"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Últim número editat:
Número 30 - Circumloqui, 2016
31 de març de 2016
'Històries quotidianes (Maria Teresa Galan i Buscató)'
"Històries quotidianes"
(Maria Teresa Galan i Buscató)
ARC
'Com la lluïssor d’un estel extingit (Carles Ferran)'
"Com la lluïssor d’un estel extingit"
(Carles Ferran)
ARC
A l'altre costat de la pell (anna rispau - montse assens)
"A l'altre costat de la pell"
(anna rispau - montse assens)
ARC
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos
actius

Una mar de paraules:
«Les ulleres de la felicitat d'en Rafael Santandreu»

Josep Maria Corretger i Olivart
Una mar de paraules (Josep Maria Corretger i Olivart)


"La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat".

Montserrat Roig


Les ulleres de la felicitat (Rafael Santandreu)

Les ulleres de la felicitat d'en Rafael Santandreu


     Rafael Santandreu (Barcelona, 1969) és un psicòleg conegut, professor de la Universitat Ramon Llull i redactor de la revista Mente sana, a més d’un treballador infatigable i que recentment ha editat el seu quart llibre, Ser feliç a Alaska (2016), tot i que, avui ens centrararem en el tercer, Les ulleres de la felicitat (2014), abans vingueren Escola de felicitat (2009) i L’art de no amargar-se la vida (2011), però una vegada més, mostrant la seva manera de ser, l’home no té pèls a la llengua a l’hora de clamar les coses amb absoluta claredat. Així doncs, en Rafael en la seva obra es dedica a desmuntar molts dels tòpics que es coneixen en la nostra societat, com per exemple, sobre els problemes que ens turmenten en el dia a dia, el món de la parella, l’educació o fins i tot, la mort. Anem per parts.

     En primer lloc, assistir a una xerrada d’en Rafael Santandreu és anar a escoltar a un home saberut, un psicòleg prestigiós, ben valent i una mica provocador, on no té por d’expressar les idees tal i com les sent i creu, i precisament això és el que transmet a les seves consultes i també als qui el volen escoltar encuriosits o per voler aprendre. Vull dir que és un home trencador i desafiant amb el públic, al qual permet que l’interrompin, el contradiguin, discrepin de les seves idees i a qui s’escolta amb detinguda passió, tant per a bé com per a mal, una cosa que sobta dins dels banys de masses que alguns reben i que només van allà on se’ls espera. Pensem que el fet de rebre una crítica i veure que alguns dels assistents se senten al·ludits pot arribar a incomodar o bé, a ésser un pèl escabrós quan per exemple, hom va a escoltar-ho, i ell provoca i algú del quòrum li retreu quelcom, això sí, sense pretendre canviar gens ni mica el seu objectiu: ajudar els altres, no importa el mitjà que utilitzi, si és verbalment més o menys contundent i per això no para de rebre pacients en les consultes o s’hi comunica escrivint llibres, però aquests són els més introvertits o amb temors per expressar allò que els carcoma la ment.

     Podem estar més o menys d’acord amb la filosofia d’en Rafael Santandreu, emperò, no hi ha cap mena de dubte que si llegim molts dels seus consells i maneres de fer millorarem força aspectes de la nostra vida íntima i personal, dóna un ensenyament vàlid per al nostre dia a dia, també és evident que ha ajudat a infinitat de persones amb les seves teràpies i llibres, ara bé, jo recomano que hom s’apropiï d’allò que li serveixi per millorar perquè totes les idees que ens dóna, jo no les veig com a favorables, atès que moltes canviarien la nostra manera de ser de tota la vida, si més no, potser per la seva radicalitat, a més, com deia aquell, la perfecció no existeix, però podem fer petits passos per ésser una mica millors i d’això se’n beneficiaran també els del nostre voltant. Veiem algunes de les afirmacions incloses al seu llibre i que fluïren del seu intel·lecte, són una petita mostra de les vivències diàries de la seva consulta i que volgué compartir durant la xerrada de presentació de l’obra a Cerdanyola del Vallès:

     — «Qui està feliç ho sap. S’obren a si mateixos. Senten alegria. Tenen moments extasiants durant la setmana. D’aquí que els mals moment durin poc i guanyes flexibilitat al sistema nerviós. A més fortalesa mental, més flexibilitat».

     — «Cada tres o cinc anys cal canviar de parella. Tenir parella per tota la vida és una bogeria. Cansa. Fer sexe tota la vida amb la mateixa persona avorreix. Quan coneixes a algú li pots dir que el contracte té cinc anys. L’amor no és necessari per ser feliç. Tenir parella no és la clau de la felicitat. Hi ha coses més importants. Aquest individu s’està martiritzant el pensament. És una qüestió de comprensió i el canvi per fer-te fort mentalment, o el fas ràpid o no el fas».

     — «Estic a favor de la infidelitat. Hem de ser promiscus com el primat bononobo. La indústria del porno és la segona gran indústria d’aquest món després de la de fabricació d’armes, per alguna cosa serà».

     — «La salut és la primera cosa que perds. És molt normal perdre la salut. La gent més feliç és la gent gran, la que gaudeix de la vida valorant les petites coses, allò que té i ha viscut».

     — «Tenim una manera equivocada d’entendre la mort. Jo ja no dono el condol. Sempre dic: "Ha tingut una bona vida, tu vas darrere d’aquí a poc. Així que espavila i no perdis el temps!". Amb aquesta idea molts han millorat a nivell vivencial, els ha resultat molt beneficiós».

     En Rafael veu que els mals que pateixen els humans se’ls generen ells mateixos, és com explica, cosa de la psicologia racional: «Les emocions que tenim en les provoquem amb allò que ens diem», vol dir, allò que ens tortura el pensament a diari, que ens preocupa i ens comença a fer mala sang, aquelles veuetes que ens parlen al cervell. Totes aquestes pensades ens posaran nerviosos, els que ho patim i també al nostre diàleg intern. Cal entendre que hi ha persones malaltes que són felices, com glossà en Rafael, depèn del que ens diem.

     Però quina és la manera d’evitar aquestes queixes mentals de les quals ens parla en Rafael? Per l’autor, cal analitzar detingudament allò que t’has dit malament i que et causa malestar, i t’has de convèncer amb arguments, ho veu com un assumpte de comprensió amb un mateix. Quan ens parla d’aquesta força mental, recorda a Buda, que s’il·luminà després de veure durant vuit anys l’arbre d’una plaça a l’Índia, sense bellugar-se d’allí:

     «Per transmetre coses cal plasmar allò que t’ajuda. Quan un escriu, ho fa pels altres i no per un mateix», aquí hi ha inclosa la finalitat del seu llibre, ajudar a la gent a enfortir la seva fortalesa, ho posa en pràctica amb un llenguatge entenedor, i amb un recordatori d’allò que s’ha après en cada capítol de Les ulleres de la felicitat, per tant, és un llibre que es llegeix amb facilitat i pot rellegir-se saltant capítols segons cap on t’interessi més anar.

     D’altra banda, en Rafael no és massa partidari dels llibres d’autoajuda ni que etiquetin els seus amb aquest rètol, però de fet és el que pretén: «Amb una bona guia d’autoajuda no calen psicòlegs, però cal disciplina. Qui té un psicòleg no se sap disciplinar». I a viva veu glossà:

     «No m’agraden els llibres d’autoajuda. Tot llibre que ensenya és d’autoajuda. El noranta per cent d’aquests llibres són molt dolents. El millor d’aquesta tipologia fou d’Allen Carr amb l’obra Deixar de fumar és fàcil si saps com fer-ho (1999), perquè va salvar milers de vides».

     També li quedà temps per ruixar-nos amb les seves idees sobre el món educatiu actual tot i que moltes d’aquestes no les comparteixo, potser perquè són fonament de les seves experiències personals viscudes:

     «El fracàs més gran de l’educació és l’escola i el professor. Vaig oblidar tot allò que vaig aprendre a l’escola. Qui se’n recorda dels rius d’Espanya? Les escoles no et donen llibertat d’estudi. Fóra bo estudiar durant onze anys sense obligacions. Arribaríem lluny. Molts tindrien bones feines. Per tant, l’aprenentatge hauria de ser voluntari».

     En Rafael va oblidar molts coneixements que havia adquirit perquè eren de tipus memorístic en aquella època, quan encara no s’aplicaven les conegudes competències bàsiques als instituts, que adapten cada tema de cada matèria a la vida real, d’aquí que no ho vegi positiu i en tingui males experiències:

     «He retingut el que he après pel meu compte. Les aules haurien de tenir les portes de bat a bat i estar obertes per l’alumnat que vulgui aprendre i qui no ho desitgi que jugui a pilota al pati sense imposicions. Allò que aprens voluntàriament no ho has oblidat».

Rafael Santandreu

     Quan a la tertúlia dialogada li van preguntar per la teràpia Gestalt de Jorge Bucay, una teràpia que té en compte a l’individu en la seva totalitat, tant física, com mental, emocional i espiritual, en Rafael no la va trobar tan eficaç com la cognitiva, però sí que veié que havia fet efecte en moltes persones, com ara quan una senyora del públic li recordà que era una fidel lectora d’en Bucay i que els aprenentatges que apareixien als seus llibres l’havien realment ajudat.

     Finalment, la millor manera d’acabar la xerrada fou amb l’afirmació de l’autor: «Ens hem d’acostumar a contradir-nos», no hi ha potser una altra manera de resumir-la. En Rafael anava a contracorrent amb moltes idees que ens envolten avui dia, però va ser prou valent per aportar llum en la nostra societat, d’un home que parla sense embuts, d’un home que està ple de conviccions i que tan sols ens vols ajudar a millorar de mode individual, a ésser una mica millors en el nostre dia a dia, a controlar el nostre entorn que tant ens preocupa. El seu llibre, si més no, en molts dels seus capítols no serà cap pèrdua de temps, recomana per exemple, no enfadar-se amb ningú per dormir amb tranquil·litat aquella nit i no se’t desperti el subconscient; tot i no compartir la totalitat de les seves idees, però d’això es tracta a la vida, de conversar, de discutir, de com glossa ell, de discrepar i contradir-nos, i veure quina és una possible sortida per aquell problema i, intentar ésser feliços per enfortir la nostra fortalesa mental i no capficar-nos en res, millor aprenentatge que aquest no existeix, ho explana un home que a diari escolta desenes de casos a la seva consulta, d’un home que escolta un i altre cop la mateixa història, l’espòs que no sap com sorprendre a la seva parella. No hi ha millor manera de cloure la ressenya d’aquella xerrada-diàleg amb una afirmació d’aquest psicòleg que es fa escoltar i ens agradi o no, és l’autor de no ficció més llegit al nostre país: «No hem de posar-nos excuses per ser feliços. Cal deixar enrere les nostres pors». Així doncs, sense perdre més temps, poseu-vos les ulleres de la felicitat i aparqueu les vostres pors, tot està a les vostres mans, la clau la té la ment.


Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«Les ulleres de la felicitat d'en Rafael Santandreu»


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Les ulleres de la felicitat d'en Rafael Santandreu».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Juny, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>
ISSN 2014-3036-N.31

«El far»
(El faro)

Aura Banks

El far (Aura Banks)


Aura Banks
(La Victoria, Estat d'Aragua, Veneçuela)
«El far»
(El faro)

http://aurabanksetereo.blogspot.com/


Referència:
Banks, Aura.
«El far»
(El faro)

Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Juny, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>
ISSN 2014-3036-N.31

Al Sud del Gran Riu...
«Pinazo en versos»

Francesc Arnau i Chinchilla
Al Sud del Gran Riu... (Francesc Arnau i Chinchilla)


"Cròniques culturals del País Valencià".





Pinazo en versos (Il·lustració: Ramon Navarro Bonet)

“Jo dic un nom de secular grandària.
Jo dic el nom dels carrers de Godella.
Jo dic un nom amb olor de paelles.
Jo dic el nom, cast, d’Ignasi Pinazo.”

Vicent Andrés Estellés

Pinazo en versos


     El passat diumenge, 29 de maig, a les 18,30 hores va tenir lloc al Teatre Capitolio de Godella, el recital Pinazo en versos, organitzat pel nostre Taller d'Història, dins dels actes commemoratius de l'Any Pinazo. Un recital poètic amb acompanyament musical i amb imatges, del que tant hem estat parlant al llarg dels darrers dies. Francesc-Andreu García "pakiu", i jo mateix, membres de la Comissió de "Comunicació a la Xarxa" del THLG, hem portat uns dies d'aquells anomenats d'infart, amb molta més feina que si encara fórem treballadors en actiu, amb els assaigs, entrevistes a la ràdio, enganxada de cartells, repartiment d'invitacions, visites a la impremta, etc...

     Tanmateix, la veritat és que el resultat ha estat pel damunt de les expectatives (sobretot per l'afluència d'espectadors). Dic açò per la coincidència amb la processó del Corpus, que ens va agafar per sorpresa. La part artística la teníem assegurada, amb unes músiques precioses, arranjades i interpretades pels mestres de la corda del nostre poble, Salvador Caballer Tarín i José Antonio Ferrando "el Sevillano", que han sorprès a molts per la qualitat artística que atresoren (alguns ja ho sabíem des de fa moltíssim temps). També s'ho va "currar" (encara que ens va fer patir una miqueta) Nerea San Félix, en la part de l'audiovisual, però el resultat final va quedar perfecte. La presentació de Cèsar Vercher va aportar moltes referències de la figura del pintor, i també dels poetes participants. El nostre company del Taller s'ho va preparar a fons, i després de la breu intervenció de "pakiu" i de la Regidora de Cultura, Tatiana Prades, a la que hem d'agrair la seua ajuda incondicional, va conduir l'acte de manera amena i àgil, que és el que havíem decidit entre tots els participants.

     Personalment, li vaig oferir a Tatiana (en nom del THLG) la possibilitat de fer una segona audició, si ens adjudiquen una data al llarg de l'any. La feina principal ja està enllestida, i tots els participants han manifestat la seua disposició a col·laborar de nou.

     El recital va estar gravat, per part de l'Ajuntament, i esperem oferir-vos ben aviat aquesta gravació.

     En finalitzar l'acte hi hagué una "picadeta" pels assistents, i va ser molt comentat el llibret de mà que es va repartir a l'entrada, amb un dibuix inèdit del pintor Ignasi Pinazo a la portada, gentilesa de la Casa Museu Pinazo, i especialment del nostre company del Taller, José Ignacio Casar Pinazo, a qui agraïm sincerament haver-nos facilitat la nostra tasca.

Crònica del recital:

     Després dels parlaments del nostre Coordinador i de la Regidora de Cultura, breus i concisos, va agafar la paraula el presentador del recital, Cèsar Vercher, que també és membre de la directiva del Taller d’Història Local de Godella. Va fer un repàs àgil i documentat del que anàvem a fer, i també una miqueta d’història del personatge principal de la funció: Ignasi Pinazo Camarlench. Acte seguit, em va presentar, ja que jo vaig ser el primer poeta en obrir foc, amb els poemes: “Pinazo”, amb acompanyament musical de “Homenatge a Teresa” de l’Ovidi Montllor, “Les coves de Godella”, amb el tema popular “Pregària d’una adolescent”, i “La carn vol carn...”, poema sobre els quadres eròtics de Pinazo amb el cèlebre “Je t’aime moi non plus”, de Serge Gainsbourg.

Francesc-Andreu García 'pakiu' -coordinador del recital-
Francesc-Andreu García “pakiu” -coordinador del recital-

Cèsar Vercher -presentador de l’acte-
Cèsar Vercher -presentador de l’acte-

Francesc Arnau i Chinchilla
Francesc Arnau i Chinchilla

J. Antonio Ferrando -bandúrria- i Salvador Caballer -guitarra-
J. Antonio Ferrando -bandúrria- i Salvador Caballer -guitarra-

Les Coves de Godella, de Francesc Arnau i Chinchilla
“Les Coves de Godella”, de Francesc Arnau i Chinchilla

     A continuació li va tocar actuar a Dori Palencia (el seu debut a les taules). I se’n va sortir la mar de bé, com si el primer poema “Passejant per la mar”, que va estar acompanyada per l’havanera “El peix enamorat” d’Eliseo Parra, li hagués marcat el que anava a ser la seua actuació: un passeig en barca. A continuació ens va oferir els poemes “La cometa” i “Pujada de l'ermita”, amb acompanyament de la música de Celso Machado (“Paçoca” i “Piazza Vittorio”). Les imatges de Nerea San Félix van acompanyar els poemes de forma gairebé perfecta, destacant sobretot el vídeo de la voreta de la mar, mentre la seua mare recitava el primer poema.

Dori Palencia
Dori Palencia

'Pujada de l’Ermita' de Dori Palencia
“Pujada de l’Ermita”, de Dori Palencia

     A continuació, el gran poeta Antonio M. Herrera, que els darrers anys està tenint una gran acceptació, rebent premis, fent recitals, conferències, i fins i tot gires (com els artistes del rock), va interpretar el seu poema “En la Casa Museo”, que tenia dues parts; “El Jardín”, acompanyada de la “Romanza” de Francisco Herrera i “El taller”, amb la magnífica “Cavatina” de Stanley Myers. Després va recitar “Busto de Ignacio Pinazo Camarlench”, amb el sublim “Adagio” de Johann Sebastian Bach, per finalitzar amb “La Tarara”, que va estar acompanyada per una adaptació de la cançó popular del mateix nom que va fer Salvador Caballer Tarín. Cal destacar el maridatge perfecte entre les imatges de Nerea i els versos de l’Antonio, sobretot en els dos primer poemes.

'El jardín de la Casa Museo' de Antonio M. Herrera
“El jardín de la Casa Museo” de Antonio M. Herrera

Antonio M. Herrera
Antonio M. Herrera

     Acte seguit, l’Eduard Marco va pujar a l’escenari, per recitar el seu poema “LA PARRA DE LA CREU”, mentre que els músics ens delectaven amb una magnífica i increïble adaptació per a corda de la marxa “Mater Mea” de Ricardo Dorado, que tots coneixem de les processons de Setmana Santa. Després va fer un poema també molt “pasqüero”; que va titular “PASQUA”, i que va estar acompanyat per una adaptació de Salvador Caballer Tarín de la popular “Estos tres dies de Pasqua”, que fa alguns anys va popularitzar el grup “Carraixet”.

Eduard Marco Escamilla
Eduard Marco Escamilla

     El nostre presentador, que havia fet una semblança de tots els poetes, va aprofitar que té a casa seua un quadre de Pinazo, per fer el poema “Hort de llimeres”, que va estar acompanyat pel vals popular “Tammy”.

'Hort de llimeres', de Cèsar Vercher
“Hort de llimeres”, de Cèsar Vercher

     Carles Cano va eixir a l’escenari del Capitolio, per demostrar totes les taules que atresora. Això ho dic sense desmerèixer els magnífics textos que va aportar al recital. Va començar amb “Enveja”, acompanyat pels acords de la popular cançó “Envidia” d’Alfredo García, va continuar amb “Pinazo a Godella”, un poema amb aires estellesians; (“No et pariren ací, / però ací estigueres, / i ací vas viure/ i vas dir la teua...”), que va estar acompanyat per la composició de José Antonio Ferrando, “Declaración”), i per rematar, va fer el poema “Pinazo, pintor”, en el que fa un repàs per la trajectòria artística i vital del pintor. Va estar acompanyat per la música del gran Lluís Llach (una de les meues febleses), amb la cançó “Un núvol blanc”.

Carles Cano
Carles Cano

'Enveja', de Carles Cano
“Enveja”, de Carles Cano

     Com a colofó del recital, pujàrem a l’escenari tots els poetes per fer una interpretació del poema de Vicent Andrés Estellés, “Ignasi Pinazo”, del seu llibre “Mural del País Valencià”, del que cadascú de nosaltres recitàrem una estrofa. Triàrem entre tots, per acompanyar el poema, “La Muixeranga”, del que els nostres músics feren una excel·lent interpretació.

'Ignasi Pinazo' de V.A. Estellés -interpretat per tots els poetes-
“Ignasi Pinazo”, de V.A. Estellés -interpretat per tots els poetes-

     Va estar una casualitat que el darrer vers del poema d’Estellés digués: “Les fulles grans de la festa del Corpus”...

     Doncs això, com deia abans, va estar la processó del Corpus el principal “handicap” amb el que ens trobàrem, però pense que tot va sortir molt bé, la gent que va vindre ho va gaudir, i si podem fer una segona audició pel públic que no va poder venir, almenys ja tenim la certesa de que l’espectacle funciona.

Tots els participants al recital
Tots els participants al recital

     A continuació es va servir una “picadeta” per a tots els assistents, perquè sembla que això sí que és políticament correcte (almenys de moment), i res més, el que he manifestat abans; si ens donen una data estem disposats a repetir-ho...

Cartell oficial del recital -dissenyat per Leti García-
Cartell oficial del recital -dissenyat per Leti García-

Dibuix d’Ignasi Pinazo de la portada del llibret (Casa Museu Pinazo)
Dibuix d’Ignasi Pinazo de la portada del llibret (Casa Museu Pinazo)

Església de Sant Bertomeu de Godella (Il·lustració: Ramon Navarro Bonet)
Església de Sant Bertomeu de Godella (Il·lustració: Ramon Navarro Bonet)

Ignasi Pinazo Camarlench pintant al carrer (Foto: THLG)
Ignasi Pinazo Camarlench pintant al carrer (Foto: THLG)


Enllaços

Blog "Noves Llunes"

Blog "Noves Llunes"

www.godella.es

www.levante-emv.com


Vídeos:





Godella (l'Horta), 10 de juny de 2016

--o0o--

Al Sud del Gran Riu:
«Pinazo en versos»
© Francesc Arnau i Chinchilla
(Godella, l'Horta Nord -País Valencià-, 1953)

Fotografies:
Web de l'Ajuntament de Godella

Faixeta:
Ramon Navarro Bonet


Referència:
Arnau i Chinchilla, Francesc.
«Pinazo en versos»
A: Al Sud del Gran Riu
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Juny, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>
ISSN 2014-3036-N.31

Presentació del Canal ARC TV
"Tast de lletres"

Associació de Relataires en Català


[ Programa 0000 ]

Presentació del Canal ARC TV
"Tast de lletres"

Per: Sílvia Romero i Olea

Logo Canal ARC TV - Tast de lletres
Canal ARC TV


«V Trobada de Clubs de Lectura
de l'Alt Penedès i el Garraf»

Per: Sandra D. Roig

V Trobada de Clubs de Lectura

El vol concèntric de les orenetes
i començar el sostre per la teulada


     El dia tres de juny de 2016, a les 19h., es va celebrar a la Masia Mas Catarro de Santa Margarida i els Monjos la cinquena trobada de clubs de lectura de l’Alt Penedès i el Garraf, a propòsit de l’extensa obra de l’escriptora Sílvia Romero. L’acte es va encabir dins de les diferents jornades que commemoren el nostre 35è aniversari, i dic nostre, perquè és la meva Biblioteca. I mentre observava la gentada de la sala pensava en el vol concèntric de les orenetes.

'V Trobada de Clubs de Lectura'

     Ja fa uns quants anys que vaig conèixer, des de l’anonimat de la pantalla, la literatura de Sílvia Romero, precisament de la mà de la Pàgina “Relats en Català”. Pensava que ambdues hem volat en cercles per la literatura i que sortosament l’atzar ens tornava a creuar. La literatura com un niu ineludible que sempre ens retorna al cau d’històries, al cabdell dels personatges i a la necessitat vital d’escriure.

     Començava l’acte a mitja llum de la paraula de Maria Suriol, directora de la Biblioteca dels Monjos, tot explicant-nos el motiu de la trobada, agraïa als assistents la seva presència, a les institucions els mitjans, i a les persones que s’hi han dedicat per fer la trobada possible. Just aquí vaig pensar en la necessitat d’existència dels clubs de lectura, la tasca immensa que fan: incentivar la lectura, generar sinergies entre lectors, fomentar la relació entre escriptors-lectors, generar confidències i amistats.

Maria Suriol i Sílvia Romero
Maria Suriol i Sílvia Romero

     L’escriptora Teresa Saborit interrompia bruscament els meus pensaments perquè era la gran conductora de l’acte. Amiga i còmplice de l’autora, ens endinsava en la seva vasta obra mitjançant la metàfora del mirall polièdric que és i que s’emmiralla i representa en la diversa gamma de personatges que donen cos a les seves novel·les.

Sílvia Romero - Teresa Saborit
Sílvia Romero i Teresa Saborit

     De primer, un vídeo gravat en cada una de les biblioteques mostrava els moments de rialles, de complicitats, i una lectora del club ens endinsava en la novel·la mitjançant la lectura d’un fragment que, com no podria ser d’altra manera, a mi em deixava amb la mel als llavis. Amor a sang freda. La Sònia i el Gustau començaven a desvestir-se subtilment davant els meus ulls atents, per acabar aquesta incursió amb la pregunta que el club de lectura havia triat. I aquí sí, una Sílvia Romero, divertida, planera, enginyosa i tècnica ens explicava el seu procés de creació amb un somriure als llavis.

     L’amiga Carme Vilanova em temptava descaradament amb un primer fragment de l’obra Ànima mesquina, i allà sentia la primera referència de Na Mercè Canals, una dona malalta, òrfena i perduda que em colpia el cor. Preguntes com «Per què els fragments de sexe són tan explícits?» em feien riure, mentre Na Sílvia contestava: «Sí, ho tornaria a fer.»

     La tercera obra fou Júlia M., i em va sorprendre com, de la paraula de Teresa Saborit, la “Jujú” s’enlairava al meu cervell com un personatge estel que arrencava el vol, i com ja li havia proporcionat un físic i un aspecte.

     Biblioteques de Vilafranca, de Pacs, de Cubelles, dels Monjos, d’Olèrdola, de Santa fe, Sant Pere de Ribes, anaven mostrant paisatges humans de moments plens de felicitat al ritme de diverses músiques, a la vegada que jo reconeixia entre aquelles cares somiadores als i les assistents, ara, ja estaven unides pel fil invisible de la literatura.

Sílvia Romero

     Després vingueren altres obres, com Verí i finalment El plagi, diverses preguntes em feien riure, com la de Sant Pere que van preguntar: «Però tu coneixes algú amb tanta maldat al món?». Com a la novel·la hi ha un assassinat per un plagi, en aquest punt la Sílvia Romero va aixecar sospites tan serioses que va fer acte de presència la Policia Local dels Monjos. Un final divertit i apassionant que feia cloure un acte inoblidable.

La Policia Local detenint fictíciament Sílvia Romero
La Policia Local detenint fictíciament Sílvia Romero

     I ara sí, me’n vaig a casa, tot pensant que com sempre he començat la casa per la teulada, perquè no em quedarà altre remei que cercar cada una de les obres i llegir-les per donar el meu propi sentit a les respostes, i perquè el vol concèntric de les orenetes m’ha tornat a dur al niu d’històries de Sílvia Romero.

     Si us plau, no us la perdeu.


Sandra D. Roig
(Barcelona, 1974)
«V Trobada de Clubs de Lectura
de l'Alt Penedès i el Garraf»



Referència:
D. Roig, Sandra.
«V Trobada de Clubs de Lectura
de l'Alt Penedès i el Garraf»

Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Juny, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>
ISSN 2014-3036-N.31

«El rostre»

Josefina Peraire i Alcubierre

Escultura (Josefina Peraire i Alcubierre)

El rostre


Modela, el mestre,
el rostre que el captiva.
Batega el marbre!

L’ideal guia
el cisell de l’artista
que vol palpar-lo...

Llavis de gebre
fonent-se en la quimera
que els torna flama...


Josefina Peraire i Alcubierre
«El rostre»

Del llibre “A l’ombra dels bambús”
Haikais i Tankas (2001)

— Homenatge a Josefina Peraire i Alcubierre, que ens ha deixat —

Escultura:
'Escultura (Josefina Peraire i Alcubierre)'
Josefina Peraire i Alcubierre


Referència:
Peraire i Alcubierre, Josefina.
«El rostre».
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Juny, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>
ISSN 2014-3036-N.31

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.338.669
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 30/09/2015

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]