"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole, 2016
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui, 2016
Març de 2016
Lo Càntich - Número 29 - Al·literació, 2015
Número 29 - Al·literació, 2015
Desembre de 2015
Lo Càntich - Número 28 - Apòstrofe, 2015
Número 28 - Apòstrofe, 2015
Setembre de 2015
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«Paradoxes»

Francesc Barrio Julio

Il·lustració:  Esmeralda Vallverdú

Paradoxa (Esmeralda Vallverdú)

Paradoxes


     Ja no recordo el nom d’aquella taverna. Una d’aquelles que van proliferar per la ciutat quan, sobtadament, es van posar de moda els bars d’aire irlandès. Locals típics, amb molta fusta, llums agradablement subtils, velles fotografies de Guinness a les parets, i una decent carta de cerveses i escocesos. No el recordo, i mira que, durant bastant temps, vaig ser un autèntic habitual. D’allò que en diuen un parroquià. Però suposo que han passat molts anys i, encara que de vegades retinc detalls absurds d’aquella època, normalment no aconsegueixo recuperar els aspectes que no són tan nimis. És curiós, puc descriure perfectament com era el local. Recordo perfectament les cares dels cambrers, el Rafa i el Juan Carlos. Recordo les pintades als lavabos, fins i tot les ampolles de licors que hi havia darrere la barra. Però sóc incapaç de recordar el nom. El temps no perdona i, de totes maneres, tinc assumida la meva absoluta manca de memòria. O almenys, la seva absoluta manca de coherència.

     Sigui com sigui, havíem quedat en aquella taverna. I allà m’esperava en Salman, assegut a la que acostumava a ser la nostra taula, capitanejada per una imatge de barrils de stout coberts de neu. Això també és curiós. Vull dir, el fet que ell ja m’estigués esperant. Bé, en Salman no era precisament el Sr. Puntualitat. I si ja estava allà quant jo vaig arribar, vol dir que jo arribava tard. I, bé, jo normalment mai arribo tard. De fet, mai no he suportat arribar tard. Curiosos els records.

     Aleshores, en Salman també era molt més jove. Encara que, per no dir mentides, tampoc és que el seu aspecte hagi canviat molt. És d’aquells personatges que de joves semblen envellits i, en canvi, en l’envellir sembla que el temps no els passi factura. Si mires ara una fotografia actual, veus exactament la mateixa imatge que tenia fa vint anys: testa de calba eterna que li confereix un cert aire atemporal, un rostre dominat per una mirada més o menys autosuficient i una barba mal cuidada. En Salman era un jove indi que segurament vaig conèixer alguna nit de borratxera i amb el qual vaig acabar travant una certa amistat, d’allò que en diuen congeniar. Era un tipus que abusava d'un anglès amb un divertit accent de Bombai i que, en aquells dies, semblava més interessat en les roses de grans mamelles que en vel·leïtats literàries. Encara que no se li podria negar però, que era un bon interlocutor. Sempre podies comptar amb ell per a una bona conversa i, certament, era un home assedegat d'històries.

     Després de les habituals salutacions —un com va i un quant de temps—, i després d'uns breus instants de xerrada insubstancial —el treball bé gràcies, sembla que aquest cap de setmana no plourà, què llegeixes últimament, i lligar, no lligo ni per casualitat—. I, per descomptat, després d’estrenar una refrescant pinta de negra que em va portar el cambrer res més asseure’m, li vaig comentar que volia explicar-li quelcom interessant que m'havia succeït recentment.

     —Fa uns dies, a la cua del cinema, vaig sentir una història que de ben segur trobaràs interessant —vaig començar després d’un llarg i reposat glop de cervesa que va deixar un lleu rastre al meu bigoti.

     —Quina pel·lícula vas anar a veure?

     —La pel·lícula no té gens d'importància. El que és interessant és el que va passar a la cua —vaig contestar després de rellepar-me. Possiblement, el millor plaer de tastar una Guinness.

     —I amb qui anaves?

     —Amb uns amics, però ja t’he dit que tot això no té gens d'importància.

     —Bé, només em volia fer una idea del context. Ja saps, el context sempre és important —deia en Salman amb el seu divertit accent, arquejant la cella esquerra. Un gest habitual en ell quan no li seguien el corrent.

     —El context sóc jo a la cua del cinema i, just darrere meu, una parella, jove —amb vint i escaig ja ets un vell i els adolescents són joves—, un noi i una noia, amb pintes de punkis. Ell porta una bonica cresta de color groc llampant i ella té el pèl molt curt i tenyit de blau elèctric. Els dos vesteixen roba de marca, artificiosament envellida, adornada amb punxes, cadenes i uns quants imperdibles. I les seves botes reglamentàries. Punkis de postal.

     —Bé, bé, doncs segueix, si us plau —afegeix després d’un glop.

     Jo trec la meva bossa de tabac i començo a preparar-me una pipa. Mentre ordeno les idees, poso el tabac a la cassoleta, el premso i l’encenc per primera vegada. Un altre ritual qualsevol.

     —Com deia, aquells dos estaven just darrere meu i van arribar, no sé, xerrant de qualsevol bajanada típica dels punkis que fan cua en un cinema. Bé, en realitat no m’havia fixat encara en ells. Simplement els escoltava. Inevitablement...

     —I?

     —Bé, ja saps, el xicot parlava en veu alta, com dirigint-se a la seva amiga i a la resta de la gent que es trobava al carrer i als edificis propers. Parlant pel públic. Com si no l’importés que existís algú més a part d’ells dos. I sembla que li explicava una recent conversa telefònica entre ell mateix i la seva mare. Ell deia: “Així que al final la vaig trucar i li dic, hola mama, què passa, i ella em diu, a que no saps qui està ara mateix a la meva taula berenant amb mi? I jo li dic, qui mama? Doncs el mateix Senyor Jesucrist. El mateix Jesucrist Nostre Senyor Encarnat està assegut a la meva taula i li he preparat un bon cafè amb llet i li he posat unes galetes de mantega i és com si il·luminés tot el saló amb la seva presència. T’ho imagines? Jo al·lucinava. No et fot la vella trastocada, que em diu que està berenant amb Jesús. Així que jo li pregunto, i mama, com saps que aquest tio és Jesús? Per a tu és el Senyor Jesucrist, Nostre Redemptor, i sé qui és perquè ha vingut amb el Pare Noel i el mateix Sant Nicolau en persona, molt amablement, me l’ha presentat”.

     I acabo la meva anècdota amb un llarg glop de la meva Guinness, davant la mirada perplexa d’en Salman que, atònit, em pregunta:

     —I?

     —I què? —dic jo.

     —I la paradoxa?


Francesc Barrio Julio
(Santa Coloma de Gramenet, 1968)
«Paradoxes»

Il·lustració:
'Paradoxa (Esmeralda Vallverdú)'
"Paradoxa"
Esmeralda Vallverdú
(Barcelona, 1985)


Referència:
Barrio Julio, Francesc.
«Paradoxes»
Lo Càntich. N.32. Catàfora, 2016.
Setembre - Desembre, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 32>
EAN: 9772014303002 32>
ISSN 2014-3036-N.32

Sonetàlia (Novíssima lírica clàssica)
«Pelàgia (o Ànima nàufraga)»

Lluís Servé Galan
Sonetàlia -Novíssima lírica clàssica- (Lluís Servé Galan)
"El sonet és l'estrofa per excel·lència de la poesia clàssica. Però, cal que ens cenyim a dos quartets i dos tercets, a una rima uniforme i immutable formalment, a un metre específic? Per què no escriure sonets i gaudir-ne lliurement?
Això és el que intenta assolir Sonetàlia, barrejar indistintament el clàssic i el modern, sense cap altra aspiració que el gaudi de qui escriu i de qui llegeix...".

El naufragi (Henri-Edmond Cross)

Pelàgia (o Ànima nàufraga)


A Esperanza Camas Moreno

Per què tantes vegades l'onatge ha de retornar a la riba
Les restes del naufragi que isolen l'ànima
I assolen l'ànim de desempallegar-se de llasts
Un cop que es calma la tempesta lenitiva?

Per què romandrà, per molt que es bracegi,
Ben a prop de la pell la sensació aspriva
Del seu bruel buit que prometia el sol i son arpegi?

Per què tants cops és capriciós l'oneig exànime
I emplena de malsons els somnis més casts
D'aquell cor vívid, entusiasta, que brilla
Amb la llum dels pètals collits del seu ventre?

Per què, digues, caldrà servar la sang, el somrís, el fetge
Quan l'amor esdevingui illa, en lloc de centre
De tot, i només sàpiga deixar una nefasta petja?


Lluís Servé Galan
(El Vendrell, Tarragona, 1978)
Sonetàlia (Novíssima Lírica Clàssica)
«Pelàgia (o Ànima nàufraga)»

Il·lustració:
'El naufragi (Henri-Edmond Cross)'
"El naufragi"
Henri-Edmond Cross
(Douai, França, 1856 - Saint-Clair, França, 1910)


Referència:
Servé Galan, Lluís.
«Pelàgia (o Ànima nàufraga)»
A: "Sonetàlia (Novíssima lírica clàssica)
Lo Càntich. N.32. Catàfora, 2016.
Setembre - Desembre, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 32>
EAN: 9772014303002 32>
ISSN 2014-3036-N.32

«El nostre pitjor enemic»

Jesús M. Tibau

- XXXIIIè Premi de Narrativa Ribera d'Ebre -

Cossetània Edicions

El nostre pitjor enemic (Jesús M. Tibau)

El nostre pitjor enemic

Jesús M. Tibau
- XXXIIIè Premi de Narrativa Ribera d'Ebre -

Cossetània Edicions
Col·lecció: Notes de color, 78
96 pàgines - Mides: 15,5 x 23,3 cm - Rústica amb solapes
Data primera edició: Agost del 2016
ISBN: 978-84-9034-487-3


Sinopsi

     El general exdictador d’un país inconcret és traslladat d’incògnit a una illa perduda en l’oceà. La seva vigilància s’encomana a un comandant de poca rellevància, un personatge perdedor, secundari, ple de sentiments de culpabilitat per un trauma familiar. La vida l’ha tractat malament, sempre havia tendit a abaixar els braços davant els revessos, i veu en aquesta missió la possibilitat de redimir-se. Però l’illa i el llast del passat esdevenen implacables.

     Un retrat de les dificultats de comunicació, dels malentesos intergeneracionals, de la manca de tendresa i amor, de la baixa autoestima.


L'autor

     Natural de Cornudella de Montsant i tortosí per amor, Jesús M. Tibau és especialista en relats breus, però després d’onze llibres i set reculls de contes, com ara El vertigen del trapezista, Una sortida digna o El noi del costat del padrí, arriba la seva primera novel·la, amb què ha obtingut el XXXIII Premi de Narrativa Ribera d’Ebre. Entre altres, també ha rebut el premi Marian Vayreda de Narrativa, l’accèssit al Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa 2016 i el Premi Blogs Catalunya pel seu blog «Tens un racó dalt del món», el qual dóna nom al programa de televisió que presenta a Canal 21 de les Terres de l’Ebre. El 2013 va ser guardonat amb el premi Mèrit de les Lletres Ebrenques a Amposta.


Tast de El nostre pitjor enemic,
de Jesús M. Tibau
(Cortesia de Cossetània Edicions)

2 de febrer

     El comandant travessa la gran plaça porxada mentre la nit, que es rebel·la a renunciar al seu regne, cau en combat contra la gèlida llum del matí. El ritme de les botes trenca el silenci a contracor. Ningú és testimoni dels passos que el porten a Palau, on està reunida, de manera permanent, la Junta Militar. Mentre avança, la boira es regira al seu voltant, etèria. Aquest moviment té quelcom d’efímer que ens recorda la nostra existència, i la forma dels rostres que dibuixa, còmics o espantosos, benèvols o malvats, és producte del filtre amb què la travessem. El nostre pas mai no és neutre i modifiquem, potser de manera irreversible, el significat del camí; ignorar aquest poder és un recurs infantil o covard.

     En grans ocasions, la plaça havia estat públic i jurat de discursos històrics, de revoltes i festes, de forques i clams. Ell mateix presencià, de petit, els girs que la ciutat païa dràsticament, materialitzats en aquesta plaça en forma de vols de banderes, crits histriònics i cançons. El seu significat s’escapava de la comprensió d’un noi de deu anys que amb prou feines gosava entendre el paper que li tocava jugar al seu trosset de món. Aquella innocència era la invitació perfecta a deixar-se emocionar per les veus profundes dels homes, per l’agosarat riure de les dones.

     Però ara la plaça reposa com un gegant adormit que recupera l’alè. Les pedres tenen una solidesa que la boira dissimula, o a l’inrevés. En un balcó, la roba estesa tardarà a eixugar-se. El comandant camina sol o, molt a contracor, seguit de massa interrogants; una col·lecció de dubtes i incerteses carregats sobre unes espatlles que es vinclen fàcilment. No té l’audàcia d’Ulisses, ni punteria per ferir l’ull d’algun Polifem.

     Fa trenta anys de la marxa popular que portà el General al poder, intent quirúrgic per sanar un país farcit de ferides tendres a mig desinfectar. Mentre trepitja el carrer, al comandant li sembla sentir l’olor de pólvora encesa, d’esperança bullint en cassoles de fang i, poc temps després, podrida de desencant entre les mans. Les revolucions tenen mal envellir i, quan s’acaba la partida, els peons dubten que el rei guanyador, blanc o negre, sigui el rei bo, i prefereixen jugar a una altra cosa. Fa pocs mesos, un nou sotrac ha empès el país endavant o, almenys, li ha donat corda per girar fent cercles que, des de dins, només des de dins, semblen més grans.

     Les llambordes de la plaça amenacen el seu pas; són feres prehistòriques amb instint de rèptil, que al mínim descuit, sense escrúpols, obriran les mandíbules i li devoraran les cames. Es concentra; no vol que la rosada que les banya es torni un enemic cruel, i relliscar sota l’escrutadora mirada que imagina a les finestres.

     Du l’uniforme impecable, s’ha aixecat abans d’hora per comprovar-ho un cop més. Al seu insomni crònic s’hi afegeix el neguit de la incertesa, la manca d’informació que acompanyava la nota que un soldat li lliurà en mà el dia abans; «estrictament en mà», exigí solemne a la porta de casa seva, com si del lliurament d’aquella nota en depengués el destí de la humanitat. Els actes castrenses es disfressen d’una teatralitat que els buida de sentit. Però de vegades, quan l’interior està malmès o inaccessible, només resta embolicar la buidor; triar un paper de colors és una mesura vistosa i patètica alhora. Després de llegir aquella breu missiva, el soldat romania dret a la porta, impertèrrit, amb la vista clavada en un punt inconcret de l’horitzó, alhora que simulava prou indiferència per semblar discret, amb la intensitat necessària per fer entendre que esperava una resposta. Però no, la nota no en requeria, era una ordre vestida de prec. El soldat li va fer pena, i li dedicà una enèrgica salutació militar de comiat. Volia deixar-li clar que havia assolit amb èxit la missió i podia entornar-se’n sense recança.


'El nostre pitjor enemic (Jesús M. Tibau)'
"El nostre pitjor enemic"
Jesús M. Tibau



Culturàlia


Referència:
«El nostre pitjor enemic»
Jesús M. Tibau
Lo Càntich. N.32. Catàfora, 2016.
Setembre - Desembre, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 32>
EAN: 9772014303002 32>
ISSN 2014-3036-N.32

«L'ànima enigmàtica del llac»

Liudmila Liutsko

Per què estàs trista, sireneta? (Liudmila Liutsko)


Liudmila Liutsko
(Людмила Люцко)
«L'ànima enigmàtica del llac»


Referència:
Liutsko, Liudmila.
«L'ànima enigmàtica del llac»
Lo Càntich. N.32. Catàfora, 2016.
Setembre - Desembre, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 32>
EAN: 9772014303002 32>
ISSN 2014-3036-N.32

«La tardor»

Joan Lluís Cau Fogasa

Il·lustració: George Inness

A principis de la tardor (George Inness)

La tardor


Engalanat amb colors que de mil formes són,
envaeixes l’almanac que custodia l’any present,
el Sol rogenc engalba els rosers,
a les flors de l’estiu la mort les empaita
i els castanyers fructifiquen
a l’ombra d’un fred incomplet.

Verd, groc, morat i fúcsia,
testimonis fidels que la boira amagreix,
miro subtil els seus últims sospirs,
la blancor aviat les farà presoneres del seu encís
i amb ales glaçades farà que la seva lluentor
només sigui un record,
res més que un sospir.

Furtes a l’amagat les hores d’estiu,
la seva claror la comences a enfosquir,
les seves vesprades les empaites
cercant la llum del dia per devorar-la.

Fidel aliat de l’hivern
que al galop del vent
ha fugit del càlid castell
que el tenia presoner.

L’aire de l’estiu en remolins transformes
el que era brisa ara bufeteja els rostres.

Els boletaires amb el cor desbravat,
cerquen a l’amagat els tresors
embolcallats per les fulles
desterrades dels arbres encoratjats.

Els senglars, cérvols
i ara també l’ós
fugen desbaratats,
perillen les seves vides
perseguides pel gris enemic.

Gossos descosits criden
a caudals desbordats per la fúria
i amb ànsies desagraïdes
de fer morir l’enemic;

S’acaba la suor, arriba la magror,
tots a corre-cuita omplen el rebost,
no vinguin les neus
sense abans tocar els tambors.

Les xemeneies, de pedra i argila
engalanen el cel amb fums de cent olors,
uns de densos i altres de fluids,
ovalen l’infinit pagans escrits
que són el reflex de la teva ànima
desapareixent en l’horitzó.

És la tardor, que veu com el cirerer
aterrit tanca els ulls,
i entra en un somni de clar sentiment
esperant amb l’instint d’un tímid valent
que el temps venidor el cridi de nou.


Joan Lluís Cau Fogasa
(Lleida, 1969)
«La tardor»

Il·lustració:
'A principis de la tardor (George Inness)'
"A principis de la tardor"
George Inness
(Newburgh, Nova York, 1825 - Bridge of Allan, Escòcia, 1894)


Referència:
Cau Fogasa, Joan Lluís.
«La tardor».
Lo Càntich. N.32. Catàfora, 2016.
Setembre - Desembre, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 32>
EAN: 9772014303002 32>
ISSN 2014-3036-N.32

«Remor íntima i secreta»

Imma Fuster i Tubella

Il·lustració: Jean-Baptiste Camille Corot

La lectura interrompuda (Jean-Baptiste Camille Corot)

Només aquells que no esperen res
de l’atzar són amos del seu destí.
Matthew Arnold

Remor íntima i secreta


Dins meu hi ha la fredor d’aquella tarda
en què vaig retrobar el teu esguard,
les teves mans mancades d’esperança
i la teva ànima sens crit ni sang.


Tot era en perfecte ordre dins la llar.
Mirava cada moble, cada quadre,
i els detalls que vesteixen les estances.
Em sabia feliç de posseir
un regne, un redós —la meva casa—
i de no haver viscut sota cap cel
d’incertesa i grisor de dols i ombres.
Hi ha dies en què ens mena un cert oreig,
en què els colors són més vius i brillants.
Hi ha estones que ens envolten de cel blau,
de ginesta, de blat i d’heura tendra.
     —I això sentia jo aquella tarda—

Al carrer, la veu d’unes persones
que cercaven enmig de les deixalles
em lacerà amb cruesa el sentiment.
Vaig pensar, entristida, que l’atzar
ens pot canviar la vida amb gran basarda
i, de cop, el meu goig es convertí
en tristor envers aquella gent.

Un d’aquells rostres em fiblà la pell.
Aquells ulls d’ona blava i penetrant
que em miraven prenyats de fang i cendra,
aquelles mans potents i, alhora, trèmules.
Aquell home... jo l’havia estimat!
Un fred gelat em va recórrer el cos.
     Tot va ser ràpid i torrencial.
Un munt de recordances m’abrusaren
i, abruptament, vaig descendir pels anys,
pel pendís sorprenent de la memòria:
Havíem compartit moltes tendrors
i també una passió extraordinària.

     I, foll, el pensament em capturà...

Temps de roig de maduixa i bell atzur,
de quan entreteníem les petjades
sota els fanals dels carrerons estrets.
Temps de rebrots d’estius i primaveres,
temps de somnis, delits i esperances.


Vàrem restar quiets i enrojolats.
Tu, impregnat de vergonya i d’angoixa
i jo, enfonsada en la perplexitat,
envaïda pel nu i pesant silenci.
I no em vaig atrevir a preguntar-te
quin destí et va pujar a la seva gropa,
quins motius poderosos i dramàtics
t’havien dut a aquella situació.
Et vaig ofrenar ajut, recolzament,
en el teu fosc i tardorenc capvespre.
Amb el gest, sols el gest, no m’ho acceptares
mentre els teus ulls, tan clars, espurnejaven.
Vas besar-me suaument i vas marxar.
     Jo no vaig ser capaç de deturar-te.

A casa, el cocktail m’explotà a les mans,
als sentits i al rostre encara incrèdul,
car sóc la dona recta, equilibrada...
     I aquella noia que exhalava amor...
          I un ser fràgil que sagna i que glateix.

Un plor punyent i un doll de melangia
van solcar-me la pell i el sentiment.
I una densa i forta lassitud
m’ha anat confonent i escortant
car no he pogut o, potser, no he sabut
trobar ni un bri d’empremta teva enlloc.
Què és la vida, molts cops m’he preguntat?
Allò que hem fet o el que se’ns ha esvaït?
El que tenim i hem pogut gaudir
o el que es manté a les golfes dels anys?

Com he sofert pensant en el teu viure
vacil·lant, imprevist i dolorós.
Talment com terra erma, com nit fosca,
s’ha instal·lat dintre meu la solitud
i m’he sentit i, ensems, encara em sento
esclava d’un present xop d’impotència.

Però els jorns, amb audàcia, s’esllavissen
deixant-nos els records dins el bagatge.
I jo els servo, silent, al meu castell
on no he escombrat els vidres del passat
i on sento com mormola cada instant...

I sempre amb la fredor d’aquella tarda
en què vaig retrobar el teu esguard,
les teves mans tan buides d’esperances.
I la teva ànima que em va esglaiar!


Inma Fuster i Tubella
(Barcelona, 1950)
«Remor íntima i secreta»
XII Premi Enric Gall – Terrassa 2016

Il·lustració:
'La lectura interrompuda (Jean-Baptiste Camille Corot)'
"La lectura interrompuda"
Jean-Baptiste Camille Corot
(París, França, 1761-1875)


Referència:
Fuster i Tubella, Imma.
«Remor íntima i secreta».
Lo Càntich. N.32. Catàfora, 2016.
Setembre - Desembre, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 32>
EAN: 9772014303002 32>
ISSN 2014-3036-N.32

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.338.669
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 30/09/2015

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]