"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Últim número editat:
Número 30 - Circumloqui, 2016
31 de març de 2016
'Històries quotidianes (Maria Teresa Galan i Buscató)'
"Històries quotidianes"
(Maria Teresa Galan i Buscató)
ARC
'Com la lluïssor d’un estel extingit (Carles Ferran)'
"Com la lluïssor d’un estel extingit"
(Carles Ferran)
ARC
A l'altre costat de la pell (anna rispau - montse assens)
"A l'altre costat de la pell"
(anna rispau - montse assens)
ARC
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos
actius

«Un dinar qualsevol»

Joan Munné Martínez

Il·lustració:  Esmeralda Vallverdú

Conill amb allioli  (Esmeralda Vallverdú)

Un dinar qualsevol


     El restaurant no està gens malament. Una típica masia catalana ben condicionada, però sobretot molt ben conservat el seu esperit pagès.

     Hem fet saber al cambrer que som fumadors i ens ha fet passar a la terrassa exterior. L'emparrat ben atapeït fa una ombra agradable. Travessem la terrassa fins a l'altre extrem, en un raconet, on el cambrer senyala una taula per a dos. Una mica en diagonal a nosaltres, a l'esquerra, una parella que volta la cinquantena són els únics comensals a aquella hora.

     Ell segur que passa dels cinquanta. Vesteix uns pantalons de ratlles negres i blanques, d'una tela semblant a la dels pijames i una camisa de coll Mao, d'un color indefinit, entre castany i gris de mànigues llargues amb els botons dels punys descordats que li donen un aire força bohemi.

     Però sobretot m'hi fixo per la cara granelluda, record potser d'una memorable verola o d'un acne campió. Uns cabells ja escassos, deixats de la mà de Déu, completen una certa imatge romàntica que agrada a algunes dones.

     Ella, encara que la veig mig d'esquena, sembla tota una dama. Un vestit suau i lleuger de color crema en tons pastel dibuixen uns contorns força interessants encara. Deu estar entre els quaranta i els cinquanta, aquella edat indefinida que dóna tant d'esplendor a les noies que han estat uns bombons i els anys i el sol no han aconseguit fondre.

     El vestit li deu arribar tot just per sobre dels genolls un cop dreta, però ara, asseguda, se li ha arremangat ben amunt i deixa veure un bon tros de cuixa.

     La Carla s'ha assegut d'esquena a ells i a mi no em queda més alternativa que aguantar l'àpat amb el paisatge forçat de la cara de cràter.

     La Carla té vint-­i-­quatre anys tan esplèndids com prometedors. Un vestit arrapat de tirants que gairebé no deixa res a la imaginació. Riallera i optimista de mena, no pots restar massa estona en silenci al seu costat. Sempre té tema de conversació. Sempre troba quelcom que la sorprèn, sempre troba quelcom que li interessa. Tret que tingui el mòbil a les mans.

     Pel que fa a mi, poca cosa. Jo mateix no em veig la cara i sóc poc amic dels miralls. Estic de tornada de tot sense haver anat mai enlloc. Panxut i calb, de cada any que passa em sobren més setmanes.

     El cambrer ha pres la comanda i ha portat les begudes. Un "Costers del Segre" negre per a mi i la infal∙lible coca-cola per a la Carla.

     M'entren ganes de pixar.

­     —Vaig a rentar-­me les mans un moment.

     La Carla fa que sí amb el cap, sense deixar de moure els polzes sobre el teclat del mòbil.

     Els lavabos són pràctics. No dic macos perquè no sé què poden tenir de bonic uns lavabos.

     M'atanso a l'urinari i començo a descarregar.

     —Hòstia, tío. T'estàs cardant aquesta mossa? Quina enveja!

     Sense deixar la feina giro el cap una mica i em trobo el cara­-cràter al meu darrere. M'encén la sang, però no paro.

     —­Caguntot! Si jo enganxo una bagassa com la que tens tu, segur que no em calen tantes pastilletes blaves...

     Ja m'està inflant els pebrots el paio aquest. Mentre no para de garlar i fer riallotes, jo acabo i m'espolso convenientment, em giro, li poso les dues mans a les espatlles i li etzibo un cop de genoll a les pilotes. Cau a terra cargolant­-se de dolor i sembla que la pell de la cara se li hagi estirat una mica.

     —És la meva filla, cabró.

     No me'l torno a mirar. Em rento les mans i surto deixant­-lo amb el seu somni humit estroncat.

     Torno a taula i la Carla ja ha començat amb el primer plat. Hem demanat escalivada tots dos i ella s'ha afegit força oli i pebre. Jo me la menjo tal com me l'han dut.

     Després d'una estona, el cara-cràter travessa la terrassa recomponent la figura a cada pas. Encara deu tenir les boles enganxades als budells. S'asseu i parla amb la dona. No sé de què parlen, si del cop que li he donat o de com de malparit ha estat ell, però la dama es gira i em mira. Jo no li trobo cap retret al seu esguard.

     La trobo molt atractiva i em sembla veure un somriure dissimulat. Però segur que m'ho imagino.

     Sóc molt donat a les fantasies, jo.

     No sé de què comença a parlar la Carla. D'alguna cosa del facebook o de twitter. No li faig cas, però sóc amable i li vaig fent que si amb el cap o expressions de sorpresa o enuig segons sigui el seu to de veu en dir-­m'ho. Sóc tot un expert, jo, en aquestes coses. Amb sa mare hi tenia la mà trencada.

     Acabem l'escalivada, més o menys alhora, la Carla i jo, i mentre esperem, ens fumem una cigarreta.

     Ella un ros i jo un puret de la mida d'una cigarreta, però que triga molt més a consumir­-se. Fumant tranquil em pot durar vint minuts ben bé. El granellut i la dama ja s'estan acabant el segon plat i ella ha girat el cap un parell de cops per trobar­-me la mirada. Jo començo a pensar que és massa coincidència i deixo que la imaginació desbarri del tot.

     Ella s'aixecaria i de manera quasi imperceptible em faria que la seguís. Entraríem als lavabos de senyores i sense més contemplacions cardaríem com bojos. Serien unes postres majestuoses per a un gran dinar...

     La Carla em baixa del núvol amb la seva xerrameca. Coi de noia! Però ara sí que hi paro atenció.

     Parla d'un noi que comença a fer-­li el pes i m'ensenya una foto al mòbil. Sembla un xicot alegre i ben plantat. Des d'ara mateix comença a caure'm malament. Li pregunto en quina fase estan i si el pobre noi té futur.

­     —Futur en deu tenir, però no sé pas si amb mi. De moment, al llit s'ho munta bé...

     Somriu i jo també. És una bona deixebla. Sempre li he insistit que no s'ha de barrejar el sexe amb l'amor. Sovint, potser massa sovint, no tenen res a veure una cosa amb l'altre.

     Em torno a fixar en la dama. Juraria que el final del vestit ha pujat una mica més. M'està ensenyant tota la cama dreta, pràcticament. L'entrecuix se'm comença a fer­ incòmode.

     El cambrer ens porta el segon. Apago el puret. Conill a la brasa per a mi i una costella de vedella per a la Carla. A ells els hi porten les postres. El cara-­cràter ha demanat crema catalana i ella una copa de sorbet de llimona i cava. Li han clavat una gran neula al bell mig del gelat perquè vagi xarrupant si vol. I com xarrupa!

     Els seus llavis molsuts i d'un vermell sobrecarregat envolten la neula i les seves galtes succionen aquell fluid espès i s'encongeixen per fer el buit i jo m'expandeixo per sota dels pantalons.

     Frustrat, ataco al conill i li foto un parell de queixalades a la ronyonada. És la part que més m'agrada però no m'ajuda a concentrar-­me. Suco la cuixa a l'allioli i escuro l'os pla del cap damunt i buido el got d'un glop. Me'l torno a omplir. Ja m'he fotut més de mitja ampolla i entro momentàniament en un desfici carnívor. Els ossos s'amunteguen. Costelleta a costelleta les passo entre les dents deixant-­les ben pelades.

     Però la dama s'ha proposat no deixar-m­e tranquil. Mig girada —evidentment perquè jo la vegi— sosté amb tres dits l'últim tros de neula, ablanida pel gelat, i lentament se l'introdueix a la boca. Una última gota s'escapa de la neula i se li escorre per la barbeta. Sense deixar que caigui l'arreplega amb l'índex i el llepa, lasciva.

     I jo allí, amb la meva filla i l'esquelet desmuntat d'un conill!

     A la merda el conill. Enretiro el plat, bec un altre got de vi i torno a encendre el puret. La Clara s'ha cruspit més de la meitat de la costella i demana una altra coca-­cola. En Granellut em llambrega de tant en tant, però el seu esguard no conté cap tipus de sentiment. És total la indiferència. Com si no hagués passat res en absolut. Ja s'han begut dues ampolles de vi. Potser ja ni ho recorda. La dama em torna a mirar. S'inclina cap endavant per dir­-li quelcom al paio i s'aixeca. Deixa caure el vestit i ho arregla una mica. Quan em passa per davant em pica l'ullet. Ho ha fet? Tío, que t'estàs deixant anar... No, no. Sí que m'ha picat l'ullet. Tant se val. Si és sí, sí. I si és no, ja ho veurem.

     —­Vaig un altre cop al lavabo, eh? —li dic a la Carla.

­     —Si no beguessis tant... —fa ella sense aixecar el cap de la costella.

     No ho sé, però suposo que ha anat al lavabo i faig cap allà. Al menjador interior tampoc hi ha gaire gent. No ho dubto gens. Veig la silueta d'unes faldilles enganxades a la porta i l'obro sense pensar-­m'ho.

     Ella està d'esquena, rentant-se les mans. Aixeca els ulls a través del mirall i em somriu. Per a mi això és un sí. Em baixo els pantalons i li aixeco el vestit i em clavo al seu cul. Ella s'eixarranca una mica i reposa els avantbraços sobre el marbre del rentamans. Enretiro les calces i entro sense trucar. Em quedo allà dins quiet sentint l'escalfor. Ella gemega i tensa els músculs. Encara ho té tot ben ferm. Ara surto i torno a entrar. I empenyo i torno a empènyer i ella gemega i jo torno a empènyer. Se me'n fot el que ella sent o si sent alguna cosa. Jo vaig a la meva. Ni tan sols me l'estic tirant a ella. M'estic cardant al cara­-cràter. Un altre dia s'ho pensarà abans d'obrir la boca. I continuo empenyent amb força uns quants cops més i acabo dins seu. Ella tremola una mica i deixa escapar un siiií molt fluixet. Sembla que també s'ho ha passat bé la senyora.

     Surto d'ella i m'eixugo amb una tovallola de paper. Tampoc és que em passi cada dia això i no sé ben bé com comportar­-me'n. Li dic adéu i gràcies. No cal ser mal educat. Surto del lavabo de senyores sense que ningú s'adoni.

     La Carla ja ha demanat les postres. Per a mi carquinyolis amb vi ranci i ella s'ha demanat una copa de sorbet de llimona. Mentre xarrupa una mica de gelat penso en tots els entrecuix que aixecarà.

     Jo mullo un carquinyoli al vi i me'l fico a la boca. No m'he rentat les mans i rere l'aroma del vi ranci hi trobo una salabror vaginal que em fa sentir cofoi.


Joan Munné Martínez
(Barcelona, 1960)
«Un dinar qualsevol»

Il·lustració:
'Conill amb allioli  (Esmeralda Vallverdú)'
"Conill amb allioli "
Esmeralda Vallverdú


Referència:
Munné Martínez, Joan.
«Un dinar qualsevol»
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Juliol, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>
ISSN 2014-3036-N.31

«A la mort»

Joan Lluís Cau Fogasa

Il·lustració: Evelyn De Morgan

Azrael (Evelyn De Morgan)

A la mort


Vaig veure en un somni que la mort s’apropava,
a lloms d’un cavall blanc i pur,
amb ales de colom, perles als ulls i llengua de roses.

Em va dir que era la mort, però no la vaig creure,
perquè la mort va a lloms d’un cavall negre com la nit,
amb ales de corb, ulls de foc i llengua de serp.

La mort té un rostre lliure,
enviada pel diable o per un àngel furtiu,
arriba quan menys se l'espera,
no la busquis, ella et trobarà allí on fugis
en l’hora desconeguda.

No sé on s’amaga, si al mar o a la terra,
o al reclau més proper,
o pot ser darrere dels núvols,
o d’aquells estels
que engalanen el cel,
ni el mateix univers ho sap de cert.

Abans que vingui cercar-me,
travessaré els rius porpres,
m’hauré vestit de gala,
hauré degustat les fruites més saboroses
i besat els llavis més dolços.

Potser és el camí de la llibertat,
aquella llibertat
que em porti a través de les ones,
que sublims coronen
els cors que mai moren.


Joan Lluís Cau Fogasa
(Lleida, 1969)
«A la mort»

Il·lustració:
'Azrael (Evelyn De Morgan)'
"Azrael"
Evelyn De Morgan
(Londres, Anglaterra, 1855-1919)


Referència:
Cau Fogasa, Joan Lluís.
«A la mort».
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Juliol, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>
ISSN 2014-3036-N.31

VI Concurs de portades
per a il·lustradors i dissenyadors
"Comuniquem-nos!"

Associació de Relataires en Català



VI Concurs de portades
per a il·lustradors i dissenyadors
"Comuniquem-nos!"


Associació de Relataires en Català (ARC)


Convocatòria

Data d'inici: 01/07/2016
Data de finalització: 31/08/2016

Benvolguts i benvolgudes,

Des de l’Associació de Relataires en Català ens complau fer públiques les bases de la sisena edició del Concurs ARC de Portades, amb l’objectiu de seleccionar la imatge que obrirà el recull de relats Comuniquem-nos!.

Bases:

1. Participants: el concurs és obert a qualsevol persona, sense limitació d’edat. Cada autor/a podrà participar, de forma individual o col·lectiva, amb un màxim de TRES imatges originals (d’autoria pròpia).

2. Tema: “Comuniquem-nos!”.

3. Tècnica i format: La tècnica és lliure (dibuix, pintura, fotografia, collage...). El format de l’obra ha de ser vertical (mida mínima i proporcionada: 17 cm. d’altura x 16 cm. d’amplada). Resolució mínima de la imatge: 300 ppp (equivalència: 2008p x 1890p). No s’ha d’incloure cap text en la il·lustració.

4. Presentació: les obres s’han de lliurar a l’Associació de Relataires en Català (ARC), per correu electrònic, a l’adreça concursos.arc@gmail.com, en format jpg, amb l’assumpte “VI Concurs de portades”. S’inclourà un document que durà per nom “Dades personals”, on figurarà el nom i els cognoms dels autors o autores, el nom artístic (si escau), la data de naixement, l’adreça i el telèfon de contacte. Si es tracta de menors d’edat, cal adjuntar l’autorització dels pares o tutors legals per participar en aquest concurs.

5. El període de recepció d’originals s’obrirà el dia 1 de juliol de 2016 i es tancarà a les 24:00h. del dia 31 d'agost de 2016.

6. Les obres presentades, que no compleixin aquestes condicions, no seran admeses.

7. Els autors/es de les obres presentades es comprometen a no retirar-les abans de fer-se públic el veredicte del jurat, ni de forma definitiva ni per fer-ne correccions i/o modificacions.

8. La Comissió de Concursos de l’Associació de Relataires en Català (ARC) seleccionarà l’obra guanyadora que serà la imatge de portada del recull Comuniquem-nos!. Així mateix es reserva el dret de seleccionar aquelles obres que, per la seva qualitat, adquireixin la condició de finalistes. En aquest cas serien incloses en els fulls interiors del recull.

9. El premi consisteix en la publicació de l’obra com a portada del llibre Comuniquem-nos!. L’autor o autora de l’obra guanyadora rebrà tres exemplars del llibre i un diploma acreditatiu. Els finalistes rebran un diploma acreditatiu.

10. El veredicte, que serà inapel·lable, es farà públic durant l’acte de lliurament de premis i presentació del recull, amb totes les obres premiades i finalistes. Serà el dia dissabte 29 d'octubre de 2016, d'11.00 a 14.00 hores, a la Biblioteca Sagrada Família - Josep M. Ainaud de Lasarte (Carrer de Provença, 480, Barcelona), durant la II Trobada ARC de Literatura en Català.

11. Els autors i autores de l’obra premiada i finalistes, pel fet de participar en el concurs, autoritzen a l’Associació de Relataires en Català (ARC) a incloure les obres en aquest recull i la seva difusió pels mitjans habituals de l’ARC, fent servir reproduccions, parcials o totals, amb les adients referències d’autoria. En cas que, per qualsevol circumstància, l’edició no es pogués dur a terme, s’informaria d’aquest fet a través del lloc web de l’ARC i les imatges quedarien a disposició dels autors i autores.

12. La Comissió de Concursos de l’ARC es reserva el dret a interpretar aquestes bases en cas de dubte o decidir sobre qualsevol contingència que no hagi estat prevista. La presentació dels originals pressuposa l’acceptació de totes i cadascuna de les bases, incloent-hi l’autorització de publicació de les obres presentades, així com dels drets i obligacions que se’n deriven.

'VI Concurs de portades'

Associació de Relataires en Català
Barcelona, 26 de juny de 2016


Referència:
VI Concurs de portades
«Comuniquem-nos!»
Associació de Relataires en Català
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Juliol, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>
ISSN 2014-3036-N.31

«A recer de les ventades, de Mercè Amat Ballester»

Per: Glòria Calafell

A recer de les ventades (Mercè Amat Ballester)

A recer de les ventades, de Mercè Amat Ballester


Estudi crític
Per: Glòria Calafell

     La segona edició del poemari de Mercè Amat A recer de les ventades ja mostra la mesura de la qualitat literària del seu contingut.

     Poemari dividit en tres parts, Deriva, Enmig de les petites coses i A recer de les ventades, en què la veu poètica ens explica el recorregut (o viatge interior i iniciàtic) d’algú que sap lluitar per superar el moment "d’infortuni" i viu "l’entusiasme del cos i dels jocs / capgirant els ordres", per arribar a dir que "hi ha propòsits esperant-nos en mosaics nous / fets de paraules nobles", en què el subtema de tempus fugit o el record és el que ofereix la matèria al relat poètic.

     La veu poètica d’aquesta obra és un reflex del pòsit cultural de l’autora (té la llicenciatura de Filosofia i la diplomatura de Ciències Religioses) que, tot conjugant-se amb una trajectòria vital íntima i plena, va relatant, amb domini de la llengua i amb imatges que palesen un quefer literari, el tast que fa de l’existència.

     Si a la primera part del poemari, Deriva, la filosofia existencialista, sobretot la de l’angoixa provocada pel desencís (cosa que ens fa recordar Soren Kierkegaard), obre el pas al record (i, per tant, la ferida vital que s’hi manifesta ja no és la del moment present, sinó la d’un passat que ja l’ha tancada), la memòria alhora remet també a un present reflexiu en què l’autora diu:

"S’han obert les finestres i les portes dels anys.
I ara sé prou bé que ja no em ronda l’infortuni"

     A partir d’aquí, el passat no serà pas per al jo poètic el millor. Les imatges desgranen un sentiment que no pretén distorsionar la realitat, sinó erigir la paraula com l’instrument més precís per fer la mesura justa del dolor en la distància:

     "Hi va haver paraules no pronunciades / Llisquen pel fangar d’un subsòl inefable / Aquelles altres erràtiques, que foren dies / violenten el silenci fent trencadissa: / dissonàncies... / desdibuixades... / descapçalades... / dissorts... / desconstruïdes... / Vaguen enlaire, irreversibles! / Desencisades".

     D’aquest relat, en destaquem dues coses: el trencament del vers i l’ús dels prefixos "di/de", com a mostra de l’ús d’aquesta negació de la fortuna, de la felicitat.

     De vegades, però, el silenci és tan eloqüent com les paraules, els gestos, la comunicació no verbal explicita: "No ens ha calgut dir massa paraules / Prou n’hi va haver amb què deien els rostres / (...) i ens mena a fet, sol·lícit un únic gest". Un lloc, un temps, un gest... on la rebel·lia sobrevola la religió. Així, en el poema "Enutjós oblit", llegim: "Hi ha un temps furtiu i sigil·lós que escapça / el que té de genuïna tota creació / Viperina llosa que arracona a l’abandó / el res, el crit, el clam, les lletanies / com a noses que ja no tenen nom" i, en el mateix poema, encara ens parla "de la nit que tot ho engola / (...) mutila / l’afany lloable de tants homes i dones / que, a les palpentes, proclamen la conquesta del sentit". Aquests versos comencem a anomenar discretament el seny del retorn a una pau que no s’ha trobat, encara, i que, de la mà de l’existencialisme primitiu i angoixat, pot provocar la destrucció del mateix jo, com expressa amb encert el títol de l’últim poema "Nihilisme", en què es mostra el coneixement que l’autora té de la filosofia de Frederic Nietzsche quan escriu: "Res no deté, quan tot sembla desert / el que la pell inscriu esperit endins / (...) mentre s’estén un vel d’horror / quan s’incendien / els guanys irrevocables de les vides". Estructuralment, aquest poema conté tres versos últims entre parèntesis que són ben bé el preludi de la segona part del poemari: "(ens caldran immersions aprofundides / en la llacuna de l’absència i del dolor / per poder-ne foragitar tanta impostura)". És ara, per tant, el moment d’adonar-nos que la primera part del viatge de l’obra A recer de les ventades finalment ha acabat en un reconeixement de la malaltia: la deriva. I, alhora, també hi ha trobat el seu remei: la introspecció.

     Endinsat en aquest preludi d’"immersions aprofundides", el jo poètic amb certa pressa ens indica: "I tanmateix, s’hi ha erigit una consciència que sap viure Enmig de les petites coses". Petites coses que donen títol a una segona part on s’hi endevina una clara influència d’Horaci, del dia a dia d’una felicitat quotidiana, com mostren els primers versos -per a mi els més significatius i plens de bellesa- del primer poema: "Vivim enmig de les petites coses que conformen /sense fer massa soroll / (...) coses senzilles que conviuen / sota el mateix sostre amb posició d’espera còmplice / (...) la veu, el tacte, un bes / (...) de certesa a contrallum / (...) enmig del desig nu". És en l’entorn pròxim, en l’avui i, sobretot, és en l’aprendre a viure -com ho explicita el títol del segon poema "Aprendre"- on la veu poètica reprèn la vida i la comença de nou per poder "(...) en bona mesura, ser feliç". Un reconeixement d’aquesta felicitat que es vessa en el paisatge de l’autora: el de la Ribera d’Ebre, els boscos del Vallès Oriental, la Rambla de Barcelona i, seguint el poema "Dansa", "la mar -de la Costa Brava- on recomença sempre" la vida.

     I per saber començar ens caldrà, però, saber perdonar. És en el poema "Misericòrdia", on l’autora s’omple a fons d’una tradició cristiana, i així escriu: "...quan la consciència cau estossinada / (...) la redimeix amarant-la / amb veus de gràcia i llum de benedicció". Amb aquest motiu de plenitud, el poema "Sense estranyar-te" ens diu: "... és tan viu el teu entusiasme quan no coneix / la definitiva derrota, es meravella / i compon / la millor de les poètiques / que ens fa sentir com a casa de debò". Un cant vitalista d’arrels cristianes en què la llar íntima d’un mateix en comunió amb la dels altres és l’aixopluc, l’autèntic recer.

     Comença la tercera part, A recer de les ventades, i s’acaba el viatge iniciàtic a través de la introspecció. El jo poètic ha trobat la pau. El canvi de lèxic n’és la mostra: "És agradosa la cadència / (...) el vent s’escampa". També ho reforça la presència d’una natura que esdevé plàcida, sense estridències: "Lentament la pluja se’ns instal·la / a mitja tarda i sense por / damunt del bosc que sembla endormiscat i sense pressa / (...) mentre la tarda va allargant-se / com un estol de comprensió del tot indefugible". Fixem-nos bé en les imatges d’aquests versos perquè uneixen, en una atmosfera de plena harmonia, la natura i l’estat d’ànim de la veu poètica que ens ha anat acompanyant pel poemari i ara s’hi afirma vencedora. Ho mostra també el poema "Despertar": "La muntanya desperta d’una soledat tan fictícia / com quan les aigües llisquen, / de la mateixa manera que viuen les edats / disbauxades un ordre pretès quiet". En aquest nou estat vital, "El caminar de la consciència" ens hi acaba d’instal·lar i, així, "...Anem pressentint quin és l’últim camí / que atorga nom a tot i, a la fi, ens allibera". El viatge existencial A recer de les ventades ofereix, al capdavall, uns ensenyaments i l’oportunitat de donar la benvinguda a aquesta llibertat que pot propiciar, tan sols, la pau interior (forjada lentament en el temps i assaborida) i el fet d’haver relegat el cansament i haver intuït el "paradís perdut a la consciència". Els versos de "Cant primaveral" conformen el dibuix d’aquest ordre nou. Descriuen la natura com un verger -imatge pròpia del paradís perdut bíblic on el jo s’hi reconeix enmig de la veu dels poetes: "(...) hi ha un jardí distret entre els lilàs i les acàcies. / La bellesa d’aquest cant s’hi cultiva per complaure’ns. / ¿Sents el do dels poetes en la veu gentil dels rapsodes?"-. Un clar record a Joan Maragall de "El comte Arnau" apareix en aquest cant salvífic de puresa. Un cant poètic a la bellesa alliberadora que és encara més patent en "Veus de poema", amb versos com aquests: "Així les veus de la paraula: / línies allargassades reversibles / que poblen el fons de l’ànima / i la relaten irrepetible".

     El poema "Ara", amb què l’autora clou la tercera part i el poemari, tanca el cicle iniciàtic a través del record. "Ara" s’encamina del tot cap a la felicitat i la tranquil·litat vitals. Hi llegim: "Ara que han passat els anys / i els llampecs del cos s’aquieten / (...) ara que la mirada no tanca cap porta / a un passat que giravolta les veus amb qui enraona / (...) sàpigues amic / que hi ha propòsits esperant-nos en mosaics nous / fets de paraules nobles".

     Cloenda definitiva esperançadora d’un camí erràtic en què la paraula, conduïda per la veu poètica que relata la vida, ens duu finalment a l’assoliment d’un present interior serè a recer de les ventades.

Glòria Calafell
Llicenciada en Filologia per la UB
Escriptora i poetessa
Juny 2016


'A recer de les ventades (Mercè Amat Ballester)'
A recer de les ventades
Mercè Amat Ballester

Edicions Xandri
Pàgines: 64
ISBN: 978-­84­-943157-­4­-9


Referència:
Calafell, Glòria.
«A recer de les ventades, de Mercè Amat Ballester»
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Juliol, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>
ISSN 2014-3036-N.31

Una mar de paraules:
«Les ulleres de la felicitat d'en Rafael Santandreu»

Josep Maria Corretger i Olivart
Una mar de paraules (Josep Maria Corretger i Olivart)


"La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat".

Montserrat Roig


Les ulleres de la felicitat (Rafael Santandreu)

Les ulleres de la felicitat d'en Rafael Santandreu


     Rafael Santandreu (Barcelona, 1969) és un psicòleg conegut, professor de la Universitat Ramon Llull i redactor de la revista Mente sana, a més d’un treballador infatigable i que recentment ha editat el seu quart llibre, Ser feliç a Alaska (2016), tot i que, avui ens centrararem en el tercer, Les ulleres de la felicitat (2014), abans vingueren Escola de felicitat (2009) i L’art de no amargar-se la vida (2011), però una vegada més, mostrant la seva manera de ser, l’home no té pèls a la llengua a l’hora de clamar les coses amb absoluta claredat. Així doncs, en Rafael en la seva obra es dedica a desmuntar molts dels tòpics que es coneixen en la nostra societat, com per exemple, sobre els problemes que ens turmenten en el dia a dia, el món de la parella, l’educació o fins i tot, la mort. Anem per parts.

     En primer lloc, assistir a una xerrada d’en Rafael Santandreu és anar a escoltar a un home saberut, un psicòleg prestigiós, ben valent i una mica provocador, on no té por d’expressar les idees tal i com les sent i creu, i precisament això és el que transmet a les seves consultes i també als qui el volen escoltar encuriosits o per voler aprendre. Vull dir que és un home trencador i desafiant amb el públic, al qual permet que l’interrompin, el contradiguin, discrepin de les seves idees i a qui s’escolta amb detinguda passió, tant per a bé com per a mal, una cosa que sobta dins dels banys de masses que alguns reben i que només van allà on se’ls espera. Pensem que el fet de rebre una crítica i veure que alguns dels assistents se senten al·ludits pot arribar a incomodar o bé, a ésser un pèl escabrós quan per exemple, hom va a escoltar-ho, i ell provoca i algú del quòrum li retreu quelcom, això sí, sense pretendre canviar gens ni mica el seu objectiu: ajudar els altres, no importa el mitjà que utilitzi, si és verbalment més o menys contundent i per això no para de rebre pacients en les consultes o s’hi comunica escrivint llibres, però aquests són els més introvertits o amb temors per expressar allò que els carcoma la ment.

     Podem estar més o menys d’acord amb la filosofia d’en Rafael Santandreu, emperò, no hi ha cap mena de dubte que si llegim molts dels seus consells i maneres de fer millorarem força aspectes de la nostra vida íntima i personal, dóna un ensenyament vàlid per al nostre dia a dia, també és evident que ha ajudat a infinitat de persones amb les seves teràpies i llibres, ara bé, jo recomano que hom s’apropiï d’allò que li serveixi per millorar perquè totes les idees que ens dóna, jo no les veig com a favorables, atès que moltes canviarien la nostra manera de ser de tota la vida, si més no, potser per la seva radicalitat, a més, com deia aquell, la perfecció no existeix, però podem fer petits passos per ésser una mica millors i d’això se’n beneficiaran també els del nostre voltant. Veiem algunes de les afirmacions incloses al seu llibre i que fluïren del seu intel·lecte, són una petita mostra de les vivències diàries de la seva consulta i que volgué compartir durant la xerrada de presentació de l’obra a Cerdanyola del Vallès:

     — «Qui està feliç ho sap. S’obren a si mateixos. Senten alegria. Tenen moments extasiants durant la setmana. D’aquí que els mals moment durin poc i guanyes flexibilitat al sistema nerviós. A més fortalesa mental, més flexibilitat».

     — «Cada tres o cinc anys cal canviar de parella. Tenir parella per tota la vida és una bogeria. Cansa. Fer sexe tota la vida amb la mateixa persona avorreix. Quan coneixes a algú li pots dir que el contracte té cinc anys. L’amor no és necessari per ser feliç. Tenir parella no és la clau de la felicitat. Hi ha coses més importants. Aquest individu s’està martiritzant el pensament. És una qüestió de comprensió i el canvi per fer-te fort mentalment, o el fas ràpid o no el fas».

     — «Estic a favor de la infidelitat. Hem de ser promiscus com el primat bononobo. La indústria del porno és la segona gran indústria d’aquest món després de la de fabricació d’armes, per alguna cosa serà».

     — «La salut és la primera cosa que perds. És molt normal perdre la salut. La gent més feliç és la gent gran, la que gaudeix de la vida valorant les petites coses, allò que té i ha viscut».

     — «Tenim una manera equivocada d’entendre la mort. Jo ja no dono el condol. Sempre dic: "Ha tingut una bona vida, tu vas darrere d’aquí a poc. Així que espavila i no perdis el temps!". Amb aquesta idea molts han millorat a nivell vivencial, els ha resultat molt beneficiós».

     En Rafael veu que els mals que pateixen els humans se’ls generen ells mateixos, és com explica, cosa de la psicologia racional: «Les emocions que tenim en les provoquem amb allò que ens diem», vol dir, allò que ens tortura el pensament a diari, que ens preocupa i ens comença a fer mala sang, aquelles veuetes que ens parlen al cervell. Totes aquestes pensades ens posaran nerviosos, els que ho patim i també al nostre diàleg intern. Cal entendre que hi ha persones malaltes que són felices, com glossà en Rafael, depèn del que ens diem.

     Però quina és la manera d’evitar aquestes queixes mentals de les quals ens parla en Rafael? Per l’autor, cal analitzar detingudament allò que t’has dit malament i que et causa malestar, i t’has de convèncer amb arguments, ho veu com un assumpte de comprensió amb un mateix. Quan ens parla d’aquesta força mental, recorda a Buda, que s’il·luminà després de veure durant vuit anys l’arbre d’una plaça a l’Índia, sense bellugar-se d’allí:

     «Per transmetre coses cal plasmar allò que t’ajuda. Quan un escriu, ho fa pels altres i no per un mateix», aquí hi ha inclosa la finalitat del seu llibre, ajudar a la gent a enfortir la seva fortalesa, ho posa en pràctica amb un llenguatge entenedor, i amb un recordatori d’allò que s’ha après en cada capítol de Les ulleres de la felicitat, per tant, és un llibre que es llegeix amb facilitat i pot rellegir-se saltant capítols segons cap on t’interessi més anar.

     D’altra banda, en Rafael no és massa partidari dels llibres d’autoajuda ni que etiquetin els seus amb aquest rètol, però de fet és el que pretén: «Amb una bona guia d’autoajuda no calen psicòlegs, però cal disciplina. Qui té un psicòleg no se sap disciplinar». I a viva veu glossà:

     «No m’agraden els llibres d’autoajuda. Tot llibre que ensenya és d’autoajuda. El noranta per cent d’aquests llibres són molt dolents. El millor d’aquesta tipologia fou d’Allen Carr amb l’obra Deixar de fumar és fàcil si saps com fer-ho (1999), perquè va salvar milers de vides».

     També li quedà temps per ruixar-nos amb les seves idees sobre el món educatiu actual tot i que moltes d’aquestes no les comparteixo, potser perquè són fonament de les seves experiències personals viscudes:

     «El fracàs més gran de l’educació és l’escola i el professor. Vaig oblidar tot allò que vaig aprendre a l’escola. Qui se’n recorda dels rius d’Espanya? Les escoles no et donen llibertat d’estudi. Fóra bo estudiar durant onze anys sense obligacions. Arribaríem lluny. Molts tindrien bones feines. Per tant, l’aprenentatge hauria de ser voluntari».

     En Rafael va oblidar molts coneixements que havia adquirit perquè eren de tipus memorístic en aquella època, quan encara no s’aplicaven les conegudes competències bàsiques als instituts, que adapten cada tema de cada matèria a la vida real, d’aquí que no ho vegi positiu i en tingui males experiències:

     «He retingut el que he après pel meu compte. Les aules haurien de tenir les portes de bat a bat i estar obertes per l’alumnat que vulgui aprendre i qui no ho desitgi que jugui a pilota al pati sense imposicions. Allò que aprens voluntàriament no ho has oblidat».

Rafael Santandreu

     Quan a la tertúlia dialogada li van preguntar per la teràpia Gestalt de Jorge Bucay, una teràpia que té en compte a l’individu en la seva totalitat, tant física, com mental, emocional i espiritual, en Rafael no la va trobar tan eficaç com la cognitiva, però sí que veié que havia fet efecte en moltes persones, com ara quan una senyora del públic li recordà que era una fidel lectora d’en Bucay i que els aprenentatges que apareixien als seus llibres l’havien realment ajudat.

     Finalment, la millor manera d’acabar la xerrada fou amb l’afirmació de l’autor: «Ens hem d’acostumar a contradir-nos», no hi ha potser una altra manera de resumir-la. En Rafael anava a contracorrent amb moltes idees que ens envolten avui dia, però va ser prou valent per aportar llum en la nostra societat, d’un home que parla sense embuts, d’un home que està ple de conviccions i que tan sols ens vols ajudar a millorar de mode individual, a ésser una mica millors en el nostre dia a dia, a controlar el nostre entorn que tant ens preocupa. El seu llibre, si més no, en molts dels seus capítols no serà cap pèrdua de temps, recomana per exemple, no enfadar-se amb ningú per dormir amb tranquil·litat aquella nit i no se’t desperti el subconscient; tot i no compartir la totalitat de les seves idees, però d’això es tracta a la vida, de conversar, de discutir, de com glossa ell, de discrepar i contradir-nos, i veure quina és una possible sortida per aquell problema i, intentar ésser feliços per enfortir la nostra fortalesa mental i no capficar-nos en res, millor aprenentatge que aquest no existeix, ho explana un home que a diari escolta desenes de casos a la seva consulta, d’un home que escolta un i altre cop la mateixa història, l’espòs que no sap com sorprendre a la seva parella. No hi ha millor manera de cloure la ressenya d’aquella xerrada-diàleg amb una afirmació d’aquest psicòleg que es fa escoltar i ens agradi o no, és l’autor de no ficció més llegit al nostre país: «No hem de posar-nos excuses per ser feliços. Cal deixar enrere les nostres pors». Així doncs, sense perdre més temps, poseu-vos les ulleres de la felicitat i aparqueu les vostres pors, tot està a les vostres mans, la clau la té la ment.


Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«Les ulleres de la felicitat d'en Rafael Santandreu»


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Les ulleres de la felicitat d'en Rafael Santandreu».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.31. Hipèrbole, 2016.
Abril - Juny, 2016
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 31>
EAN: 9772014303002 31>
ISSN 2014-3036-N.31

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.338.669
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 30/09/2015

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]