li arribà de manera inesperada i truncà una carrera poètica en projecció, una trajectòria que hagués estat d’entre les millors de la literatura catalana, ara bé, amb el poemari Imitació del foc i el fet de morir molt jove, amb tan sols vint-i-quatre anys l’elevà a la categoria de mite dins de les nostres lletres, essent un dels nostres grans autors.

     Al llarg dels anys han estat diversos els rapsodes i els cantautors que n’han musicat les lletres dels poemes Rosselló-porcelians, entre ells hi podem trobar la Maria del Mar Bonet i en Celdoni Fonoll, La Fosca, Elies, Josep Lluís Valldecabres, d’entre els autors que més n’han musicat.

     L’any 2013 en motiu del primer centenari del naixement del poeta a Mallorca es vindicà la seva figura. D’un poeta marcat pel to personalitzat dels seus poemes, amb repetició de recursos expressius, també influït per l’època que també va viure. Dins l’obra d’en Rosselló hi trobem alguns poemes de caire surrealista, d’altres poemes carregats de símbols i d’inspiració ribiana, o amb uns tocs de l’Escola Mallorquina. Tots aquests ingredients de l’obra d’en Rosselló el convertiren en un dels principals poetes dins la literatura catalana del segle XX.

'Bartomeu Rosselló-Pòrcel 2'

     Segons l’estudiosa Rosa Maria Delor en l’obra La mort com a intercanvi simbòlic. Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Salvador Espriu: diàleg intertextual (1934-1984), editada el 1993, comenta que el mite de Rosselló-Pòrcel té dos camps simbòlics: el fet que Salvador Espriu incorpori a Rosselló dins la seva pròpia obra, és a dir, en l’obra espriuana. Per un altre costat, el fet d’ésser un poeta focalitzador de les generacions universitàries posteriors a la postguerra que cercaven en ell un líder. Una prova que Rosselló va assumir ésser el guia de les joves generacions el trobem en els versos de “El Captiu”:

Jo sé la gran imatge
madura de sublim seguretat.
Jo sé quina libació
ens aclarirà les tenebres.

(Dins Imitació del foc, 1938)

     Rosselló-Pòrcel és un poeta que fuig de tota intel·lectualitat, un poeta senzill, un poeta que fuig del simple artifici, un poeta que amb els seus versos us deixarà emocionar. Ho porta a terme amb una poesia treballada, sensual, de vegades entenedora, d’altres no tant, d’un autor jove, que morí quan encara li quedaven molts versos per escriure i que amb poc temps es convertí amb molt talentós. En fi, un poeta que us colpirà.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel - signatura


Tast de poemes

«Compliment a Mercedes»

Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Els clavells s’incendien,
per imitar-te, quan
tu passes per davant.
I, per felicitar-te,
les pluges ploren, fan
damunt els vidres, vidre,
damunt el vidre, cant.
El carrer de Montcada,
el dia del teu sant,
t’abraci, vell, galant.
Per brodar-te la gràcia
no trobo diamant.

(A Imitació del foc, 1938).

ooO0Ooo

«A Mallorca durant la Guerra Civil»

Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s’hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespres.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

(A Imitació del foc, 1938).

ooO0Ooo



— DIVERSOS. (2016). Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Recuperat de: Lletra.uoc.edu

— BALAGUER, J.M. (1981). Imitació del foc: B. Rosselló-Pòrcel: una concepció del món, del poeta i de la poesia, dins “Els Marges”, n. 29.

— ROSSELLÓ-PÒRCEL, B. (2012). Tempestat de flama. Antologia poètica, Edicions 62, Educaula, Barcelona.

— PARÉ, P. (2014). Guia de lectura. Antologia poètica de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Editorial Cruïlla, Barcelona.


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Notes biogràfiques: Bartomeu Rosselló-Pòrcel»
Lo Càntich. N.32. Catàfora, 2016.
Setembre - Desembre, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 32>
EAN: 9772014303002 32>
ISSN 2014-3036-N.32

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.338.669
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 30/09/2015

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]