«Bumerang»

Raimond Aguiló Bartolomé

XXIII Premi de Poesia de les Lletres Catalanes del Vallès Oriental
Òmnium Cultural - Granollers
Pagès editors

Bumerang (Raimond Aguiló Bartolomé)

Bumerang

Raimond Aguiló Bartolomé

XXIII Premi de Poesia de les Lletres Catalanes del Vallès Oriental
Òmnium Cultural - Granollers

Pagès editors
Pàgines: 120 - Enquadernació: Rústica amb solapes
ISBN: 9788499755014


Pròleg:
Sandra Aguiló

     Quan se'm va oferir la possibilitat d'escriure quatre ratlles sobre BUMERANG no m'ho vaig pensar dues vegades, tot i que, certament, em va venir de nou. Feia temps que el meu pare havia escrit aquests versos i que havien temptejat en algun concurs literari, però dissortadament, o no, no s'esqueien a la decisió d'un jurat, i nosaltres ens havíem aferrat a una teoria.

     La meva padrina es distingia per una forta personalitat i a casa havíem bromejat sobre l'atzar de part de la nostra història. Sens dubte, la padrina o volia encara que sortissin a la llum. Així doncs, el para els va deixar impresos i enquadernats en un prestatge del despatx, on van romandre literalment fins a esgrogueir-se'n les dues puntes i part del llom que quedaven al descobert i encarats al sol del migdia. Un bon dia els va agafar de nou, en va canviar l'ordre o més ben dit els va desordenar i els va imprimir en color vainilla. En llegir-los una altra vegada, els vaig reviure com a la primera lectura, i el degoteig de persones conegudes, imatges viscudes, anècdotes explicades i fonts, cases, finques i carrers xafats -i pels quals, aquests sí, encara es pot caminar avui dia- va ser indefugible. De cop i volta em vaig traslladar als orígens i vaig alliberar una part de la meva identitat paterna que els dies m'asservien al passat per tal d'ancorar en un futur diari; en acabar, un d'aquells pics de felicitat efímera que de tant en tant et regala la vida em va recórrer per tot el cos i em va esbossar un somriure. Els vaig deixar de nou sobre l'ordinador amb la certesa de tenir entre les mans la llavor i el fruit poetitzats d'on arrelà el pare. L'endemà començaria el compte enrere d'aquell format bastant més gran que l'actual on ballava cada vers per tensar-se el filament que encén el record del passat, quan els padrins eren vius i a la casa "que va veure créixer al meu pare" cremaven empre els llums enmig el desori d'un dinar familiar. [...] De nou pren com a punt de referència, talment en el poema que enceta "Bumerang", la casa dels seus pares, a partir de la qual se n'abstreu per traslladar-se directament a l'actualitat , a l'edat dels anys viscuts i valorats, a l'edat horaciana en què els seixanta segons s'arrodoneixen a un i els seixanta anys, a un instant anhelat de vida heretada.


Tast de Bumerang:


El record

La casa que m'ha vist néixer
se'm mostra ara ben endreçada,
com si el temps fos sabedor
que hi tornaria, per tenir la gosadia
de col·locar les coses al seu lloc
i que el silenci, que ara et duc sense recança,
no destorba mai cap porta
ni és capaç per si sol
de tancar els llums del menjador.


La fusta

És blanca, de pi de casa,
les mides: dos per cinquanta,
els cantons clavats amb claus,
i a la tapa: una creu negra sobreposada.
Aviat estarà habitada per un cos
amb el pit obert per una llaga,
amb una nafra al cap
i una espina clavada a l'ànima.

1939


Bumerang

Tinc a les mans les cartes obertes,
t'ho asseguro,
no estan marcades.
No hi ha certitud
ni pupil·les que em delatin
ni arpiots rovellats vinguts d'herència.
El vostre estiu és tan lluny
com l'alzina tallada dels meus avis
a la terra venuda a l'anglès.


'Bumerang (Raimond Aguiló Bartolomé)'
"Bumerang"
Raimond Aguiló Bartolomé



Culturàlia


Referència:
Culturàlia.
«Bumerang»
Raimond Aguiló Bartolomé
Lo Càntich. N.26.
Gener - Març, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 26>
EAN: 9772014303002 26>
ISSN 2014-3036-N.26

Una mar de paraules:
«Pep Coll: el mag de les històries»

Josep Maria Corretger i Olivart
Una mar de paraules (Josep Maria Corretger i Olivart)


"La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat".

Montserrat Roig


Dos taüts negres i dos de blancs (Pep Coll)

Pep Coll: el mag de les històries


     Pep Coll (Pessonada, 1949), és un escriptor català que va endinsar-se en el món literari amb trenta-cinc anys, una edat tardana, emperò justificada, atès que treballava com a docent des de finals dels anys setanta. Coll anava acompanyat de la mà d'una generació literària on molts ni tan sols coneixien l'escriptura de la llengua catalana, d'altres companys que escrivien eren filòlegs o bé periodistes, però ell remarca que no eren escriptors. Pep Coll glossà que a casa seva tan sols hi havia un llibre i que el seu padrí tan sols pogué ensenyar-li una lletra, la a. Llavors, ell anà aprenent l'ortografia pel seu compte, de manera autodidacta i això li facilità que el cridessin per ensenyar als col·legis en una època de reciclatge de mestres i professorat. Durant una xerrada literària a Cerdanyola del Vallès va dir entre altres curiositats que de petit volia ésser un mag, de gran filòsof i després mossèn, però finalment, va acabar essent professor. Sobre el fet de treballar a les aules va explicar: "Donant classes vaig redescobrir la llengua catalana". Coll es va adonar que aquelles historietes que els alumnes del Pallars li presentaven tenien un poder i que calia divulgar-les, d'aquí el seu gran interès per aquelles rondalles i llegendes que provenien d'aquelles terres i la por que es perdessin per sempre més, unes llegendes que encara avui dia l'acompanyen, el captiven i l'enamoren. Recorda: "Els estudiants em portaven llegendes i històries que m'apassionaven. Tenia voluntat de recuperar la llengua i llegendes del Pirineu. No et podies fiar de les llegendes de Joan Amades sobre les terres pirinenques".

Pep Coll recollint llegendes per les valls pirinenques l'any 1991
"Pep Coll recollint llegendes per les valls pirinenques l'any 1991"

     Actualment, Pep Coll porta trenta-cinc llibres a les seves espatlles i de diversos gèneres: novel·la, narració breu, teatre, assaig, reculls de llegendes... obres tant adreçades al públic jove com a l'adult. D'entre els seus llibres més coneguts i per citar-ne només alguns destaquen: La mula vella (1989), El segle de la llum (1997), Què farem, què direm? (1991), Muntanyes maleïdes (1993), L'abominable crim de l'Alsina Graells (1999), Viatge al Pirineu fantàstic (1996) o la polèmica Les senyoretes de Lourdes (2008), Llegendes d'arreu de Catalunya (2012). Prova del seu afany d'escriure han estat els nombrosos premis que li han plogut, sobresurten: Premi de la crítica Serra d'Or 1993 per Què farem, què direm?, Premi de Novel·la Juvenil Ramon Muntaner 1994 per El pont de Mahoma, Premi Sant Jordi de Novel·la 2007 per Les senyoretes de Lourdes o Premi de la Crítica catalana de Narrativa 2014 per Dos taüts negres i un de blanc, en són una petita mostra.

     Des de fa una bona colla d'anys, Coll és una de les plomes consagrades de les terres lleidatanes, i també i perquè no dir-ho, un dels actuals referents de la literatura catalana contemporània, un dels nostres autors bandera que amb obra rere obra no ens deixa de sorprendre. La seva darrera novel·la és Dos taüts negres i un de blanc. Coll explanà que decidí escriure aquesta mena de novel·la negra per a retratar la societat d'aquell temps i els seus mals. Ell en tot cas matisa que "és una novel·la negra peculiar atès que des del principi es coneixen els assassins, però volia cercar altres elements que enganxessin el lector". L'obra tracta l'assassinat impune d'una família de masovers el 1943. Aprofità per endinsar-se dins d'aquell període de temps, veure les rivalitats entre famílies, i mostrar com actuava Franco i la seva dictadura que estava al poder. Ho explanà al llarg de dinou capítols en la veu de dinou dels personatges que protagonitzaven l'obra, amb el dialecte pallarès, que sempre ha publicitat al llarg de les seves obres.

     Per un altre costat, Coll comentà que la història narrada a l'obra la va viure i la va patir de ben jovenet. Els seus pares en parlaven en veu baixa. Llavors, llegint l'obra A sang freda (1966) de Truman Capote en va veure algunes coincidències, un crim de masovers, un entorn rural... i es va decidir per posar-se a redactar-la. Els pares de Pep Coll sabien qui eren els assassins, mes ho silenciaven dient que els culpables eren els gitanos, i d'aquesta manera podien explicar la història. Segons Coll, durant els anys cinquanta i seixanta hi havia molts crims als camps. Recorda que cada casa tenia la seva escopeta per garantir la seguretat. Pels trajectes per l'entorn del poble, els homes sempre portaven l'arma. Coll argumentà que matar el masover tenia un sentit lògic, però no el d'assassinar a les dones. Igual que explanava Sèneca a Fedra, "un crim porta a un altre crim". La banalitat del crim interessava a Coll. Per què els veritables culpables van estar poc temps empresonats? Per què realment no foren castigats? Com s'entén que sortissin per manca de proves? Coll com si fos una mena d'investigador privat volia arribar al fons de la qüestió i va forjar aquesta novel·la a base del que sabia, de fonts orals i de diverses visites als arxius històrics a veure què trobava sobre el cas. Explicà que quedaven pocs testimonis. Que aquesta novel·la d'investigació en la qual dóna vida a uns personatges no fou una tasca pragmàtica. Afirmà que en aquella època no hi havia premsa dedicada al crim com als anys seixanta i per a més inri, no aparegué cap línia escrita d'aquell assassinat en els diaris perquè la censura ho controlava. Amb això, l'Espanya de Franco volia demostrar que de crims no n'hi havia, quan realment no era així i la censura s'encarregà de fer callar a la premsa. Aquest fet indignà el nostre autor, que per sort va trobar correspondència de l'audiència de Lleida amb la de Tremp a l'arxiu històric: "Se salvà de miracle", avisà. Al mateix temps que anava llegint i repassant aquells documents mentre investigava, li van anar apareixent els personatges que havia de tenir la novel·la.

     Pep Coll va bastir aquesta novel·la amb dinou personatges reals, menys alguns als quals els va haver de canviar el nom per evitar avergonyiments. Pep Coll quan reflexiona sobre la seva novel·la explana: "Una novel·la no és un llibre d'investigació. Pots falsejar els personatges, en canvi, el novel·lista s'interessa per personatges vius". Per ell, el llibre vol ésser un homenatge a les víctimes del crim, amb les quals va contactar de manera propera, parlar amb els nebots dels assassins i a la novel·la els va canviar el cognom.

     Encara avui dia, la gent gran d'aquelles contrades del Pallars recorden aquell crim. Fins i tot, s'ha convertit en una llegenda. A Coll li fascinava saber com eren aquelles persones. El món de l'assassina era un infern, però de fet no ho semblava, era una persona molt afable que convidava a tothom al poble a entrar a la seva llar i a prendre quelcom sense fins i tot sense conèixer-los.

     Algunes veus glossaven pel poble que als masovers els havien matat els gossos, quan realment no era així, sinó que ja estaven morts. Un pastor li testimonià oralment aquest fet i va veure que aquest primer patia més pels gossos i la seva innocència que no pas pels assassinats. El cert era que els atestats de la guàrdia civil explicaven que els masovers havien estat morts per uns gossos, modificant la realitat per tal de silenciar el crim. Llavors, els policies tancaren els gossos en un estable i aquests no paraven de bordar de gana, essent un fet escandalós i que aterrava a molts habitants del poble. Coll glossà que els familiars de l'assassí no sabien qui havia comès aquell crim ni que havien tingut avantpassats empresonats. Com explicà Coll: "No els agradà recordar-ho".

     Durant la presentació del llibre, a Coll encara li quedà temps per parlar sobre l'èxode dels anys seixanta de gent dels Pirineus cap a les ciutats, concretament per establir-se a Barcelona, Andorra, Lleida, Tremp o La Pobla de Segur; o per destacar alguns aspectes desconeguts sobre la transhumància, com per exemple, que hi havia moltons decorats, com si fessin una obra de teatre. Portaven un estendard decoratiu que era la casa de l'amo, també els feien dibuixos de llana, era una exhibició del bestiar d'aquella casa de prestigi. Coll sent melangia per aquestes petites coses de la seva terra, que tant coneix, que tant ha explicat i que tant ha viscut: "Són històries que no explicarà mai ningú".

     L'escriptor de Pessonada ha realitzat un bon exercici de memòria històrica dins de Dos taüts negres i un de blanc, una obra que no deixa de sorprendre'ns, de fer literatura sobre un fet ben real i en terres del Pallars, l'obra segueix tenint alguns dels ingredients que Coll empra en la cuina de la seva escriptura, i que ens porta a novel·la de Carles Porta, Tor. La muntanya maleïda (2005). Alhora, Coll és un autor ple de sensibilitat, i una mostra és quan va poder localitzar la tomba i retre homenatge a la família de masovers a la població d'Herba-savina. També defensa la seva llengua a capa i espasa, el català, al qual se sent ben fidel: "No m'imagino escrivint en una altra llengua".

     Podrem estar més d'acord amb alguns dels seus llibres que uns altres, emperò amb l'autor pallarès queda ben clara una cosa, parlem d'un home enamorat de la seva llengua, si es vol, del seu dialecte i de la seva terra, amb ell, la bona literatura ens acompanya.

Fragment de Dos taüts negres i dos de blancs:

     La notícia dels assassinats de Carreu es va estendre com taca d'oli entre els masos i poblets que aquells anys plantaven encara ben vius per les serres meridionals del massís del Boumort, escampada pels qui baixaven al mercat setmanal, per l'enrenou dels tricornis que anaven amunt i avall amb els cavalls i per la cautela que havien de prendre els estraperlistes d'oli, de bestiar i de fesols. El rumor de la matança va arribar a les poblacions importants que ja figuren als mapes de carretera, com la Pobla de Segur, Tremp, Isona i Organyà. I aquí es va aturar. Cap diari ni revista no van dedicar ni una sola ratlla a l'assassinat múltiple. En aquells primer anys de la postguerra una censura estricta de premsa impedia que els crims i delictes d'una certa consideració sortissin als diaris o que es difonguessin per la ràdio. Calia donar la imatge que la nueva Espanya era un paradís de pau on tothom complia al peu de la lletra els dictats de Franco i els manaments de la llei de Déu. Aquells dies de primers de març de 1943 La Mañana de Lleida, l'únic diari de la província, esmentava a la crònica de successos el cas d'una senyora que s'havia punxat el dit amb l'agulla de cosir i havien hagut d'assistir-la a la Casa de Socors.

     La sang que tant escassejava a les pàgines dels diaris i als aparells de ràdio (la sang vessada per delinqüents comuns, no pas la sang dels fronts de guerra a Europa i al Pacífic), corria de boca en boca per aquesta regió prepirinenca. L'esglai de la matança feia esborronar vells i joves. L'assassinat d'una família sencera, el matrimoni i dues filles, tots quatre degollats amb una ganiveta de matar porcs. Primer van matar l'home a la borda mentre munyia les vaques, encabat van anar per les dones que estaven soles a casa. Imagina't quin drama! La mare es veu que aquella nit pastava. Els civils van trobar-la abocada damunt la pastera, on li havien fet donar la sang. Com si amassés la pasta de fer botifarres, pobrota! A la filla gran, que es veu que ja estava feta una polla, primer els botxins l'havien forçat i després li havien obert el ventre. Finalment quedava la petita, l'última de morir perquè mentre mataven els grans, s'havia amagat sota el llit. No, sota el llit no, sota el banc del foc. Doncs, a jo m'han dit que es va amagar dintre del sac de la farina. Tant li fa, el cas és que després de morta, se la van menjar els gossos de la casa, pobrissona. Amb el puny tancat de la maneta, un dels pocs trossos que en va quedar, engrapava un manyoc de cabells de dona, pèls de la pitrera d'un home segons altres, i aquest senyal havia servit a la guàrdia civil per descobrir els assassins.

ooO0Ooo

"El jutge en funcions", capítol 10 de Dos taüts negres i dos de blancs.
Barcelona: Proa, 2013


Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«Pep Coll: el mag de les històries»


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Pep Coll: el mag de les històries».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.26.
Gener - Març, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 26>
EAN: 9772014303002 26>
ISSN 2014-3036-N.26

«Poema Visual núm. 181»

toni prat

Poema Visual núm. 181 (toni prat)


"La poesia visual per a mi, no és res més que poesia... i poesia per a mi, és allò que té la capacitat de commoure el conscient i l'inconscient de les persones, que remou les emocions i les conviccions i que sorprèn amb la seva eloqüència abstracta i exquisida...".
toni prat
Poesia Visual (toni prat)

www.poemesvisuals.com


Referència:
prat, toni.
«Poema Visual núm. 181».
A: Poesia Visual
Lo Càntich. N.26.
Gener - Març, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 26>
EAN: 9772014303002 26>

ISSN 2014-3036-N.25

«Embogint per l'amor»

Gemma Matas Gustems

Il·lustració:  Odilon Redon

Dona amb vel (Odilon Redon)

Embogint per l'amor


La dona asseguda
retenint l'alè,
prop de la finestra
repassa el carrer.

La gent passa i passa
seguint el seu rumb.
Uns paren i parlen
ningú mira amunt.

S'apropa al telèfon,
espera el seu so...
ningú no respon,
esclata amb un plor!

Va passant la vida,
no té cap amant
l'ànima encongida,
el cor delirant

Cau en la follia,
la solitud la venç,
perd l'alegria
ningú no la sent

L'amant no arriba,
ella no ho entén.
Que dura és la vida
que llarg es fa el temps

Mira la finestra
calcula el moment...
mira la cadira,
s'asseu diligent.

Recull el telèfon,
repassa el carrer,
espera que soni
o veure'l també!


Gemma Matas Gustems
(Barcelona, 1950)
«Embogint per l'amor»

Il·lustració:
'Dona amb vel (Odilon Redon)'
"Dona amb vel"
Odilon Redon
(Bordeus, França, 1840 - Paris, França, 1916)


Referència:
Matas Gustems, Gemma.
«Embogint per l'amor»
Lo Càntich. N.26.
Gener - Març, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 26>
EAN: 9772014303002 26>
ISSN 2014-3036-N.26

«Naufragis»
(Ναυάγια)

Andreas Karkavitsas

Traducció:  Enrique Íñiguez Rodríguez
Il·lustració: Joseph Mallord William Turner

Naufragi (Joseph Mallord William Turner)

Naufragis


     Només arribàrem a İstinye, el capità Xirikhis agarrà la xalupa i corregué a l'oficina telegràfica. Feia dos dies que li consumia el temible dubte. A trenta milles de l'estret s'havia topat amb l'«Arcàngel», la seua segona goleta, en què estaven de pilot i escrivent el seus dos germans. No havien acabat d'acomiadar-se i de parlar dels seus carregaments i nòlits quan els va separar una zelosa tempesta. Finalment va aconseguir endreçar el nostre vaixell i passarem un dia sencer, amb la nit, a la deriva en alta mar. Però només vam entrar al Bòsfor buscà a tots els ports, regirà tots els golfs, preguntà a tots els barquers, els pilots i fins i tot els compares i les comares; però no va esbrinar res sobre l'«Arcàngel». Què hauria passat? Estaria resguardat en alguna part? Hauria aconseguit endreçar-se també o hauria acabat contra les roques? I si haguera encallat el vaixell, s'haurien salvat els seus germans al menys? No fa res més que pensar això i te la cara ombrívola, el cor tremolós.

     Quan va arribar a l'oficina telegràfica oblidà per un moment el seu dolor front a la imatge que va vore al seu voltant. Baix a l'estreta entrada, amunt de les corcades escales i encara més amunt sobre els terres sense agranar hi havia una multitud nerviosa com ell; dones, homes, xiquets que esperaven descobrir mitjançant el cable la sort dels seus: uns dels seus amics, altres dels seus familiars i altres del seu patró. I este contava fred i insensible, amb la seua veu invariable, incessables penes i calamitats. Nomenava ofegats, llistava dures morts, enumerava naufragis, pèrdues materials, esborrava somnis, destruïa alegries i esperances amb la força del vent huracanat. I a cada estona allí als terres, a les escales i a l'estreta entrada se sentien laments, s'escoltaven plors, es veien cossos desmaiant-se, amargues queien les llàgrimes.

     El capità Xirikhis no podia patir més el seu dubte. Tenia pressa per saber la seua pròpia fortuna, per sentir la veu del cable, si parlaria d'alegries o de morts. Apartà indiferent la gent a dreta i esquerra, pujà les escales de dos en dos, arribà amb dificultat a la finestreta i preguntà amb veu tremolosa:

     —De l'«Arcàngel»... la goleta... en sap alguna cosa?

     —Res —li respon secament el telegrafista.

     —Res! Com pot ser això? —torna a preguntar—. S'anomena «Arcàngel»; té delfins com a ensenya... porta una cofa al pal de messana. Construït a les Spetses.

     I fixa una mirada estranya sobre la cara de l'empleat, escoltant les xiulades seques i curtes, com el petament de qui té fred, de la màquina. Les entranyes li bullen, els taulons del terra desapareixen sota els seus peus; se sent a un pas de desmaiar-se. Però no es mou del lloc: no mou ni per un moment els ulls de damunt del seu espill vivent. Al final este alça els ulls, se'l mira un moment i diu amb veu indiferent:

     —Sí... «Arcàngel». S'ha perdut en tal part de la costa europea del Bòsfor. Partit en dos; la popa va escollar amb les roques amb dos xicons a dins... Els xicons estan vius.

     Vius! El capità s'endreça.

     —Els seus noms? —diu al empleat amb veu suau, com acariciant les paraules—. No podríem saber els seus noms?

     —Petros i Iannis —li respon al poc l'empleat, sense cap expressió als ulls.

     Beneit siga el senyor! Petros i Iannis són els noms dels seus germans. Vius doncs els dos. Vius ells, esberles el vaixell acabat de fer! Beneit siga el senyor encara una altra volta! Que visquen i ja en faran un altre més gran i bonic. Li ofereix amb alegria cinc purs a l'empleat; li dóna un real de plata com propina a l'assistent; consola amb veu dolça les cares afligides: «No passa res; tots estan bé, tot bé». Però vol buidar el got de l'alegria d'un sol glop. No vol vore res obscur en la joiosa imatge de sa vida.

     —De quina edat eren els xicons? —torna a preguntar.

     L'empleat es regira en la cadira, ja li està tocant el nas! Al voltant se senten veus, impacients, els uns espenten als altres; volen traure'l de la finestreta. Ja sap que els seus germans estan vius, no li basta? Hi ha més gent preocupada pels seus, que no saben encara res de res. Que vinguin ells i pregunten també! Però el capità, egoista, no es mou del lloc. Ja ha obert la marmòria porta de la vida, vol poder gaudir la seua mirada.

     —Quina edat? —pregunta vehement.

     —Deu-dotze anys —respon aquell reclinat sobre l'aparell.

     Desesperança de nou. Els seus germans no són tan menuts. Tenen de vint-i-cinc cap amunt. Afligit i a punt de plorar es mou de la finestreta, baixa les escales trontollant-se, ix per l'entrada, agarra un vaporet i arriba al barri de Therapià. D'allí, a cavall arriba fins a Ai-Yorgui i s'apropa a la costa. La seua mirada es ombrívola: plora i plora sense pausa. El sol encara joguineja amb un cel que va tornant-se safir. La mar, com un llac, s'estén fins a l'horitzó. Els camps florits escampen la seua fragància. Però la costa li mostra un cementeri de punta a punta. Cada roca es també un nínxol. Allà on mire, destrucció i descomposició. Vaixells fets trossos, barques mig partides, cordes, pals, ensenyes, imatges, paelles, plats, cremadors d'encens, brúixoles, decoracions. I junt a ells mans, cames, cossos sense cap, caps sense cos, calaveres buides, cabelleres perdudes entre les esquerdes, cervells rebentats contra les roques. Diries que una ciutat mòbil s'ha emprenyat, estenent-se sota la severa mirada de Déu i ha deixat morir tota la seua vida i riquesa. Un pesquer menut, d'allò més bonic el pobre, encara amb les veles i eixàrcies, semblava navegar pels aires. I no obstant això estava enganxat dalt d'una roca, amb les dents desiguals de les pedres clavades al fustam de la quilla; i el fustam de la quilla estava desesperançadorament encallat entre els ixents de les pedres. Ni aigua ni aire podien passar entre ell. I un gos lligat a proa feia mirades enfurides, mossegava la fusta, rosegava la cadena, s'arrancava i movia la cua amb violència i, mirant a l'alta mar, udolava i udolava com si l'increpara per haver-lo deixat viu mentres que els seus amos se'ls havia endut l'huracà.

     Encara va fer uns pocs passos més el capità i de sobte es trobà front al seu vaixell. Havia de ser fusta seua, per què li parlara a l'ànima i la reconeixeren els seus ulls en la situació en què es trobava. Ni pals, ni veles, ni bots hi quedaven ja. Només la proa, oberta en canal, que s'aguantava en dos mitats. I al seu voltant una amarga comitiva fúnebre: més fusta esberlada, rems i lones; més quilles mig menjades, més timons i costelles i creus. I una altra comitiva encara més amarga al voltant! Veu el contramestre mort a un costat; veu els mariners repartits més enllà, uns contra les roques, altres mig escampats per la sorra, altres joguet de l'aigua, esput i assot de la mar. I sobre els cadàvers bufats, rient-se i jugant, les aus carronyeres ben assegudes enfonsaven els pics en la carn morta, menjaven i mastegaven golosament; només en sentir el capità acostant-se s'enlairaren grallant com queixant-se per haver-los espatllat el banquet.

     Comença ara la més terrible tortura del capità. Eixos cadàvers mostren que els seus no poden estar massa lluny. Voldria córrer, buscar per arreu, però no hi gosa. Alguna cosa al seu interior s'ho impedeix, li deixa els peus clavats al terra. Però el coratge acaba guanyant i va rebuscant entre els cossos fins a donar amb la major part dels seus germans. L'un té el cap trossejat, a l'altre li falten les dos cames a l'altura dels genolls. Si no s'ho diguera l'ànima, els seus ulls mai els reconeixerien, al igual que la goleta. Però s'ho deia, i massa bé que els reconeixia. I aleshores va tornar els ulls; ni està plorant ni semblen commoguts. Només miren la mar amb gravetat. De sobte el seu puny s'alça i cau amb violència dins de la mar, que retrocedeix una mica, com si s'haguera esglaiat.

     Després es gira i besa tendrament els seus germans. Els acaricia els cossos amb suavitat, com temorós de despertar-los; i els conta secrets a cau d'orella, potser un consol, potser una llunyana promesa. Després agarra la navalla i els cava una tomba. S'estigué barallant com una hora amb la sorra. La va obrir bé i primerament hi col·locà els seus germans, després el contramestre i després els mariners; damunt hi posà pedres i cairells. Finalment va refer el seu camí fins a Therapià. Agarra el vaporet, arriba de nou a la seua goleta.

     —Tot preparat? —pregunta a l'escrivent.

     —Tot preparat.

     —Lleveu àncores!

     El capità Xirikhis, sense dir paraula, va ocupar taciturn el seu post al castell de popa i continuàrem el viatge.


Andreas Karkavitsas
(Ανδρέας Καρκαβίτσας)
(Lechaina, Grècia, 1866 – Marusi, Grècia, 1922)
«Naufragis»
De Paraules de proa, 1889

Il·lustració:
'Naufragi (Joseph Mallord William Turner)'
"Naufragi"
Joseph Mallord William Turner
(Covent Garden, Londres, 1775 - Chelsea, 1851)

Traducció:
Enrique Íñiguez Rodríguez
(Villena, L'Alt Vinalopó, 1987)
«Naufragis»
de l'obra:

«Ναυάγια»

Andreas Karkavitsas
(Ανδρέας Καρκαβίτσας)

     Μόλις αρράξαμε στη Στένη ο καπετάν Ξυρίχης επήρε τη βάρκα κ' έτρεξε στο τηλεγραφείο. Δύο ημέρες τόρα φριχτή τον ετυρανούσε αμφιβολία. Τριάντα μίλια έξω από το Μπουγάζι αντάμωσε τον «Αρχάγγελο» δεύτερο μπάρκο του, που ήσαν μέσα κυβερνήτης και γραμματικός τα δύο αδέρφια του. Δεν επρόφτασαν να καλοχαιρετηθούν, να ειπούν για το φορτίο και τον ναύλο τους και ζηλότυπος τους εχώρισεν ο χιονιάς. Εκατόρθωσε τέλος να ορθοπλωρίση το δικό μας και ολόκληρο ημερονύχτι εθαλασσοδαρθήκαμε στ' ανοιχτά. Μα όταν εμπήκε στον Βόσπορο έψαξε όλα τα λιμάνια, εγύρισε τους κόρφους, ερώτησε όλους τους βαρκάρηδες, τους πιλότους, ακόμη τους κουμπάρους και τις κουμπάρες, αλλά τίποτα δεν είπαν για τον «Αρχάγγελο». Τι να έγινε; Εφυλάχθηκε πουθενά; επρόφτασε να ορθοπλωρίση κ' εκείνος ή έπεσε απάνω στους βράχους; Και αν ετσακίσθηκε το μπάρκο εσώθηκαν τουλάχιστον τ' αδέρφια του; Όλο τέτοια συλλογίζεται κ' έχει συγνεφωμένο το μέτωπο, τρέμουλο έχει στην καρδιά.

     Όταν έφτασε στο τηλεγραφείο εξέχασε μια στιγμή τον πόνο του εμπρός στην εικόνα που είδεν ολόγυρα του. Κάτω στη στενόχωρη αυλή, απάνω στις σαρακωμένες σκάλες και παραπάνω στ' ασάρωτα πατώματα κόσμος σαν αυτόν ανήσυχος, γυναίκες, άντρες, παιδιά, επρόσμεναν να μάθουν από το σύρμα την τύχη των δικών τους· ποιος του φίλου, ποιος του συγγενή, ποιος του προστάτη του. Κ' εκείνο κρύο, ασυγκίνητο εσώριαζε με τη φλύαρη γλωσσά του ακατάπαυστα πένθος και θλίψι περίγυρα. Ωνόμαζε πνιγμούς, εμετρούσε σκληρούς θανάτους, έλεγε ναυάγια, περιουσίας χαμούς, ονείρων σβύσιμο, εσυνέπαιρνε χαρές κ' ελπίδες με την ορμή αγρίου και καταστρεφτικού δρόλαπα. Και κάθε λίγο απάνω στα πατώματα, στις σκάλες κάτω και παρακάτω στη στενόχωρη αυλή θρήνοι ακούονταν, λυγμοί αντηχούσαν, κορμιά έπεφταν λιπόθυμα, καυτήριο εκυλούσε το δάκρυ.

     Ο καπετάν Ξυρίχης δεν ημπορούσε να υποφέρη περισσότερο την αμφιβολία του. Εβιαζόταν να μάθη και τη δική του μοίρα, ν' ακούση του συρμάτου τη φωνή, αν θα λαλήση κλάγγασμα χαράς ή νεκροσήμασμα; Αλύπητα έσπρωξε τον κόσμο ζερβόδεξα, ανέβηκε δυο — δυο τα σκαλιά, έφτασε με κόπο εμπρός στη θυρίδα κ' ερώτησε με ολότρεμη φωνή:

     — Για τον «Αρχάγγελο»… το μπάρκο… μην ακούσατε τίποτα;

     — Τίποτα· του άπαντα ξερά ο τηλεγραφητής.

     — Τίποτα! πώς είνε δυνατόν; Ξαναρωτάει. «Αρχάγγελο» το λεν έχει φιγούρα δέλφινα… έχει στα μεσανό κατάρτι κόφα• Σπετσιώτικο χτίσιμο.

     Και κολλά περίεργα τα μάτια στου υπαλλήλου το πρόσωπο, αφτιάζεται προσεχτικά τους κρότους που βγάζει ξερούς, συγκρατητούς σαν οδοντοχτύπημα κρυομένου η μηχανή. Τα σωθικά του λαχταρούν, φεύγουν τα σανίδια από τα πόδια του· λιποθυμίας αύρα τον περιζώνει παντού. Μα δεν την παραιτά καθόλου τη θέσι του· δεν αφίνει στιγμή από τα μάτια τον ζωντανόν καθρέφτη του. Τέλος σηκώνει εκείνος τα μάτια, τον καλοκυτάζει μια στιγμή και λέγει με φωνή αδιάφορη:

     — Ναι... «Αρχάγγελος». Εχάθηκε στο τάδε μέρος της Ρούμελης· εκόπηκε στα δυο· Η πρύμη του ερρίχθηκε στους βράχους με δυο παιδιά μέσα… Τα παιδιά είνε ζωντανά.

     Ζωντανά! Αναστηλώνεται ο καπετάνιος στα πόδια του· διώχνει το βάρος από τα στήθη του· χαρά γλυκοδροσίζει την ψυχή του.

     — Τα ονόματα; λέγει στον υπάλληλο με τρυφερή φωνή σαν χάδι· δεν μπορούμε τάχα να μάθουμε τα ονόματά τους;

     — Πέτρος και Γιάννης· του απαντά σε λίγο με πλάνα έκφρασι ο υπάλληλος.

     Δόξα σοι ο θεός! Πέτρος και Γιάννης, είνε τα ονόματα των αδερφιών του. Ζωντανά λοιπόν και τα δυο. Ζωντανά εκείνα· θρίμματα τ' ολοκαίνουργο σκαφίδι! Δεν πειράζει· πάλι δόξα σοι ο Θεός! Ας ζήσουν και φτιάνουν άλλο μεγαλείτερο και ομαρφώτερο. Φιλεύει ανοιχτόκαρδος πέντε πούρα τον υπάλληλο· δίνει ένα μετζήτι κέρασμα στον υπηρέτη· παρηγορεί γλυκομίλητος τα θλιμμένα πρόσωπα: — Δεν είνε τίποτα· όλοι καλά είνε· όλα καλά! Μα το ποτήρι της χαράς αμέσως θέλει να το κενώση ολάκερο. Δεν θέλει να βλέπη τίποτα σκοτεινό στην πρόσχαρη εικόνα της ζωής του.

     — Ποιας ηλικίας τάχα να είνε τα παιδιά; ρωτά πάλι.

     Εκείνος σκυθρωπάζει: Μα τον παρασκότισε! Γύρω του ακούονται φωνές ανυπόμονες· σπρώχνει ο ένας τον άλλον· θέλουν να τον βγάλουν από τη θυρίδα. Έμαθε πως ζουν τ' αδέρφια του· δεν τον φτάνει; Είνε και άλλοι που λαχταρούν για τους δικούς των, που δεν ξεύρουν καθόλου τι γίνονται. Ας μάθουν κ' εκείνοι κάτι τι! Αλλά εκείνος εγωιστής δεν παραιτεί καθόλου τη θέσι του. Άνοιξε μια τη χρυσελεφαντένια πύλη της ζωής, θέλει και ν’ απολαύση το μάτι του.

     — Ποιας ηλικίας τάχα; ξαναρωτά λογέλαστος.

     — Δέκα - δώδεκα χρονών του απαντά εκείνος σκυμένος στη μηχανή του.

     Πάλι τον πλακώνει απελπισία. Τ' αδέρφια του δεν είνε τόσο μικρά. Είνε από εικοσιπέντε και απάνω. Σκυθρωπός, ετοιμοδάκρυτος αφίνει τη θέσι του, κατεβαίνει τις σκάλες, βγαίνει από την αυλή, παίρνει το βαποράκι και φτάνει στα Θεραπειά. Από εκεί μ' έν' άλογο φτάνει στον Άγιο Γιώργο, παίρνει την ακρογιαλιά. Τα μάτια του ομπρίζουν· κλαίνε και κλαίνε αστείρευτα. Ο ήλιος ψηλά παιγνιδίζει ακόμη σε ζαφειρένιον ουρανό. Δίπλα η θάλασσα λίμνη ακύμαντη απλώνεται ως τα ουρανοθέμελα· εμπρός η γη ανθοσπαρμένη μοσχοβολά. Και όμως η ακρογιαλιά του δείχνεται πλατύ νεκροταφείο από άκρη σε άκρη. Κάθε της βράχος κ' ένα νεκροκρέββατο. Τριγύρω φθορά και μούχλα. Καράβια κομματιασμένα, βαρκούλες μισοσπασμένες, σχοινιά, κατάρτια, φιγούρες, πανιά, εικονίσματα, παδέλες, πιάτα, λιβανιστήρια, πυξίδες, χρυσόξυλα. Και μαζί χέρια, πόδια, κορμιά δίχως κεφάλια, κεφάλια δίχως κορμιά, κενά καύκαλα, τρίχες χωμένες στις ρωγμές, μυαλά στουμπισμένα στην πέτρα. Κάποια κινητή πόλις επροσόχθισε, νομίζεις εκεί, εσκόρπισε κάτω από το αυστηρό βλέμμα του Θεού και απονεκρώθηκεν η ζωή και ο πλούτος της. Ένα τρεχαντηράκι, ομορφοφτιασμένο, άγγελος επρόβαινε με πανιά και ξάρτια, λέγεις και αρμένιζεν ανάερα. Και όμως ήταν πεταγμένο στην κορφή ενός βράχου και ήσαν τ' ακανόνιστα δόντια των πετρών επίβουλα χωμένα μέσα στα ξύλα της καρίνας του· και ήσαν τα ξύλα της καρίνας του απελπιστικά σφιλιασμένα μέσα στα λακκώματα και τις σχισμάδες της πέτρας. Ούτε νερό ούτε άνεμος ημπορούσε να περάση αποκεί. Κ' ένα σκυλί στην πρύμη δεμένο εγύριζε μάτια κατακόκκινα, εδάγκωνε τα ξύλα, έτρωγε την αλυσίδα του, άρπαζε κ' ετράβα με πάθος την ουρά και το νερό κυτάζοντας αλύχταγε και αλύχταγε, σαν να το έβριζε που τ' άφησεν ακόμη ζωντανό, αφού τ' αφεντικά του τ' άρπαξεν ο ρούφαλας.

     Έκαμε ακόμη μερικά βήματα ο καπετάν Ξυρίχης και άξαφνα ευρέθηκεν εμπρός στο μπάρκο του. Έπρεπε να είνε δικό του ξύλο, να του μιλήση στην ψυχή για να το γνωρίσουν τα μάτια του στην κατάστασι που ήταν. Ούτε κατάρτια, ούτε πανιά, ούτε σκαφίδι απόμενε πλέον. Μόνον η πρύμη του κ' εκείνη ξεσκλισμένη, εκρατιόταν απελπιστικά σε δυο χάλαρα. Και γύρωθέ της πικρή νεκροπομπή άλλα ξύλα σκορπισμένα, κουπιά και άρμενα· άλλες καρίνες φαγωμένες· άλλα ποδόσταμα και σωτρόπια και σταύρωσες. Και ακόμη γύρωθέ της άλλη πικρότερη συνοδεία! Βλέπει τον ναύκληρο νεκρό στο πλάγι· βλέπει τους ναύτες πέρα — δώθε σκορπισμένους, άλλους κολλιτσίδα επάνω στα χάλαρα, άλλους μισοσκεπασμένους με τον άμμο, άλλους παιγνίδι του νερού, δαρμός και φτύμα του. Και απάνω στα τουμπανιασμένα πτώματα, στα πρόσωπα τα χασκογέλαστα και αναμπαιχτικά, τα όρνια καλοκαθισμένα εβύθιζαν το ράμφος στη νεκρή σάρκα, έτρωγαν κ' εμασούσαν λαίμαργα και μόλις στον κρότο του επέταξαν κράζοντας, σαν να διαμαρτύρονταν που τα ενόχλησε στο πλούσιο φαγοπότι.

     Αρχίζει τόρα φριχτότερο του καπετάνιου το βάσανο. Τα ξένα εκείνα πτώματα δείχνουν ολοφάνερα πως κοντά βρίσκονται και τα δικά του. Θέλει να δράμη, να ερευνήση παντού και όμως δεν τολμά. Κάτι τι μέσα τον κρατεί, τα πόδια του καρφώνει εκεί στ' αχνάρια του. Ο πόθος όμως ισχυρότερος τον σπρώχνει εμπρός, πάει και ψαχουλεύει ένα με το άλλο και τέλος βρίσκει ασούσουμα και τ' αδέρφια του. Το ένα κείτεται με το κεφάλι συψαλιασμένο· το άλλο έχει και τα δυο πόδια κομμένα στα γόνατα. Αν δεν του το έλεγεν η ψυχή, βέβαια δεν θα τ' αναγνώριζαν τα μάτια του, όπως και το μπάρκο. Αλλά του το είπε και τα καλογνώρισεν ευθύς. Και τότε τα μάτια του εστείρεψαν· ούτε δάκρυα βγάζουν ούτε σπαρταρούν. Τη θάλασσα μόνον κυτάζουν αυστηρά, πεισμωμένα και άξαφνα ο γρόθος σηκώνεται και πέφτει με ορμή, που λέγεις ανατρόμαξε κ' επισωπάτησεν εκείνη φοβισμένη.

     Έπειτα, σκύφτει και γλυκοφιλεί τ' αδέρφια του· χαϊδεύει τους τα χτυπημένα κορμιά ανάλαφρα, σαν να φοβάται μην τα ξυπνήση· κάτι τους ψιθυρίζει μυστικά στο αυτί, θέλεις παρηγοριά, θέλεις μακρυνήν υπόσχεσι. Έπειτα με τον λάζο αρχίζει και σκάφτει τον τάφο τους. Επαιδεύτηκε κάπου μιαν ώρα στον άμμο. Τον άνοιξε καλά· απίθωσε πρώτα τ' αδέρφια, έπειτα τον ναύκληρο, κατόπιν τους ναύτες, εκύλισεν απάνω πέτρες και χάλαρα. Έπειτα έπιασε πάλι τη στράτα του κ' έφτασε στα Θεραπειά· βρίσκει το βαπόρι, έφτασε πάλι στο μπάρκο.

     — Έτοιμα; ρωτά τον γραμματικό.

     — Έτοιμα.

     — Φόρα την άγκυρα.

     Και ο καπετάν Ξυρίχης αμίλητος, σκυθρωπός έπιασε τη θέσι του στο κάσαρο κ' εξακολουθήσαμε το ταξείδι.

ooO0Ooo

από τα Λόγια της Πλώρης, 1889


Referència:
Karkavitsas, Andreas.
«Naufragis».
(Ναυάγια)
Traducció: Íñiguez Rodríguez, Enrique.
Lo Càntich. N.26.
Gener - Març, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 26>
EAN: 9772014303002 26>
ISSN 2014-3036-N.26

«Madrigal»

Cecilio Acosta

Traducció:  Ismael Guerrero
Il·lustració: Josep de Togores i Llach

Aurora (Josep de Togores i Llach )

Madrigal


Va trobar a faltar l'Aurora,
una vegada, la seva llum que daura,
i com dia rere dia
pàl·lida sempre sortia,
donant queixes llastimoses,
plorà perdudes ses roses,
i en trobar-les s'aferra
corrent cels i terra...

Delia, ja sé que és robat
l'esplendor amb què brilles,
i que l'Aurora ha trobat
ses roses en les teves galtes.


Cecilio Acosta
(San Diego de Los Altos, Veneçuela, 1818 - Caracas, Veneçuela, 1881)
«Madrigal»

Il·lustració:
'Aurora (Josep de Togores i Llach)'
"Aurora"
Josep de Togores i Llach
(Cerdanyola del Vallès, 1893 - Barcelona, 1970)

Traducció:
Ismael Guerrero
«Madrigal»
de l'obra:

«Madrigal»

Cecilio Acosta

Echó de menos la Aurora,
una vez, su luz que dora,
y como día tras día
pálida siempre salía,
dando quejas lastimosas,
lloró perdidas sus rosas,
y en encontrarlas se aferra
corriendo cielos y tierra...

Delia, ya sé que es robado
el esplendor con que brillas,
y que la Aurora ha encontrado
sus rosas en tus mejillas.

ooO0Ooo


Referència:
Acosta, Cecilio.
«Madrigal»
Traducció: Guerrero, Ismael.
Lo Càntich. N.26.
Gener - Març, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 26>
EAN: 9772014303002 26>
ISSN 2014-3036-N.26

«Je suis Charlie»

Maria Bonafont Giménez

Il·lustració:  Cristina Cray

Els meus llapis de colors cerquen el colom de la pau de Pablo Picasso (Cristina Cray)

Je suis Charlie


A les víctimes dels atacs terroristes a París.

Les tenebres devoren l'espai
i en el cel
un mantell fet de por les desplega.
Ben a prop
s'ha sentit el calfred de la mort,
i el terror
amb el seu gust de foc i de cendra.
Pobres cors
d'innocents que glatien de goig,
emmudits
ja per sempre en les tombes obertes.
Uns cervells
amarats de follia i maldat,
volen fer
de la terra un infern de vilesa.

Tot el món
aplegats traspassem l'horitzó.
Un sol clam,
i un sol crit: Tots som tu, CHARLIE HEBDO !


Maria Bonafont Giménez
(Barcelona, 1944)
«Je suis Charlie»

Il·lustració:
'Els meus llapis de colors cerquen el colom de la pau de Pablo Picasso (Cristina Cray)'
"Els meus llapis de colors cerquen el colom de la pau de Pablo Picasso"
Cristina Cray


Referència:
Bonafont Giménez, Maria.
«Je suis Charlie»
Lo Càntich. N.26.
Gener - Març, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 26>
EAN: 9772014303002 26>
ISSN 2014-3036-N.26

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.223.208
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2014

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]