«Els Dorments»

Josep Maria Repullés Pey

Il·lustració:  Carles Melis

neurocel (Carles Melis)

Els Dorments


     Escolteu-ho bé. No tinc gaire temps. Sóc un antisistema i m'he infiltrat a l'ordinador central. Us he de dir que tot el que veieu és mentida. Són somnis induïts que un ordinador us ha implantat al cervell. Explicar què va passar, perquè hagi succeït això, em portarà una mica de temps i espero que no m'enxampin, sinó formaré part del sistema, com vosaltres.

     Tot va començar fa uns cent anys. Un científic amb bones intencions va descobrir que el cervell funcionava per ones elèctriques i que mitjançant un líquid, que ell va crear, podia viure sense cos. Creia que això podria tenir aplicacions a la medicina i saber alguna cosa més del cervell humà, però els poderosos van descobrir una altra cosa més important. Quan el cervell treballa emet electricitat, que ben conduïda és capaç de fer funcionar qualsevol aparell elèctric. Llavors van crear el sistema GRAF, que en un primer moment tan sols va ser investigació pura i dura; però quan va haver-hi la crisi energètica ho van posar en marxa a gran escala.

     En un principi, el sistema GRAF consistia que la gent que tenia malalties terminals, que no eren cerebrals, abans que morissin els extreien el cervell, l'introduïen en un líquid que el mantenia en bon estat i que, connectat a la xarxa, proporcionava energia a tot el sistema. El cervell de la persona pensava que encara estava viu, ja que l'ordinador central recopilava els records i els hi feia viure la vida una i una altra vegada.

     Sembla que no és dolent per als cervells, que en el fons no saben que ja no tenen cos i que tan sols segueixen "vivint" un bucle dels records que ja han passat. Però es van adonar que, quan estaven tristos, estressats o infeliços, els cervells generaven més energia. Un dels científics més propers al poder va començar a introduir pensaments negatius i altres modificacions als records de tots, i així aconseguiren incrementar en un 100% el volum d'electricitat del sistema. Alguns cervells van entrar en malalties cerebrals o en coma, però tot i així van continuar. Imagineu-vos en cent anys com és GRAF d'immens. Milers i milers de cervells vivint vides, patint per la subsistència i tan sols per generar més i més energia.

     Però la medecina ha evolucionat molt en cent anys i cada cop hi ha menys morts i la gent viu més, necessitant més i més energia. La solució va ser fer servir a gent considerada "prescindibles", encara que no tinguessin malalties. Ha arribat un punt que no sé fins a on arribaran i tothom té por.

     Us he explicat tot això perquè podeu fer alguna cosa per alliberar-vos i descansar d'una vegada. Sigueu feliços, intenteu viure el millor que pugueu, allibereu-vos dels mals pensaments i, si tots ho feu, aconseguireu col·lapsar el sistema i l'hauran de desconnectar. En els vostres pensaments està que tot torni a ser com abans i que la vida segueixi el seu camí.

     Ho sento, us voldria explicar moltes coses més, però ja venen els vigilants de seguretat. Si puc, algun dia em tornaré a connectar. Adéu.


     P.D. Tot aquest relat és una fal·làcia. Quin ésser humà faria una cosa així a una altra persona per tan sols aconseguir energia, poder i el seu benestar?


Josep Maria Repullés Pey
(Manresa, Bages, 1956)
«Els Dorments»

Il·lustració:
'neurocel (Carles Melis)'
"neurocel"
Carles Melis


Referència:
Repullés Pey, Josep Maria.
«Els Dorments»
Lo Càntich. N.25.
Octubre - Desembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 25>
EAN: 9772014303002 25>
ISSN 2014-3036-N.25

«Podré estalviar?»

Gemma Matas Gustems

Il·lustració:  Clara de Jaume

50 euros i els Reis d'Orient (Clara de Jaume)

Podré estalviar?


     S'acosta Nadal. El nen està assegut al sofà del menjador al costat del seu avi. Tots dos, interessats, miren una peli que fan per la tele.

     Com sempre, en un dels punts més culminants, tallen i es posen a fer anuncis. L'avi s'aixeca i passant la mà carinyosament pels cabells del petit, aprofita el moment per anar al lavabo i quedar tranquil.

     El noiet comença a perdre la paciència veient una vegada i una altra les mateixes imatges, que si perfums, que si bombons quan vénen els amics, que si roba molt elegant, que si joguines, joguines?... es queda seriós i meditatiu. Tot d'una els seus ulls miren fixament el televisor i per l'expressió de la seva cara, sembla talment que estigui en un altre món.

     L'avi torna del lavabo i, en veure'l tan concentrat mirant la pantalla, es diu interiorment: "Millor que no el molesti, si jo tingués vuit anys com ell, segur que també estaria així, ja parlarem després".

     Per fi s'han acabat els anuncis i torna a començar la pel·lícula. L'expressió del nen torna a ser normal i segueix l'argument amb tot interès. És de ciència-ficció. Qualsevol es posa a badar en moments i experiències com les que viuen els protagonistes!!!

     En una altra banda de la casa se sent la veu de la seva germaneta, que no para de xerrar amb la iaia. Segur que en un altre moment hauria pensat: "Mira que n'és de pesada. No callarà, no", però està tan abstret amb el que veu, que ni s'adona que hi és.

     Després d'una bona estona, tornen a començar amb els anuncis. Aquesta vegada l'avi no s'aixeca. Agafa un llibret de sudokus que hi ha a la vora seu. Agafa també el boli i decideix passar l'estona entretingut fins que s'acabin. Sembla que cada cop facin els mateixos. Interiorment riu i pensa. "Nois, estem en crisis, només poden anunciar els que encara poden remenar l'olla amb bon foc, i que duri". Veu el seu nét amb cara d'avorriment i amb tota la intenció d'aixecar-se, però quan ja gairebé està a punt de posar-se dret, tornen a començar els anuncis de les joguines. S'asseu bé i es torna a mirar la pantalla amb tot interès.

     En aquest moment apareix la "xarrapeta". Acaba de sentir alguna cosa d'un joc que a ella li interessa molt i no és qüestió de perdre-s'ho. S'asseu molt a la bora del seu avi i segueix mirant i escoltant, calladeta, i pendent d'allò que ensenyen i del que diuen, no sigui que hi hagi alguna altra joguina que també valgui la pena i l'hi hagi passat per alt.

     L'avi els contempla a tots dos i diu en veu alta: "Vuit anys i quatre anys, que us duri la innocència i la felicitat que porta".

     La iaia, que s'ho ha estat mirant des de la porta, no pot evitar comentar: "Apa, per la cara que feu tots dos, déu n'hi do la carta com serà de llarga".

     Arribant aquí, s'acaba el silenci de la petita i comença a parlar altra vegada. Ara encara més alt i més ràpid que abans. Ha d'explicar tot el que acaba de veure sense perdre temps. Aquesta vegada sí que es tomba el seu germà. "Xist", li diu, però ella ja és a mig passadís i ni el sent.

     S’ha acabat la pel·lícula, l’avi li pregunta:

     —Què nano, t’ha agradat?

     —Molt —contesta el seu nét.

     S'ha fet tard i arriba l'hora de marxar. No passen ni cinc minuts quan sona el timbre de la porta. És el seu pare que els ve a buscar. Un cop ha saludat, espera que s'acabin d'abrigar bé amb l'ajut de la iaia tot dient: "Fa molt fred, eh. Sortiu ben tapats".

     Quan ja estan llestos, s'acomiaden fins a l'endemà i retornen cap a casa seva. El pare obre la porta, entren tots dos corrent a fer un petó a la mare que està acabant de posar el sopar a taula. Els abraça a tots dos a l'hora, un per cada banda, i els hi fa un bon petó, tot dient: "Sort que us he fet una sopa ben calentona i ben bona, perquè esteu gelats".

     Es renten les mans, s'asseuen a taula i comencen a menjar. De cop i volta se sent la veu del nen amb un to pensatiu, com si fes estona que estigués rumiant alguna cosa i ara ho digués en veu alta: “Mare, si ens has trobat freds a nosaltres, tots aquells nens que al cole els hi doneu roba, com han d'estar? Tots reben anoracs i bufandes?"

     La petita, seguint la conversa, sigui per casualitat o sigui perquè pensa en el complement que falta del conjunt, hi afegeix: "I guants i gorres?"

     Tant el pare com la mare, deixen de menjar per un moment. Es miren sorpresos i, instintivament, es miren també els seus fills. La mare s'adreça al nen i li diu: "Com és que em preguntes això?". El nen se la mira seriós i li respon: "Mira, no sé, he pensat que si nosaltres, tot i anar abrigats, hem passat fred, com s'ho deuen fer aquells nens? Saps què?", continua, "Jo tinc dos anoracs i una jaqueta, perquè no els en passes un?". I referint-se a la seva germana hi afegeix: "I ella també en té de sobres. No necessitem tanta roba".

     La mare no sap que dir. Se sent emocionada per la reacció del nen i el pare intenta ajudar-la mirant de comentar alguna cosa relacionada amb el tema, fins que ella estigui en condicions de proporcionar-li la resposta adequada. Per fi li respon: "Som molts que els intentem ajudar". El nen sembla que queda convençut i segueix sopant.

     Van passant els dies i arriba la Nit de Nadal. Es reuneixen a casa dels avis i la "iaia de tots", juntament amb els seus tiets i el seu cosinet, que és la primera vegada que celebra la festa amb ells. L'any passat encara no hi era.

     L'avi té preparat el tió, fa acostar-se els nets, tot dient: "Au, primer el més petit, apa, la seva mare que el porti cap aquí i que piquin el tió plegats. Ara, això sí, tots a cantar, eh, o no cagarà res".

     No els hi ha de repetir dues vegades. Tota una colla de veus entonen el "Caga tió! Caga turró! Si no cagues ben fort, et donaré un cop de bastó!!!".

     Quan el tió ja ha cagat prou, tots deixen el regalets rebuts a un lloc que no facin nosa i s'entaulen per fer el sopar de Nadal.

     En acabar, la "iaia de tots" agafa la bossa, l'obre i treu tres sobres. Dóna el que correspon a cada un i els hi diu: "Aquest és un regalet que us vull fer a tots tres". Cadascú agafa el seu sobre. El del petit l'agafa la seva mare, però això no impedeix que la curiositat sigui la mateixa dels seus dos nebots. Tots tres s'hi troben un bitllet de 50 euros. Els dos grans s'aixequen molt contents a fer un petó a la iaia, i el petitó li tira amb la maneta, ajudat per la seva mare.

     Ja és molt tard però tots plegats s'ho han passat tan bé, que ni s'han adonat de l’hora que era. Decideixen marxar cap a casa, s'acomiaden els uns dels altres i queden per retrobar-se l'endemà per celebrar el Nadal tots plegats.

     Fa estona que els dos germans i els seus pares ja són al llit, dormint plàcidament, però tot d'una, el nen es desperta i es queda mirant expectat al seu voltant. És fosc i no hi veu res. Es queda quiet, desvetllat. Té la sensació d'haver-hi somiat alguna cosa que no sap explicar, però que l'ha deixat inquiet i no aconsegueix tornar a agafar el son.

     Tot d'una, recorda el bitllet de 50 euros que li ha regalat la iaia i pensa en quina cosa es podrà comprar primer. Hi ha tantes que li agraden que li serà difícil de triar. Segueix pensant i nota una sensació com de fred. S'adona que està una mica desabrigat. La roba no el cobreix bé. La tira ben amunt i segueix pensant.

     No sap com, però en sentir el fred, el seu pensament ha canviat totalment. Se'n recorda de la conversa que va tenir dies enrere amb la seva mare, en referència a aquells nens que passaven fred i també li ve a la memòria el comentari que hi va afegir: “Molts no tenen ni roba, ni tan sols joguines”. Això a ell li resultava difícil d'entendre i li va contestar: "T’equivoques mare, joguines sí. Els Reis passen per tot arreu". La mare, en sentir això, respongué: "Sempre i quan els nens escriguin una carta demanant-ne, però com que el que tenen és fred i fins i tot alguns també gana, i veuen que els seus pares també, prefereixen demanar roba que els abrigui o alguna cosa per menjar".

     Aquest comentari li va quedar tan gravat, que ha aconseguit treure-l'hi el son.

     Torna a recordar el bitllet de 50 euros i es diu a si mateix: "PODRÉ ESTALVIAR i no gastar-me'ls? Si la mare em pregunta com és que no em compro res, li diré que m'esperaré a veure què em porten els Reis i llavors ja decidiré. No sé si s'ho creurà o si seré capaç de fer-ho. Sóc molt mal gastador".

     Sense ni adonar-se, torna a agafar el son i dorm d'una tirada fins l'endemà.

     Van passar els dies i en arribar el cinc de gener, abans d'anar-hi a veure la cavalcada com feien cada any, el nen va cridar la mare perquè anés un moment a la seva habitació.

     Ella, mentre hi puja, li va donant preses tot dient: "Apa, afanyat, a veure si arribarem tard".

     En entrar, va veure que el nen ja estava arreglat i que inclús portava la jaqueta posada. Es va fixar amb un sobre que portava a la mà i li va semblar llegir el nom. Semblava el sobre que li havia donat la iaia la Nit de Nadal.

     Quan li anava a preguntar que era allò, el nen se l'hi acostà, el va obrir i li va donar el bitllet de 50 euros dient: "És perquè els donis a algun dels tres Reis, potser al negre que és el que porta més coses i li diguis que són perquè, si encara hi són a temps, portin joguines per aquells nens que demà no en podran tenir cap. Si els hi dic jo segurament que no em farien ni cas, però tu sabràs com convèncer-los. Expliques molt bé les coses".

     La mare abraçà el seu fill molt fort i plorant d'emoció li digué: "No dubtis que els sabré convèncer. No caldran gaires explicacions, ho entendran de seguida".


Gemma Matas Gustems
(Barcelona, 1950)
«Podré estalviar?»

Il·lustració:
'50 euros i els Reis d'Orient (Clara de Jaume)'
"50 euros i els Reis d'Orient"
Clara de Jaume
(Hernani, País Basc, 1982)


Referència:
Matas Gustems, Gemma.
«Podré estalviar?»
Lo Càntich. N.25.
Octubre - Desembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 25>
EAN: 9772014303002 25>
ISSN 2014-3036-N.25

Vè Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio
«El cicle de la vida»


Associació de Relataires en Català

Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio

Vè Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio
«El cicle de la vida»


Associació de Relataires en Català


Convocatòria

Data Inici: 01/11/2014
Data Final: 20/05/2015


Bases

1. El Vè CONCURS DE MICRORELATS ARC A LA RÀDIO "EL CICLE DE LA VIDA" tindrà la durada d'un curs literari: des del mes de novembre de 2014 al mes de maig de 2015 (ambdós inclosos).

2. Poden participar autors i autores amb obres originals i inèdites, no premiades en altres certàmens, escrites en català i que s'adiguin a les bases de la convocatòria.

3. El concurs és obert a qualsevol persona, sense limitació d'edat.

4. Modalitats de participació:

     a) Mitjançant la inscripció gratuïta al portal literari Relats en Català (RC) i la publicació de les obres, directament pels autors i autores, clicant l'opció de participar en el concurs que s'habilitarà a tal efecte. Aquesta inscripció és gratuïta. (www.relatsencatala.cat).

     b) Mitjançant l'enviament d'un correu a l’adreça concursos.arc@gmail.com, adjuntant en format word un document amb l'obra (amb el títol i el nom -o pseudònim- de l’autor/autora) i un altre arxiu-plica (amb el títol, el pseudònim, el nom i cognoms, l'adreça, el DNI, la data de naixement i el telèfon de contacte). Les obres seran penjades al portal literari Relats en Català (RC) per l'organització del concurs.

5. La temàtica general del concurs duu per títol EL CICLE DE LA VIDA, i cada mes hi haurà un subtema diferent, relacionat amb les etapes de la vida. Aquest és el quadre resum:

ConvocatòriaSubtema
Novembre 2014: Naixement
Desembre 2014: Infància
Gener 2015: Adolescència
Febrer 2015: Joventut
Març 2015: Maduresa
Abril 2015: Vellesa
Maig 2015: Mort

6. Un/a mateix autor/a pot participar en totes les convocatòries mensuals; però únicament amb un relat per mes. S'entén, per participant, una sola persona física. En cas que un/a autor/a enviï més d'un relat en una mateixa convocatòria mensual, ja sigui amb el mateix pseudònim o amb més d'un, es desqualificaran totes les seves obres d'aquell mes. També, si es detectés, que un autor/a s'ha presentat amb diversos nicks o pseudònims, quedaria automàticament desqualificat/da del concurs.

7. Els relats hauran d'enviar-se dins els primers 20 dies de cada mes, per tal que l'equip d’editors tingui temps d'aprovar i validar cada publicació. L'organització del concurs no es fa responsable de la correcta valoració dels relats enviats amb posterior a aquesta data.

8. Les obres presentades no podran superar l'extensió màxima de 2.000 caràcters (espais inclosos). Els relats que no compleixin aquesta condició no seran admesos. Els/les autors/es de les obres presentades es comprometen a no retirar-les abans de fer-se pública la decisió de la Comissió de Concursos, ni de forma definitiva ni per fer-ne correccions i/o modificacions.

9. Mensualment, el Jurat del Concurs, llegirà i valorarà tots els relats presentats durant el mes en curs. Per cada subtema hi haurà 7 obres seleccionades (aquelles que obtinguin la puntuació més alta) que assoliran la condició de finalistes.

10. Els equips dels programes literaris i culturals de les ràdios col·laboradores, amb la periodicitat que pertoqui a cada programa, faran la lectura per antena dels relats finalistes de cada mes, a més d'aquells altres que, a criteri de les ràdios, també seleccionin per llegir-se en antena.

11. Finalitzat el concurs, un Jurat extern a l'ARC realitzarà la valoració final dels relats finalistes al llarg del certamen i en triarà tres premis principals. El veredicte, que serà inapel·lable, es farà públic durant l'acte de lliurament de premis i presentació del recull amb totes les obres premiades i finalistes. Oportunament s'informarà del dia, lloc i hora.

12. La dotació del Vè Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio "El cicle de la vida" s'estableix en:

1r premi: 400,00 euros i 5 exemplars del recull.
2n premi: 200,00 euros i 5 exemplars del recull.
Premi d'Honor: 200 euros i 5 exemplars del recull (exclusiu pels associats a l'ARC; amb la consideració que si el primer o el segon premi recauen en associats, el premi d'honor es convertiria en un tercer premi, dotat amb 100 euros i 5 exemplars del recull).
Premi Extraordinari, no monetari i 5 exemplars del recull, a l'associat/da de l'ARC amb més relats finalistes.
Finalistes: 1 exemplar del recull per a cada autor/a finalista de les convocatòries mensuals.

13. En cas que el/la mateix autor/a obtingui més d'un dels premis principals detallats en el punt anterior, se li atorgaria només el de major quantia i el següent finalista rebria la condició de premiat.

14. Les obres premiades i finalistes seran editades en un volum col·lectiu editat per l'ARC. Els autors i autores de les obres, pel fet de participar en el concurs, autoritzen a l'Associació de Relataires en Català (ARC) a incloure els seus relats en aquest recull i a la difusió dels textos pels mitjans habituals de l'ARC. En cas que, per qualsevol circumstància, l'edició no es pogués dur a terme, s'informaria d'aquest fet a través del lloc web i els textos quedarien a disposició dels respectius autors i autores. Pel fet de participar en la convocatòria, els/les autors/es autoritzen a l’ARC a fer-ne difusió i promoció del concurs fent servir reproduccions parcials o totals de les obres, amb les referències adients d'autoria, en qualsevol mitjà publicitari (revistes, premsa, ràdio, TV, cartells, webs i blocs, etc.).

15. L'equip de la Comissió de Concursos es reserva el dret, previ acord amb la resta de membres de la Junta, a interpretar aquestes bases en cas de dubte o decidir sobre qualsevol contingència que no hagi estat prevista.

16. La presentació dels originals pressuposa l'acceptació de totes i cadascuna de les bases, incloent-hi l'autorització de publicació de les obres presentades, així com dels drets i obligacions que se'n deriven.

'Concurs ARC de Microrelats'

Barcelona, octubre de 2014

Per a qualsevol dubte o aclariment
ens podeu escriure un correu electrònic a l'adreça:
concursos.arc@gmail.com


Referència:
Vè Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio
«El cicle de la vida»
Associació de Relataires en Català
Lo Càntich. N.25.
Octubre - Desembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 25>
EAN: 9772014303002 25>
ISSN 2014-3036-N.25

«Antoni Clapés Flaqué»

La veu del traductor


Sílvia Romero i Olea
La veu del traductor (Sílvia Romero i Olea)

"Si sabem idiomes podem llegir qualsevol obra en la seva llengua original; en cas contrari necessitem la figura del traductor. Ells són els professionals que ens permeten gaudir de tants i tants textos literaris, i alhora una de les peces més desconegudes de l'engranatge editorial. Fem que s'escolti la seva veu!"

Antoni Clapés Flaqué
Antoni Clapés Flaqué


Qüestionari

1. Agafant el català com a idioma de referència, amb quins altres idiomes el treballes, ja sigui com a origen o com a destí?

     Tradueixo al català, generalment, del francès. I també de l'italià. I, sobretot, poesia.

2. Recordes quin va ser el primer llibre que vas traduir?

     Fa molts anys que tradueixo poesia (al principi només ho feia per a mi, com un "exercici" poètic). Els primers poemes que vaig publicar van ser una dotzena de textos de Jean-Clarence Lambert, a meitat dels noranta.

3. Podries dir-nos en quina traducció estàs treballant actualment? I ja posats: ens podries fer cinc cèntims sobre aquesta obra i comentar, si és el cas, amb quins problemes t'estàs trobant?

     Estic fent dos llibres a la vegada. Un, d'encàrrec, és la novel·la per a adolescents Pèl roig, de Jules Renard. I l’altre és un llibre de poemes de Philippe Jaccottet, L'innocent.

4. En general, qui tria el traductor d'una obra?

     L'editorial, és clar. Però en el cas de la poesia, per a mi, el camí és l'invers: el traductor (que ho fa per plaer, cobrant quant i quan pot) proposa a un editor.

5. Un traductor hauria de ser escriptor? Comportaria això algun avantatge o pel contrari pot ser un inconvenient?

     Crec que depèn més del text que no pas d'un a priori. S'ha dit, per exemple, que per traduir poesia s'ha de ser poeta. I jo dic, depèn del poeta i dels poemes.

6. Hi ha alguna traducció que t'hagi proporcionat una satisfacció més intensa pel motiu "x" que sigui?

     Traduir la poeta quebequesa Denise Desautels em fa feliç, per dos motius: un, perquè és una persona que estimo molt; l'altre, perquè quan treballo els seus textos, que són d'una complexitat radical, estic segur de tocar alta literatura.

7. Sovint els lectors ens preguntem quins mecanismes utilitzeu els traductors perquè l'original no perdi intensitat en ser traduït: com trobar el significat més exacte d'un mot, com mantenir els jocs fonètics o de paraula. Ens en podries fer cinc cèntims?

     Traduir és l'art del dubte. No crec que sigui jo el primer que ho diu, però és la conclusió a què he arribat, després d'haver traduït una quinzena de llibres. Sempre has de triar, perquè arribes a cruïlles on el camí es bifurca. I mai estàs segur d'haver-la encertat! Sovint, quan rellegeixes una traducció, al cap d'un temps, penses: i per què vaig fer servir aquest verb en comptes d'aquell altre? Evolucionem, nosaltres també, i suposo que és per això que diem que els grans clàssics s'han de retraduir a cada generació.

     Més enllà d'aquesta afirmació, cal dir que el traductor ha de mirar de reproduir el sentit, el so, la música, el to, la textura, del text original. I de vegades, segons el text o la llengua d'origen, és impossible de reproduir-ho en la llengua d'arribada; sempre s'ha de tractar d'atansar-s’hi al màxim, i fer que la traducció "no es noti": cal fer versemblant que l'autor l'hagi escrit en la llengua d'arribada.

8. També sovint es comenta que alguns idiomes són més rics que d'altres en un camp semàntic concret. Si això és cert, com es resol aquesta qüestió?

     Jo només conec els mecanismes de les llengües romàniques, i potser, de l'anglès i una mica l'alemany. Tret d'aquests camps lingüístics, no puc opinar més que d'oïdes. Però és claríssim que, per exemple, és impossible girar al català tots els aspectes que conté un poema d'Adam Zagajewski, escrit en polonès. Es tracta de dos sistemes diversos i, doncs, el que es pot fer és aproximar-s'hi —que no és poc!

9. Per traduir bé un autor cal conèixer prèviament la seva obra i la seva escriptura?

     Seria desitjable, és clar, que abans de traduir hi hagués prou temps "de formació" pel traductor per amarar-se bé del context de l'autor. Però sovint no és possible, perquè el traductor s'ha convertit en un treballador a preu fet. Les editorials, cada cop, exigeixen més —per menys: especialment, menys temps i menys diners... Però això és un altre problema!

10. Creus que cal una sensibilitat especial per dedicar-se a aquesta professió? És a dir: cal que el traductor sigui una persona empàtica?

     Si pensem que, de facto, el traductor és el "reescriptor" de l'obra, perquè la fa de bell nou amb un sistema lingüístic divers, caldria que es convertís en un alter ego de l'escriptor, un Zèlig, en una paraula. Això, però, és utòpic si parlem de traductors professionals, sotmesos sempre a la pressió dels editors i dels calendaris (i dels diners). Si parléssim de traductors vocacionals, sí que crec que és possible pensar en una mena de "fusió" entre l'autor i el traductor, per esdevenir un i la mateixa cosa.

Moltes gràcies per acceptar respondre aquest qüestionari. I ara, més que una pregunta, aquest és l'instant estrella de La veu del traductor. Si vols, pots comentar breument allò que consideris més oportú al voltant de la teva professió.

     Simplement, que el lector sigui conscient que quan llegeix Coetzee en català, per exemple, el que té a les mans és un llibre escrit per una altra persona. I aquesta persona —que sembla invisible— ha fet un treball ingent per fer-se seu —i de tots— els textos de l'autor sud-africà.


Altres dades:

Nom: Antoni Clapés
Web: www.antoniclapes.com
c/e: toniclapes48@gmail.com

Títols traduïts:

Lettera amorosa, de René Char. Superna. Palma de Mallorca: 2014.
Sense tu, mai no hauria mirat tan amunt, de Denise Desautels. Cafè Central. Col. Balbec. Barcelona : 2014.
Rèquiem, de Philippe Jaccottet. Jardins de Samarcanda. Barcelona-Vic : 2014.
A la llum de l'hivern, de Philippe Jaccottet. Lleonard Muntaner. Palma de Mallorca: 2013.
Museu de l'os i de l’aigua, de Nicole Brossard. El gall editor. Pollença, Mallorca: 2013.
Tomba de Lou, de Denise Desautels. Jardins de Samarcanda. Barcelona-Vic: 2011. Premi Mots Passants de Traducció 2012. Premi Cavall Verd de Traducció 2012.
Allò doncs, de Danielle Collobert. Amb Víctor Sunyol. Jardins de Samarcanda. Barcelona-Vic : 2009.
La presència pura, de Christian Bobin. Les edicions del Salobre. Pollença: 2007.
Gran Hotel d'Estrangers, de Claude Be ausoleil. Jardins de Samarcanda. Barcelona-Vic : 2007.
Confabulacions, de Carlos Vitale. Edicions 1010. Barcelona: 2006.
Instal·lacions, de Nicole Brossard. Jardins de Samarcanda. Barcelona-Vic: 2005.
Sísif, d'Alphonse Rabbe. The Barcelona Review núm. 34.
Sentit i essència. Recorregut d'un pensament i d'una obra (o l'itinerari de Pic Adrian), de Roger Prevel. H-AAC. Vic: 2001.
Metamorfosi del silenci, de Pietro Civitareale. Jardins de Samarcanda. Barcelona-Vic: 2001.


Sílvia Romero i Olea
www.silviaromeroolea.es.tl

La veu del traductor
La veu del traductor



Referència:
Romero i Olea, Sílvia.
«Antoni Clapés Flaqué»
A: La veu del traductor
Lo Càntich. N.25.
Octubre - Desembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 25>
EAN: 9772014303002 25>
ISSN 2014-3036-N.25

Una mar de paraules:
«Iolanda Batallé regna amb Faré tot el que tu vulguis»

Josep Maria Corretger i Olivart
Una mar de paraules (Josep Maria Corretger i Olivart)


"La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat".

Montserrat Roig


Faré tot el que tu vulguis (Iolanda Batallé)

Iolanda Batallé regna amb Faré tot el que tu vulguis


     Aquesta filòloga, periodista, màster en administració i empreses i fins i tot professora d'escriptura a la universitat Pompeu Fabra o a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, també treballà com a editora infantil a Random House i actualment directora de la editorial La Galera, està vivint el seu millor moment més dolç a nivell literari. Tot ha estat gràcies a la seva darrera novel·la, Faré tot el que tu vulguis, que ve abanderada amb el darrer premi Prudenci Bertrana. El títol ens condueix cap a un camí enganyós, sembla que sigui una novel·la eròtica, emperò no ho és, ara bé, sí que n'aporta unes pinzellades a través del personatge de la Nora, una dona de quaranta-tres anys, amb dues filles, una de disset i una altra de dinou anys, molt fidel al seu marit amb el qual ha estat vint anys fins que en un viatge d'avió a Londres, que per cert, sortia amb retard, coneix un jove biòleg atractiu que li originarà un gir en la seva vida i tindrà unes vivències ben apassionades d'amagat del seu marit, alhora que ho compaginarà amb la pintura de quadres, que també reflectiran aquest canvi. Aquest defugir de la Nora és perquè està cansada de viure en un matrimoni dins de la normalitat, de només haver gaudit del seu home i de ja esdevenir un fet rutinari, d'aquí que se sent atreta pel jove.

     Iolanda Batallé, que va néixer un 31 de desembre de 1971 a Barcelona, explica que aquest dia té la seva anècdota: "El meu pare va voler que nasqués el 31 perquè fos la més jove de la meva generació quan anés a la universitat". Va debutar amb La memòria de les formigues (2009), una novel·la que és alhora una dedicatòria a la seva àvia, que tant llegia i li feia estimar la lectura: "La meva medalla és la de la primera comunió de la meva àvia, la vaig trobar en una visita a la meva casa materna, em porta sort". És una obra que molts es van pensar que era una mena de resum de la seva vida personal sentimental, quan de fet no era així. Hi apareix la Joanna que posteriorment trobarem en la seva nova obra, una dona que ens explicarà l'enamorament i els vincles amb els homes que coneix. Sí que a l'obra hi trobarem alguns fets extrets de la pròpia vida de l'autora i d'altres de literaturitzats. Un llibre que va definir com un collage i que també té d'altres personatges que desenvoluparà a Faré tot el que tu vulguis. La seva segona obra fou El límit exacte dels nostres cossos (2011), un conjunt de contes on predominen temes com els comportaments i les relacions entre els humans, tant a nivell personal com laboral. Vegem un fragment:

Les plantes sempre parlen, només cal escoltar-les. Mentre parlen, els homes i les dones juguen; juguen a fet i amagar. Després les plantes expliquen la història d'aquests homes i dones que juguen i també viuen. Els cactus parlen menys perquè no se'ls rega tant. Per això si diuen alguna cosa és fruit d'una llarga reflexió. Hi ha dones que poden sentir allò que diuen les plantes, fins i tot els cactus. Alguns homes també.

     Iolanda Batallé glossà que va haver de reduir molt la novel·la Faré tot el que tu vulguis per fer-la més literària, per comprimir-la, confirmà que havia escrit més de tres-centes pàgines. El llibre s'alimenta de leitmotiv, de temes recurrents. La Nora té filles, ha viscut una infantesa particular i viu sota la protecció del seu avi, que alhora l'educa. Ella dibuixa i dibuixa sense deturar-se. La família no té gaires recursos, però el seu avi crea una empresa de pneumàtics. Nora sempre ha estat al costat del seu marit, i tot varia quan aquell home se li asseu a la vora. Després de viure amb el marit i el seu avi, la Nora es vol desinhibir i ja no vol estar protegida per ningú, vol viure la seva pròpia vida, desitja tenir més llibertat.

     Aquesta és la primera novel·la pel que fa a la linealitat del temps. En seguir els fets en un ordre cronològic, atès que sempre acostuma a escriure fent salts en el temps, i amb trames que van endavant i llavors retrocedeixen.

     En l'obra Faré tot el que tu vulguis hi ha inspiració del film Àngel blau (1930), llargmetratge de Joseph Von Stenberg on un professor s'enamora d'una ballarina de cabaret i això li canvia la vida; o també Estranys en un tren (1950), novel·la de Patricia Highsmith i que transformà en cel·luloide el gran Alfred Hitchcock poc temps després: "També nosaltres podem canviar-la", comentà Iolanda. Cert, "res no canvia si tu no ho fas canviar", ja ho deia el filòsof xinès Confuci. Amb aquesta obra afirma que "volia obrir portes. La baixada a l'infern". D'aquesta manera la Nora ha d'enfrontar-se a les pors que l'amoïnen i que ha d'allunyar.

     Sobre l'art de l'escriptura, explanà que quan acaba d'escriure un llibre el fa llegir a quatre o cinc lectors que té de confiança i que hi diguin la seva, així ella té més idea de la recepció que pot arribar a tenir, fins i tot se sorprèn que hi vegin altres influències: "Escric a les nits, a les vacances, quan puc desconnecto deu dies i em poso a escriure. A través de les vivències que visc en el dia a dia, de vegades, incorporo petits fets reals que he vist o viscut. Escriure és un fet solitari".

Iolanda Batallé

     La Iolanda es reafirma en què "mai vaig pensar que fos una novel·la eròtica", és així com ha estat etiquetada pels editors, tot i que la Nora descobreix l'amor i se sent alliberada amb el sexe: "És una novel·la de creixement d'un personatge". Llavors, de vegades, l'editor et canvia el títol final del manuscrit lliurat. Aquest darrer va desestimar el que havia posat la Iolanda: Quan t'estimo, sempre vull dir una altra cosa.

     La Nora, el seu personatge estrella ha fet que molts lectors s'identifiquin amb ella, de fet, la Nora és un homenatge a l'obra de Llorenç Villalonga, Bearn o la casa de les nines (1961). La Nora també és una nina. La pintura i el piano són les passions de la Nora en les vivències dramàtiques que viu. Quan pot, s'acosta a la Júlia, la seva amiga confident.

     Iolanda Batallé és una escriptora que en primer lloc situa la família i els amics, i després ja ve la professió i l'escriptura, tot i que de vegades, s'ha d’aïllar de la família per poder escriure, ni que sigui per pocs dies. Una dona que escriu des dels dotze anys i que treballa des de fa quinze anys veient el món editorial des de dins. Es va iniciar en el món literari escrivint contes, gènere que tard o d'hora de ben segur que recuperarà.

     Faré tot el que tu vulguis té el seu contingut d'alt voltatge, enamorament i d'erotisme, sentimentalisme mitjançant la Nora, i no hem de deixar-nos emportar per la seva portada. Alguns lectors han emprat el llibre per tal de meditar fins i tot amb les seves vivències personals, què haguessin fet si es trobessin al lloc de la Nora, a d'altres els ha atret la part eròtica que emmantella el llibre. Si en voleu saber més, vinga, ara toca llegir-la! D'un llibre que ja porta més de quinze mil exemplars venuts.


Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«Iolanda Batallé regna amb Faré tot el que tu vulguis»


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Iolanda Batallé regna amb Faré tot el que tu vulguis».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.25.
Octubre - Desembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 25>
EAN: 9772014303002 25>
ISSN 2014-3036-N.25

Petiteses:
«Somni de llibertat»

M. Roser Algué Vendrells
Petiteses (M. Roser Algué Vendrells)
     "Les coses que de veritat ens fan vibrar, per bé o per mal, les que ens ajuden a fer via, solen ser les coses petites. De vegades fem un pas enrera, però sovint, després, en fem dos o tres endavant.
   És una mica anar per la vida a cop de sensacions, a les que jo he anat donant forma de prosa o de poema, segons el que em demanava el cor en cada moment, i les coses del cor sempre són prioritàries.
   Ja sabem que és el pensament el que regeix els nostres actes, però sovint ens cal posar un xic de fantasia i d'il·lusió a les nostres vides."

Sortida de sol del 7 d'octubre (Lluís Roure)

Somni de llibertat


Una estrella somniava
que avui dormia a la mar,
les ones la bressolaven
si la sentien plorar.
Una sirena cantava
el cant de la llibertat,
per tot el mar ressonava
i l'estrella es despertà.
El groc i el roig de l'albada
la varen embolcallar
i l'estrella s'estremia...
sap que el somni tornarà.
Perquè la cançó ressona
cada dia, horitzó enllà!


M. Roser Algué Vendrells
(Navàs, 1945)
Petiteses:
«Somni de llibertat»

Fotografia:
'Sortida de sol del 7 d'octubre (Lluís Roure)'
"Sortida de sol del 7 d'octubre"
Lluís Roure



M. Roser Algué Vendrells,
col·laboradora i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:

Enllaç a 'Petiteses' -M. Roser Algué Vendrells- (obre nova finestra)
Petiteses


i és autora del llibre:

'Sota un vel de cendra (M. Roser Algué Vendrells)'
"Sota un vel de cendra"



Referència:
Algué Vendrells, M. Roser.
«Somni de llibertat»
A: Petiteses
Lo Càntich. N.25.
Octubre - Desembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 25>
EAN: 9772014303002 25>
ISSN 2014-3036-N.25

«Bosc sant»

Roger Núñez San José

Il·lustració:  Vincent Van Gogh

Sendera del bosc (Vincent Van Gogh)

Bosc sant


Sento la terra humida
en el sòl cobert de sol.

Fullaraca de colors pastel
i fruits misteriosos de tardor.

Vinc a caminar al bosc sant:
mentre respiro aire esgotat,
crido, crido per demà.

Rellisco i em torno a aixecar
amb els genolls xops
i els braços entre esbarzers.

Segueixo, que el cistell
està mig ple de vida mig buida.

Les velles són les xiruques,
les noves te les explico
caminant pel bosc sant.

Ja és l'hora, noi llevat que anem
a buscar, a trobar, a relliscar
per tornar-se a aixecar.


Roger Núñez San José
(Igualada, 1981)
«Bosc sant»

Il·lustració:
'Sendera del bosc (Vincent Van Gogh)'
"Sendera del bosc"
Vincent Van Gogh
(Zundert, 1853 – Auvers-sur-Oise, 1890)


Referència:
Núñez San José, Roger.
«Bosc sant»
Lo Càntich. N.25.
Octubre - Desembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 25>
EAN: 9772014303002 25>
ISSN 2014-3036-N.25

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.159.684
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 30/09/2014

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]