«Una pinta qualsevol»

Jaume Salabert

Il·lustració: Esmeralda Vallverdú

Pinta (Esmeralda Vallverdú)

Una pinta qualsevol


     Una pinta pot ser una eina per crear art. Modelatge de cabells. Art suprem. Sempre vaig pensar que aquest seria el meu destí: crear art mitjançant una pinta i algunes laques. Fins que em van detenir en el control de l'aeroport, amb les boles, i vaig acabar a la presó. Quatre anys i un dia. Les boles només eren un esglaó. Necessitava els diners per obrir la meva pròpia perruqueria. Però a la senyora jutgessa no li va importar. I allà estava jo, amb dinou anys i tota la innocència del món en els ulls. Fins que van entrar ells, els Germans, i em van violar per primera vegada. Vaig saber que l'ordre l'havia donat Manuel Quintassa. Ho vaig saber perquè Manuel Quintassa era qui donava totes les ordres i perquè els Germans no feien res que ell no autoritzés. Tres dies a la infermeria. Poca cosa. Res va transcendir fora d'aquelles parets.

     Una pinta pot ser una eina per crear art. Qualsevol pinta. Fins i tot una pinta de plàstic, de les més barates. També pot ser una eina per a la venjança. Els germans ho van entendre així quan van descobrir Manuel Quintassa amb una pinta clavada a la jugular.


Jaume Salabert
«Una pinta qualsevol»

Il·lustració:
'Pinta (Esmeralda Vallverdú)'
"Pinta"
Esmeralda Vallverdú
(Barcelona, 1985)


Referència:
Salabert, Jaume.
«Una pinta qualsevol».
Lo Càntich. N.28.
Juliol - Setembre, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 28>
EAN: 9772014303002 28>
ISSN 2014-3036-N.28

«El griu»

Claudi Elià
"Claudius Ælianus"

Traducció:  Aleka Niniadis
Il·lustració: Conrad Lycosthenes

Griu (Conrad Lycosthenes)

El griu


     He sentit a dir que el griu és un animal de l'Índia, amb quatre potes com el lleó i amb unes urpes incomparablement poderoses i semblants a les del lleó. Diuen que és alat, que les plomes del dors són negres i les del pit vermelles i blanques les seves ales. Ctèsies, a les seves Històries, sosté que el seu coll està adornat amb plomes d'un blau fosc, que el seu bec és semblant al de l'àguila i el seu cap com el que pinten o esculpeixen els artistes, i afirma que els ulls del griu llencen foc. Construeix el seu niu a les muntanyes i, encara que és impossible capturar un griu quan és adult, es poden capturar les seves cries. Diuen els bactris, que són fronterers dels indis, que els grius són els guardians de l'or del país; diuen, a més, que el desenterren i amb ell construeixen els seus nius i que els indis recullen tot el que cau. Però els indis diuen que els grius no guarden pas l'or, car aquests animals no tenen necessitat d'ell (i, si és això el que diuen, crec que diuen veritat), sinó que són ells, els indis, els qui van a la recerca de l'or, mentre que els grius lluiten contra els invasors pel temor que senten per les seves cries. Lluiten contra els altres animals i fàcilment els vencen, però no s'enfronten al lleó ni a l'elefant. Temorosos del poder d'aquestes feres, els naturals de la regió no fan incursions durant el dia, sinó que van de nit, ja que creuen que en la foscor passen més fàcilment inadvertits. Aquesta regió en la qual habiten els grius i on es troba l'or és terriblement desèrtica. I arriben els cercadors del metall en nombre de mil o dos mil, armats i proveïts de pales i sacs; i, en les nits sense lluna, extreuen l'or si passen inadvertits als grius, obtenint un doble profit, ja que aconsegueixen conservar la vida i, a més, porten a casa el seu carregament; i, quan els que han après, gràcies a la seva destresa, a fondre l'or, l'han purificat, obtenen un grandíssim poder per recompensar a la gent pels perills esmentats. Si són agafats, però, estan perduts. I retornen a casa, segons tinc entès, com a fantasmes, al tercer o quart any.


Claudi Elià
"Claudius Ælianus"
(Praeneste, 175-235)
«El griu»
De Natura Animalium - Περὶ ζῴων ἰδιότητος
Liber Quartus. XXVIII. "De gryphibus"

Il·lustració:
'Griu (Conrad Lycosthenes)'
"Griu"
Conrad Lycosthenes
(Rouffach, Alsàcia, 1518 - Basilea, 1561)

Traducció:
Aleka Niniadis
«El griu»
de l'obra:

«De gryphibus»

Claudi Elià
"Claudius Ælianus"

     τὸν γρῦπα ἀκούω τὸ ζῷον τὸ Ἰνδικὸν τετράπουν εἶναι κατὰ τοὺς λέοντας, καὶ ἔχειν ὄνυχας καρτεροὺς ὡς ὅτι μάλιστα, καὶ τούτους μέντοι τοῖς τῶν λεόντων παραπλησίους: κατάπτερον δὲ εἶναι, καὶ τῶν μὲν νωτιαίων πτερῶν τὴν χρόαν μέλαιναν ᾄδουσι, τὰ δὲ πρόσθια ἐρυθρά φασι, τάς γε μὴν πτέρυγας αὐτὰς οὐκέτι τοιαύτας, ἀλλὰ λευκάς. τὴν δέρην δὲ αὐτῶν κυανοῖς διηνθίσθαι τοῖς πτεροῖς Κτησίας ἱστορεῖ, στόμα δὲ ἔχειν ἀετῶδες καὶ τὴν κεφαλὴν ὁποίαν οἱ χειρουργοῦντες γράφουσί τε καὶ πλάττουσι. φλογώδεις δὲ τοὺς ὀφθαλμούς φησιν αὐτοῦ. νεοττιὰς δὲ ἐπὶ τῶν ὀρῶν ποιεῖται, καὶ τέλειον μὲν λαβεῖν ἀδύνατόν ἐστι, νεοττοὺς δὲ αἱροῦσι. καὶ Βάκτριοι μὲν γειτνιῶντες Ἰνδοῖς λέγουσιν αὐτοὺς φύλακας εἶναι τοῦ χρυσοῦ τοῦ αὐτόθι, καὶ ὀρύττειν τε αὐτόν φασιν αὐτοὺς καὶ ἐκ τούτου τὰς καλιὰς ὑποπλέκειν, τὸ δὲ ἀπορρέον Ἰνδοὺς λαμβάνειν. Ἰνδοὶ δὲ οὔ φασιν αὐτοὺς φρουροὺς εἶναι τοῦ προειρημένου: μηδὲ γὰρ δεῖσθαι χρυσίου γρῦπας ῾καὶ ταῦτα εἰ λέγουσι, πιστὰ ἔμοιγε δοκοῦσι λέγειν᾽: ἀλλὰ αὐτοὺς μὲν ἐπὶ τὴν τοῦ χρυσίου ἄθροισιν ἀφικνεῖσθαι, τοὺς δὲ ὑπέρ τε τῶν σφετέρων βρεφῶν δεδιέναι καὶ τοῖς ἐπιοῦσι μάχεσθαι. καὶ διαγωνίζεσθαι μὲν πρὸς τὰ ἄλλα ζῷα καὶ κρατεῖν ῥᾷστα, λέοντι δὲ μὴ ἀνθίστασθαι μηδὲ ἐλέφαντι. δεδιότες δὲ ἄρα τὴν τῶνδε τῶν θηρίων ἀλκὴν οἱ ἐπιχώριοι, μεθ᾽ ἡμέραν ἐπὶ τὸν χρυσὸν οὐ στέλλονται, νύκτωρ δὲ ἔρχονται: ἐοίκασι γὰρ τηνικάδε τοῦ καιροῦ λανθάνειν μᾶλλον. ὁ δὲ χῶρος οὗτος, ἔνθα οἵ τε γρῦπες διαιτῶνται καὶ τὰ χρυσεῖά ἐστιν, ἔρημος πέφυκε δεινῶς. ἀφικνοῦνται δὲ οἱ τῆς ὕλης τῆς προειρημένης θηραταὶ κατὰ χιλίους τε καὶ δὶς τοσούτους ὡπλισμένοι, καὶ ἄμας κομίζουσι σάκκους τε, καὶ ὀρύττουσιν ἀσέληνον ἐπιτηροῦντες νύκτα. ἐὰν μὲν οὖν λάθωσι τοὺς γρῦπας, ὤνηνται διπλῆν τὴν ὄνησιν: καὶ γὰρ σώζονται καὶ μέντοι καὶ οἴκαδε τὸν φόρτον κομίζουσι, καὶ ἐκκαθήραντες οἱ μαθόντες χρυσοχοεῖν σοφίᾳ τινὶ σφετέρᾳ πάμπολυν πλοῦτον ὑπὲρ τῶν κινδύνων ἔχουσι τῶν προειρημένων: ἐὰν δὲ κατάφωροι γένωνται, ἀπολώλασιν. ἐπανέρχονται δὲ ἐς τὰ οἰκεῖα ὡς πυνθάνομαι δι᾽ ἔτους τρίτου καὶ τετάρτου.

ooO0Ooo



Referència:
Elià, Claudi.
«El griu».
Traducció: Niniadis, Aleka.
Lo Càntich. N.28.
Juliol - Setembre, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 28>
EAN: 9772014303002 28>
ISSN 2014-3036-N.28

«Somnis»

Gemma Matas Gustems

Fotografia:  Gemma Matas Gustems

Els somnis del Nil (Odilon Redon)

Somnis


Dedicat al Nil, el meu fillol

L'infant veu el mar,
desplega els seus braços.
Què sent realment?
Què el porta a fer això?
Què sent en aquell moment?
Descobreix la immensitat?

És petit, però el seu cervell pensa.
Se n'adona que està sol?
Ningú es banya, ningú fa ombra,
l'aigua només és per a ell...
Què pensa, què observa, què veu,
descobreix la immensitat?

A l'horitzó hi ha un petit veler.
És el que veu realment?
És el blau de l'aigua?
És la claror del sol?
És l'aire suau que l'envolta?
És com un moment màgic!
Una imatge descoberta fa un instant,
molts cops hi ha anat a jugar
però la visió que té al davant
és cosa d'ara, no d'abans...

Quin és el seu pensament?
Què és allò tan gran?
Què sent en aquest instant?
Una sensació de pau?
Instintivament obra els braços
Per què aquesta reacció de l'infant?
Descobreix la immensitat?

Ens hem parat mai a pensar
que se sent en un primer moment
quan se'ns presenta al davant
la màgia del que no coneixem
del sol, de l'aire, del mar...
Què vam sentir quan érem infants?
Quan vam descobrir la immensitat?


Gemma Matas Gustems
(Barcelona, 1950)
«Somnis»

Fotografia:
'Els somnis del Nil (Odilon Redon)'
"Els somnis del Nil"
Gemma Matas Gustems


Referència:
Matas Gustems, Gemma.
«Somnis»
Lo Càntich. N.28.
Juliol - Setembre, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 28>
EAN: 9772014303002 28>
ISSN 2014-3036-N.28

«A l'altre costat de la pell»

anna rispau - montse assens

A l'altre costat de la pell (anna rispau - montse assens)

A l'altre costat de la pell

anna rispau - montse assens

Col·lecció Camí del Sorral - Número 25
Lo Càntich - ARC
Juliol, 2015

Pàgines:98 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN en paper: 9772014303903 25>
ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303255 25>

Pròleg:
Ferran Planell i Clofent

Il·lustracions:
Joan Pasqual


Adquirir 'A l'altre costat de la pell' - Llibre            Adquirir 'A l'altre costat de la pell' - ebook-pdf


Pròleg

A l’altre costat de la pell, però a quin. La pell és l’última part del cos i alhora la primera. Ens protegeix de les inclemències de fora, tot deixant que per ella traspuïn fins i tot aquells sentiments que duem amagats tan endins.

Tenim a les mans un llibre que ja comença captivant-nos amb un títol suggeridor. Per què a quin altre costat de la pell viatjarem en endinsar-nos per les seves pàgines? Penetrarem a dins del nostre propi jo, o deixarem que el jo d’altri ens acariciï la pell?

Seria absurd pretendre amagar-vos-ho, tot dient-vos que ja ho descobrireu amb la lectura, perquè el títol de la primera part “De pell enfora”, ja delata que el de la segona serà “De pell endins”.

Full rere full, serà molta la poesia que ens pessigollejarà els sentits venint de fora, com tanta la que ens rajarà de dins fins que no podrem per més que deixar-la brollar a flor de pell.

Aquesta nostra pell de lector, quedarà primer xopa d’emocions produïdes pel gotim constant, rítmic i suau d’una pluja de mots, per acabar amarada de la suor destil·lada per aquells versos d’interioritzats sentiments.

Sempre he cregut que els pròlegs no han de ser llargs, perquè, en ser-ho, impacienten al lector, que el que vol no és altra cosa que llegir allò que li vol dir l’autor. Autor que en aquest cas haurem de pluralitzar, ja que com diuen elles, les autores, és un llibre escrit a quatre mans.

L’art d’encadenar lletres que tenen tant l’Anna com la Montse, em sembla que a hores d’ara ja és prou reconegut. Per separat fan poesia; juntes la fan en majúscules.

I si bé acabo de dir que ho faria curt, encara he d’afegir un últim apunt. Amb aquest llibre no sols gaudireu dels versos que conté; també ho fareu de les imatges que els acompanyen. Reproduccions de quadres de l’amic, tant de les autores com meu, Joan Pasqual. Llàstima que el llibre sigui en blanc i negre, perquè ell és un mestre en el domini dels colors. Tot i així no us serà difícil acolorir-les amb la imaginació, ja que a la portada hi teniu una bona mostra, doncs, també és d’ell.

L’acompliment d’un desig acostuma a ser sempre una incògnita, menys en casos com el d’ara, en què tinc la certesa que veuré acomplert el meu.
Un desig, gaudiu del llibre que teniu a les mans.

Ferran Planell


Tast

A l'hora de l'albada,
allargo els meus braços fins a l'horitzó.
Retallo perfils simètrics del teu cos
sobre velles muntanyes
i des del firmament estiro els dits
fins a poder tocar el cel.
Duc, dins meu, aquest amor clandestí
que divaga pel meu cor,
i duc el dubte segat a les mans
de si el somni és conscient del què és real.

El meu despertar es transforma en vida.


'A l'altre costat de la pell (anna rispau - montse assens)'
"A l'altre costat de la pell"
anna rispau - montse assens



Culturàlia


Referència:
Culturàlia.
«A l'altre costat de la pell»
anna rispau - montse assens
Lo Càntich. N.28.
Juliol - Setembre, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 28>
EAN: 9772014303002 28>
ISSN 2014-3036-N.28

«Poema Visual núm. 188»

toni prat

Poema Visual núm. 188 (toni prat)


"La poesia visual per a mi, no és res més que poesia... i poesia per a mi, és allò que té la capacitat de commoure el conscient i l'inconscient de les persones, que remou les emocions i les conviccions i que sorprèn amb la seva eloqüència abstracta i exquisida...".
toni prat
Poesia Visual (toni prat)

www.poemesvisuals.com


Referència:
prat, toni.
«Poema Visual núm. 188».
A: Poesia Visual
Lo Càntich. N.28.
Juliol - Setembre, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 28>
EAN: 9772014303002 28>

ISSN 2014-3036-N.28

Una mar de paraules:
«La dualitat dins La Fam de Joan Oliver»

Josep Maria Corretger i Olivart
Una mar de paraules (Josep Maria Corretger i Olivart)


"La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat".

Montserrat Roig


La Fam, de Joan Oliver

La dualitat dins La Fam de Joan Oliver


     Aixequem el teló. El Celler d’Espectacles el 9 de juliol del 2013 i a partir d’una exposició sobre la Guerra Civil a Alcoletge, ha decidit adaptar l’obra La Fam de Joan Oliver. La representació es portà a terme al Tossal dels Morts. Era la primera vegada que aquesta dramatització era representada a Lleida.

     Una obra que s’estrenà durant l’esmentada guerra, el 15 de juny del 1938, que s’hagué d’interrompre a causa dels bombardejos i posteriorment per culpa de la censura franquista. L’obra rebé el premi del Teatre Català de la Comèdia el mateix 1938. Joan Oliver fou molt abrivat d’estrenar-la en l’època en què més et colpia, la de la guerra. L’obra vol mostrar la revolució obrera en la Barcelona dels anys 20, tot i que no hi ha mostres temporals ni espacials com es veuen al text teatral. Oliver canvià el nom dels carrers de la ciutat comtal per tal de fer l’obra més universal. Avui dia, l’obra pot recordar una mica l’estira i arronsa que tenen Catalunya i Espanya davant de les polítiques econòmiques i la de la creació d’un estat propi.

     És la tercera vegada en la història que es representa La Fam, com recordà el seu director, Eduard Muntada, i cal tenir present que segurament és la dramatització més destacada que versa sobre la guerra tal com ho glossen els estudiosos. L’obra presenta un triangle amorós dins del qual podem visionar dues posicions enfrontades davant de la revolució i amb una dona pel mig: la d’un idealista i anarquista, Samsó, que no té res per perdre i que és ple de valentia, que tampoc vol estar sotmès ni a drets ni a deures, gràcies a això es posa tot el poble a les seves esquenes de la nit al dia i sempre ho fa mitjançant la ironia. Mai portarà a terme les seves promeses. Samsó, un home que sent menyspreu per la mort i per la vida, i actua amb certa passivitat tota l’estona; i la del marit de la Lupa, Nel, un sindicalista que té idees emperò no les pot aplicar atès que és més covard, disciplinat i pacient, que pateix pels qui l’envolten, a més d’ésser un conservador, se’l caracteritza per les seves grans frases i eloqüència quan parla. Finalment, aconsegueix que Samsó sigui útil i no passi tant de les coses, però, Samsó té un punt feble, com que és un mort de gana, amb un bon plat del que sigui el compres; ràpidament ven la seva ànima al diable perquè és un vagabund que roda pels carrers, una mena de pidolaire esperant el seu moment de glòria i això és el que intenten un agent francès i el marit de la Lupa, el subornen amb un bon àpat perquè escampi la boira i no porti el fracàs al poble i es vessi més sang. Samsó vol treure partit de les dones, tant de la Lupa com de la secretària del sindicat. Lupa en veure la valentia de Samsó cau rendida als seus peus deixant de banda el seu marit, en Nel, tot i que només és un amor encegat, fals, perquè Samsó és brut, mandrós i oportunista que pretén fer-se l’heroi, el mascle davant dels qui el rodegen. Lupa, en canvi, és una dona tradicional i quan està al costat de Samsó, el detesta i el suporta tot i saber que li ha estat infidel amb la secretària. Amb la dramatització com a esquer, el públic pot reflexionar sobre quina banda es posaria, si en la de Samsó o bé en la de l’home de Lupa i com actuaria davant els fets de la revolució a la qual està sotmès aquell poble: caure en mans de l’enemic o bé lluitar per intentar aconseguir la llibertat pagant qualsevol preu, ni que sigui amb la pròpia mort.

     L’obra té una escenificació molt senzilla i amb pocs personatges, tan sols una paret en forma de ela, una plataforma elevada que fa d’escala, una taula, cadires i un armari que a la vegada fa la funció de llit, una pistola, escopeta, els vestits, cosa que focalitza els espectadors en la intensitat dels diàlegs representats en sis actes. Els personatges també estan molt ben aconseguits i amenitzats per un acompanyament musicat per un piano, a càrrec de Ferran Aixalà, cantant dels Pastorets Rock. Mentre els actors preparaven el petit attrezzo per a la següent escena, un dels actors, Alejandro Olmo llegia un poema d’un autor poc conegut de l’època d’entreguerres. El 19 de juliol del 2014 La Fam va fer parada a la plaça del Fortí d’Alcarràs, dins del cicle Nits a la fresca en una representació formidable que s’acostà als cinquanta-dos minuts de durada i prova d’això en fou la llarga i merescuda ovació final que durà prop de tres minuts ben sentits davant de l’agraïment un i altre cop dels actors i actriu: Eduard Muntada (director, i Samsó), Alejandro Olmo, Clara Olmo (Lupa), Xavier Iglesias, Ferran Aixalà i membres del Grup de Teatre d’Alcoletge.

Representació de La Fam

     Abans d’acabar la crítica em pregunto en quina part us posicionaríeu vosaltres els lectors, en la de l’il·lusionista Samsó o en l’antirevolucionària d’en Nel, primer marit de la Lupa. T’omple de satisfacció poder veure adaptacions d’obres amb tant de contingut com la present i sobretot a l’aire lliure, tal com mana l’estació que gaudim. Una representació extraordinària per al nostre poble, per a les terres de ponent i per a la cultura catalana. És un plaer poder delectar de nou aquesta escenificació del gran Joan Oliver. Abaixem el teló.

Fragment de l'obra:

SAMSÓ
Ah, el marit! Encara n'hi ha, d'això?

LUPA
Jo en tinc un. No teniu dona, vós?

SAMSÓ
Alguna vegada. No em prova. Em desvetlla la gana.

LUPA
Fa temps que passeu gana?

SAMSÓ
Fa temps... Costa molt morir-se de fam. Costa molt...

ooO0Ooo

Bibliografia:
La Fam. Muntatges teatrals

Fotografia:
Ajuntament d’Alcarràs


Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«La dualitat dins La Fam de Joan Oliver»


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«La dualitat dins La Fam de Joan Oliver».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.28.
Juliol - Setembre, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 28>
EAN: 9772014303002 28>
ISSN 2014-3036-N.28

Petiteses:
«Somnis de les flors»

M. Roser Algué Vendrells
Petiteses (M. Roser Algué Vendrells)
     "Les coses que de veritat ens fan vibrar, per bé o per mal, les que ens ajuden a fer via, solen ser les coses petites. De vegades fem un pas enrera, però sovint, després, en fem dos o tres endavant.
   És una mica anar per la vida a cop de sensacions, a les que jo he anat donant forma de prosa o de poema, segons el que em demanava el cor en cada moment, i les coses del cor sempre són prioritàries.
   Ja sabem que és el pensament el que regeix els nostres actes, però sovint ens cal posar un xic de fantasia i d'il·lusió a les nostres vides."

Somnis de les flors (M. Roser Algué Vendrells)

Somnis de les flors


La margarida,
m'estima no m'estima...
La violeta,
un flascó d'essència...
El narcís,
un llac per mirall...
El clavell,
uns ulls negres...
L'orquídia,
el primer ball...
El nenúfar,
la verdor de l'estany...
La rosella,
blauets per companys...
El lliri,
una mà innocent...
La gardènia,
música de bolero...
La ginesta,
un raig de sol...
La rosa,
l'estimat a qui regalar-se.

I la camèlia, amb què deu somniar?
En ser una dama, sota una pamela...


M. Roser Algué Vendrells
(Navàs, 1945)
Petiteses:
«Somnis de les flors»

Fotografia:
'Somnis de les flors (M. Roser Algué Vendrells)'
M. Roser Algué Vendrells


Referència:
Algué Vendrells, M. Roser.
«Somnis de les flors»
A: Petiteses
Lo Càntich. N.28.
Juliol - Setembre, 2015
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 28>
EAN: 9772014303002 28>
ISSN 2014-3036-N.28

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.260.912
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/03/2015

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]