«Encara no?»
(Ακόμα;)

Konstantinos Theotokis

Traducció:  Enrique Íñiguez Rodríguez

La mola

Encara no?


     La mola triturava. Dues llums negres lluïen feblement entre el fum que exhalava la llar. El roll grinyolava i de l'almàssera brollava l'oli. Tres dels companys treballaven, els altres dos dormien al terra sobre la pinyola. Era mitja nit i feia fred.

     La porta s'obrí. Va entrar un caçador amb els seus gossos, un home d'uns quaranta anys, corpulent, amb trets masculins però serens; vestia fes, jupetí de llana i calçons a l'ampla. Pareixia intranquil.

     —Bona nit, Thodosis —li van dir—. Has capturat cap furó?

     —Bona nit —respongué—. On està el Kúrkupos?

     —Allí està dormint —va dir un dels treballadors, un home ja major que era, com deien, el "governant de l'almàssera". I va afegir:

     —Kúrkupos, alça't. El teu cossí.

     Però Kúrkupos no es va despertar. Tenia el son pesat. Thodosis se li acostà i li donà colp de peu.

     —Què passa? —va dir endormiscat—. M'he gitat fa no res. Ja és el meu torn?

     —Desperta. La teua dona et necessita. Estava buscant furons i l'he vista.

     Kúrkupos s'alçà de sobte, nerviós.

     Era un jove, d'uns vint-i-cinc anys. No era atractiu, però la seua mirada inspirava bondat. Vestia també robes de pobletà, brutes d'oli, i tenia el cos com encollit pel treball continu.

     Els dos homes van eixir junts. El poble dormia. La llum de la lluna il·luminava el camí. De tant en tant un gos els bordava.

     —Què passa? —preguntà Kúrkupos preocupat.

     L'altre no va respondre. En silenci a bon pas arribaren al seu barri. Kúrkupos va córrer a sa casa, però trobà la porta barrada per fora.

     —On està? —preguntà avergonyit.

     —Més enllà del poble d’Ermones —li respongué Thodosis.

     I sense afegir res més es llançà costa avall. L'altre el va seguir; la suor freda li brollava per tot el cos, tenia l'esquena congelada, havia perdut la parla.

     Baixaren per l'estret camí, cap a la mar. El lloc estava desert. Els monts que envoltaven, revolts i escarpats, pareixien negres a eixes hores; l'aigua de la sèquia bullia entre les pedres. A la cruïlla del penjat es van parar i s'amagaren darrere d'una roca. Kúrkupos s'assegué perquè li tremolaven els genolls, l'altre se'l va mirar intentant esbrinar la seua mirada en mig de la foscor. Es quedaren esperant, parant les orelles.

     Les aspes dels molins giraven sense pausa i els arribaven les cançons de les molineres, mesclades amb la remor de la mar i els primers gralls dels corbs.

     De sobte, els gossos començaren a grunyir, però Thodosis els va fer callar amb un gest i murmurà:

     —Ací la tens. Agarra —i li va posar el mosquet entre les mans.

     Una ombra se'ls apropà pujant pel camí. Kúrkupos va agarrar l'arma mecànicament i alçà el pistó. Els seus ulls estaven clavats en la figura que ara passava ràpidament ben prop d’ells. Els gossos ni tan sols respiraven. I Kúrkupos va soltar un profund sospir i digué, més relaxat, mentres baixava el canó.

     —És un home.

     —Porta roba d'home; els gossos l’han reconeguda. Dispara.

     No va obeir, perquè no volia creure.

     —Porta roba d'home —va repetir impacient—. L'he vista baixant.

     I amb eixes paraules li va llevar tota esperança. Kúrkupos comprengué que no li quedava més remei que convertir-se en un assassí; i eixe pensament era tan terrible per al bon home que va vèncer la seua ira i la seua pena.

     Mentrestant, ella s'havia allunyat i estava a punt d'arribar a un revolt del camí.

     —Què esperes? Se'ns escapa. Era ella —li va dir Thodosis amb la veu ronca—. Ens heu omplit de vergonya —i va fer el gest d'agarrar-li el mosquet.

     —No seràs tu qui la mate!

     Es va girar i va cridar amb decisió:

     —Dona, para't; sinó...

     Però ella va començar a córrer amb totes les seues forces i en un no res la van perdre de vista.

     —Veus?, veus? La porca s'escapa —va dir Thodosis.

     I es tiraren tots dos al camí darrere d'ella i els gossos bordant es llançaren a la caça. Una volta arribat al revolt, tornaren a vore-la a prop seu. I Kúrkupos, ja enfadat, li cridava:

     —Para, estigues quieta.

     I l'altre deia:

     —Pega-li un tir i au.

     Però Kúrkupos no sentia res. Volia que ella mateixa li explicara eixa indecència; i, sense parar-se, la va perseguir per tot el camí i ja prop del poble va arribar a ella, l'agarrà dels cabells i la tirà a terra.

     Ella va deixar anar un crit.

     —Ací no —li va dir Thodosis—, despertaràs a tot el món. Dóna'm el mosquet, que no el troben a les teues mans.

     I Kúrkupos va obeir. Li deixà l'arma i alçà la seua aterrada dona amb les dos mans i la portà a empentes dins la casa.

     Va obrir ella mateixa, que portava les claus, amb el cor gelat. I la parella va entrar tot sola. Ell tancà d'un cop de porta.

     Estigueren una estona a les fosques, tots dos amb por. Però com que estava ben ensenyada, va ficar unes esberles en la llar que encara estava càlida en una cantonada de l'habitació, i en res de temps tota la casa s'il·luminà.

     La cara de Kúrkupos reflectia la seua amargor. En vore-la, a la seua dona se li va regirar l'estómac i s'assegué al terra.

     Pareixia menuda dins d'eixes robes d'home que delataven el seu crim; i de vore-la li pujà la bilis, se li ennuvolà el pensament; encara va aguantar callat un segon i després d'un fort sospir li digué:

     —L'hora que és, amb roba d'home, a Ermones. On estaves, puta?

     Ella ni paraula. I ell va prendre la gran decisió. S'estremí. Recorregué amb la vista tota l'habitació, buscant: i trobà un ganivet que va agarrar immediatament. S'acostà a ella i li digué amb violència:

     —On estaves? On estaves?

     I vist que ella, per l'ensurt o per control, no responia, a ell li pujava més la bilis, més el turmentava; i comprengué la pobre que s'acostava el seu final.

     —Pietat, pietat —va dir—. Sóc culpable, però també estic embarassada i el xiquet és teu, per Deu t'ho jure!

     Kúrkupos es quedà quiet; la cara se li tornà groga. Eixes paraules li havien desarmat.

     La llar s'extingia, ella plorava desconsolada. Fora clarejava.

     I Thodosis, que esperava fora, colpejà la porta amb força i cridà:

     —Encara no? Encara no?

     I com a resposta se sentiren veus dins.

     —Pietat, pietat, el teu fill. Animal, que em mates! —I amb totes les seues forces—. Ajuda! Ajuda...! Ah!

     I després un profund silenci.

     Però s'obriren les altres cases i n'eixiren els veïns sense haver-se arreglat i alarmats, acostant-se a la casa de Kúrkupos, homens i xiquets, preguntant què passava. I van sentir el ronc sospir que, en eixe moment exacte, eixia de la casa.

     Thodosis els respongué:

     —L'ha matada.


Konstantinos Theotokis
(Κωνσταντίνος Θεοτόκης)
(Corfú, Grècia, 1872-1923)
«Encara no?»
Històries de Corfú, 1904
Krasades, gener de 1904
O Numás, any II, nº 82 (8 feb. 1904)


Il·lustració:
'La mola'
"La mola", gravat de l'any 1600


Traducció:
Enrique Íñiguez Rodríguez
«Encara no?»
de l'obra:

«Ακόμα;»

Konstantinos Theotokis
(Κωνσταντίνος Θεοτόκης)

     Το λιτρούβιο αλέθε. Δυό φωτιές μαύρες εφέγγαν αδύνατα στην καπνούρα που ανάδινε η στια. Το λιθάρι έτριζε, η ζιφταριά εσούρωνε λάδι. Τρες από τους συντρόφους εδούλευαν, δυο άλλοι εκοιμόνταν κατά γης απάνου στα λιόστα. Είταν μεσάνυχτα και κρύο.

     Η πόρτα άνοιξε. Ένας κυνηγός εμπήκε με τα σκυλιά του, άντρας ως σαράντα χρονώ, μεγάλος με αντρίκια αλλά ήμερην όψη, και που εφορούσε φέσι και σεγγούνι και πλατοβράκι. Εφαινότουν ταραγμένος.

     «Καλή σπέρα Θοδόση» του είπαν «εβάρεσες κουνάδια;»

     «Καλή σπέρα» αποκρίθηκε «πού είναι ο Κούρκουπος;»

     «Αυτού πέρα κοιμάται» έκαμε ένας από τους δουλευτάδες, άντρας μισόκοπος και που είταν, καθώς λέγουν, του λιτρουβιού ο καραβοκύρης. Κ’ επρόστεσε.

     «Κούρκουπε, ξύπνα. Ο ξαδερφός σου».

     Αλλά ο Κούρκουπος δεν εξυπνούσε• είχε βαρύν ύπνο• και ο Θοδόσης επήγε σιμά του και τον εσκούντησε με το πόδι.

     «Τι είναι;» έκαμε μισοκοιμισμένος. «Τώρα, τώρα επλάγιασα. Ήρθε κιόλας το αλλάγι μου;»

     «Ξύπνα• η γυναίκα σου σε θέλει• είμουν για κουνάδια και την είδα».

     Ο Κούρκουπος εσηκώθηκε αμέσως ανήσυχος.

     Είτουν νέος ως εικοσιπέντε χρονών• όμορφος όχι• μα το ανάβλεμμά του έδειχνε πολλήν καλοσύνη. Κι αυτός είτουν χωριάτικα ντυμένος, λιγδερός από τα λάδια, και με κορμί μαζωμένο λίγο από την άκοπη εργασία.

     Οι δύο άντρες εβγήκαν αντάμα. Το χωριό εκοιμότουν. Η αστραποφεγγιά εφώτιζε το δρόμο. Κάπου κάπου σκύλος τούς αλυχτούσε.

     «Τι τρέχει;» ερώτησε ο Κούρκουπος σκιασμένος.

     Ο άλλος δεν απολογήθη. Σιωπηλά εφτάσαν βιαστικοί στη γειτονιά τους. Ο Κούρκουπος έτρεξε στο σπίτι του, αλλά εβρήκε την πόρτα μανταλωμένη απ’ όξω.

     «Πού είναι;» ερώτησε ντροπιασμένος.

     «Πέρα στους Έρμονες» του απάντησεν ο Θοδόσης• και χωρίς άλλο λόγο εκίνησε προς τον κατήφορο. Ο άλλος ακολούθησε• κρύος ίδρος επερίχυνε τα μέλη του• οι πλάτες του επάγωναν• είχε χάσει την ομιλιά του.

     Εκατεβήκαν στο στενό μονοπάτι προς τη θάλασσα. Ο τόπος είτουν έρημος. Τα βουνά ορθωμένα, ανακατωμένα και απόγκρεμα, εφαινόνταν την ώρα εκείνη μαύρα• το νερό του τράφου έβραζε με τις πέτρες. Στο τρίστρατο του φουρκισμένου εσταθήκαν κ’ εκρυφτήκαν πίσω από ένα βράχο. Ο Κούρκουπος εκάθισε, γιατί τα γόνατα του ετρέμαν, ο άλλος τον κοίταξε ζητώντας να μαντέψει την όψη του στο σκοτάδι. Ανάμειναν και αφουγκράζονταν.

     Οι φτερωτές των μύλων εγύριζαν άκοπα κ’ εφτάναν στ’ αυτιά τους τα τραγούδια των μυλωνάδων, μαζί με τη βοή του νερού και με τα λαλήματα τα πρώτα του κοκόρου.

     Ξάφνως οι σκύλοι εμούγκρισαν, αλλά ο Θοδόσης τούς ησύχασε μ’ ένα νόημα κ’ εμουρμούρισε: – «Νά την. Πάρε». Και του έβαλε το καριοφύλι στο χέρι.

     Ένας ίσκιος τούς επλησίαζε ανεβαίνοντας το ρόβολο. Μηχανικά ο Κούρκουπος επήρε το ντουφέκι και εσήκωσε το λύκο. Τα μάτια του είταν καρφωμένα απάνου στον άνθρωπο, που τώρα εδιάβαινε βιαστικά σιμά τους. Οι σκύλοι δεν εσάλεψαν. Κι ο Κούρκουπος αναστέναξε βαθιά κ’ είπε αλαφωμένος ποθώντας το όπλο.

     «Είναι άντρας».

     «Είναι αντρίκια ντυμένη• οι σκύλοι την εγνώρισαν. Χτύπα».

     Δεν υπάκουσε, γιατί δεν ήθελε να πιστέψει.

     «Είναι αντρίκια ντυμένη» του ματάειπε ανυπόμονα. «Την είδα να κατεβαίνει».

     Και με τα λόγια τούτα τού απόσβησε κάθε ελπίδα. Ο Κούρκουπος εκατάλαβε μέσα του, πως μελλάμενο του είταν να γένει φονιάς• και η σκέψη τούτη είταν τρομερή τόσο για τον καλόν άνθρωπο που ενικούσε και την οργή και τη θλίψη του.

     Εκείνη ωστόσο εμάκραινε κ’ είτουν έτοιμη να πάρει το γύρισμα του δρόμου.

     «Τι προσμένεις; Μας έφυγε. Αυτή είναι», του ‘πε με βραχνή φωνή ο Θοδόσης. «Μας εντροπιάσατε». Κ’ έκαμε να του αρπάξει το ντουφέκι.

     «Εσύ δεν θα τη σκοτώσεις!» Κ’ εφώναξε αποφασισμένος:

     «Γυναίκα, στάσου• ειδεμή...»

     Μα εκείνη εβάλθη να τρέχει όσο εδύνοτουν, και μια στιγμή την έχασαν από μπρος τους.

     «Είδες, είδες; φεύγει η άτιμη» είπε ο Θοδόσης.

     Κ’ εριχτήκαν με μιας και οι δύο κατόπι της, και οι σκύλοι την εκυνήγησαν αλυχτώντας.

     Αφού επροσπέρασαν το γύρισμα την είδαν πάλι σιμά τους. Κι ο Κούρκουπος οργισμένος τώρα της εφώναξε: «Στάσου, στάσου». Ενώ ο άλλος τού ‘λεγε.

     «Τράβα της• τέλιωνε».

     Μα ο Κούρκουπος δεν άκουε τίποτις• ήθελε τώρα να μάθει τη ντροπή το από το στόμα της• και χωρίς να σταθούν, την εξάτρεξε ολόγυρα και την επρόφτσε τέλος προς τα έμπα του χωριού, και την άδραξε από τα μαλλιά και την έβαλε κάτου.

     Εκείνη έριξε ψιλή φωνή.

     «Όχι εδώ» του ‘πε ο Θοδόσης• «θα ξυπνήσει ο κόσμος. Δώσ’ μου το ντουφέκι να μη βρεθεί στα χέρια σου».

     Και ο Κούρκουπος υπάκουσε• του απάφησε το όπλο• κ’ εσήκωσε την τρομαγμένη γυναίκα στα δυο χέρια και την έσυρε στο σπίτι.

     Άνοιξε η ίδια, γιατί είχε τα κλειδιά, με κρύα καρδιά• και το αντρόγυνο εμπήκαν μέσα μοναχοί τους. Αυτός έκλεισε με βια την πόρτα.

     Έμειναν για μια στιγμή χωρίς φως, κ’ εφοβηθήκαν κ’ οι δύο τους. Καθώς όμως είτουν μαθημένη έβαλε προσανάμματα στη στια που εκρουφόκαιγε στην ογνήστρα, και με μιας έλαμψε το σπίτι.

     Το πρόσωπο του Κούρκουπου είταν συγνεφιασμένο• βλέποντάς τον ελίγωσεν η γυναίκα κ’ εκάθισε χάμου.

     Εφαινότουν μικρή στ’ αντρίκια φορέματα που μολογούσαν το έγκλημά της• και κοιτάζοντάς την τον επαραπήρε η χολή, τα φρένα του εσκοτιστήκαν, μια στιγμή ακόμα ετσώπασε, κ’ ύστερα με βαθύ ανασασμό τής είπε:

     «Τέτοια ώρα, αντρίκια ντυμένη, στους Έρμονες. Σκύλα πού είσουν;»

     Εκείνη λόγο. Τότες επήρε τη μεγάλην απόφαση. Ανατρίχιασε• εξέταζε με το μάτι όλο το σπίτι ζητώντας• και του παρουσιάστη στην όψη ένας κόπιδας που τον άδραξε αμέσως. Εβρέθη σιμά της και της έλεγε φοβερίζοντας.

     «Πού είσουν; πού είσουν;»

     Κι όσο εκείνη από τρομάρα κ’ έλεγχος δεν αποκρενότουν, τόσο η χολή του επέρσευε, τόσο την ετυραγνούσε• κ’ εκατάλαβε η άτυχη πως είταν το τέλος της.

     «Έλεος, έλεος» είπε• «αμαρτωλή είμαι• μα είμαι έγκυα• δικό σου είναι το παιδί, μα το θεό!»

     Έμεινε ο Κούρκουπος• εγίνη κίτρινος• ο λόγος της τον εξαμάρτωνε.

     Η στια είχε πέσει, εκείνη έκλαιγε θερμά• όξω εξημέρωνε.

     Κι ο Θοδόσης που ‘χε παραμονέψει εχτύπησε μ’ ορμή βαριά την πόρτα• κ’ είπε: «Ακόμα; ακόμα;»

     Και σαν απάντηση ακούστηκαν φωνές από μέσα.

     «Έλεος, έλεος, το παιδί σου. Απάνθρωπε, με σκότωσες!» και δυνατά όσο εδυνότουν: – «Βοήθεθα, βοήθεια!...Α!»

     Κ’ ύστερα άκρα σιωπή.

     Τότες όμως ανοιχτήκαν τ’ άλλα σπίτια, κ’ εβγήκαν οι γειτόνοι άντυτοι, ανταριασμένοι, κ’ εσυναχτήκαν μπρος στου Κούρκουπου το σπίτι, άντρες, παιδιά, ρωτώντας τι τρέχει• κι αφοκραστήκαν το πνιμένο ρουχαλητό που έβγαινε τώρα από μέσα.

     Ο Θοδόσης τούς αποκρίθηκε: – «Την εσκώτωσε».

ooO0Ooo

Κρασάδες, Γενάρης 1904
Ο Νουμάς, χρ. Β’, αρ. 82 (8 Φλεβ. 1904)


Referència:
Theotokis, Konstantinos.
«Encara no?».
(Ακόμα;)
Traducció: Íñiguez Rodríguez, Enrique.
Lo Càntich. N.24. Asíndeton, 2014
Juliol - Setembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 24>
EAN: 9772014303002 24>
ISSN 2014-3036-N.24

L'erotisme a la literatura:
«L’erotisme a la baixa edat mitjana
(del segle XI al segle XV)»

Joan Abellaneda i Fernández
L'erotisme a la literatura (Joan Abellaneda i Fernández)
"Amb aquesta secció ens volem apropar al coneixement d'aquesta realitat de la persona i la cultura: l'erotisme i, per tant, de la sexualitat humana. Naturalment, sempre en relació a la literatura i donarem un tomb per la història i per la geografia. Parlarem, doncs, de l'amor, de la persona, de la felicitat, del desig, dels instints, de la luxúria..."

L’erotisme a la baixa edat mitjana
(del segle XI al segle XV)



I
El tema



     A l'edat mitjana destaquen en elements eròtics elDecameró —imitat per Chaucer als Contes de Canterbury—, l'obra de l'Arcipreste de Hita, els fabliaux francesos i la producció dels poetes d'Al-Andalus i dels provençals.

     Durant els segles XIII i XIV l'erotisme incidí en la literatura catalana en algunes manifestacions de l'amor cortès dels trobadors, com al debat obscè entre Jaume Marc i Pere Marc;i al Llibre de fra Bernat de Francesc de la Via, i sobretot en obres influïdes pels fabliaux francesos i per la tradició misògina medieval.

     Ja en ple segle XV els contactes amb Itàlia, i especialment la penetració de Boccaccio, facilitaren el desenvolupament d'una literatura eròtica que tingué el seu centre a València, on les formes de vida medievals havien experimentat una àmplia relaxació a conseqüència de l'esplendor econòmica i dels correlatius canvis ideològics. Si en l'Espill (1460) de Jaume Roig continua predominant la intenció de censura de costums, compatible amb el relat d'episodis salaços, en el Tirant lo Blanc (1490), de Martorell i Galba, ja no hi ha interferit cap prejudici. El Tirantés una novel·la plenament eròtica, amb una complexa gamma de temes, de vegades exposats amb una cruesa elemental, de vegades (escopofília, homosexualitat, etc.) insinuats. L'erotisme en Ausiàs Marc té una refracció lírica i meditadora important, i en Joan Roís de Corella, una exposició retòrica i lleugerament psicològica.

     Analitzem i comparem dues grans obres de l'època:

     Al Decameró, Boccaccio va optar pel que podríem anomenar "realisme sexual". Boccaccio es limita a dir: "I van obtenir plaer l'un de l'altra" o bé, a tot estirar: "I aquella nit, encara van obtenir plaer moltes vegades". Home, no, diu el lector afeccionat al gènere, no m'ho plantegis així, recrea-t'hi, digues-me com li descorda el cosset, com fa emergir els pits, com els acarona i, sobretot, explica'm què senten en cada moment, quines sensacions experimenten, com reaccionen. No m'interessa si ho van fer o no, el que vull és ficar-me en la seva pell, viure'n l'experiència, experimentar les seves sensacions. La literatura eròtica renuncia a les el·lipsis, es recrea en allò que altres donen per entès.

     La referència al Decameró ens serveix per desfer el malentès que el tema recurrent de la narrativa eròtica és el sexe. En la narrativa eròtica, el sexe acostuma a aparèixer de forma escadussera, gairebé marginal. Ens referim, òbviament, al sexe real. El "realisme sexual" de Boccaccio s'oposa a la literatura eròtica, l'objecte de la qual són les fantasies sexuals, una recreació irreal i utòpica del que imaginem que podrien ser les relacions sexuals. L'erotisme no pertany al terreny de la realitat, sinó de la fantasia.

'Decameró', de Sandro Boticelli
"Decameró", de Sandro Boticelli

     Tirant lo Blanc és una obra de Joanot Martorell. Fill d'una noble família valenciana, va fer-se cavaller de jove. Va dur una vida d'aventures per aquesta condició, però va saber-la combinar amb la d'home de lletres. L'obra fou publicada a València l'any 1490 i reimpresa a Barcelona el 1497. A més d'aventures cavalleresques, conspiracions, batalles i escenes bèl·liques, el lector trobarà en aquesta novel·la, com a eix central, la història d'amor entre el cavaller Tirant i la princesa Carmesina, que dóna lloc a la descripció d'una gran quantitat d'escenes eròtiques.

     Hi ha un gran ventall d'episodis variats que arriben a construir un gran relat eròtic (desfloraments, fetitxisme, adulteris, voyeurisme, etc.)

     En altres episodis també hi ha escenes eròtiques. Per exemple, l'emperador manté diàlegs eròtics amb una minyona de palau, Plaerdemavida; l'emperadriu comet un adulteri amb Hipòlit. També Plaerdemavida, practica l'alcavoteria, i alhora satisfà la seva sexualitat contemplant l'activitat amorosa dels altres o també quan Plaerdemavida ajuda Tirant a posar-se al llit de Carmesina. Tenen una importància especial els episodis dels matrimonis secrets, les "bodes sordes", primerament entre Diafebus i Estefania i, posteriorment, entre Tirant i Carmesina.

     La galanteria i la passió van sempre de costat en el festeig de Tirant i Carmesina. Aquesta, donzella de catorze anys, no tan solament no té cap inconvenient a rebre Tirant al llit, sinó que li posa el cap avall la roba i li diu: "Besa'm en los pits per consolació mia e repòs teu"; i el mateix Tirant, voltat de tot de donzelles de la princesa, "pres-la en los braços e besà-la moltes vegades los pits, los ulls e la boca".

     Els lascius jocs de jovenesa, alegres i riallers, desimbolts i agosarats, van acompanyats de formes exteriors sumptuoses i cavallerescament elegants. Les seves donzelles aparten Carmesina de les escomeses de l'enamorat Tirant, i aquest "com véu que se n'anava e que ab les mans no la podia tocar, allargà la cama, e posà-la-hi davall les faldes, e ab la sabata tocà-li en lo lloc vedat, e la sua cama posà dins les sues cuixes". I tot seguit, Tirant, aquella sabata i aquella "calça", o sia mitja, "ab què havia tocat a la princesa davall les faldes, féu-la molt ricament brodar; e fon estimat lo que hi posà, çó és, perles, robins e diamants, passats vint-e-cinc mília ducats".

     No menys interessant és el fragment eròtic quan Plaerdemavida li explica a Carmesina el somni que ha tingut:

     "—Has somiat res més?

     I amb moltes rialles i amb gran plaer que li ho deia.

     —Sí, santa Maria! —digué Plaerdemavida—. Jo us acabaré de contar tot. [...]

     Desprès, en visió, vaig veure com ell us besava molt sovint, us desféu la clotxeta dels pits, i com us besava amb molta pressa les mamelles. I quan us hagué ben besada, us volia posar la mà davall la falda per cercar-vos les puces. I vós, la meva bona senyora, no ho volíeu consentir; i no dubto que, si ho haguèssiu consentit, el jurament no hagués perillat. [...] Desprès posà la seva cara sobre la vostra, i tenint els braços sobre el vostre coll i els vostres en el seu, lligats com els sarments en els arbres, us robava amorosos besos."

'Dames', gravat de l'època
"Dames", gravat de l'època


II
L'eròtica més actual



Els imprudents


"No hi va haver en cap castell dos nobles com nosaltres.
Inevitablement, jo et desitjava de nit i de dia.
Tot ho recordo mentre tu potser treballes.
No ha passat gaire temps, encara,
tanmateix, tot sembla tan llunyà ara.
El record teu m'assalta sense avís
i sóc sola mentre em mesuro per terra.
Entenguérem que l'amor, o semblant,
era una brasa encesa dins la nit
(contrària a la religió catòlica, per suposat)
Em desperta, de nit, com un malson,
i et somnio sense por, i m'encalço i t'imploro.
Sempre vaig pensar que no fóra
elegant, el nostre amor, i que al mig
del carrer, les nostres boques es badarien casualment.
El nostre amor és rústic i agrest, és singular,
i enyorem la boira amable de la Terra,
la que amaga el noble desig de menjar-nos.
I doncs, què hi farem! Som així, ja ho sé.
Desconeixem en Bécquer i altres rimes i llegendes,
i en Cernuda i en Parcerissas, i molts més.
Ens arramblarem en un racó de carreró fosc
i sense pena ens renyarem per ser tan atrevits,
que ja no fa per nosaltres, i coses semblants.

No hi va haver en cap castell dos nobles com nosaltres,
car de nobles com nosaltres ningú no n'ha parlat mai tan bé."


Montserrat Aloy i Roca
El seu bloc: cantireta
«Els imprudents»


III
El racó ocult del joandemataro



Egoistament


Colliré les essències pures
en els colors madurs de la tardor.
Plegaré el perfum de cada flor,
amb el llambrec de les carícies.
Vetllaré els calzes de mel que ensucren els camps
i estenen la vida amb llavors immortals...
Guardaré per sempre el teu gest,
la teva mirada càlida,
cada amoreta que em da caliu...
I de tot plegat faré bàlsam de mots
i forjaré el més bell poema,
ple de colors i de vida, d'amor i escalfor.
Un poema ple de tu.
Egoistament, només per mi.


Joan Abellaneda i Fernández
«Egoistament»


Joan Abellaneda i Fernández,
articulista i membre de l'Equip Editorial de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:

Enllaç a 'Esquitxos d'una vida' -Joan Abellaneda i Fernández- (obre nova finestra)
Esquitxos d'una vida



Referència:
Abellaneda i Fernández, Joan.
«L’erotisme a la baixa edat mitjana
(del segle XI al segle XV)»

A: L'erotisme a la literatura
Lo Càntich. N.24. Asíndeton, 2014
Juliol - Setembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 24>
EAN: 9772014303002 24>
ISSN 2014-3036-N.24

«A mon país»

Antoni Careta i Vidal

Antoni Careta i Vidal

A mon país


Hermosa, dolsa llenga la que en ma edat primera
tot tenintme en sa falda la mare m'ensenyà,
tú 'm servirás, oh llenga, fins ma oració darrera,
no embrute los meus llavis parlaria estrangera,
que jo sò catalá.

Amor tinch á ma terra (ja may de mi 's separe),
qu' encar que no fos patria dels homs mes enlayrats.
hi hauria dessus d'ella las cendras de ma mare,
l'haurian treballada mos avis y mon pare
tot guardant sos remats.

Per mi sempre tindria la viva recordansa
de mos instants de joya, de mos anys de turment,
per mí sempre hi hauria d'amor una esperansa
y en ella esperaria, migrantme d'anyoransa,
un germá qu' es absent.

Dihuen que hi ha paissos hont l'estranger s'admira
de tantas bellas cosas; mes no las vull sabé,
¡oh dolsa Cataluña! lo teu amor me tira,
si 'l vent de la desgracia de tú no m'enretira,
jo may me'n anirè.

Y si es ma dissort tanta que com l'ayre á las fullas
la fera malhauransa me porta lluny d'aquí.
¡oh Dèu! ans de que muyra en terra estranya, vullas
que torne jo á ma patria! Fecunden mas despullas
la terra en que nasquí.


Antoni Careta i Vidal
(Gràcia, Barcelona, 1834 - Barcelona, 1924)
«A mon país»

Fotomuntatge:
'Antoni Careta i Vidal'
"Antoni Careta i Vidal"
Esmeralda Vallverdú
(Barcelona, 1985)


Referència:
Careta i Vidal, Antoni.
«A mon país»
Lo Càntich. N.24. Asíndeton, 2014
Juliol - Setembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 24>
EAN: 9772014303002 24>
ISSN 2014-3036-N.24

«Viu i llegeix»

Xarxa literària: blogs


Sílvia Romero i Olea
Xarxa literària: blocs (Sílvia Romero i Olea)

"Ens llevem, connectem el portàtil i ja hem obert una finestra al món: són els blocs. Diaris personals, viatges, notícies, comentaris diversos... però els que teixeixen la xarxa literària són els que ens parlen de llibres. Coneguem qui hi ha rere aquests blocs!"

Viu i llegeix
Viu i llegeix


     Què puc avançar-vos sobre un blog que es presenta amb aquest títol? Viu i llegeix. El nom ja ho diu tot, no trobeu? Però si a més hi afegim el subtítol, "M'agrada llegir", està clar que aquesta entrevista es convertirà en una molt grata conversa amb la persona que hi ha rere Viu i llegeix. Som-hi!

Perfil de Viu i llegeix

     1. Si et sembla bé miraré d'anar per ordre. Com acabo d'esmentar el teu blog duu per títol Viu i llegeix, i entenc que aquesta és una declaració de principis: ets incapaç de concebre la vida sense la lectura. És aquesta la intencionalitat del teu missatge en decidir el nom del blog?

     El nom del blog ve del nickname que vaig adoptar quan em vaig donar d'alta al Què llegeixes?. La veritat és que no me'l vaig pensar gaire, em va sortir i després em va agradar i aquí s'ha quedat. Per a mi és un binomi indestriable: els llibres alimenten la vida i la vida es pot conformar segons el que llegeixes.

     2. De fet, i també tal com he comentat més amunt, el subtítol que acompanya a la sentència Viu i llegeix és "M'agrada llegir". I aquesta afirmació gairebé sembla una resposta al blog que tens com a enllaç quasi preferent, el conegudíssim Què llegeixes. Quina vinculació t'uneix a aquest blog tan visitat i amb tanta participació?

     Em vaig registrar al quellegeixes el primer dia que va obrir portes, el 23 d'abril de 2008 i hi he participat molt activament. Puc dir que em va enganxar literalment des del primer moment que hi vaig posar el nas. Un univers on només es parlava de llibres, del fet lector, de manies amb les lectures, de recomanacions i d'antirecomanacions... un petit paradís per a lectors empedreïts, vaja!! Un espai on he trobat ànimes lectores bessones que hem coincidit en gustos i ens hem anat alimentant les pròpies llistes de recomanacions. Gent a qui he conegut a través de gustos literaris compartits, que després ens hem trobat i ens hem acabat fent amics. Els llibres uneixen més que moltes famílies.

     De fet el blog va començar al novembre del 2008 com una extensió dels comentaris que feia en el quellegeixes.

     3. Continuem per ordre. En l'apartat "Em presento" comentes, per parlar de tu mateixa, que ets dona i ets lectora, i que a partir d'aquí no cal gaires més presentacions. Creus que conèixer la persona que hi ha rere un blog literari pot fer que els seus lectors s'hi endinsin amb idees prefixades?

     La veritat és que no necessàriament. Hi ha blogaires que utilitzen el blog com a part de promoció de la seva feina. Generalment són gent de lletres, periodistes, crítics, llibreters, escriptors, poetes, etc., que utilitzen el blog com una manera més d'expressar-se i per donar-se a conèixer en aquest món. És una eina fantàstica de promoció i difusió. Jo he conegut escriptors i llibreries a través de blogs i després me n'he fet "clienta" incondicional perquè els he anat coneixent prèviament a través del que en llegia en el blog.

     En el meu cas, la meva intenció del blog és purament lúdica. M'agrada llegir, m'agrada escriure sobre el que em fa sentir el que llegeixo i m'agrada compartir-ho. No vull "promocionar-me" i penso que al lector del blog no li aporta res saber com em dic, on visc i a què em dedico. De totes maneres, com que hi ha entrades que no són estrictament literàries, en algun lloc hi ha alguna pinzellada de la meva feina i de la meva vida que fan de marc o excusa per alguna cosa que vull explicar. I les fotos també em "retraten". La majoria són fotos que he fet jo de llocs i coses que m'agraden i fins i tot hi ha fotos d'algun membre de la família...

     4. Però... continuem amb aquest tema de l'anonimat. En realitat hi ha molts blogaires que no indiquen el seu nom en el blog, però que a causa de la tasca que fan o de les trobades que se celebren, acaben coneixent-se els uns als altres. Llavors: és realment efectiu, aquest anonimat?

     Com et deia a la resposta anterior, no m'he plantejat l'anonimat com a objectiu, simplement passa que saber qui sóc no aporta res al blog ni al lector. La meva feina no té res a veure amb els llibres i la lectura i de bon començament no em venia de gust barrejar els dos mons. Tenint-los separats he pogut escollir a qui mostrar la meva identitat real en el mon blogaire i a qui mostrar el meu alter ego literari en el món real. Desfer l'anonimat no em suposa cap problema.

     5. Hi ha un altre apartat, "Lectures 2014", on esmentes el títol que estàs llegint en aquests moments i també els títols de llibres que has llegit al llarg d'aquest any. Però m'ha cridat l'atenció (i corregeix-me si estic equivocada), que dels llibres que detalles en la llista "Fa poc he llegit" només un parell tenen l'enllaç cap al teu comentari sobre la lectura. La pregunta és òbvia: publiques un post de totes les lectures que fas? En cas afirmatiu pressuposo que aquests títols estan pendents de ser comentats, però en cas negatiu... què et fa decidir a comentar o no comentar una lectura?

     Aquest any 2014 és de sequera lectora i, degut a la feina, tinc poc temps per dedicar al blog, o sigui que és poc significatiu. Si mires la pestanya de lectures anteriors, hi ha la llista de tot el que he llegit, i diria que més del 90% dels llibres estan ressenyats, ja sigui amb entrada pròpia o amb entrada col·lectiva. Miro de ressenyar tot el que llegeixo, sempre que en pugui dir alguna cosa positiva. Si és un llibre que no m'ha agradat gens, generalment no en parlo.

     6. Ja que has parlat de l'apartat "Lectures anteriors", comentem-lo. En ell fas la relació de títols per anys, i dins de cada grup els catalogues i valores. Aquesta valoració, intentes que sigui objectiva i que es basi en criteris literaris i estilístics, o bé et mous per criteris subjectius?

     Criteris totalment subjectius!! El meu blog no és de crítica literària, això els hi toca als professionals que estan formats en aquest tema. Podria dir que el meu blog és de crítica emocional, si és que això existeix. És una mica psicoanalític: parlo de les emocions que m'han despertat els llibres, altra cosa no sé fer.

     7. I ara anem al teu "Índex d'autors". Hi faig un cop d'ull i em crida l'atenció, sobretot, que en general només hi ha un títol per autor. Deixant de banda, està clar, algunes excepcions d'escriptors i escriptores que potser són els teus autors de referència. Això és així? Vull dir: el fet que del nom d'un autor trobem diversos títols de llibres implica que és un dels teus escriptors consagrats i que llegeixes, si pots, tot el que trobes d’ell?

     Les repeticions corresponen, efectivament, a autors que m'agraden molt: Javier Marías, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Ian McEwan, Jaume Cabré, Janette Winterson, Jane Austen, Eduard Márquez..... però crec que no hi ha cap autor a qui li hagi llegit tot.

     8. És evident, pel que he pogut constatar en aquesta immersió que he fet en el teu blog i per tot el que ara hem estat comentant, que Viu i llegeix no és un mer passatemps. Sabries dir-me quantes hores, aproximadament, li dediques al llarg de la setmana?

     Més que un passatemps, ha estat una vàlvula d'escapament del dia a dia atabalat, una manera de distreure les neurones i una mirada al món lleugerament diferent. No t'ho sabria quantificar, però sí qualificar: hores nocturnes i de caps de setmana principalment.

     9. Una pregunta que sempre faig, i tenint en compte que tu coneixes molts altres blogaires no puc saltar-me-la, és sobre les anècdotes. Perquè segurament des que vas iniciar la teva activitat amb Viu i llegeix te'n deus haver trobat amb més d'una i més de dues. N'hi ha alguna que ens puguis explicar, bé perquè sigui curiosa, o bé divertida o increïble?

     La millor experiència del blog, apart de la satisfacció personal d'escriure i de saber-me llegida (no fotem, que això agrada, eh?) és la gent que he conegut, ja sigui en trobades col·lectives o en petit comitè. Per exemple, ens vam començar a seguir amb el blog de l'Espolsada i vaig veure que corresponia a una llibreria real. Un dia m'hi vaig presentar a conèixer la llibretera i blogaire i ara la majoria de llibres els compro allà i fins i tot m'he apuntat al seu club de lectura. I no em cau al costat de casa, precisament, que haig de fer uns 40 km per anar-hi, però paguen la pena.

     També he conegut gent que ha contactat amb mi a través de comentaris al blog amb qui finalment he establert una relació personal estreta.

     Una altra cosa xula que m'ha passat és que alguns autors de qui havia parlat bé d'algun dels seus llibres m'han convidat a presentacions de llibres posteriors i he tingut l'oportunitat de parlar amb ells.

     Un pou infinit de satisfaccions...

     10. Hem arribat al final de l'entrevista. Moltes gràcies per dedicar-me el teu temps i felicitats pel blog. I ara és el teu moment estrella: vols afegir algun comentari? Hi ha alguna pregunta que esperaves que et fes i que no he plantejat?

     Només agrair-te que t'hagis fixat en el meu blog.


Sílvia Romero i Olea

Xarxa literària: blogs
Xarxa literària: blogs



Referència:
Romero i Olea, Sílvia.
«Viu i llegeix»
A: Xarxa literària: blogs
Lo Càntich. N.24. Asíndeton, 2014
Juliol - Setembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 24>
EAN: 9772014303002 24>
ISSN 2014-3036-N.24

«Estació remota»

Roger Núñez San José

Estació de Canfranc, 1928

Estació remota


Adés, aquell mot
presoner de la cel·la
fou dolç i ardent.

Allò que va ésser
incert de mena
i sageta del nord.

Bèstia ferida,
rubor d'estim,
exploració indecent.

Mans tremoloses,
mirada fulgurant,
bes fugitiu del cor.


Roger Núñez San José
(Igualada, 1981)
«Estació remota»

Fotografia:
'Estació de Canfranc, 1928'
"Estació de Canfranc, 1928"


Referència:
Núñez San José, Roger.
«Estació remota»
Lo Càntich. N.24. Asíndeton, 2014
Juliol - Setembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 24>
EAN: 9772014303002 24>
ISSN 2014-3036-N.24

Sonetàlia (Novíssima lírica clàssica)
«Fragàncies aquàtiques»

Lluís Servé Galan
Sonetàlia -Novíssima lírica clàssica- (Lluís Servé Galan)
"El sonet és l'estrofa per excel·lència de la poesia clàssica. Però, cal que ens cenyim a dos quartets i dos tercets, a una rima uniforme i immutable formalment, a un metre específic? Per què no escriure sonets i gaudir-ne lliurement?
Això és el que intenta assolir Sonetàlia, barrejar indistintament el clàssic i el modern, sense cap altra aspiració que el gaudi de qui escriu i de qui llegeix...".

(Ramon Navarro Bonet)

Fragàncies aquàtiques


Potser perquè la humitat duu el teu nom,
Venero aquests murs curulls de racons
Per abandonar-se i sadollar sets i fams
Mil·lenàries, entre besos i carícies i focs.

Perquè el doll, de vegades, també provoca
Flames en incendiàries llengües calentes
I columnes de cames, de desig que anhela
La fondalada i poder encimbellar la muntanya.

Potser perquè ets aigua que crema i apaivaga
El dejú i la lava, la fragància que regalima
Esquena avall, perles de suor per alimentar-nos.

Perquè el foll també demana clemència al seny,
De vegades, per no perir allà on el món esdevé
Ànima bessona de l'Infern més celestial, i bany.


Lluís Servé Galan
(El Vendrell, Tarragona, 1978)
Sonetàlia (Novíssima Lírica Clàssica)
«Fragàncies aquàtiques»

Il·lustració:
'(Ramon Navarro Bonet)'
Ramon Navarro Bonet
(Sueca, 1941)


Lluís Servé Galan,
col·laborador i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al seu blog:

Enllaç a 'Es desclou la tenebra' -Lluís Servé Galan- (obre nova finestra)
Es desclou la tenebra



Referència:
Servé Galan, Lluís.
«Fragàncies aquàtiques»
A: "Sonetàlia (Novíssima lírica clàssica)
Lo Càntich. N.24. Asíndeton, 2014
Juliol - Setembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 24>
EAN: 9772014303002 24>
ISSN 2014-3036-N.24

«II Concurs de Relats Breus i de Poesia de Vimbodí i Poblet»

Vimbodí i Poblet, 2014

II Concurs de Relats Breus i de Poesia de Vimbodí i Poblet

II Concurs de Relats Breus i de Poesia de Vimbodí i Poblet

Vimbodí i Poblet, 2014

Dissabte, 30 d'agost de 2014, es van lliurar els premis del II Concurs de Relats Breus i de Poesia de Vimbodí i Poblet, organitzat pel Casal d'Avis de la població i amb el suport de l'Ajuntament, la Diputació de Tarragona, "La Caixa" i el Restaurant El Grèvol. L'acte va comptar amb l'assistència de l'escriptor i acadèmic Luis Goytosolo, molt vinculat al municipi, i amb l'actuació d'Alba Rosa Forasté (soprano), Josep M. Cardona (tenor), Josep M. Amorós (piano) i el nen Alexandre Korotkov (violí i piano).

El certamen d'enguany gairebé ha doblat la participació respecte a la primera edició, amb 84 obres presentades. En el seu parlament, l'alcalde, Joan Güell, ha destacat l'alta participació en el certamen, així com la procedència diversa dels concursants: Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Madrid i fins i tot Londres. En aquest sentit, s'ha referit al concurs com un certamen consolidat, l'èxit del qual es fruit de l'empenta del Casal d’Avis i de la resta d'entitats i particulars que hi han col·laborat. Güell ha volgut agrair especialment la tasca de Luis Goytisolo en el jurat, així com la seva presència a l'acte. Segons l'alcalde, el prestigi del certamen es veu incrementat per la participació com a jurat de l'escriptor i acadèmic, el veïnatge del qual esdevé un privilegi per als vimbodinencs i les vimbodinenques.

Concurs de Relats Breus i de Poesia de Vimbodí i Poblet

Acta del Jurat del II Concurs de Relats Breus i de Poesia
de Vimbodí i Poblet


El jurat del II Concurs de Relats Breus i de Poesia de Vimbodí i Poblet ha estat presidit pel senyor Luis Goytisolo, escriptor i Acadèmic de la llengua; el qual n'ha format part juntament amb la senyora Pilar Carrion, promotora del concurs literari; el senyor Ferran Espada, periodista; el senyor Josep Maria Potau, promotor cultural i fotògraf; el senyor Antoni López, periodista, i el senyor Toni Arencón, guanyador en el certamen de 2013. També ha format part del jurat, com a secretari, amb veu però sense vot, el senyor Enric Alfonso, regidor de l'Ajuntament. Reunits el 17 d'agost de 2014 al Casal d'Avis de Vimbodí i Poblet, en presència del president de l'entitat, el senyor Miguel Rodríguez, el jurat ha emès el següent veredicte:

Premi de Relat Breu
Adults d'arreu del país

A l'obra: Un pas a dos
Autor: Eduard Oller Barajas.

Premi de Relat Breu
Adults residents o vinculats al municipi

A l'obra: Maria
Autora: Àngela Oliva Lozano.

Premi de Relat Breu
Joves de 13 a 17 anys, residents o vinculats al municipi

A l'obra: Una excursió fantàstica
Autor: Joan Moncusí Cunillera.

Premi de Relat Breu
Infants de fins a 12 anys residents o vinculats al municipi

A l'obra: El cavall boig
Autora: Eric Griñó Bernat.

Accèssit: El sol i la lluna
Autor: Mar Garcia

Accèssit: Una història sense fi
Autor: Martí Trullols Òdena.

Premi de Poesia
Adults d'arreu del país

A l'obra: Al capdavall
Autora: Daniel Huerta Goya.

Premi de Poesia
Adults residents o vinculats al municipi

A l'obra: Interrogants en la distància
Autora: Mar Cornadó Camí.

Menció especial: Aquest nou despertar
Autor: Ivan Girona Lozano.


Vimbodí i Poblet, a dos quarts d’una del migdia del 17 d'agost de 2014,

Els membres del jurat.


Culturàlia


Referència:
Culturàlia.
«II Concurs de Relats breus i de Poesia de Vimbodí i Poblet»
Vimbodí i Poblet, 2014.
Lo Càntich. N.24. Asíndeton, 2014
Juliol - Setembre, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 24>
EAN: 9772014303002 24>
ISSN 2014-3036-N.24

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.082.006
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 30/06/2014

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]